articles – Riurau Editors

‘Boulez entre nosaltres (i ja era hora)’ de Guillem Calaforra

(Article publicat a la revista L’Espill, núm. 29, primavera del 2015.)

Per voluntat i per atzar. Entrevistes amb Célestin Deliège.
183 pàg., 2014, Riurau Editors

Imaginem que li preguntem, al lector d’aquesta recensió, si coneix algú que hagi llegit algun llibre de Pierre Boulez. Posem-nos en la tessitura més optimista, i imaginem que coneix una persona que va llegir fa temps Puntos de referencia —una mena d’antologia en castellà dels tres volums de Points de repère—, o potser Pensar la música hoy. Aquesta persona serà, amb un 90% (?) de probabilitats, un músic professional en actiu. En algun altre cas molt excepcional, o bé es tractarà d’una persona de cultura universitària (un professor d’estètica?) o bé haurà llegit algun llibre de Boulez en francès. La immensa, descoratjadorament immensa majoria dels melòmans de casa nostra no ha llegit cap llibre de Boulez, ni en castellà, ni en francès, ni en cap altre idioma. Buscar les causes d’aquest fet ens podria portar a molts temes connectats, i el més rellevant no és, al meu parer, el fet que Boulez sigui un compositor de música clàssica contemporània.

Llíria presumeix des de fa anys de ser «la ciutat de la música», com tantes altres ciutats i pobles: fa ben pocs anys que un polític local pretenia aconseguir el mateix títol honorífic per a València. Precisament per a València! Permeteu-me, benvolgut lector, que expliqui una anècdota personal. [Continueu llegint l’article complet en PDF]

‘Una memòria del dolor’, de Josep J. Conill

Article publicat a la revista L’Espill, núm. 43 (primavera 2013), p. 174-180

Amb els ulls d’una nena de dotze anys
Janina Hescheles
Traducció de Guillem Calaforra
113 pp., 2012, Barcelona, Riurau

Encete la redacció d’aquestes pàgines, dedicades a glossar el llibre Amb els ulls d’una nena de dotze anys de Janina Hescheles, sota la impressió d’un parell de documents visuals. El primer és un reportatge fragmentari, amb subtítols en anglès, oportunament penjat al mur de Facebook Eitan’s page on Janina Hesheles Altman, 70 years after writing her diary pel fill de l’autora de la memòria que ressenyem ací. Es tracta de Jewish Life in Lwów (1938), gràcies al qual ens podem fer una idea sumària i acolorida de com hi transcorria la vida de la populosa comunitat jueva, dividida entre ortodoxos i polonitzants. Les imatges ens remeten a una ciutat típicament centreeuropea, on la petjada de l’imperi austrohongarès —la Kakània de Robert Musil, aquell lloc simbòlic on, segons Claudio Magris, «mor la totalitat de la tradició i naix la dispersió contemporània»— resultava encara ben perceptible en el teatre i els museus, els cafès, les escoles i els jardins, sense oblidar els omnipresents tramvies. El segon document és vuit anys posterior i es tracta de la fotografia, presa a Cracòvia, d’un home de trenta anys i escaig i d’una adolescent. Recolzat contra el marc d’una porta, cigarreta en mà, ell contempla relaxadament la càmera amb ulls vius i un somriure potser irònic; al seu costat, ella, molt més petita, esbossa també un lleu somriure, però el seu rostre denota un cert pòsit de tristesa i la mirada sembla perdre’s més enllà de l’objectiu. A la mà dreta sosté un llibre o un quadern, no podem assegurar-ho amb precisió. Continua la lectura de ‘Una memòria del dolor’, de Josep J. Conill

“Amb els ulls d’una nena de dotze anys”, ressenya de Sal·lus Herrero

(Article de Sal·lus Herrero publicat al diari Avui, 5/1/2013)

