‘Amb els ulls d’una nena de dotze anys’, blog del CAL

Share

Amb els ulls d'una nena de dotze anys

(Publicat al Blog del CAL, 2 d’abril del 2013)

Amb els ulls d’una nena de dotze anys
Hescheles, Janina, Riurau Editors, Barcelona, 2012, 113 p., 13,50 €.
Traducció: Guillem Calaforra.

Aquest és el relat d’una xiqueta polonesa del procés de persecució i extermini dels jueus entre 1941 i 1943 a la ciutat de Lwów, enclavada a la regió de Galítzia, que pertany actualment a Ucraïna. Va redactar els fets en un quadern immediatament després de ser rescatada del camp de treball. La va alliberar-ne un grup de la resistència polonesa del Consell d’Auxili als Jueus.

Alguns pensaran que parle d’un text similar al Diari d’Anna Frank. Tanmateix, res a veure. O poc a veure, perquè no ens presenta d’una manera intimista la convivència d’un grup de persones en un petit pis amagat, com en el cas de l’alemanya, sinó que ens ofereix una visió infantil però detallada del terror i del caos que assolava els carrers de la ciutat polonesa; una visió carregada de dades d’importància documental. Continua la lectura de ‘Amb els ulls d’una nena de dotze anys’, blog del CAL

Enric Balaguer sobre ‘Amb els ulls d’una nena de dotze anys’

Share

(Publicat al blog d’Enric Balaguer el 29 d’octubre del 2012.)

Un nou testimoni de la Xoà (mot hebreu que significa destrucció o calamitat, desvinculat del sentit de sacrifici pel foc que té el terme Holocaust) és el que presenta el diari recent publicat per l’editorial Riurau en traducció de Guillem Calaforra. Parlem del diari de Janina Hescheles, Amb els ulls d’una nena de dotze anys, una supervivent de l’extermini nazi a la ciutat de Lwów i que conta, des de la realitat infantil, prematurament madura, els desgavells viscuts. El trencament de la civilització també pressuposa un esgarrament de les formes literàries. I si bé no deixa de costat el conjunt de camins de l’escriptura (com augurava T.H. Adorno) sí, però, que propicia l’hegemonia d’alguns de testimoni directe com ara l’informe autobiogràfic.

Tot i que en els darrers vint anys han aparegut obres tan significatives com les de W.G. Sebald o Bernhard Schlink, El lector (1995). Aquesta última la història d’amor entre un escolar i una dona major que havia estat vigilant en un camp de concentració. La militància nazi i l’activitat a la qual va accedir, que volia dissimular de totes totes, era la conseqüència del seu analfabetisme. Doncs bé, tot i aquesta confluència des de la creació literària, allò que és producte del testimoni, com és el cas, es revesteix d’una força insubstituïblement superior.

Al diari de Janina trobem el seguiment de les peripècies repressives a la seua ciutat contra els jueus. Hi ha escenes colpidores. En molts moments soprén veure la capacitat de resistència humana a les catàstrofes. I sens dubte ens arriba el to corglaçador amb què una xiqueta va veure i viure aquell cafarnaün de crueltat. L’escriptura de l’autora és, amb tot, serena, directa, transparent, viva. Sorprén la maduresa precoç, l’enteniment de les seues observacions. No sols hi ha l’efecte agressiu dels oficials alemanys o ucraïnesos, sinó també la dels col·laboradors jueus.Tot portava a l’anihilament de la protagonista, però no va ser així i a través d’una xarxa clandestina jueva es va poder salvar. Al 1950, Janina Hescheles se’n va anar a Israel, on va fer estudis universitaris i es va casar, i on encara viu.

Alguns fragments:

Llavors ella estava passant el pitjor, el que jo havia passat fins aquell dia, aquella lluita amb mi mateixa, perquè allò que en mi cridava “Viure!”,i que després de tornar de ca la tia havia fet les paus amb el destí, era un cadàver viu.

