Les móres
Dins de la preocupació artística i religiosa per resoldre amb eficiència els misteris dogmàtics, molts dels retaules són això: un modern tallar i enganxar que permet sense grans esforços entendre les coses més complicades. Era el que molts pedagogs com el senyor Saturnino Calleja coneixien com a «enseñar deleitando». Essent això una regla d'or, ens queden molts referents pictòrics que caminen en eixa tendència. Per exemple, a la capella de Sant Francesc del convent de Benissa es mostrava fins fa pocs anys un quadre referit a l'àngel de la guarda. La pintura era una bona litografia repassada per sobre amb una lleugera capa de vernís que feia el seu efecte. El sant àngel tenia posada la mà sobre el muscle d'un xiquet que caminava per un camí de terra blanca vorejat per un barranc d'on eixia de rere un esbarzer el diable representat de forma horrible.
Aquesta imatge sempre em va fer veure en la meua infància els costeruts camins benissers, al voltant dels quals creixien els esbarzers, com un lloc incòmode que calia passar com més aviat millor. Les complicades entranyes d'eixe arbust sempre han amagat, en l'imaginari popular, un món de perills i on les pobres colobres han trobat refugi de l'eterna persecució de qualsevol que se les trobe. Ningú sap quins misteris amaga aquella trampa de punxes. I també crec que el laberint de sarments i punxes és la provident mesura de l'esbarzer per a guardar el fruit i la seua llavor per a perpetuar l'espècie.
La móra sempre s'ha considerat com un fruit passatger, de pas per un camí, poc profitós i menjar de xiquets. Tot i això, la móra és agradable al paladar. Enfilades una rere l'altra amb una tija de fenàs, eren un present per a xiquets. Fer-ne un collar era alhora un risc d'obtenir una collita d'arraps als braços.
La modernitat ha enlairat les móres silvestres al selecte i pedant món dels encarregats de definir els sabors dels vins. No sé a quin esbarzer s'han acostat aquestes persones que amb tanta seguretat afirmen que el gust d'un glop de vi els recorda la textura d'aquest humil fruit, tan pobre i amb tan mala reputació entre els nostres llauradors interessats a deixar els seus bancals de conreu lliures de la seua molesta presència. Jo em decante més per la literatura dels primers escriptors americans, aquells Fenimore Cooper o Mark Twain, relators dels viatges amb caravana per l'Oest mitjà o per les ribes del Mississipí, amb el goig d'aplegar a una cabana perduda on la mestressa ha preparat un pastís de móres o de la inefable poma. És pensament més amable i positiu.
La sarsaparrella és una beguda refrescant feta amb el suc de les móres que va tindre en altre temps un cert èxit. S'oferia en els bars als xiquets que acompanyaven els papàs a fer el vermut del diumenge. Jo no recorde que en el dipòsit comercial del meu avi Porcellanes es tinguera provisió d'aquest beuratge. Els Bernals, proveïdors del nostre negoci familiar, anaven pel dret amb productes de cos. En tot cas taronjada. Va caldre que s'imposés al consum general l'imperi de les coca-coles perquè una beguda tan nyeu-nyeu com la sarsaparrella no pogués resistir el poder de les bambolletes ensucrades americanes. La móra, amb la seua feréstega naixença entre punxes, amb aquella iconografia de diables, serps i flamerades, poc podia fer amb la follia d'un guateque de diumenge, que a més comptava amb aquell beuratge americà i les icones dels James Dean i els Paul Newman, infinitament superiors, quin remei, al bon àngel de la guarda, tan formal i tan prudent. El món havia canviat.