Guillem Calaforra acaba de traduir del polonès al català, a l’editorial Riurau, un llibre de Janina Hescheles (Altman, de cognom de casada), que, hui dia, és una dona major, de 82 anys, que viu a Haifa (Israel). Encara és una destacada activista pro drets humans i col·lectius de la Palestina ocupada. És un llibre molt interessant perquè al text escrit, el 1943, quan tenia tretze anys, i publicat, per primera vegada el 1946, narra la seua esgarrifosa experiència en un camp de concentració nazi, als dotze anys, on eren com “cadàvers vius”, “esquelets que caminen” que cantaven cançons alegres i reien quan anaven al poble perquè no els compadiren i “havien d’anar a treballar per un camí sembrat de cadàvers”, “infants que eren soterrats vius” i sovint desitjaven morir sense sofrir més perquè viure esdevenia un patiment continu. Continua la lectura de “Amb els ulls d’una nena de dotze anys”, ressenya de Sal·lus Herrero

‘Lwów, de la pèrdua a l’anihilació’, de Joan Garí

(Article publicat al diari Ara el 25/1/2013)

Lwów és una ciutat de la Galítsia oriental que va pertànyer a Polònia fins al 1945. Des de llavors forma part d’Ucraïna. És un enclavament estratègic per on han passat els grecs, els armenis, els italians, els alemanys, els polonesos, els jueus i els ucraïnesos. Cadascú ha anomenat la ciutat en el seu idioma: Lemberg en alemany, L’viv en ucraïnès, Lemberik en jiddisch. Els cent cinquanta mil jueus que hi vivien abans del nazisme van ser exterminats en la seua pràctica totalitat per Hitler. Stalin va perseguir els polonesos amb una vesània equiparable. Ara és una ciutat ucraïnesa que cerca retrobar-se amb les seues arrels multiculturals i plurinacionals.

En realitat, Lwów ja era una urbs molt literària abans que algú parés esment en el paper essencial que representà dins el procés de destrucció dels jueus de l’Europa Oriental. L’any 2007, sense anar més lluny, es van publicar en castellà, per pura coincidència, tres llibres que evocaven a l’uníson la ciutat perduda des d’una perspectiva polonesa. Continua la lectura de ‘Lwów, de la pèrdua a l’anihilació’, de Joan Garí

Amb uns ulls de xiqueta, d’Enric Sòria

(Article publicat al diari El País, 12/11/2012.)

No és la primera vegada que esmente ací les activitats de Riurau Editors, no solament perquè és una empresa altament meritòria, sinó, sobretot, perquè de tan meritòria com és, no deixa de sorprendre’ns. El fundador d’aquesta editorial és un jove músic valencià que, cap al 2009, es va traslladar a Barcelona, Jaume Ortolà. Des de llavors, ha anat publicant un grapat selecte de títols de la categoria del Faust de Goethe –ni més ni menys-, el Michael Kohlhaas i El príncep de Homburg de Heinrich von Kleist, La democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville, els Contes drolàtics d’Honoré de Balzac i Sentit comú de Thomas Paine, entre altres. El que tenen en comú és que són obres mestres d’això que en diem la civilització occidental, llibres que convé de llegir i rellegir moltes vegades i que se’ns fan indispensables. I si és cert que hi ha molta gent al món que fa la seua vida, sembla que prou bé, sense sentir la necessitat de llegir-los, l’única cosa que podem dir és que ells s’ho perden, i que perdre’s el millor no val la pena.

Alguns d’aquests llibres ja s’havien traduït al català –en versions molt antigues-; d’altres, és gràcies a Riurau que els podem llegir en la nostra llengua. És un gran servei. Cal dir, a més, que Ortolà no és solament el fundador i director de l’editorial. També n’és l’ànima, el factòtum i el traductor –molt competent- de la majoria dels títols a què adés m’he referit. De tant en tant, col·labora en aquests treballs un altre valencià, Guillem Calaforra, autor d’un notable assaig sobre música, So i silenci, i d’algun pròleg substanciós. Ara és el traductor d’un llibre que és una altra sorpresa. Ací no es tracta d’un clàssic recuperat, sinó d’un document estremidor: els records d’una de les escassíssimes supervivents de la comunitat jueva de Lwow, destruïda pels nazis durant la Segona Guerra Mundial, redactats a corre-cuita per l’autora, llavors una xiqueta de 12 anys.

