Les taronges
Associe sempre la taronja a la fam, i em ve una mica costa amunt tot aquell intent de posar-la en primer terme quan es tracta de ponderar les seues condicions dietètiques. La meua generació pot afirmar que va conéixer l'arribada el dissabte a la vesprada dels carros plens de taronja a fer mercat com un alliberament. La frescor afruitada aplegava redemptora al punt just dels límits del rebost. Sense possibilitats el dinar del divendres d'optar a menjar postres fresques, i condemnats a un ensucrat grapat de panses, veure l'entrada per la carretera d'aquells carros de sorra minera farcits de sacs de verdura, equivalia, poc més o menys, a veure's salvats.
Puc tancar els ulls i deixar que el meu pensament torne als paisatges infantils del mercat del diumenge. Pense en aquell amuntegament de mandarines i taronges gruixudes de carn freda i guaixada. Com també en el posterior escorcoll de les deixalles per si de cas apareixia una minúscula sanguina per a poder xuplar a vora migdia. I he vist esbufegar carretera amunt asmàtics Chevrolets farcits de sacs de taronja anant cap als mercats del sud. He estat testimoni de la desesperada correguda de joves aprenents de mil oficis intentant aplegar al camió i foradar algun sac que, lliure de la nugassa, deixava redolar un rosari de taronges costa avall. Com també la furiosa escomesa de l'ajudant del conductor, que, sense deixar de marxar el vehicle, baixava vara en mà en un inútil intent d'evitar el robatori. Tot combinava, fins i tot el guàrdia Murillo, que mirava cap al pla de Bonet i rebia a canvi, i d'amagat, dues o tres taronges matxucades del bac. Que fam era fam, fins i tot per a un digne funcionari de cos armat.
El meu desolat terme municipal mai va produir prou fruit daurat per a donar alegria al mercat. Les hortes modestes que creixen barranc del Quisi avall no anaven més enllà de la gruixuda pellerofa d'aquelles agres taronges washingtones. I no recorde que donaren a l'honest llaurador d'aquelles fondalades altra cosa de més profit que l'humil prestigi de posseir una mica de terra regada. La pura il·lusió. Ah, si tinguérem aigua! La cobejada fila d'aigua de la Retoria i d'aquella somniada Ondara. O del pou de la Rajà, de Pedreguer. Llocs on des d'ací es parlava amb sana enveja. Llocs d'on ens venien els miracles de poder tindre plaça de bous, trinquet amb muralla, o del joc de cartes, dit quasi com un pecat, i que engolia fortunes que l'any vinent es podien refer amb una fanecada pròpia de taronja.
Sóc fill d'un temps de venda ambulant, de carros lluents i ben tirats per una poderosa haca llustrosa. Sóc hereu de les mancances de qui naix en terra blanca i té per vici llegir literatura que li parla d'aquelles terres roges, on un solc de forcat va obrint una ferida fecunda que ompli d'aroma de promesa l'aire dolç de l'hort de taronger. Sóc dels que vàrem afinar l'orella quan sentíem al carrer de dalt grinyolar l'eix del carro del tio Alfredo de Sagra, aquell que va ballar a la Cultural de Benissa la Cumparsita de Gardel, inflant el pit i posant el mentó ferm i desafiador. Aquell que va tirar la boina agraïda a l'orquestra Bolero, i Ismaelet del Gato, cambrer com cal, li la va retornar amb safata d'alpaca. I sóc dels que eternament li agrairan a tan bon llaurador la samaritana almoina de vindre a Benissa, al bell mig de la setmana, quan ja començava a clarejar el cabàs de la pansa, i poder escoltar la seua veu de bon cantor de cor d'església que anunciava poderosa: «Doneesss, taronges de Sagraaaa…!!», aquell poble de rere les muntanyes, d'on venien miracles de fruita carnal, i el traure dur i potent d'aquell que va ser anunciat amb cartells de lletra capital com El Ripo, que també va ser entoldador de tarongers a temps parcial, ja que els diners, clars i nets, estaven a la partida de pilota. Això ho va dir també Felip de Porcellanes, que va guanyar en altre temps a Magallanes, i sabia el que es deia, malgrat tindre hort regat a Paratella, a la riba dreta del barranc.
