El raïm de llei

De Biblioteca Joan Josep Cardona
La revisió el 14:56, 10 feb 2018 per Jortola (discussió | contribucions) (Es crea la pàgina amb «{{Tendral i marcit}}Si es donen les condicions —que honestament em declare incompetent per a esbrinar quines són—, en aplegar els darrers dies d'octubre es pot ve...».)
(dif) ← Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova → (dif)
Salta a: navegació, cerca
Tendral i marcit
Portada de Tendral i marcit
Un pensament introductoriEl tot mesclatEls dàtilsLes bellotesEl moniatoLa canyamelLa carabassaLa dacsa mongeraLa coliflorLa bledaLa nespraL'endíviaPenques i llicsonsEl raveL'espinacLa pansaBunyoladaLa monaEls plàtansLes favesEls pésolsLes cireresL'albercocA Sant Joan, bacoresLes peres de Sant JoanLes pomes de la ceraEls ciruelosLes xatesLes móresL'alficòsEl meló d'AlgerEl melóLes figues de palaLes figuesEl moscatellEl raïm de veremaEl cabrerotEl raïm de lleiLes magranesEls codonysL'esclata-sangEls caquisEls perellonsLes taronges
Si es donen les condicions —que honestament em declare incompetent per a esbrinar quines són—, en aplegar els darrers dies d'octubre es pot veure sobre les branques esmorteïdes dels arbres una fauna nova. Són les llagostes, i també unes belles i quasi desaparegudes papallones d'ales negres amb cercles de color. Pot acompanyar també a les nits el cant final dels grills. Vénen els gafarrons i floreix el morritort, menjar dels passerells. Les antigues litografies, en especial les que decoren els plats ceràmics que omplin de modest luxe alguns menjadors antics i solvents, recullen tot això, invariablement acompanyat de la figura d'un caçador i el seu gos. El deport camperol d'anar de caça ha proporcionat als humils artistes de poble una constant font d'inspiració. Pasqual de Marino, poderós comerciant, amb tenda d'escopetes oberta al carrer de Sant Nicolau, a Benissa, passat en educació per aules acreditades, va oferir a la seua clientela calendaris amb bones litografies de Julio Romero de Torres on el caçador era sempre omnipresent. Done fe que molts menjadors de casa bona del meu poble els tenen emmarcats, i fan un gran efecte.

Quan el caçador antic es posava dins del bancal a hora molt matinera, no portava dins del cos més que un glop d'absenta. Si el sol es posava alt, i havia passat la mà per la paret, tenia mal fetge i fam. Era temible. Per la forçada abstinència i per l'escopeta. La desolació dels bancals espigolats amb l'avara cobdícia del llaurador no deixava a la caritat dels pobres de camí cap oportunitat de dur un trist mos als queixals. Tan sols els raïms tardans, creixent al bancal més proper a casa, temptaven. Posats els ceps l'un rere l'altre, sotmeses les sarments a un caragolament sobre canyes a determinada altura, mig ocultes per pàmpols rogencs, apareixia la glòria de llargs penjolls de raïms dits de llei. Destinats a ser guardats per a Nadal, es reservaven tot el temps que es podia a la planta. Llei correspon semànticament a parlar d'aquella àmplia varietat de raïms que com el valencí, blanc o negre, el rossetti, el cardinali, l'aledo i el de mamella de vaca, eren fantasia de llaurador per a vesprada lliure de diumenge.

La comentada necessitat del caçador, amo absolut del terme des de la festa de la Mare de Déu del Pilar i quasi fins al diumenge de septuagèsima, originava a mon pare, secretari de la Germandat de Llauradors, reclamacions dels propietaris per «paso no autorizado por predio rústico», segons les ordenances municipals, que la cosa de l'escopeta era qüestió del capità Feijoo, unit en sincera amistat amb el meu progenitor, que li feia un bon preu per ensenyar llatí i grec al seu fill Carlos. I si alguna viuda desvalguda, com així ho era Maria Pérez, la mare del meu admirat poeta i benvolgut amic Pasqual Giner, tenia la mala sort de veure acabada per boca famolenca de caçador sense sentiments els apreciats raïms per a Nadal, no hi havia més remei que recórrer a la ploma inflamada del seu fill, el qual amb passió juvenil va deixar aquest epitafi:

Cuando veas a un señor
que, con la escopeta al brazo,
va por el campo altanero,
piensa que es cazador
que se cree en este caso
más dueño que el verdadero.
Son los dueños de la tierra
los cazadores dichosos,
ninguno admite fronteras
y las propiedades pocos.
Cuando salen a cazar
la liebre o el perdigot
no dejan, al pasar,
en la parra un cabrerot.

Mantenir indemnes a l'emparrat els grans tibants de pell, guanyant sucre i agafant aquells colors de mel en el cas dels blancs i de vi novell els negres, costava, com hem vist, freqüents disgustos. No hi havia mans, perquè, vistes les coses amb els ulls de la fam, allò que penjava quasi de forma luxuriant a mitjan matí era una provocació i el camí més recte per a acabar davant de don Juan Muñoz, jutge de pau, amb uns rotunds considerandos, que després s'havien de satisfer amb papers de pagament a l'estat, adquirits a l'estanc de la carretera.

La tardor avançada, amb les tenebres de la fam tocant a la porta, ens recorda que ni el mateix pare sant Francesc, tan subtil a l'hora de castigar el cos amb la dura disciplina, resistí la visió del raïm davant la gran necessitat d'un fraret seu mort de fam. El passatge, tractat en la «Llegenda dels tres companys», descriu aquesta infracció amb la bellesa poètica de dir que se'l menjà, no per a regal del cos, sinó perquè aquella floreta seràfica no passés vergonya menjant-se el raïm a soles. Al caçador, per contra, la llei no l'eximeix de culpa, que sempre va una mica fatxenda vestit de Tartarí de Tarascó, a soles, perquè del gos, que jo sàpia, mai s'ha dit que siga vegetarià. Les figues seques, que sí que se les menja el gos, no fan al cas, que són d'una altra panera.