No volia reflexionar-hi més profundament, perquè sentia que de nou deixaria de creure en l’existència de Déu, i la fe era també una esperança. Vaig decidir que dejunaria.

Em dolia més el fet que em pegués un jueu. Amb el retorn ja no hi hagué tant d’ordre.

Enric Balaguer sobre ‘So i silenci’

Share

(Publicat en el blog d’Enric Balaguer el 26 de novembre del 2010)

No sovintegen, precisament, llibres com So i silenci. Assaigs sobre música de Guillem Calaforra (Riurau editors, 2010). Un extraordinari assaig sobre música. L’autor expressa, amb paraules, gustos musicals, comenta peces i versions estimades, reivindica determinats compositors, debat sobre clàssics i moderns… Tot plegat un conjunt de textos amerats de sensibilitat i de sagesse –en francés té ingredients indescriptibles– que permeten una lectura, fins i tot, més enllà del fet de conèixer les peces objecte de comentari. El llibre és innovador, tant pel tema com per la forma, i adopta tons descriptius, especulatius, relacionals… en un exercici diversificat que fa de l’assaig, assaig, el seu eix central. L’autor no s’està de parlar-nos del gènere i, fins i tot, de definir-lo: “coreografia de les idees i dels arguments, amb voluntat d’estil, i mediatitzada per la presència d’un jo explícit, d’una individualitat que s’assaja”.

Certament és un assaig com il faut –per seguir amb el francés– i com ell diu. L’assaig deu molt a l’analogia, a l’exercici sinestèsic i és ací on trobem el punt fort d’aquest regal per a melòmans i per a lectors de prosa d’idees.

Guillem Calaforra tradueix en paraules els efectes de la música, però també escenifica idees en una mena de debat on pretén aplicar el pensament complex (sobre música moderna o antiga). En aquest cas, es tracta de dialogar i d’assaborir els contrastos. El capítol on més he gaudit ha estat el de “Notes falses”, formada per petits assajos, o “pensaments despentinats”, en una constel·lació d’anotacions, d’idees, de sensacions… d’un utillatge metafòric inspirat i inspirador.

‘So i silenci’ a RodaMots

Share

Els mots del dia 23 de novembre del 2010 de la llista RodaMots, fraseig i frasejar, són il·lustrats amb exemples extrets del llibre So i silenci de Guillem Calaforra (Riurau Editors, 2010). Amb Rodamots podeu rebre cada dia un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i un exemple d’ús.

Cada dia un mot / 2597 / dimarts, 23 de novembre del 2010
fraseig (m)
Art o tècnica de frasejar.

frasejar (v)

En l’execució d’una peça musical, destacar els elements de l’obra, donant valor a les frases, les pauses, etc.
En el cant, no és possible de frasejar correctament sense una bona tècnica de respiració.

[Etimologia — De frasejar, del llatí phrasis, ‘dicció, estil’, i aquest, del grec phrásis, ‘expressió’, derivat dephrázo, ‘explicar’.]
Teoria del fraseig, primera part (plantejament):
¿Com s’ho fan alguns músics extraordinaris per a frasejar de tal manera que la música sembla un discurs oral, fet amb paraules?

Teoria del fraseig, segona part (solució amb lúdiques al·literacions):
¿Per què els músics que millor frasegen són els de vent? Perquè per a ells resulta natural una cosa que els altres han d’aprendre per imitació: el fet que el fraseig és una forma de respiració.

Guillem Calaforra, So i silenci (Barcelona: Riurau, 2010), pàg. 110, 120
*** Aquesta setmana: mots relacionats amb la música ***
So i silenci, un blog de Guillem Calaforra (Benissanó, Camp de Túria 1970)
http://soisilenci.blogspot.com/
Enric Sòria: «Amb la música a dins»
http://riuraueditors.cat/blog/?p=795

Emili Morant sobre ‘So i silenci’

Share

(Entrada del blog d’Emili Morant sobre el llibre So i silenci de Guillem Calaforra, 16-11-2010)

