Els pésols

Els germans Pelegrí, una xica i dos xicots, són els habituals proveïdors del nostre cabàs de verdura, carro amb quatre rodetes, que ens acompanya dissabte rere dissabte al mercat benisser. En general, trauen a l'entaulat producte propi, fet allà a l'horta oriolana. Diuen tindre unes quantes fanecades que els porta un altre familiar. Dit això, queda confirmat que la matèria primera és de qualitat, i que allò que no és de confiança no aconsellen comprar-ho. El dissabte passat tenien els primers pésols exposats. Eren grossos i amb presència. Però, a discreta pregunta meua, em digueren que venien del sud, de part d'Almeria. El fred polar que hem tingut pel nostre meridià no ha permés encara veure la florida de la planta del país. En la primera setmana de maig, si no hi ha novetat, en portaran de casolans i de més consistència.

Tan confident notícia s'ha d'agrair amb el que val, perquè la moda de l'hivernacle, les coses com siguen, permet una millor defensa al llaurador, estabilitzar els preus i posar a l'abast del consumidor producte fora de temporada. Plenament d'acord, però no deixa de ser pur laboratori. Els que saben de cosa de cuinar, aquells que et parlen de la cuina del mercat, recomanen la verdura de temporada. No es pot rebatre tan contundent opinió. Descansa sobre la més elemental norma d'equilibri entre natura i temps equinoccial. Però la immediatesa del consumidor no gaudeix de la pacient espera de, per exemple, deixar que la tomaca madure a la planta, tal com convé, i a l'oratge de les basques de l'estiu. El petit tomàquet, antic i de Canàries, aquell que en altre temps venia dins de basquets, amb tot el seu romanticisme d'una singladura marítima en vaixells envellits pintats de negre i vermell, té ara una potent competència, com també en tenen els nostres pésols. A tota hora i de gust diferent, però puntuals i permanents a l'expositor de la tenda de verdura.

El nostre pésol, el del terreny i de tota la vida, solia vindre per maig, i alguns primerencs per les festes de la Puríssima Xiqueta. Era un ritual anar al bancal i collir-ne prou per a fer una dotzena de coques tapades per a berenar als bous. Fora d'eixa exultant manifestació de poder de cuina antiga, amb forn inclòs per a coure la breu coqueta, no recorde altra fórmula magistral que els presente a la boca tan tous i tan dolços. Quan es cuinaven diluïts entre l'arròs caldós amb carn de conill i les darreres carxofes de la temporada, semblaven una mica tristos i em porten sempre a la memòria el dur i darrer mes d'estudi abans dels exàmens de fi de curs. A eixes altures de l'any, i misteriosament, s'havia perdut la gana.

Josep Pla, a qui el tendre gust del pésol el conduïa sempre a somniar en la cuina francesa, la de la mantega i les sopes aromàtiques, no parlava en els darrers escrits amb tant d'entusiasme d'un producte que li agradava. Reduïa la seua opinió a una desenganyada evidència que la llavor, coses del progrés, s'havia rebordonit fins a ser descrita gràficament per ell com a perdigons. Durs i de poca carn.

No conec ara com són els pésols que fem pel nostre terme. He vist la llavor exposada dins d'aquells sacs, que el bon gust del comerç ha tornat a col·locar torcent-los i enrotllant-los la tela amb aquella boca tan ben endreçada que recorda l'antiga tenda de la cantonada. A casa, al Plamolins, en féiem clotant els solcs, passat Tots Sants, amb fem dels conills i la gallinassa. Les pluges del primer temporal ajudaven a fer-los créixer junt amb el favar. Eren unes plantetes d'un verd tendre, molt subtil, que en el temps de Nadal s'havien convertit en plançonet. Però aquells nostres bancals, mostrant-se de manera suïcida al nord del més dur mestral, tenien tendència a la tragèdia hortolana. La ben endreçada camada, feta a cordell, rebia la primera mestralada rebolcant entre el margall i l'herba conillera la collita del pesolar. La mala notícia aplegava a casa farcida entre els manolls de penques de card i les bledes criades al recer del marge de l'aljub. Cor i coratge i mirar de replantar.

El pésol és delicat i vol veure passar les llunes amb complaent engreixar. Es deixa endolcir per freds suaus mentre l'ametler fa la florida. Forçar-lo a granar fora del seu temps és una falta de respecte als qui com sant Francesc, diuen els antics, els elevaven al místic estat de grans del rosari. No estranye que Pla, justament, ja els haguera rebaixat a la tràgica condició de munició de guerra.