La pansa

Tenim memòria documentada que alguna producció fruitera de la nostra terra, com ara la pansa de raïm, fou tractada com cal. En definitiva, que se li féu cas i es van fer dinerets. Bona part d'aquells modèlics eixamples urbans del meu poble tenen l'origen en una entrada de dobletes d'or pel seu comerç, i l'excel·lent preparació cultural de les persones que el portaren a terme féu la resta. Per una vegada caminaren junts els diners i l'estima pel saber. Va ser una generació excepcional que tenia clar que el món eren les persones, el paisatge i la pertinent necessitat de fer-se la vida agradable. La cultureta pobletana duta als imprescindibles i casts passatemps que fan viure en l'estret marge local un ambient amé i amb ganes de superar-se. Es posen davant l'espill del que es fa a les capitals i volen emular. És una laudable ambició i tot rutlla a consciència perquè, amb diners, modestos però que no falten, la gent es mira la vida amb els ulls mig aclucats, signe explícit que la pau, a més de ser utòpica, es toca i no falla. Tot això està registrat que va ocórrer als darrers anys del dinou.

Dic que la pansa, autora d'eixe beatífic estat, fou tractada de manera agraïda. Serví per a alimentar els obrers anglesos de la revolució industrial i també per a elaborar les pastes que a les cinc de la vesprada, religiosament regulades, es servien amb el te en moltes dignes cases del Adelphi Square londinenc. Els cornalets, com caixes de bombons, ornats de blondes i cromos de pulcra litografia, anaren per aquelles cases causant la bona impressió que provenien de terres moderadament civilitzades. No els faltava raó, perquè, en el cas del meu poble, gran productor de pansa, feia camí el corrent cultivat dels Feliu Rodríguez de la Encina, dels germans Torres Orduña i de don Paco Andrés. De rebot s'obria pas l'oratòria distingida del pare Melchor i del pare Vengut, escolapi de paraula fàcil, que segons crònica antiga «pronunció entusiastas frases que fueron como corona inmarcesible del fin de las fiestas». Cas històric ocorregut en 1855. La lletra, amb efectes de transcendència, sol ser molt eficient si el relator es deixa portar per la pulcritud de bon memorialista i té unes lleus, quasi tènues, pinzellades de pintor manierista. Mai fallarà i farà de bon llegir.

Bona part del meu entusiasme patriòtic em ve de recordar aquells temps històrics, de llegir papers en què es palpa un moviment col·lectiu que intenta eixir de la misèria secular. Pensant en aquells polítics amb gana de dur a la pràctica tots aquells bons propòsits de tindre escoles, hospitals, mercats abastats, i que les composicions de Mercadante es posaren en veu dels cors parroquials, no puc evitar un esponjament de l'esperit i una llàgrima a l'ull. Mirem totes aquelles conquestes culturals que en forma de casino eixiren a tot arreu de la comarca. Totes porten noms eufòrics i de redempció: El Progreso, El Porvenir, La Amistad, La Piña… Fou com un toc general d'embranzida en què sospite que fins el pobre cavador, exceptuant els magres i negres moments de parada, devia fondre l'aixada al tall de rompuda amb una mica d'optimisme. Supose que aquelles modestes però netes casetes dels barris de ponent del meu poble es bastiren podent menjar correctament un plat d'arròs i fent pujar la paret amb mesurades il·lusions.

Quan l'ull viu de l'export trade de la city va veure més possibilitats allà en terres gregues, la cosa per ací va anar posant-se agra. A poc a poc els vapors canviaren de rumb i feren el camí americà, i cap allà dugueren els llauradors arruïnats, que anaven a rompre's l'espinada posant les travesses del tren del salvatge oest americà. Inevitable desolació del qui viu a la intempèrie i a mercé de la negra, del míldiu o del ritme del mercat. Pels cantons, i a l'empara de la nit, els primers grafiters de la història posaren amb lletra de calç allò de «los enemigos del pueblo son tres: Piera, Torres y Paco Andrés». No sé si amb l'afany de la repartidora es volia remeiar un problema de mercat, però en qualsevol cas l'Arcadia felix tocava a la fi.

M'era difícil saber tot aquest ric paisatge històric en la meua infància. La pansa, en la meua època de creixement, no gaudia d'aquest toc mig líric i mig etnogràfic. La realitat eren munts de cabassos posats a la cambra un damunt l'altre a l'espera de mercat favorable. La percepció que allò era misèria em venia dins dels durs hiverns davant de la traducció llatina, palpant a les butxaques dels pantalons un gra de pansa oblidat, quasi quasi miraculós afegit a un invariable plat d'arròs amb fava pelada, aquell condiment familiar que, burleta, la meua dida Maria Barrilets ponderava: «arròs, que fa el ventre gros i la panxa llisa, que no cal camisa». Conformat cant a la dieta mediterrània. És clar que això en aquell temps no es sabia.