He parlat ací mateix, en altres ocasions, del blog “So i silenci” de Guillem Calaforra, que gairebé des dels seus inicis ha estat referenciat ací a la dreta, en la meua llista d’enllaços: n’he estat un fidel seguidor, i un participant secundari en els debats que allà s’han encetat, ocasionalment. Doncs bé: no fa massa setmanes que Riurau Editors (iniciativa heroicament regida per Jaume Ortolà) ha publicat un llibre amb el mateix nom que el blog, que conté, ordenats, retocats i completats, alguns textos ja penjats i altres inèdits, en qùe el seu autor ha intentat explorar aquesta espècie de terreny de ningú que separa l’assaig literari de la prosa musical més tècnica, més analítica. L’intent, agosarat sense dubte, d’escriure sobre aquestes coses en català mereix tota la propaganda que se li puga fer. Però Guillem sembla de la classe de persones amb qui només es pot quedar bé si s’és honest, de manera que intentaré escriure alguna cosa més que una asèptica lloança. En aquest noble intent se m’ha avançat algú a qui no sóc digne de deslligar-li les corretges de les sandàlies: Enric Sòria li ha dedicat la quarta pàgina del Quadern de 23 de setembre (ací en PDF, ací copiat al web de l’editor).

“So i silenci” inclou textos d’una enorme varietat, d’acord amb la seua explícita voluntat literària i assagística: aforismes, experiències personals, dissertacions genèriques sobre l’estètica i l’experiència musicals i anàlisis d’obres concretes o dels seus enregistraments. En l’intent (molt propi de mi) de posar-hi un ordre, encara que siga amb una voluntat només descriptiva o analítica, podríem classificar-los maldestrament en funció de la seua proximitat a un referent musical concret, obra o autor. Així, d’una banda, hi ha reflexions d’abast amplíssim sobre els estils musicals d’antics i moderns, una exploració de les varietats de l’experiència musical o algunes excursions biogràfiques o històriques com la que protagonitza l’innominable Herbert von Karajan. De l’altra banda trobem comentaris detallats i informats sobre autors, obres o passatges musicals: és aquesta darrera classe de textos la que més sovint es veu il·lustrada amb exemples musicals (pentagrames, per a entendre’ns). No sé si aquesta escissió bipolar (exagerada, sense dubte) que he fet dels textos del llibre sorprendrà l’autor o els qui l’han llegit, però respon a una obvietat: el gaudi o interés per part del lector dels fragments de text que tenen un referent musical concret dependrà no només de la qualitat literària dels seus paràgrafs, sinó de la coneixença, íntima, superficial o nul·la (com ha estat el meu cas en un grapat d’ocasions) que el lector tinga de la música de què es parla. En el fons, aquesta limitació òbvia no és sinó la fecunda paradoxa de què naix aquest intent d’assaig musical, i que es fa explícita, oracularment, en més d’un passatge del llibre: qui entèn de música la sap inaccessible a la paraula, i tanmateix, es veu impel·lit a parlar-ne.

Els textos del llibre que parlen sobre música “en general” són magnífics, brillants. I ho són incondicionalment: el lector podria ser sord i encara així gaudir d’aquesta broma intel·ligent i profunda que són els “Quatre pamflets sobre música” (a saber: a favor i en contra, respectivament, o caldria dir, distributivament, de la música “antiga” i la “moderna”). Són un dels primers textos del llibre (tot un encert d’ordenació), i en la seua generalitat, fan una exposició de les tensions a què se sotmet qualsevol experiència estètica (no només musical: plàstica, literària) que resultaria profitosa de llegir per a qualsevol que pretenga gaudir de l’art (i més encara si té intenció de jutjar-lo críticament, o de crear ell mateix). Els passatges més nostàlgics, més autobiogràfics, que tracen una formació musical sovint heterodoxa i voluntariosa, m’han arribat especialment, en part perquè puc identificar-me amb la perspectiva de “músic frustrat” des de la qual sovint se’ns adreça l’autor. Com que els meus estudis musicals van ser més breus i menys intensos, imagine, que els de Guillem, el meu abandonament de la música com a vocació pràctica potser fou menys heroic (i més radical, dissortadament): però l’afinitat de la nostra experiència de formació ens acosta, a autor i lector. El llibre va ple d’aquesta vivència personal, apassionada i meditada, de la música que es transmet al lector de forma (molt: massa!) honesta, lliure, divertida: aquesta saviesa musical, originàriament inefable, es combina amb les millors virtuts (ja estrictament literàries) que ens pot oferir un assagista.

