Els ciruelos

El pintor manierista Giuseppe Arcimboldo, en temps del Renaixement, va deixar per a la posterioritat uns estranys retrats fets amb una espècie de collage de fruites. Cada part de la fisonomia humana estava representada per una fruita que encaixava perfectament en les faccions de la cara. El que va fer sobre un personatge de la cort vienesa utilitza la pera representant el mentó, i posa a tall seguit un ciruelo per a il·lustrar l'espai corresponent a la part posterior de les barres, abans d'entrar al de les orelles. El pintor fa servir les fruites de temporada. La naturalitat dels colors, i la vitalitat que encara hui manifesten, fa pensar que l'artista devia treballar amb extraordinària rapidesa. L'inconvenient del marciment de la fruita al cap de poc de temps de collir-la de l'arbre tan sols podria ser superada si l'artista era posseïdor d'una potent retentiva que li permetera recordar amb absoluta nitidesa tota la frescor de quan està a la branca.

El ciruelo —nom d'origen castellà que a Benissa fem servir per a referir-nos a algunes classes de prunes— sempre tindrà un color groc, una forma esfèrica i una carn esfilagarsada. El pintat per Arcimboldo és el nostre, el de tota la vida. En canvi, la pruna dels nostres horts té aspecte d'ou i presenta una gamma més àmplia de colors, del morat al verd o fins i tot el blau intens, i la seua carn és atapeïda i lleugerament amargosa.

El mercat ha portat aquesta darrera setmana el producte a la plaça. Però el ciruelo, presentat de qualsevol forma dins del basquet, té una vista lamentable produïda per la seua excessiva manipulació. Ha perdut el paó, i, especialment els morats, tenen encara l'empremta dels dits del collidor. El ciruelo, com el raïm, baixa d'aparença quan la mà humana passa per sobre la seua pell. El paó és aquella fina pel·lícula de pols de la terra del bancal que ha anat dipositant-se de manera suau sobre la fruita des que té aparença fins que madura. Significa la puresa, el borrissol de la joventut i la garantia que aplega a la nostra boca sense haver-se tacat. La fina pel·lícula, que, com un delicat tel, cobreix les fràgils fruites, com el raïm i el ciruelo, si no es produïa espontàniament pels efectes del vent que arrossegava la pols dels bancals, obligava els llauradors pagats de fer un bon producte a cavutxar al voltant de la planta fent artificialment un núvol polsegós que anava lentament adherint-se a la pell de la fruita.

Crec, i no és cap vanitat especial, que a casa tinguérem segurament el millor cirueler del terme. Creixia a vora del cobert de l'aljub i oferia un aspecte saludable amb una permanent i renovada vegetació que durava molt entrada la tardor. El fullam verd intens m'acollia tendrament, i feia més amable l'estudi dels deures escolars quan calia aclarir si un tren eixia d'un punt a una determinada hora i havia de trobar-se amb un altre que havia vist la bandera verda mitja hora després. Allí, sota la música del llebeig polsant les fulles d'aquell arbre, vaig descobrir, i a temps, la meua vocació contemplativa deixant de banda la newtoniana teoria de la gravetat, qüestió al capdavall relacionada amb la matemàtica. La fruita, per tant, ja havia deixat l'arbre, entrats com érem a l'estiu, i era quasi impossible practicar un teorema tan profitós sobre el pes de les coses.

El nostre cirueler oferia una fruita cruixent al mos i fibrosa amb aquell punt d'amargor en aplegar al pinyol. Collits a mitjan vesprada i posats dins del poal de l'aljub baixat arran de l'aigua, eixien a la taula del sopar guarnits d'un tel de gel natural que era tan agraït i ponderat per a aquells qui, com Jaume Boira, ens feien la caritat de segar i batre el blat en aquells llargs capvespres de juliol. Morint la vesprada dins de l'atmosfera pesant d'un ponent rabiós, no hi havia altra mercé tan senyorial entre camperols que posar per a berenar sobre la taula del riurau un perol de creïlles noves, bullides amb la seua pell, un plat de sal per a sucar-les, aquell vi agredolç de fi de temporada i, al final, la font espectacular d'aquells enyorats ciruelos del meu pla dels Molins, tibants de pell, de porpra dolça i freda, i després, deixar-se acaronar pel canvi de vent vingut a hora foscant mentre els primers grills, complidors i puntuals, començaven la senzilla melodia de la nit.