Sentit comú – Riurau Editors

‘Especial Sant Jordi 2010’, a DeBat a Bat

(Publicat a DeBat a Bat, 23 d’abril del 2010)

“Però, primer de tot, hem de fer una reivindicació a la feina en general que porta endavant l’editorial Riurau, una proposta independent capitanejada per un valencià, Jaume Ortolà, i establerta a la ciutat de Barcelona. Es tracta d’una aposta per la literatura en majúscules -i, així mateix, per la nostra llengua en majúscules-, tot portant traduccions amb el màxim rigor que es pot exigir. A DeBat a Bat hem ressenyat l’esplèndida nova versió del clàssic de Goethe, Faust, així com dues obres del romàntic alemany Heirinch von Kleist, el (re)descobriment de la prosa trepidant del Michael Kohlhaas i l’obra de teatre El príncep d’Homburg, el batejat com a Hamlet alemany. D’una altra banda, també ens hem fet ressò d’una delícia llibresca en tots els sentits: el llibre de cuina El que es menjava a casa de Carles Ginès. Receptes sucoses reivindicades de la nostra tradició -que massa sovint oblidem cegats per un suposat cosmopolitisme mal entès- amb una presentació immillorable. Finalment, la posada en valor d’un gènere com el pamflet, amb la recuperació de dos clàssics tan lligats al seu temps com atemporals: Sentit comú de Thomas Paine i Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat.”

‘Reivindicació del pamflet’, per Ricard Chulià

(Article publicat a DeBat a Bat, 6 de febrer del 2010)

Quan hom vol desqualificar un assaig, una reflexió crítica, sovint fa ús del mot pamflet. “Es tracta d’un pamflet!”, i ja no cal aportar-hi cap raonament més perquè l’obra esmentada siga menyspreada. Tanmateix, aquest sentit pejoratiu del terme -l’origen del qual fóra gairebé impossible resseguir- és inexacte, a més d’injust. El pamflet ha estat al llarg del temps un gènere no només digne, sinó necessari, i emprat com a element fonamental dins del debat i l’intercanvi d’idees públic. En aquest sentit, és tot un encert que l’editorial Riurau haja encetat una col·lecció dedicada al gènere.

I és que els dos títols publicats, Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat i Sentit comú de Thomas Paine, demostren que, malgrat que els pamflets siguen per definició efímers, productes d’una època determinada i solucions per a un context concret, com tota bona obra, la qualitat perdura. Com pot ser altrament que un pamflet escrit a final del XVIII i un altre a mitjans del XIX ens continuen cridant l’atenció?

I no es tracta només de la lectura com a font d’informació per a conèixer el context històric en què tenien lloc uns determinats esdeveniments -que, evidentment, també té el seu paper- sinó perquè, per usar una fórmula una miqueta massa gastada, tampoc no han perdut actualitat. En aquest sentit, és admirable llegir avui en dia les reflexions sobre l’absurditat d’un model de govern com la monarquia que fa Paine i que porta el lector a preguntar-se com pot ser que més de dos-cents anys després unes tals reivindicacions encara siguen vigents. De fet, Sentit comú va ser en el seu moment, durant la Revolució Americana, un dels texts més difosos per a defensar les tesis de la independència de l’anomenat continent. I, així doncs, hi podem trobar unes molt interessants reflexions sobre la representació democràtica de la diversitat. Un text necessari.

D’una altra banda, Allò que es veu i allò que no es veu ens presenta d’una manera senzilla i didàctica el nucli de l’obra de Frédéric Bastiat, un agitador liberal contrari al proteccionisme i al socialisme en l’escenari de la França posterior a la revolució de 1848. Des de la distància ideològica, però, s’hi poden veure reflectides les idees d’un liberal sincer -i en el nostre context estatal, en què a la meseta la qualificació de liberal se l’atorguen individus d’una bona contrastada militància cavernària és molt adient-, un creient en les virtuts de la mà invisible del mercat teoritzada per Adam Smith. En aquest sentit, el text no deixa de ser una crida apassionada al debat d’idees, funció que en la nostra època ha de tornar a trobar lloc en la revalorització d’un gènere com el pamflet.