Els textos que parlen d’una obra concreta, ja ho hem dit, fan dependre la seua recepció no tant del grau d’instrucció “tècnica” de qui llegeix, sinó de la seua experiència i memòria musicals. Guilem Calaforra és un home d’una vastíssima cultura musical, que deixa en ridícul els qui, abans de llegir-lo, podríem haver-nos tingut per melòmans: allò que per a ell representa el nucli essencial, bàsic, de la nostra herència musical ultrapassa extensament l’abast d’una discografia “clàssica” mitjana. En aquest sentit, “So i silenci” pot resultar “problemàtic”, en el sentit més estimulant, no negatiu, del terme: examinem-ho. Per exemple: una secció sencera del llibre es dedica a l’exploració i glossa d’allò que per a l’autor és la perifèria, la frontera eternament en expansió de les seues coneixences musicals: bé podem imaginar que, per a molts lectors potencials d’aquestes pàgines sobre música classica aquests límits poden resultar estratosfèrics, ignots. Així, els comentaris sobre l’obra de Schnittke, Hartmann, Loewe, Adorno o Arriaga o l’excursió discogràfica que recorre vint versions de la Novena Simfonia de Bruckner poden descol·locar-nos, per l’absoluta manca de referències, pel “silenci de la memòria” amb què el lector topa mentre intenta llegir-los. Certament, parlar de música menys “popular” (i compte, que allò “popular” ací pot voler dir Schönberg o Xostakóvitx) serveix per a conferir a la resta de les reflexions de l’autor la solidesa de qui sap bé què diu i perquè, i esdevé una invitació personal, íntima, confiable, per a anar descobrint tots aquells racons sonors que no surten als mapes de butxaca dels qui no passem de turistes musicals. Però no deixa de suggerir-me paradoxes: si hi ha, entre tots els “catalanolectors”, uns pocs centenars (desenes, si voleu) de persones capaces de resseguir aquestes exploracions, és que el nostre país és un empelt de Centreuropa a la vora de la Mediterrània i la cosa no està tan malament com Calaforra sovint apunta. Apostaria que el propi autor és conscient d’en quin dels dos sentits es resol aquest dilema.

Tot i al preu de divagar en excés, no vull abandonar encara aquesta reflexió sobre la problematicitat (!) d’escriure i llegir sobre músiques estranyes, inusuals, complicades. Jo mateix, que tinc una cultura literària més aviat pobra, no sé si m’atreviria a qüestionar un assagista a l’ús per citar o glossar versos d’algun poeta maleït escandinau o per referir-se al protagonista secundari d’alguna narració desconeguda i inaccessible. La doble convenció, pel que fa a la recepció de l’assaig literari, sembla aquesta: l’escriptor fa servir els referents que més li plauen sense preocupar-se excessivament per si són compartits, i qui el llegeix s’atribueix a sí mateix (d’una forma un tant aspiracional i ingènua) la responsabilitat per no saber de què dimonis estan parlant-li: passa les pàgines amb vergonya o fingeix, per a sí mateix, que el que li diuen és interessant i profund (un fingiment solipsista i absurd). En canvi, quan es tracta de música, matèria en què vaig poder formar-me més dignament que la majoria, ací em teniu, qüestionant la conveniència de tractar músiques que jo, com molts altres, no he escoltat. Aquesta distinta tolerància pel que fa a l’especificitat dels referents literaris, històrics, filosòfics, d’una banda, i els musicals, de l’altra, se’m mostra ara del tot injusta: i per als qui sentim encara una favorable inclinació vers l’art dels sons, ho hauria de ser més encara. No seré jo, ací, l’esperit que nega.

