El meló

De Biblioteca Joan Josep Cardona
La revisió el 14:54, 10 feb 2018 per Jortola (discussió | contribucions) (Es crea la pàgina amb «{{Tendral i marcit}}La cambra de les velles cases camperoles —estança superior i sota la teulada— es construïa amb voluntat de resistir. A aquesta es confiava la...».)
(dif) ← Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova → (dif)
Salta a: navegació, cerca
Tendral i marcit
Portada de Tendral i marcit
Un pensament introductoriEl tot mesclatEls dàtilsLes bellotesEl moniatoLa canyamelLa carabassaLa dacsa mongeraLa coliflorLa bledaLa nespraL'endíviaPenques i llicsonsEl raveL'espinacLa pansaBunyoladaLa monaEls plàtansLes favesEls pésolsLes cireresL'albercocA Sant Joan, bacoresLes peres de Sant JoanLes pomes de la ceraEls ciruelosLes xatesLes móresL'alficòsEl meló d'AlgerEl melóLes figues de palaLes figuesEl moscatellEl raïm de veremaEl cabrerotEl raïm de lleiLes magranesEls codonysL'esclata-sangEls caquisEls perellonsLes taronges
La cambra de les velles cases camperoles —estança superior i sota la teulada— es construïa amb voluntat de resistir. A aquesta es confiava la collita i també els manteniments que havien de durar. La posició enlairada i amagada a la vegada obligava a discórrer per altres estances abans d'aplegar-hi. Vigilada i en lloc segur. He vist moltes cambres guarnides de bones contraportes, amb forrellat i clau grossa, a les quals en alguns casos no mancava el forat per on traure el canó de l'escopeta. Res omplia tant de satisfacció el nostre llaurador com veure, a punt d'acabar-se l'estiu, aquella estança atapeïda de sacs d'ametles, garrofes i, presidint aquell ordre i aquella riquesa, enfilalls de melons de tot l'any penjant a les voltes.

Ací a casa, abans que els meus pares desfiguraren amb una reforma el sentit de la distribució de l'habitatge, la cambra era un espai proporcionat amb dues elegants finestres obertes a migdia. A la vegada eixe quadrat n'amagava quatre més, un dels quals estava destinat a guardar els queviures. En aplegar els llamps i els trons de setembre, ja era convenient que els humils melons s'arreplegaren del bancal i passaren de viure confiadament al ras a la prevenció del cobert. La casa, en eixos moments, s'omplia d'una flaire molt plàstica, molt en el seu paper de domus romana. El meló, sempre amb aquella tirada a ser arrop, torbava per la seua olor penetrant. A mon pare, en eixe temps, li tornava la lírica horaciana i ens recitava de memòria el Beatus ille. Ja sabíem que a tall seguit, a les nits, s'havien d'engrunar les llavors de rave, veure com anàvem de les d'espinac i pensar a femar les carxoferes. El meló collit ens posava dins de la realitat: s'acabava l'estiu.

Els melons benissers han gaudit de merescuda fama. Recordem que Francisco Martínez Montiño, cuiner major del rei Felip II, allà pel Nadal de l'any 1585, els va traure com a postres. No deixa de ser una temeritat que tan famós marmitó es jugara el seu bon crèdit amb uns melons la carn dels quals a eixes altures de l'any té tendència a fondre's en un xarop aigualit, i que a més fan gust de cosa passada. Però ni la serietat dels secretaris de cambra ni el censor fra Pedro Mayor posaren cap objecció a l'edició en gran luxe del menú d'aquell sopar, que temps a venir fou considerat un clàssic. Els melons anaven recomanats per mossén Pere Roig, rector de Benissa, fill de la vila de Xert, home molt preocupat amb allò de fundar un benifet «pera los estudiants pobres i maridar donselles», i autor d'uns consells per a estalviar l'excés de budaca a les collites (budaca és aquell meló que no aplega a fer-se ben madur i té un sabor inexpressiu).

Res ens posa a les portes de la dolça malenconia de la tardor com la tallada d'un bon meló tendral. El seu mos ha de ser en la justa proporció que va de la sensació conjunta de tendror i fermesa. És difícil assaborir un meló al punt, i quan aquesta conjunció de sabor, suavitat, fragància i melositat es dóna, ens entra la plena satisfacció, i l'amo de casa mana que se'n reserve la llavor, que, posada a assecar sobre una teula al sol, servirà de sement per a la collita vinent. El bon propòsit de persistir en la genètica del melonar difícilment s'acompleix, perquè «el meló i el casament enganyen molta gent», que diuen per ací. El caprici de la florida fa la resta.

Essent el meló el final dels bons records de taula, tendeix a crear melangia quan s'ha perdut de vista el campanar del poble i es viu a distància. La gent es plany d'haver perdut les arrels quan té oportunitat de menjar un bon meló lluny de casa. Fra Justo Sendra, il·lustre franciscà benisser, missionant per les selves bolivianes, tenint a mà tota mena de fruita tropical, escrivia cartes plenes de sentiment i enyorança benissera a mon recordat pare. Si bé el paradís fruiter d'aquell indret, no havia d'envejar res als terrencosos bancals benissers que a espentes portaven avant les migrades economies domèstiques, el pare Justo es migrava. Farcit de càrrecs apostòlics i ben vist per aquells rodals, res l'acontentava tant com evocar una tallada de meló menjada al riurau de cal nostre parent Camilo Mellat, a Benimallunt. La riquesa de matisos olfactius, la varietat de sucres i els efectes diferenciadors de l'un a l'altre, fan el meló de tot l'any tan personal, tan familiar, que ens ubica en aquell punt de melangia, com de particularíssima saudade, que, en la distància, més que siga la cronològica, ja ens posa a punt la llàgrima. El meló és això: tendresa.