‘Sentido común’, article de Josep Vicent Boira a La Vanguardia

(Article publicat el 4 de gener del 2010 a La Vanguardia)

Aunque a primera vista parezca extraño, Catalunya y el País Valenciano se enfrentan a una disyuntiva semejante: radicalización o transversalidad. En ambas sociedades, una fuerza motora, de distinto signo, eso sí, está acelerando los acontecimientos en una espiral que llama a la reacción. La radicalización parece la única salida. Catalunya encuentra dificultades para hallarse cómoda en España y la Comunitat Valenciana se halla en situación de standby: un gobierno abollado, una oposición mayoritaria esperando que caiga el fruto maduro y generaciones enteras fuera del sistema parlamentario debido a un sistema electoral criticable. Ante este panorama, ¿hay espacio para la moderación, para la respuesta serena, para el sentido común? A mi entender, sí.

Algunos han querido ver interesadamente en la moderación signos de rendición y en el sentido común actitudes de contemporización o incluso de complicidad. A todos ellos, habría que recordarles que Estados Unidos llegó a la independencia con sentido común: en 1776, Thomas Paine escribió el opúsculo que más ayudó a conseguir la ansiada desvinculación de Gran Bretaña y que se titulaba justamente Common sense, sentido común (por cierto, traducido el 2009 al catalán por Riurau Editors). Es arma, pues, potente el sentido común. Pero por ahora, esta facultad debería servir para evitar radicalizar posiciones como respuesta a una espiral de actitudes negativas. Sentido común quiere decir resistirse a la dinámica acción-reacción entendiendo que esta es nefasta para la cohesión de una sociedad y para sus objetivos “patrióticos”. Si bien el ambiente de radicalización consigue alinear a los combatientes, deja desamparada a la gran mayoría de la población, atónita y perpleja ante la furia desencadenada. Al mismo tiempo, la radicalización descarna los temas estratégicos que cohesionan a un país y todo se vuelve arma arrojadiza: la lengua propia, el autogobierno, los intereses geopolíticos, la historia, la bandera… Todo se pone al servicio de la causa particular. De esto sabemos mucho en el País Valenciano.

En mi país, aunque generaciones enteras han vivido desamparadas de apoyo institucional y a contracorriente, se ha conseguido con sentido común no sólo resistir, sino perforar el acorazado escudo deflector de la política centralista y castellanizadora. Con intuición, tesón, lealtad y paciencia hoy, muchos alumnos que ingresan en la Universitat de València no tienen inconveniente en solicitar clases en la lengua propia. Por eso hoy, asociaciones como Escola Valenciana atraen a padres castellanohablantes justamente por su transversalidad, no por ninguna radicalidad. Por eso hoy, un conseller de la Generalitat valenciana es capaz de afirmar en Barcelona (19 de noviembre) que “la Comunitat Valenciana y Catalunya deben liderar la creación de un eje de progreso en torno al corredor mediterráneo que nos convierta en una pieza esencial y no lateral de Europa”, y por eso hoy la Federación Valenciana de Municipios y Provincias considera, atendiendo a lo planteado por la Acadèmia Valenciana de la Llengua, que “es el momento de dar un nuevo impulso al fomento del uso del valenciano”.

Es humanamente comprensible que algunas personas y grupos perciban que es preciso tocar a rebato. Es comprensible ante la desfachatez del adversario, pero no es razonable ni beneficioso. Y además de la política, no se debería abandonar el imprescindible esfuerzo en el escenario social, que es, por naturaleza, transversal. Robustecer el músculo de nuestras sociedades convenciéndolas de la necesidad y de la conveniencia, de lo valioso y de lo útil de una lengua propia o de una geopolítica propia no es radicalizarse, sino acercarse al centro de gravedad de la sociedad para transmitir ideas y valores mediante una actitud (tiene razón el ex president Pujol con su “IVA”) razonable y razonada. Por eso ha sido tan importante el editorial conjunto de doce diarios catalanes, seguido con atención (y personalmente con simpatía y envidia) por muchos ciudadanos del Estado.