Al capdavall, amb quin criteri decidim què és massa difícil, estrany, impropi, i què no ho és? Vull imaginar ara que, entre els lectors de “So i silenci”, hi ha algú que ha llegit el capítol sobre la darrera sonata per a piano de Beethoven i ha sentit alhora la decepció de no conèixer-la i l’impuls per descobrir-la. Potser s’ha preguntat, com jo més amunt, si l’autor no ha volat massa alt, fins a quedar-se sol en les seues meditacions. Doncs resulta que no: jo mateix, que fa anys que m’esborrone escoltant aquella Arietta enfilar-se cap al sostre difús d’allò expressable, puc justificar el llibre sencer per eixes poques pàgines. Per tot plegat, i tot i la meua sordesa selectiva, puc assegurar-vos que a “So i silenci” no li sobra cap nota: vos convide a gaudir-lo sense pors ni reserves.

El so i el silenci del paper en ser llegit

Share

(Article de Ricard Chulià, publicat a DeBat a Bat el 13 de novembre del 2010)

Títol: So i silenci
Autor: Guillem Calaforra
Editorial: Riurau

Curiosament, emprem el mateix verb, “llegir”, per a interpretar les lletres que formen un text diguem-ne oral així com les notes que formen un text diguem-ne musical. En el primer cas, tenim l’abecedari, l’ortografia, sobre una sèrie de línies en un full en blanc, mentre que en el segon tenim diversos símbols que ens dibuixen les notes i altres informacions sobre un pentagrama.

Tanmateix, quina gran diferència! Qualsevol persona alfabetitzada pot accedir directament a un text com el Finnegans Wake de James Joyce, per posar un exemple d’una de les obres més críptiques i enigmàtiques de la literatura. Evidentment, entendre què vol dir o què deixa de dir ja és una cosa a l’abast d’un percentatge molt més reduït de gent. Però la base és ací. D’una altra banda, llegir una peça senzilla de piano, de flauta, etc. ja suposa un exercici de tall d’entrada. I, una vegada aconseguit açò, més tard ens toca aprehendre de la mateixa manera l’obra com a tal, ja siga, per exemple, la Cinquena de Mahler, el Rèquiem de Ligeti o qualsevol exercici d’estil preparat com a primera lliçó.

Com es pot parlar realment de música? Aquesta és la pregunta que vertaderament ens posa damunt la taula Guillem Calaforra amb aquesta recopilació d’assajos. Diguem-ho d’entrada: no es tracta d’un llibre fàcil. De la mateixa manera que, per posar un exemple que puga servir com a paraŀlel, el divulgador científic Roger Penrose sempre ha afirmat que, per cada fórmula matemàtica que hi inclou, perd un percentatge de vendes. Amb açò el que volem dir és que els textos de Calaforra incorporen moltes vegades partitures enmig del text per poder entendre què és el que ens està volent explicar. Això, evidentment, pot tirar enrere fins i tot el lector d’una cultura assentada però que desconega com interpretar un pentagrama, de la mateixa manera que una fórmula matemàtica pot semblar una angoixa infranquejable.

Ara bé, que el pànic no s’apodere de nosaltres. Calaforra ens porta pel seu discurs amb l’eficiència i la mestria de què ens ha donat molt bona mostra en la resta de publicacions que porta a la maleta (per esmetar un sol títol, imprescindible el seu assaig sobre Joan Fuster, Dialèctica de la ironia. La crisi de la modernitat en l’assaig de Joan Fuster, editat per les Publicacions de la Universitat de València el 2006). A més a més, Calaforra també discorre al llibre per diversos estils. En especial, és realment punyent la recopilació d’aforismes a la secció de Notes falses, en què el nostre autor ens deixa unes reflexions que, de ben segur, no deixaran indiferents ningú (i podem posar com a exemple una comparació que inclou Dylan, Cohen i Reed com a coprotagonistes i que a qui signa aquesta ressenya no li ha fet exactament feliç).

