(Publicat al blog d’Enric Balaguer el 29 d’octubre del 2012.)
Un nou testimoni de la Xoà (mot hebreu que significa destrucció o calamitat, desvinculat del sentit de sacrifici pel foc que té el terme Holocaust) és el que presenta el diari recent publicat per l’editorial Riurau en traducció de Guillem Calaforra. Parlem del diari de Janina Hescheles, Amb els ulls d’una nena de dotze anys, una supervivent de l’extermini nazi a la ciutat de Lwów i que conta, des de la realitat infantil, prematurament madura, els desgavells viscuts. El trencament de la civilització també pressuposa un esgarrament de les formes literàries. I si bé no deixa de costat el conjunt de camins de l’escriptura (com augurava T.H. Adorno) sí, però, que propicia l’hegemonia d’alguns de testimoni directe com ara l’informe autobiogràfic.
Tot i que en els darrers vint anys han aparegut obres tan significatives com les de W.G. Sebald o Bernhard Schlink, El lector (1995). Aquesta última la història d’amor entre un escolar i una dona major que havia estat vigilant en un camp de concentració. La militància nazi i l’activitat a la qual va accedir, que volia dissimular de totes totes, era la conseqüència del seu analfabetisme. Doncs bé, tot i aquesta confluència des de la creació literària, allò que és producte del testimoni, com és el cas, es revesteix d’una força insubstituïblement superior.
Al diari de Janina trobem el seguiment de les peripècies repressives a la seua ciutat contra els jueus. Hi ha escenes colpidores. En molts moments soprén veure la capacitat de resistència humana a les catàstrofes. I sens dubte ens arriba el to corglaçador amb què una xiqueta va veure i viure aquell cafarnaün de crueltat. L’escriptura de l’autora és, amb tot, serena, directa, transparent, viva. Sorprén la maduresa precoç, l’enteniment de les seues observacions. No sols hi ha l’efecte agressiu dels oficials alemanys o ucraïnesos, sinó també la dels col·laboradors jueus.Tot portava a l’anihilament de la protagonista, però no va ser així i a través d’una xarxa clandestina jueva es va poder salvar. Al 1950, Janina Hescheles se’n va anar a Israel, on va fer estudis universitaris i es va casar, i on encara viu.
Alguns fragments:
Llavors ella estava passant el pitjor, el que jo havia passat fins aquell dia, aquella lluita amb mi mateixa, perquè allò que en mi cridava “Viure!”,i que després de tornar de ca la tia havia fet les paus amb el destí, era un cadàver viu.
No volia reflexionar-hi més profundament, perquè sentia que de nou deixaria de creure en l’existència de Déu, i la fe era també una esperança. Vaig decidir que dejunaria.
Em dolia més el fet que em pegués un jueu. Amb el retorn ja no hi hagué tant d’ordre.