“Janina hescheles: amb els ulls d’una nena de dotze anys”, Fèlix Edo Tena

Share

Article publicat en Quadern de les idees, núm. 228.

Amb els ulls d’una nena de dotze anys, Janina Heshceles. Riurau Editors: Barcelona, 2012.

De la literatura sobre l’Holocaust, en català podem llegir Primo Levi (Trilogia d’Auschwitz, Edicions 62, 2011), segurament un dels testimonis directes més importants per la visió complexa que l’autor va ser capaç d’atorgar a uns fets luctuosos que no poden explicar-se a través d’una argumentació simplista basada en l’existència de pols oposats (com han mostrat molts llibres comercials i algunes pel·lícules de Hollywood que se n’han ocupat). De textos escrits directament en català, destaca K. L. Reich (Club Editor, 2011), una ficció coral del també supervivent Joaquim Amat-Piniella, que ens conta el que havia viscut, escrita en una prosa distanciada que és capaç de produir matisos commovedors; i Els catalans als camps nazis (Edicions 62, 2001), el reportatge de Montserrat Roig, que constitueix un document pioner per a conèixer l’odissea de tants compatriotes que es van veure atrapats en l’horror de la Segona Guerra Mundial. Tots els exemples citats, així com el d’altres referents com Tadeusz Borowski, Jean Améry, Elie Wiesel o Jorge Semprún, són l’obra d’adults que hi van sobreviure i tracten d’ordenar la seua malmesa memòria. El que no és tan comú és un text d’un xiquet escrit a mesura que la barbàrie s’anava succeint. L’editorial valenciana Riurau ha publicat Amb els ulls d’una nena de dotze anys (2016), traducció al català del dietari que va escriure Janina Hescheles (1931) sobre la seua experiència en la ciutat de L’viv, a la Galítzia oriental (ara Ucraïna), ocupada pels nazis i convertida posteriorment en el camp de concentració Janowski.

Continua la lectura de “Janina hescheles: amb els ulls d’una nena de dotze anys”, Fèlix Edo Tena

‘Monsieur Croche’ acomiada l’any Debussy en català, de Maria Toldrà

Share

(Publicat en el blog de Maria Toldrà, 31-12-2018)

A punt de tancar-se l’any en què se celebren els 100 de la mort de Claude Debussy (1862-1918), es publica en versió catalana un petit clàssic de la historiografia musical moderna, Monsieur Croche, antidiletant, un recull d’articles de crítica musical de Debussy aparegut per primera vegada, pòstumament, el 1921, posteriorment traduït a diverses llengües. Es tracta d’una selecció de 25 articles publicats en revistes franceses entre 1901 i 1912, revisats pel mateix autor.

La procedència primera d’aquests textos n’explica les característiques d’estil. Escrits per encàrrec, de vegades responent a urgències econòmiques, neixen generalment com a comentaris puntuals sobre un esdeveniment musical (un concert, la visita d’un músic o un director cèlebre, etc.). Són textos breus, d’aparença lleugera, que vehiculen, però, reflexions teòriques sobre aspectes lligats a l’anàlisi, la interpretació i la divulgació del fet musical. Van plens de passatges sobre el concepte que Debussy tenia de la música, d’opinions sobre compositors clàssics i contemporanis, de programes sobre educació musical, etc., idees que no s’exposen seguint un format acadèmic, sinó com a observacions que atorguen una inesperada densitat al comentari més intranscendent. Per aconseguir-ho, l’autor utilitza recursos literaris no pas nous, però que controla amb traça. El primer de tots, ben destacat des del títol del recull, és la creació d’un alter ego als dos primers articles/capítols, Monsieur Croche (literalment, el senyor Corxera), amb qui l’autor manté uns diàlegs inicials que, es diu, mantenint la fal·làcia literària, inspiraran la resta del volum (p. 47). Monsieur Croche és un homenet geniüt, descrit de manera pintoresca, que es defineix com a antidiletant i expressa sense embuts allò que el crític Debussy no pot o no vol subscriure de manera tan directa (per exemple, un atac a la venerable figura de Saint-Saëns, adormit sobre els llorers). L’home no només estima la música, sinó que la viu, i no perdona els qui en viuen, encasellats en la seva pròpia imatge i obligats a repetir-se contínuament. A través de la veu de Monsieur Croche, Debussy esbossa principis que guien la seva pròpia activitat: la composició entesa com a “disciplina en la llibertat” (36) versus la repetició dels models trillats o l’“estètica paràsita” (33), l’experiència musical vista com a percepció dels “múltiples moviments que les feren néixer”, les obres, i de la seva “vida interior” (ib.) versus la dissecció d’una anàlisi purament tècnica i formal, de la qual algunes institucions han fet el seu modus vivendi, mostra de l’antiacademicisme que travessa el llibre (aquí, a tall d’exemple, i aquí entra un nou recurs literari, Debussy exposa la seva pròpia anècdota autobiogràfica com a guanyador d’un prestigiós concurs acadèmic, el Prix de Rome). Monsieur Croche apunta, encara, una altra de les constants del llibre: la necessitat d’escoltar la música “inscrita en la natura” (35) i sortir del clos de la tradició musical escolar. En la contemplació de la natura és quan més s’estima la música, coincideixen a dir Debussy i el seu alter ego. El compositor, amb ganes de provocar, no s’està de posar com a antimodel d’aquest discurs una obra de referència, la Simfonia Pastoral de Beethoven (84-85). (Poc o gens amic de referir-se a les seves pròpies obres en aquests articles, per trobar un model en positiu de com aplicava la idea, segurament el millor és escoltar La mer, els tres “esbossos simfònics per a orquestra” estrenats a París el 1905 per qui pocs anys abans havia decretat la “inutilitat de la simfonia” [50] després de la Novena del mateix Beethoven.)

[Llegiu ací l’article complet]

Pierre Boulez a la Revista Musical Catalana

Share

Revista Musical CatalanaLa Revista Musical Catalana dedica la portada del seu número de juny-juliol del 2015 a Pierre Boulez. Hi podreu llegir un article sobre el compositor francès signat per Vicent Minguet, que ha traduït el llibre Per voluntat i per atzar. Entrevistes amb Célestine Deliège de Pierre Boulez publicat per Riurau Editors. Vegeu aquí una mostra del llibre.

‘Especial Sant Jordi 2010’, a DeBat a Bat

Share

(Publicat a DeBat a Bat, 23 d’abril del 2010)

“Però, primer de tot, hem de fer una reivindicació a la feina en general que porta endavant l’editorial Riurau, una proposta independent capitanejada per un valencià, Jaume Ortolà, i establerta a la ciutat de Barcelona. Es tracta d’una aposta per la literatura en majúscules -i, així mateix, per la nostra llengua en majúscules-, tot portant traduccions amb el màxim rigor que es pot exigir. A DeBat a Bat hem ressenyat l’esplèndida nova versió del clàssic de Goethe, Faust, així com dues obres del romàntic alemany Heirinch von Kleist, el (re)descobriment de la prosa trepidant del Michael Kohlhaas i l’obra de teatre El príncep d’Homburg, el batejat com a Hamlet alemany. D’una altra banda, també ens hem fet ressò d’una delícia llibresca en tots els sentits: el llibre de cuina El que es menjava a casa de Carles Ginès. Receptes sucoses reivindicades de la nostra tradició -que massa sovint oblidem cegats per un suposat cosmopolitisme mal entès- amb una presentació immillorable. Finalment, la posada en valor d’un gènere com el pamflet, amb la recuperació de dos clàssics tan lligats al seu temps com atemporals: Sentit comú de Thomas Paine i Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat.”