Habría que pensar si caer en la tentación de la radicalización no es parte de una estrategia lanzada justamente con el fin de alejar determinadas posiciones del sentido común y del centro de gravedad de una sociedad para que otros se erijan en símbolo de moderación y sensatez.

Transversalidad en las propuestas, alianzas inteligentes entre grupos sociales y políticos, identificación de temas consensuables, proximidad al centro de gravedad de la sociedad y sentido común son recetas que deberíamos aplicar en estos momentos de turbación. La radicalización es, por ahora, sólo una opción.

‘Les reflexions de dos polemistes de l’època revolucionària’, per Vicent Usó

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (3/1/2009).

Riurau Editors és una jove editorial que s’ha marcat com a objectiu la publicació de versions acurades d’obres fonamentals de la literatura universal. De moment, compten amb dues col·leccions, una de “Clàssics universals”, que han inaugurat amb el “Faust” de Goethe; i una altra que anomenen “Pamflets”, d’obres més breus i amb intenció polemista, que inicien amb el “Sentit comú”, de Thomas Paine, i “Allò que es veu i allò que no es veu”, de Frédéric Bastiat. L’editorial compta també amb un apartat dedicat al llibre digital on es poden descarregar aquestes dues obres de manera gratuïta.
Thomas Paine (1737-1809) és una de les figures intel·lectuals més importants del segle XVIII i una de les poques persones que va ser protagonista de les dues causes revolucionàries més importants de la fi d’aquell segle: la Independència dels Estats Units de Nord-Amèrica i la Revolució Francesa. A la segona, va contribuir amb obres a favor dels drets de les persones i contra la ingerència de la religió en l’àmbit polític. A la primera, va dedicar els opuscles “La crisi americana” i aquest que ara publica Riurau, “Sentit comú”. Aquesta obra, escrita de manera premeditada amb un estil assequible, es va convertir ràpidament en un èxit en les colònies nord-americanes de la Gran Bretanya, on va carregar d’arguments el partit favorable a la independència de la metròpoli. Paine analitza les raons que porten als homes a dotar-se d’un govern, els fonaments de la constitució anglesa o els orígens de la institució monàrquica i el sistema hereditari que perpetua determinades famílies en el poder. Tot això com a preàmbul per a dotar de major consistència les raons que, al seu parer, determinen que ha arribat el moment de trencar els lligams amb la metròpoli i amb el seu rei. Però Paine, a més, proposa un sistema de representació que garantisca la pluralitat i la representació de totes les colònies, unes reflexions que continuen plenament vigents com també totes les disquisicions que fa sobre la democràcia i la necessitat de dotar-la de certs sistemes de garanties que n’eviten la degradació. Una obra, doncs, que, alhora que ens dóna notícia de la realitat americana dels moments previs a la independència, també proposa una série de reflexions plenament actuals sobre els fonaments del sistema democràtic.
Frédéric Bastiat (1801-1850) va participar activament en la vida política de la França post-revolucionària, però és conegut sobretot per la seua dedicació a l’economia i per la defensa que va fer del liberalisme i del pacifisme. A diferència de Paine, la seua obra va ser publicada de manera dispersa en revistes, diaris i pamflets. “Allò que es veu i allò que no es veu” va ser un dels darrers textos que va escriure i té el valor de sintetitzar de manera molt clara les seues idees principals. Per a ell, el lliure mercat és la millor forma d’accedir a un equilibri econòmic, de manera que el paper de l’estat ha de quedar reduït a la protecció de les vides, la llibertat i les propietats dels ciutadans. En el pamflet que publica Riurau, Bastiat planteja que, a més dels efectes aparents (allò que es veu) de les diferents mesures que pot prendre un govern, n’hi ha d’altres (que no es veuen) que poden resultar, a la llarga, molt més decisius. Impostos, política cultural, treballs públics o restriccions comercials són alguns dels epígrafs que Bastiat considera, sempre des de l’òptica d’un liberal rigorós.

