Article publicat a la revista Caràcters (núm. 59, primavera del 2012)
Alexis de Tocqueville
La democràcia a Amèrica
Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors, Barcelona, 2011
798 pàg.
Aquest és un vertader clàssic del pensament polític, reeditat sovint i traduït a desenes d’idiomes, que ara finalment apareix en català. El seu autor, Alexis de Tocqueville, procedent d’una família de la petita noblesa feudal normanda d’antic llinatge, era fill d’un militar que havia simpatitzat amb la monarquia constitucional al començament de la Revolució francesa i que se salvà de ben poc de la guillotina. Amb idees semblants a les del grup de nobles catòlics i legitimistes al qual pertanyia la família i els seus millors amics, Alexis tingué sentiments enfrontats quan esclatà la revolució de 1830 a França. Sentia afecte per la monarquia borbònica, però Carles X «ha violat drets que jo respectava», dius als Souvenirs, i veié en el nou règim orleanista un sistema en el qual la llei estava per damunt de la voluntat del rei, cosa que apreciava en alt grau. Tocqueville abandonà la carrera de magistrat i, en companyia de Gustave de Beaumont, marxà el 1831 de França amb destinació a Nord-amèrica. Ambdós amics havien acceptat l’encàrrec oficial de fer un informe sobre el sistema penitenciari americà. Romangueren als Estats Units un any i a la tornada, en febrer de 1832, començaren la redacció de Du système pénitentiaire aux États-Unis et son application en France, que aparegué un any després, on anunciaven una obra conjunta sobre les institucions i costums nord-americans. En comptes d’això, Tocqueville publicà els dos volums de La democràcia a Amèrica, el primer el 1835 i el segon el 1840, mentre que Beaumont publicà els dos toms de Marie, ou l’esclavage aux États-Unis, tableau de moeurs américaines, una combinació de novel·la i comentari social que veié la llum el 1835. Els dos volums de Tocqueville tingueren una recepció molt favorable, sobretot el primer, i menaren el seu autor a fer el salt a la política. Després d’un intent fallit el 1837, fou elegit diputat en 1839 per Valognes (Normandia) i de nou en successives eleccions censitàries de la Monarquia de Juliol.
L’obra admet múltiples lectures i potser rau ací la raó principal del seu èxit i atractiu perenne. De seguida se’n valorà l’extraordinària capacitat per a descriure el sistema de govern dels Estats Units: principis polítics —sobirania del poble i federació—, vot universal i eleccions, vida municipal, estats i descentralització administrativa, poder judicial, constitució federal, partits, llibertat de premsa, associacions polítiques, funcionaris i càrrecs públics, respecte per la llei, etc. Encara que es pot llegir com el primer estudi complet i profund de la naixent república nord-americana, el contingut descriptiu ha perdut una mica de valor amb el pas del temps, tot el contrari que el vessant polític, molt criticat quan aparegué el llibre. El punt de partida de Tocqueville és la constatació a Nord-amèrica d’un fet nou i amb una influència prodigiosa sobre la marxa de la societat, un fet que —segons diu— regeix l’esperit del públic, i dóna un cert caràcter a les lleis, màximes als governants i costums particulars als governats. S’hi tracta de la igualtat de condicions i aquesta novetat, pensa Tocqueville, començava a percebre’s també al vell continent i assoleix una dimensió universal i perdurable, fins i tot providencial, en la mesura que escapa del poder humà. Tots els esdeveniments, com tots els homes, ajuden al seu desenvolupament i les nacions no poden evitar que es manifeste en el seu si, però depèn d’elles que la igualtat de condicions conduesca a la servitud o a l’emancipació, a la misèria o a la prosperitat.
La democràcia, segons Tocqueville, en tant que igualació de condicions, assuaveix els costums, fa més simples i fàcils les relacions habituals entre els homes, cosa que no és contradictòria amb l’individualisme que es desenvolupa a mesura que s’igualen les condicions. L’individualisme no és egoisme, un vici tan antic com el món i que es troba en tota forma de societat. L’individualisme és un sentiment reflexiu i calmat que mena el ciutadà a aïllar-se de la massa dels seus conciutadans i a apartar-se amb la seua família i amics.
