Les peres de Sant Joan
Enmig d'aquells tràfecs per anar faixant bancals i plantant ací i allà, ara un ametler, més lluny una olivera i a vora casa una figuera, entre la porta de ponent del poble i el camí de Xaló havien quedat tota una respectable quantitat de fanecades de terra molla i feraç. Això prenia el nom de Cortons i era propietat dels Ivars, els Feliu i els Crespo, gent principal i de la primera hora. Els Feliu, allà quan anava de baixa el segle dinou, pensaren vendre'ls i obrir carrer. Els Bordes, gent estudiosa i de parlar lent i assaonat, havien heretat dels Crespo una bona llenca d'aquella terra i, com els Feliu, van veure clar això de la parcel·la. Va nàixer, amb gran plet inclòs, el carrer de Sant Sebastià. Però els Cortons, tot i la gran mossegada que havien rebut, encara continuaven plens d'interés agrari. Els Bordes es reservaren el seu, que, per a servei de la taula, s'havia plantat d'arbres fruiters. El temps deixà encerclat aquell paradís dins del poble fins que la gent del futbol decidí un dia arrambar-ho. Sols es va salvar una gran perera de Sant Joan que carregava molt i oferia encara verd un fruit petit com un cigró a la gent menuda, que, golafre, no deixava res en vida.
La perera, tinc observat, vol estar a prop de la gent, però la molesta que la conreen. És com el gat de casa. Les d'ací a casa gaudeixen, sense excepció, dels mateixos beneficis laborals que la resta de l'arbrat. L'orgull de l'arbre es ressent i la collita és escassa. Es venja. Altres dues pereres, que en són veïnes, les de la casa de dalt, creixen sense cap misericòrdia humana que les deslliure de l'herbassar que les ofega. No han conegut fa temps cap poda que no siguen les ràfegues del mestral de l'hivern que romp les branques més seques. Res commou més que veure cada primavera com s'ompli d'un immens núvol de flor, com de la nit al dia naixen les peres, i com ara s'emplena de teuladins que se les prenen madures de desdejuni.
Aquestes peretes, menudes i de poc aguant, jo les declararia un bé a preservar pel seu exemplar testimoni de resistència. És un vigor que commou en temps com els nostres tan propers a la fallença, i que en el cas de la pereta és doble. Primer perquè té una competència enorme al mercat, amb una oferta d'altres fruites més molsudes, i després pel seu exponent de criar-se sense massa exigències. Fa anys apareixia a la plaça a primers d'estiu quan els prestatges de fruita eren una absoluta desolació, i era, l'humil i petita pera, una de les poques alegries per a dur-se a la vista i conhortar d'alguna manera la duresa de la taula.
La pereta, en canvi, em porta al record els antics malsons dels exàmens de fi de curs a l'institut d'Alacant. Aquelles basques insuportables, augmentades per la necessitat de presentar-se al tribunal posat de set botons, feien l'estada a la capital un autèntic suplici. A l'hora de dinar amb els macarrons de la fonda La Callosina, allà al Portal d'Elx, aquella mestressa eternament endolada i de cara demacrada oferia de postres un plat de peretes de Sant Joan amb l'imprescindible cuquet a dins.
La humil pereta de Sant Joan pot, pel seu sentit de prodigalitat, oferir sempre una abundant collita. Justifica el seu calibre insignificant solidaritzant-se les unes amb les altres i presentant superbs pomells de carn tova i granulada. La seua generositat dóna encara per a encatifar el voltant de la perera amb una copiosa enramada de totes aquelles fruites que considera que li sobren. L'amor de mare d'aquest arbre frugal permet que el tudó que ha fet niu al pi de casa xarrupe a primera hora del matí un àpat dolç i tou amb aquelles que, inaccessibles a mà humana, queden al cim més alt de la perera.
