El meló d'Alger
És una fruita estiuenca cent per cent. Res més gràfic i representatiu del temps de les basques que un meló d'Alger sacrificat al final d'un dinar de la família. Una fruita tan donada a ser centre d'admiració per la seua generositat de carns no podia acabar la seua existència sense un ritual, quasi com una ofrena. Cal escoltar el seu gemec de plaer en aquell cruixir de la cuirassa quan la penetra un respectable ganivet. És una immolació. Poques fruites garanteixen una expectació a l'hora de passar al plat de les postres tan espectacular com la que ofereix un meló d'Alger. Ponderem la carn, els ulls de les llavors, el gruix de la corfa, la dolçor.
El mercat posa a l'abast del modern consumidor unes varietats de carn atapeïda, sense aquelles antigues espècies amb un breu espai central buit, quasi imperceptible. Tallades a la manera de sempre, en tall de corona a corona, eixe breu espai interior deixava solta una molla farinosa, com de núvol de sucre. Coneguda amb el nom de la marededéu, era mos per a xiquets o iaios desdentats. Les tallades en semicercle, sense aquella dolça part central, menjades de manera salvatge ens omplien de suc cara, mans i braços. Era tot un record al nostre remot passat salvatge, ferotge.
El terme de Benissa, tan donat a l'extrema sequedat estiuenca, no s'ha prodigat excessivament amb aquesta fruita. S'han fet quan un bancal ha sofert una profunda labor de rompuda i es prepara per a plantar vinya o ametlers. En eixe any en blanc el nostre antic llaurador experimentava i es transformava. Li entrava un desconegut optimisme abocant a la terra nova tota la provisió de fem, clotant i fent andanes artístiques amb canyes tallades a mida. La lluminositat de la mirada mostrava un home nou, quasi tendre i amorós, que posa a germinar. en el mes d'abril llavors escollides. Esperançat, molt enraonador i maximer.
Però el meló d'Alger, tan insensible a les tendrors d'un llaurador tan sofert, no creixia com cal. Es llunava, deien els nostres camperols, i al remat aquella promesa de florida anava quallant amb tristos melonets de poc volum i aspecte lamentable. En el temps de la tardor aquelles mates ennegrides, enmig de la rotunda puixança del ravenell, oferien el més eloqüent testimoni d'un fracàs. La terra benissera, avara i insensible a tot allò que no camine amb el seu tempo i a l'estil del poverello d'Assís, li la té jurada. El meló d'Alger, ja es sap, ens havia de vindre de l'horta, d'aquells camps plans de terra rogenca, de séquies amb aigua, d'egües d'anques poderoses i sensuals, de la vida en esclafit. El meló d'Alger, vocacionalment destinat a ser el final d'un dinar familiar, de nits amicals amb sopars al ras, ple de suc, de sucre, del color de la sang, vital i amb aquella fama de dama de pagada companyia, ha de tindre criança de bolquers emmidonats.
Elizabeth Beecher Stowe, creadora d'aquella ploricona novel·la coneguda com La cabana de l'oncle Tom, ens descriu aquells capvespres calorosos de Kentucky, amb la terra encesa en els camps de cotó i el jonc podrit dels aiguamolls embafant l'ambient. En la penombra de la seua cabana, l'oncle Tom acaba la jornada partint pel mig un descomunal meló d'Alger. La retòrica i mediocre literatura d'aquell llibre, tan llegit, com a inequívoca icona de la primera literatura americana, per un instant, per eixos breus bagatges de gràfica eloqüència del descans a la fi de la jornada, ens recorda el que és el meló d'Alger: molla, sucre, aigua i… una nit a la fresca.