I és que eixa és la principal virtut d’aquests escrits: la magnífica llibertat amb què Calaforra emet els seus judicis, sense cap mena de por ni de reverència cap a cap patum intocable, com puga ser Von Karajan. Així mateix, trencant amb qualsevol dogmatisme, expressant les seues opinions amb total franquesa i rigor. I, com a mostra, la segona obertura que presenta el recull, els formidables quatre pamflets sobre músicadefensa dels modernsdefensa dels anticspamflet contra els anticspamflet contra els moderns, en què l’autor adopta la postura de Mefistòfil al Faust, “sóc l’esperit que nega constantment”, i, així doncs, canvia el punt de vista com a eina per a poder -o, de fet, intentar- traure’n l’entrellat. En definitiva, un llibre exigent però que paga molt la pena l’esforç que demana.

‘Un príncep condemnat a mort i un comerciant de cavalls ultratjat’, per Vicent Usó

Share

(Publicat al blog El rastre de Clarisse, el 12 d’abril del 2010)

Riurau Editors ha publicat, en traducció de Jaume Ortolà, les obres “El príncep d’Homburg” i “Michael Kohlhaas”, de l’escriptor alemany Heinrich von Kleist. Nascut a Frankfurt der Oder (1777) en el si d’una família militar prussiana, von Kleist va ingressar en l’exèrcit i va participar en algunes accions bèl·liques. Després de la derrota de les tropes prussianes davant l’exèrcit napoleònic i d’assolir la convicció que aquell camí no duia enlloc, va abandonar-lo i va decidir viatjar per Europa i escriure. Va enllestir drames teatrals que no arribaven mai a estrenar-se, va fundar revistes literàries on publicar poemes i novel·les curtes i fins i tot un diari poc amable amb l’ocupant francés, el “Berliner Abendblätter”. De fet, va ser la difusió de les derrotes de l’exèrcit de Napoleó en la campanya espanyola que va precipitar-ne la clausura. El 21 de novembre de 1811, en plena fallida econòmica i abatut pel càncer que patia la seua companya, Adolfine, va disparar contra ella i després es va suïcidar. Un final ben adient per a qui es comptava entre els escriptors romàntics.

De fet, l’últim intent de refer la mala situació econòmica havia estat el drama “El príncep d’Homburg”. Una peça que va dedicar a la princesa de Hesse-Homburg, cunyada del rei, amb l’esperança que aquesta li concedira una pensió i poder refer així la penúria en què l’havia sumit el tancament del “Berliner Abendblätter”. Però, tot i el final feliç del drama i el tractament favorable a l’aristocràcia que planteja l’obra, la princesa es va sentir ofesa i no sols no li va concedir la pensió sinó que, més encara, va prohibir-ne la publicació i la representació. No seria fins 10 anys després de la mort de l’autor que es representaria, i encara retallada.

El drama planteja una curiosa situació. Abstret pel coneixement d’una jove princesa, el príncep d’Homburg no atén com caldria les ordres del cap de l’exèrcit, així que, a l’hora de la batalla, pren una decisió que les contradiu. Però que, tanmateix, contribueix notablement a la victòria. Així, al temps que se l’honora com a vencedor, també se’l condemna a mort per haver desobeït les ordres. Per ell intercediran la jove princesa i els caps militars alhora que, al seu interior, a la por inicial a la mort succeirà la convicció que l’honor està per damunt de la vida.

La novel·la curta “Michael Kohlhaas” es va publicar en 1808 a la revista “Phöbus”, de la qual von Kleist va ser cofundador. En aquesta obra, von Kleist indaga sobre el sentit de la justícia a través de la peripècia d’un comerciant de cavalls a qui, arbitràriament, un aristòcrata obliga a lliurar-li un parell d’animals. Convençut de la manca d’equitat del cas, Kohlhaas intenta fer valer les seues raons davant la justícia, però no aconsegueix sinó menyspreu. Aleshores, decideix prendre’s la justícia en primera persona i organitza una partida d’homes armats que arrasa diferents ciutats. Esglaiats de la virulència que ha pres el cas, les autoritats -davant les quals intercedirà el mateix Luter- decideixen intervindre i pactar amb el comerciant que, pel camí, ha perdut la dona i la major part de les propietats. Escrita en un llenguatge àgil i sense descripcions que entrebanquen l’acció, von Kleist hi denuncia la prepotència de l’aristocràcia i la situació de desempar en què es troben els ciutadans així com la necessitat d’un bon funcionament de la justícia per a no interferir l’equilibri social.