Amb els ulls d’una xiqueta de dotze anys és exactament el que el títol ens diu que és. Janina Hescheles tenia 10 anys quan l’exèrcit alemany entrà a la seua ciutat. Aquell mateix dia, va veure desaparéixer son pare per sempre. Els carrers eren plens de gent que colpejava els jueus, amb pals, graneres, pedres i el que fóra. Tot eren crits, sang i vidres trencats, fins al punt que “no es podia reconéixer la ciutat”. El malson va començar així, i en el cas de Janina havia de prolongar-se, cada volta pitjor, durant dos anys, fins que un grup resistent jueu va aconseguir rescatar-la i amagar-la en un refugi de Cracòvia, on, encara en perill, va redactar aquests records.

Les breus memòries de Janina Hescheles són un dels documents més espantosos que ens ha deixat aquella esgarrifosa bogeria que va ser l’extermini dels jueus d’Europa. I ho són perquè ens ho conta una xiqueta atemorida, amb aquella capacitat de suportar quasi qualsevol cosa que tenen els xiquets i, d’altra banda, amb aquell profund desvaliment dels infants abandonats, perduts en circumstàncies monstruoses. Per a Janina, els carrers familiars es van convertir de sobte en un infern, va veure morir sa mare, va veure el rebuig i l’odi dels seus parents no jueus, va veure la dignitat i la impotència d’un heroisme condemnat (“com que no volíem fer veure el nostre estat deplorable, pel camí cantàvem marxes alegres”). Les seues reflexions són esforços desesperats per assimilar coses inconcebibles. Les seues descripcions, en canvi, tenen la precisió implacable que de vegades habita en la mirada d’un infant trasbalsat. Amb raó diu Iaroslav Hyrtsak que aquestes “són pàgines molt difícils de llegir, però hom no pot deixar de llegir-les”. Ni el lector més avesat a aquesta mena de literatura deixarà de sentir-se commogut per l’experiència i la mirada d’aquella xiqueta aterrida i valenta que va ser Janina Hescheles.

En efecte, aquest és un llibre excepcional, i també poc conegut. Es va publicar en polonés el 1946 i després s’ha traduït a l’alemany, a l’ucraïnés i al rus. Gràcies a Guillem Calaforra –que és un savi rastrejador de textos poderosos- i a Riurau, s’ha editat abans en català que en anglés, per exemple. A més, s’ha editat molt bé. L’excel·lent versió de Calaforra va acompanyada d’un pròleg explicatiu del traductor, un altre del professor de la universitat de Lwow (ara L’viv) Iaroslav Hyrtsak i d’un text escrit per a l’ocasió per l’autora, que encara viu. A més, l’edició inclou els poemes que Janina va escriure quan tot el seu món era aniquilat, i que tampoc són fàcils d’oblidar. Si en bona part la cultura és un intent tenaç de preservar la vida amb la memòria —i és precisament això el que ens caracteritza com a humans—, aquest llibre en fa honor, a la cultura i a la humanitat. Riurau pot estar orgullós d’haver-lo publicat, i nosaltres, li hem d’estar agraïts.

Tocqueville/Habermas. Més igualtat i més dret

Article de Francesc Jesús Hernàndez i Dobon, publicat al diari Levante, Posdata, 26 d’octubre del 2012.

La casualitat ha posat en les meues mans al mateix temps dues obres que, encara que separades per 175 anys, semblen remetre’s mútuament: La democràcia a Amèrica (publicat per primera vegada en català per Riurau Editors, amb una acuradíssima traducció i edició de Jaume Ortolà) i el recentíssim i important assaig de Jürgen Habermas La constitució d’Europa (publicat en castellà per Trotta, poques setmanes després que apareguera l’edició original en l’editorial Suhrkamp). Una lectura en paral·lel de les dues obres sembla ben profitosa. D’una banda, una obra gruixuda, la d’Alexis de Tocqueville, que aparegué en dos volums en 1835 i 1840; d’una altra, un llibret uregent, el de Habermas, que integra articles publicats als darrers anys i un assaig central redactat fa poc temps, amb referències als darrers esdeveniments econòmics i polítics de la UE. Malgrat la distància temporal o la diferència del format, els dos llibres tenen en comú que despleguen el seu argument sobre Amèrica i Europa, a partir del referent de l’altre continent. El llibre de Tocqueville podria anomenar-se perfectament La constitució a Amèrica, en referència a Europa, i el de Habermas, La democràcia a Europa, en referència a Amèrica. En els dos casos es comparen els dos processos constituents: el dels EEUU enfront de la Revolució Francesa, en un cas, i en relació al procés constituent de la UE, en l’altre. Qüestions com ara la federalitat o la confederalitat, la unitat i l’autonomia, són ben presents als dos textos.