(Extret del blog El rastre de Clarisse)

‘Regals’, d’Enric Sòria

(El País, suplement “Quadern”, edició valenciana, 17-12-2009)

[…]

I ja que parlem d’editors o traductors valencians, cal fer un esment a part de Jaume Ortolà i la seua editorial Riurau. Ortolà és un jove valencià resident a Barcelona, on ha publicat, entre altres coses, el Faust de Goethe. Ara torna a la càrrega amb tres llibres traduïts per ell: Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat, Sentit comú de Thomas Paine i El príncep d’Homburg de Heinrich von Kleist. Bastiat fou un dels grans economistes liberals del segle XIX. Algú pot discutir l’oportunitat de llegir aquest autor, sempiternament citat per Hayek, ara que sembla que s’imposa el retorn a Keynes, però això seria ignorar la claredat, l’agut sentit de la ironia i la intel·ligència d’un pensador econòmic —i polític— molt brillant. Més oportú encara és el llibre de Paine: un pamflet a favor de la independència americana, escrit amb un rigor conceptual, una verva i una habilitat polèmica que es troba molt a faltar darrerament. Al contrari que els nord-americans, els independentistes catalans se sorpendrien molt si algú els deia que podrien mobilitzar el sentit comú a favor seu, i per això no han escrit mai, ni de lluny, un llibre com el de Paine. Ni l’han escrit ni se l’esperen. Ells s’estimen més Alfons López Tena (que també és valencià), i així els va.
Finalment hi ha aquest geni estrany i prodigiós que és Von Kleist. El príncep d’Homburg, com totes les seues, és una obra desconcertant. Ens parla d’un conflicte entre disciplina i passió, amb molt de patriotisme per enmig, però també d’un xoc, brutal, entre somni i vigília, d’un inquietant laberint de principis en pugna i d’una estranya lògica de l’absurd. Com en aquella devastadora i quasi còmica tragèdia de la dignitat que és Michael Kohlhaas, com en la sinistra meravella de El terratrèmol de Xile. Amb raó Franz Kafka admirava l’art abismal de Kleist. El lector d’aquesta obra pot sentir-se estranyat, o indecís. Però si se la mira bé, tindrà prou matèria per a rumiar la seua perplexitat al llarg dels dies. Sens dubte, un gran regal de Nadal.

(Llegiu ací l’article complet en pdf)

‘Honorat per l’oposició i odiat pel poder’, per Joan Safont

(Comentari publicat en el blog personal de Joan Safont, 12 de desembre del 2009)

“La causa d’Amèrica és, en gran mesura, la causa de tota la humanitat. Hi han sorgit i hi sorgiran moltes circumstàncies que no són locals, sinó universals, les quals afecten els principis de tots els amants de la humanitat, i el resultats de les quals interessa les seues afeccions. Deixar un país desolat a foc i espasa, declarar la guerra contra els drets naturals de tota la humanitat, i extirpar-ne els defensors de la faç de la terra, concerneix tot home a qui la natura haja donat el poder de sentir”.

D’aquesta manera iniciava Thomas Paine “Sentit comú” el plamfet que anònimament es publicaria a Filadèlfia poc abans de la Declaració d’Independència, i que seria una nova espurna cap a la llibertat de les tretze colònies. La independència d’Amèrica, la república i la llibertat motivaren aquesta obra de recent publicació en la nostra llengua. Fou la llibertat, el desig i el sentit de totes les paraules que durant la seva vida va escriure aquest anglès devingut americà, escriptor i polític de formació autodidacta. Llibertat davant Déu, davant el poder i davant dels homes.

I just és la seva llibertat de pensament i d’obra el que l’enfrontà a totes les realitats que mai volgué acceptar allà on fou que arribà: l’Amèrica de la Revolució, l’Anglaterra del Rei Jordi o la França del Terror. Com digué d’ell Bertrand Russell “Pels nostres rebesavis era una sort de Satan terrenal, un infidel subversiu, rebel contra Déu i contra Sa Majestat. Va aconseguir la hostilitat de tres homes no relacionats entre ells: Pitt, Robespierre i Washington. D’aquests dos, els primers el van intentar matar, mentre el tercer no va fer res per intentar salvar-lo quan ho necessità. El Primer Ministre Pitt i el President Washington l’odiaven per demòcrata, Robespierre, por oposar-se a l’execució del rei i al terror. El seu destí va ser sempre ser honorat per l’oposició i odiat pel poder”.