‘Aromes que fan somniar’, de Xavier Benavent

Share

(Article publicat a DeBat a Bat, el 31 de març del 2010)

Títol: El que es menjava a casa
Autor: Carles Ginès
Editorial: Riurau

Deia un cuiner famós del nostre país que cuinar és un acte d’amor vers els altres, és un acte generós. Trobe que té raó, sobretot, quan es cuina per a un petit comitè, per a unes persones concretes a qui cerques conquerir el cor. Puix també tenim un cor entre el lleu i el melic.

La generositat de Carles Ginès en El que es menjava a casa traspassa aquesta frontera i cal que l’elevem a l’enèsima potència. Carles Ginès ens ofereix les receptes casolanes de la seua família –una cosa que costa força d’aconseguir (si s’aconsegueix) sobretot si les demanes a una família que no és pas la teua!

La senzillesa i l’arrelament al territori dels productes, les elaboracions i les històries que hi ha darrere són combinades amb una cura excelsa de l’edició en què ens dóna informació detallada de cada àpat i de cada passa culinària. Fa goig repassar amb la mirada unes pàgines plenes d’abellidores receptes mediterrànies amerades de simplicitat tècnica però amb el rerefons d’unes grans receptes.

Carles Ginès es presenta com un afeccionat a la cuina, però dins el seu recorregut gastronòmic trobem dos pesos pesants que donen sentit a aquest llibre: les seues dues àvies. Elles són punt de partida d’aquesta obra que repassa tots els àpats del dia i tots els ingredients que separa en sopes i escudelles, ous, arrossos, les verdures i les fruites, la grana –una manera ben nostrada de referir-se als llegums– i molts altres apartats igual o més sucosos.

En aquest llibre, que sura entre els menjars i les remembrances que s’hi associen, no podem deixar de banda la faena ben feta de Riurau Editors: fotos, retalls, dibuixos i detalls, netament, deliciosos!

‘El Faust traduït per Jaume Ortolà’, d’Ignasi Mora

Share

(Publicat a Pica’m el 24 de març del 2010)

La gent culta sol ser noble i generosa. En compte d’una carta irritada, Jaume Ortolà (Benissa, 1973) m’ha enviat els llibres que ha traduït, començant pel Faust de Goethe. Aquesta ha sigut la resposta a la meua ficada de pota en un article que vaig escriure sobre la traducció de clàssics universals per compte de valencians (escriptors valencians, però és igual, els bons traductors són tan escriptors com els que se n’autoanomenen) i on ometia el seu nom.

Per falta de temps i de paciència, no vaig recórrer a Internet i saber que Ortolà ha traduït, a més del Faust, dues obres de Heinrich von Kleist i dues més d’una col·lecció molt interessant, “Pamflets“. Totes cinc obres han estat editades per la barcelonina Riurau Editors. En la carta que Ortolàadjunta al paquet de llibres, cap retret, en tot cas diu: “En la pàgina web de l’editorial (riuraueditors.cat) pots veure la resta de llibres que hem publicat“.

La carta fiinalitza: “En el blog (riuraueditors.cat/blog) pots llegir què han dit de les traduccions persones com ara Joan F. Mira o Enric Sòria. Espere que t’agraden els llibres”. És ben probable que m’agraden, Jaume, si més no me’ls llegiré. I davant d’un comportament tan digne, encara em sap més greu haver ficat la pota ignorant queJaume Ortolà calia tindre’l present com a traductor de clàssics universals.