Els individus esdevenen autosuficients a mesura que les condicions s’igualen, obliden els seus avantpassats i els seus descendents, a diferència dels pobles aristocràtics. Noves famílies sorgeixen del no-res i d’altres decauen tothora. La trama dels temps es fa miques els vestigis de les generacions s’esborren. Els individus no deuen res a ningú, són autosuficients, s’acostumen a considerar-se sempre aïlladament i es pensen que el destí és a les seues mans. Els ciutadans independents s’embriaguen amb el seu poder, no els importa mostrar que només es preocupen de si mateixos, la qual cosa no vol dir que no visquen en societat.
Les institucions lliures i els drets polítics de què fan ús els ciutadans d’una democràcia com Estats Units recorden a cada ciutadà que viu en societat i que tant el deure com l’interès dels homes és ser útils al proïsme. La llibertat política és l’únic remei eficaç per a combatre els mals que la igualtat pot produir. Els americans de tota mena s’uneixen constantment i no només per formar associacions polítiques. Aquestes associacions els protegeixen de la tirania perquè si cada individu, a mesura que es fa individualment més feble i en conseqüència més incapaç de preservar la seua llibertat, no aprenguera a unir-se amb els altres per defensar-la, la tirania creixeria necessàriament amb la igualtat.
La identificació, en la dècada de 1830, de la democràcia amb la igualtat de condicions, com fa Tocqueville, fins al punt de veure-hi una força universal que s’imposa als homes, no és una idea que tingués gaire suport empíric a Europa, i així li ho van retraure els primers crítics de La democràcia a Amèrica. A un extrem i l’altre de la societat el que s’hi percebia, més aviat, era el contrari. A dalt, les elits de les monarquies constitucionals establien règims en què la sobirania popular era limitada i restringida a un nombre molt migrat d’electors i elegibles, que gaudien d’una condició especial. Segons la ideologia liberal-conservadora predominant, la desigualtat formava part de l’ordre natural i es podia, fins i tot, demostrar científicament, raó per la qual la llibertat era contradictòria amb la igualtat i havia de dur aparellada l’aparició d’una nova aristocràcia. Quant als de baix, també en la dècada de 1830 es va fer palesa la preocupació per la pobresa extrema dels treballadors de la indústria, que fou l’origen de l’anomenada «qüestió social».
Tanmateix, Tocqueville no proposa una generalització a partir de l’estat de coses existent, sinó que vol exposar el que considera una conseqüència lògica d’un procés encetat a final del segle XVIII, i que no tenia aturador, tant on no hi havia hagut Antic Règim com on havia estat destruït per la Revolució. Als Estats Units igual que a Europa. La tendència a la igualtat de condicions el sedueix i alhora l’horroritza, amb els beneficis i els mals que hom podia observar clarament a Nord-amèrica, però de tota manera són inevitables i, per consegüent, han de ser matèria de reflexió política. Així doncs, la teoria de Tocqueville sobre la democràcia com a fet universal, mira al futur i no al present. I serà capaç d’imaginar-lo amb una lucidesa extraordinària, tot i que adobat amb les idees de l’home polític liberal i conservador que no deixa d’identificar-se amb els vells valors i pensa que la igualació de condicions pot ser compatible amb una nova forma d’aristocràcia.
Segons Tocqueville la democràcia allunya els homes de la teoria i els concentra en la recerca pràctica del benestar material. Predisposa a creure en la massa i a acceptar el judici del públic, car a igual il·lustració la veritat es trobarà en l’opinió de la majoria. Ara bé, abandonat a si mateix, l’esperit de l’home tendeix, per un costat, cap a allò material i útil, i per un altre costat cap a allò infinit, gran i bell, raó per la qual sorgirà una classe ociosa benestant en les societats democràtiques il·lustrades i lliures, que gaudirà del temps lliure i dels diners per a dedicar-se a treballs intel·lectuals i artístics. Sempre hi haurà doncs una aristocràcia intel·lectual que dirigirà el poble, considera Tocqueville. Una idea que sostindrà encara, un segle després, Ortega y Gasset justament quan la incorporació de les masses a la política havia fet veure com era de diferent el rumb que havien pres les coses.
Pedro Ruiz Torres