En el cas de Tocqueville, la comparació entre la democràcia que descriu als EEUU i el règim francès ha de servir, pensa l’autor, a una política conforme al temps: “Cal una ciència política nova per a un món completament nou”, diu, tot determinant la seua intenció bàsica. Alexis de Tocqueville escriu per il·lustrar el públic francès, i fins i tot sembla escèptic que els seus escrits arriben a Amèrica del Nord. També Habermas parla d’Europa fent servir el contrapunt dels Estats Units d’Amèrica. Allà trobem un model de debat constituent relacionat amb les urgències del temps present. Així, escriu l’autor de l’Escola de Frankfurt: “Els EUA eixiran afeblits de la doble crisi actual. Però continuen sent, per ara, la superpotència liberal i es troben en una situació que els permet revisar a fons la seua comprensió neoconservadora d’ells mateixos com un benefactor mundial paternalista. […] Als EUA no els interessa només abandonar la seua postura contraproduent enfront de les Nacions Unides, sinó també posar-se al capdavant d’un moviment de reforma”. En cert sentit, podria semblar que el rousseaunià i aristocràtic Tocqueville i el kantià i socialdemòcrata Habermas, contemplen amb ulls d’admiració el procés sociohistòric que esdevé davant d’ells, allò que podríem resumir com el moviment cap a la igualtat i la seua progressiva (i progressista) juridificació (o dretificació, fent servir el neologisme habermasià), i a l’inrevés, el procés de juridificació com el camí cap a la igualtat. Alexis de Tocqueville ho diu en el començament mateix de l’obra:”[…] a mesura que estudiava la societat americana, veia cada vegada més en la igualtat de les condicions el fet generador del qual semblava provenir cada fet particular, i el retrobava incessantment davant meu com un punt central al qual anaven a parar totes les meues observacions” (p. 11). També Habermas pretén “inscriure la unificació europea en el context a llarg termini d’una juridificació [Verrechtlichung] i una civilització [Zivilisierung] democràtiques del poder estatal” (p. 11). I més endavant afegeix: “Una juridificació desplega una força no només racionalitzadora, sinó també civilitzadora en la mesura en què despulla el poder estatal del seu caràcter autoritari i, gràcies a això, canvia l’estat d’agregació d’allò polític mateix” (p. 44).

Podem pensar que no és el moment de teories, agobiats pels riscos actuals. Habermas contesta, i les seues paraules també podrien ser subscrites per Alexis de Tocqueville: “El debat actual s’ha estretit en direcció de les eixides immediates de la present crisi bancària, monetària i d’endeutament, i amb això ha perdut de vista la dimensió política; per altra banda, conceptes polítics erronis impedeixen adreçar la mirada cap a la força civilitzadora de la juridificació democràtica i, amb això, cap a la promesa vinculada des d’un principi amb el projecte constitucional europeu” (p. 40). en definitiva, la democràcia a Amèrica i la constitució d’Europa, o a l’inrevés, la constitució d’Amèrica i la democràcia a Europa, i cadascuna d’elles mirant-se en l’espill de l’altra.

Hom podria parlar de la importància de La democràcia a Amèrica en relació a la tradició rousseauniana, i seria de profit la comparació entre les seues tesis i les d’Immanuel Kant o, millor encara, les d’Auguste Comte. O també del valor de l’obra com a precedent dels vehements passatges del Manifest del partit comunista, en els quals Karl Marx parla de la transformació del món que ha operat el capitalisme, o dels estudis de Max Weber sobre la relació entre les creences religioses i el desenvolupament del capitalisme (mitjançant una profitosa noció “d’esperit” que ja trobareu reiteradament en aquestes pàgines). O també de l’assumpció que Habermas fa, amb un cer aire d’indignat, de les tesis sobre el coneixement del seu deixeble A. Honneth, i no poques referències a Benjamin. Amb tot, elmèrit principal de les dues obres està en la vehemència amb què enuncien l’imperatiu fonamental: igualtat i dret, dret i igualtat.