“Honorat per l’oposició i odiat pel poder”, quin millor elogi per un insubordinable amant de la llibertat!

Sentit comú. Thomas PAINE. Col·lecció Pamflets, Riurau Editors.

‘Thomas Paine i la democràcia’, de Toni Mata

(Article aparegut al diari Regió 7, el diumenge 17 de juliol del 2009)

Un nou segell irromp en el mercat editorial amb la principal virtut de cultivar la feina ben feta. Des de Barcelona, Riurau Editors proposa al públic lector grans obres de la literatura i el pensament universals a través de traduccions de qualitat. A més, també incorpora el mercat electrònic a la seva oferta.

Thomas Paine (1737-1809) va ser un home d’idees clares. A Sentit comú (1776) va escriure que «la societat és una benedicció; el govern, un mal necessari ». Fidel reflex d’una manera de pensar que postulava la separació de poders i que defensava la necessitat d’estar constantment a l’aguait de l’acció de govern per evitar les males pràctiques. El breu assaig d’aquest polític i publicista nord-americà va sortir publicat l’any 1776, poc després que les colònies britàniques de l’Amèrica del Nord iniciessin el convuls procés d’emancipació de la metròpoli britànica.

El llibre –que inaugura juntament amb Allò que es veu i allò que no es veu, de l’economista francès Frédéric Bastiat (1801-1850), la col·lecció Plamfets de Riurau Ed.– va esdevenir un èxit entre els seus compatriotes. El públic nordamericà el va tenir a l’abast paral·lelament a un gest polític de tanta significació com la publicació al diari Pennsylvania Gazette del discurs del rei anglès Jordi III en què refermava que les colònies s’havien de sotmetre a l’autoritat monàrquica. Paine va arremetre en el seu text contra la constitució anglesa, escrivint amb un estil clar i directe que «donem per fet que era noble per als temps foscos i servils en què fou erigida. Quan el món era sotmès a la tirania dels pocs, fou un rescat gloriós. Però fàcilment es demostra que és imperfecta, subjecta a convulsions i incapaç de produir allò que sembla prometre ». El seu atac a la gran potència europea era fonamentat en la convicció que «l’autoritat de Gran Bretanya sobre aquest continent és una forma de govern que tard o d’hora s’ha d’acabar», i punxa amb contundència quan afirma que «Anglaterra, des de la conquesta, ha tingut uns quants pocs bons monarques, però s’ha lamentat sota un nombre molt més gran de dolents».

Tot i els més de dos segles que ens en separen, Sentit comú s’erigeix com un escrit de plena vigència. Paine hi reflexiona sobre la democràcia liberal, n’apunta les funcions i adverteix contra els usos intolerables que se’n pot fer. Talment un bloc de notes sobre mals de què pequen algunes democràcies els garants de les quals se senten temptats de pervertir en nom de causes diverses.

Llibres electrònics gratuïts

A partir del mes de juny del 2009 Riurau Editors ofereix els seus llibres en format electrònic. Els llibres s’ofereixen en els formats PDF i Mobipocket, sense restriccions de còpia o d’impressió per a l’ús privat. A més a més, els dos primers llibres de la col·lecció Pamflets es poden obtenir gratuïtament. Més informació en “Instruccions de compra”.

Pamflets: col·lecció d’assaig breu

Riurau Editors presenta una nova col·lecció d’assaig breu amb el títol de Pamflets. En aquesta col·lecció es publicaran texts breus (assaigs, pamflets, cartes…) que han deixat una petjada important en la història del pensament humà, bé per les circumstàncies en què foren escrits i per la influència que tingueren, bé per l’eficàcia i la força amb què, encara avui dia, transmeten unes idees. Els dos primers llibres de la col·lecció són Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat i Sentit comú de Thomas Paine.