Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (3/1/2009).
Riurau Editors és una jove editorial que s’ha marcat com a objectiu la publicació de versions acurades d’obres fonamentals de la literatura universal. De moment, compten amb dues col·leccions, una de “Clàssics universals”, que han inaugurat amb el “Faust” de Goethe; i una altra que anomenen “Pamflets”, d’obres més breus i amb intenció polemista, que inicien amb el “Sentit comú”, de Thomas Paine, i “Allò que es veu i allò que no es veu”, de Frédéric Bastiat. L’editorial compta també amb un apartat dedicat al llibre digital on es poden descarregar aquestes dues obres de manera gratuïta.
Thomas Paine (1737-1809) és una de les figures intel·lectuals més importants del segle XVIII i una de les poques persones que va ser protagonista de les dues causes revolucionàries més importants de la fi d’aquell segle: la Independència dels Estats Units de Nord-Amèrica i la Revolució Francesa. A la segona, va contribuir amb obres a favor dels drets de les persones i contra la ingerència de la religió en l’àmbit polític. A la primera, va dedicar els opuscles “La crisi americana” i aquest que ara publica Riurau, “Sentit comú”. Aquesta obra, escrita de manera premeditada amb un estil assequible, es va convertir ràpidament en un èxit en les colònies nord-americanes de la Gran Bretanya, on va carregar d’arguments el partit favorable a la independència de la metròpoli. Paine analitza les raons que porten als homes a dotar-se d’un govern, els fonaments de la constitució anglesa o els orígens de la institució monàrquica i el sistema hereditari que perpetua determinades famílies en el poder. Tot això com a preàmbul per a dotar de major consistència les raons que, al seu parer, determinen que ha arribat el moment de trencar els lligams amb la metròpoli i amb el seu rei. Però Paine, a més, proposa un sistema de representació que garantisca la pluralitat i la representació de totes les colònies, unes reflexions que continuen plenament vigents com també totes les disquisicions que fa sobre la democràcia i la necessitat de dotar-la de certs sistemes de garanties que n’eviten la degradació. Una obra, doncs, que, alhora que ens dóna notícia de la realitat americana dels moments previs a la independència, també proposa una série de reflexions plenament actuals sobre els fonaments del sistema democràtic.
Frédéric Bastiat (1801-1850) va participar activament en la vida política de la França post-revolucionària, però és conegut sobretot per la seua dedicació a l’economia i per la defensa que va fer del liberalisme i del pacifisme. A diferència de Paine, la seua obra va ser publicada de manera dispersa en revistes, diaris i pamflets. “Allò que es veu i allò que no es veu” va ser un dels darrers textos que va escriure i té el valor de sintetitzar de manera molt clara les seues idees principals. Per a ell, el lliure mercat és la millor forma d’accedir a un equilibri econòmic, de manera que el paper de l’estat ha de quedar reduït a la protecció de les vides, la llibertat i les propietats dels ciutadans. En el pamflet que publica Riurau, Bastiat planteja que, a més dels efectes aparents (allò que es veu) de les diferents mesures que pot prendre un govern, n’hi ha d’altres (que no es veuen) que poden resultar, a la llarga, molt més decisius. Impostos, política cultural, treballs públics o restriccions comercials són alguns dels epígrafs que Bastiat considera, sempre des de l’òptica d’un liberal rigorós.
(Extret del blog El rastre de Clarisse)