‘Un sintagma musical insòlit’, d’Antoni Ferrer

(Article publicat a la revista Saó, núm. 371, maig del 2012)

Títol: So i silenci. Assaigs sobre música
Autor: Guillem Calaforra
Riurau Editors
Barcelona, 2010

Però, sobretot i per començar, problemàtic. Perquè, “¿com es pot dir alguna cosa amb sentit sobre una experiència estètica que va més enllà —o més ençà del llenguatge? ¿Com es pot traduir en paraules un codi (si el podem anomenar codi) no lingüístic?”.

Aquestes són les preguntes bàsiques de què parteix Guillem Calaforra per abordar, amb gràcia veritablement eficaç, una sèrie de qüestions candents que giren al voltant d’aqueixa mena de pretés termòmetre cultural —venerat i suspecte alhora— que és anomenada música culta. I ho fa armat amb un bagatge envejable: gust estètic contrastat i depurat, solvència i agudesa argumentatives, immersió en els contextos culturals i històrics de la creació i recepció musicals, i coneixements tècnics —per exemple, poder llegir partitures—, que aporta quan cal, per tal de fer-se i fer-nos més intel·ligible l’art sonor.

Però en déiem també un sintagma insòlit: un assaig, en català i sobre música clàssica.

Ací, entre nosaltres, una benvinguda i necessària bocanada d’aire fresc, a tenir ben en compte al costat de, també per exemple, The rest is noise, d’Alex Ross, o dels dos voluminosos assajos, quasi enciclopèdics, La imaginación sonora i El canto de las sirenas, d’Eugenio Trias. Val a dir que el caràcter premeditadament “juganer” de bastants de les consideracions de Calaforra no ha d’emmascarar-nos la seriositat amb què fa front al repte que s’hi imposa. Calaforra, en efecte, confronta —en sengles “scherzos” dobles: “pamflets contra i en defensa dels antics i dels moderns”— la música d’abans i de després de Wagner, aclareix llurs aportacions definitives i en discuteix les no tant, i fins i tot les eixides de test. En aquest respecte, és d’agrair tant l’afirmació de l’autor sobre com els compositors antics varen assegurar la “intel·ligibilitat” (el “sentit” més que no el significat lingüístic) de la música “durant un llarguíssim període de temps”, com el seu blasme sarcàstic de la “ganduleria estètica” i “fòbia antimoderna” representada pels Concerts d’Any Nou a Viena; i, a la inversa, tant el repte intel·lectual i la incòmoda però necessària connexió amb la sensibilitat dels nostres temps que representen obres del calibre del Lux Aeterna de Ligeti, com el seu advertiment sobre alguns despropòsits sonors actuals. Aquesta secció —aquest scherzo— es completa amb un deliciós i irònic diàleg sobre els uns i els altres. Però no només això. Calaforra crida l’atenció sobre autors centreeuropeus de la primera meitat del XX que caldria rescatar, discuteix raonadament el cànon vigent, analitza finament les diverses varietats de l’experiència musical (sentir, llegir, dirigir, interpretar, recordar), distingeix entre música i músics, reconeix i respecta la competència tècnica i, alhora, ironitza sobre posats i grandiloqüències del star system discogràfic (impagables les divagacions sobre el “Corleone salzburgués” i el “director-estrella del miracle alemany”), i, sobretot, ens posa damunt la taula el seu personal cànon musical, “moderat” segons ell mateix, però perfectament compartible: aristotèlic, en diria jo. I la carcassa final, una alegria per a l’esperit, l’extens capítol que clou el llibre: una anàlisi amorosa i ben entenimentada de vint —vint!— versions d’eixe monument que és la 9a Simfonia d’Anton Bruckner.

Gràcies, mestre.

‘Clàssics europeus en valencià’, d’Antoni Gómez

(Reportatge publicat a Levante, Posdata, 6 de juliol del 2012)

Traduir no és trair. Si de cas, triar. I és el que han fet un grapat d’autors valencians. Joan F. Mira, Vicent Alonso, Jaume Ortolà, Ricard Ripoll, entre altres, han incorporat els clàssics a la nostra tradició lingüística per a deixar empremta en la rica i diversa cultura europea.

[…]

[L]es traduccions de Mira i Alonso no han estat les úniques dels grans clàssics europeus. Després de les llengües clàssiques i la tradició francesa, també participa el classicisme alemany. Jaume Ortolà (Benissa) ha traduït el Faust de Goethe en una edició de Riurau Editors de Barceona amb una presentació de Guillem Calaforra on explica les vicissituds d’un dels llibres fonamentals de la cultura europea. Calaforra afirma que aquesta versió d’Ortolà és menys “demòtica” del que és habitual els últims anys amb el català matisadament valencià dels traductors anteriors, però no obstant això ens “proporciona un Faust versificat i alhora lingüísticament accessible al lector actual”.

[…]

Antoni Gómez

‘La innovació de la igualtat: Tocqueville sobre Amèrica’, de Pedro Ruiz Torres

Article publicat a la revista Caràcters (núm. 59, primavera del 2012)

Alexis de Tocqueville
La democràcia a Amèrica
Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors, Barcelona, 2011
798 pàg.

Aquest és un vertader clàssic del pensament polític, reeditat sovint i traduït a desenes d’idiomes, que ara finalment apareix en català. El seu autor, Alexis de Tocqueville, procedent d’una família de la petita noblesa feudal normanda d’antic llinatge, era fill d’un militar que havia simpatitzat amb la monarquia constitucional al començament de la Revolució francesa i que se salvà de ben poc de la guillotina. Amb idees semblants a les del grup de nobles catòlics i legitimistes al qual pertanyia la família i els seus millors amics, Alexis tingué sentiments enfrontats quan esclatà la revolució de 1830 a França. Sentia afecte per la monarquia borbònica, però Carles X «ha violat drets que jo respectava», dius als Souvenirs, i veié en el nou règim orleanista un sistema en el qual la llei estava per damunt de la voluntat del rei, cosa que apreciava en alt grau. Tocqueville abandonà la carrera de magistrat i, en companyia de Gustave de Beaumont, marxà el 1831 de França amb destinació a Nord-amèrica. Ambdós amics havien acceptat l’encàrrec oficial de fer un informe sobre el sistema penitenciari americà. Romangueren als Estats Units un any i a la tornada, en febrer de 1832, començaren la redacció de Du système pénitentiaire aux États-Unis et son application en France, que aparegué un any després, on anunciaven una obra conjunta sobre les institucions i costums nord-americans. En comptes d’això, Tocqueville publicà els dos volums de La democràcia a Amèrica, el primer el 1835 i el segon el 1840, mentre que Beaumont publicà els dos toms de Marie, ou l’esclavage aux États-Unis, tableau de moeurs américaines, una combinació de novel·la i comentari social que veié la llum el 1835. Els dos volums de Tocqueville tingueren una recepció molt favorable, sobretot el primer, i menaren el seu autor a fer el salt a la política. Després d’un intent fallit el 1837, fou elegit diputat en 1839 per Valognes (Normandia) i de nou en successives eleccions censitàries de la Monarquia de Juliol. Continua la lectura de ‘La innovació de la igualtat: Tocqueville sobre Amèrica’, de Pedro Ruiz Torres

‘El que es menjava a casa’ a la revista Descobrir

(Article de Salvador Garcia Arbós, publicat a Descobrir, núm. 166, març 2012, especial “Plaers de Girona”)

Capital del menjar bé

A Girona, mai no s’ha menjat tan bé com ara. […]

Hi faltaven restaurants burgesos, més enllà de la cuina popular i casolana dels esmorzars de forquilla i ganivet. Aquesta cuina tradicional ja la tenien a casa. A Girona, mai no hi ha fallat el proveïment: bones pastisseries, fleques compromeses amb el pa, bones carnisseries, matèria primera de primera (de les hortes del Ter i de l’Onyar) i gent amb ganes de pagar el millor peix de la Costa Brava (sardina, sonso i verat, o corball, gambes o rap). El deliciós llibre El que es menjava a casa (Riurau Editors, 2010), de Carles Ginès, és la crònica i el receptari de la bona cuina de cadascú a casa seva. I al capdavall un bon record de Girona.

[…]