DeBat a Bat – Riurau Editors

El so i el silenci del paper en ser llegit

(Article de Ricard Chulià, publicat a DeBat a Bat el 13 de novembre del 2010)

Títol: So i silenci
Autor: Guillem Calaforra
Editorial: Riurau

Curiosament, emprem el mateix verb, “llegir”, per a interpretar les lletres que formen un text diguem-ne oral així com les notes que formen un text diguem-ne musical. En el primer cas, tenim l’abecedari, l’ortografia, sobre una sèrie de línies en un full en blanc, mentre que en el segon tenim diversos símbols que ens dibuixen les notes i altres informacions sobre un pentagrama.

Tanmateix, quina gran diferència! Qualsevol persona alfabetitzada pot accedir directament a un text com el Finnegans Wake de James Joyce, per posar un exemple d’una de les obres més críptiques i enigmàtiques de la literatura. Evidentment, entendre què vol dir o què deixa de dir ja és una cosa a l’abast d’un percentatge molt més reduït de gent. Però la base és ací. D’una altra banda, llegir una peça senzilla de piano, de flauta, etc. ja suposa un exercici de tall d’entrada. I, una vegada aconseguit açò, més tard ens toca aprehendre de la mateixa manera l’obra com a tal, ja siga, per exemple, la Cinquena de Mahler, el Rèquiem de Ligeti o qualsevol exercici d’estil preparat com a primera lliçó.

Com es pot parlar realment de música? Aquesta és la pregunta que vertaderament ens posa damunt la taula Guillem Calaforra amb aquesta recopilació d’assajos. Diguem-ho d’entrada: no es tracta d’un llibre fàcil. De la mateixa manera que, per posar un exemple que puga servir com a paraŀlel, el divulgador científic Roger Penrose sempre ha afirmat que, per cada fórmula matemàtica que hi inclou, perd un percentatge de vendes. Amb açò el que volem dir és que els textos de Calaforra incorporen moltes vegades partitures enmig del text per poder entendre què és el que ens està volent explicar. Això, evidentment, pot tirar enrere fins i tot el lector d’una cultura assentada però que desconega com interpretar un pentagrama, de la mateixa manera que una fórmula matemàtica pot semblar una angoixa infranquejable.

Ara bé, que el pànic no s’apodere de nosaltres. Calaforra ens porta pel seu discurs amb l’eficiència i la mestria de què ens ha donat molt bona mostra en la resta de publicacions que porta a la maleta (per esmetar un sol títol, imprescindible el seu assaig sobre Joan Fuster, Dialèctica de la ironia. La crisi de la modernitat en l’assaig de Joan Fuster, editat per les Publicacions de la Universitat de València el 2006). A més a més, Calaforra també discorre al llibre per diversos estils. En especial, és realment punyent la recopilació d’aforismes a la secció de Notes falses, en què el nostre autor ens deixa unes reflexions que, de ben segur, no deixaran indiferents ningú (i podem posar com a exemple una comparació que inclou Dylan, Cohen i Reed com a coprotagonistes i que a qui signa aquesta ressenya no li ha fet exactament feliç).

I és que eixa és la principal virtut d’aquests escrits: la magnífica llibertat amb què Calaforra emet els seus judicis, sense cap mena de por ni de reverència cap a cap patum intocable, com puga ser Von Karajan. Així mateix, trencant amb qualsevol dogmatisme, expressant les seues opinions amb total franquesa i rigor. I, com a mostra, la segona obertura que presenta el recull, els formidables quatre pamflets sobre música: defensa dels moderns, defensa dels antics, pamflet contra els antics i pamflet contra els moderns, en què l’autor adopta la postura de Mefistòfil al Faust, “sóc l’esperit que nega constantment”, i, així doncs, canvia el punt de vista com a eina per a poder -o, de fet, intentar- traure’n l’entrellat. En definitiva, un llibre exigent però que paga molt la pena l’esforç que demana.

‘La joguina de Balzac’, de Ricard Chulià

(Article publicat en debatabat.cat, 5/11/2010)

Títol: Contes drolàtics
Autor: Honoré de Balzac
Editorial: Riurau edicions
Traductor: Jaume Ortolà

No és gens difícil perdre’s enmig de la immensitat de la producció balzaquiana. De fet, com poder aprehendre un treball de l’abast del que es va proposar l’autor francès a l’hora de planificar i portar a terme una autèntica catedral de literatura com és la Comèdia humana? No només es tracta d’una pantagruèlica tasca d’escriptor, sinó que, seguint el patrons que va marcar el Dante amb la Divina comèdia, Balzac va proposar-se captar de la realitat fins a l’extrem de, tal com va deixar expressat en una famosa màxima, fer-li la competència al registre civil.

Si hom volguera establir-hi metàfores amb els treballs d’Hèrcules, no aniria gens desencaminat. I, fins i tot, podria parlar i estirar la comparació amb el mite de Sísif, ja que l’empresa proposada no podia ser més que una font amb un raig inesgotable de combustible vital per empassar. Això és el repte que es va imposar una personalitat com la de Balzac, irrepetible i immensa fins a l’extenuació en tots els sentits.

Dins d’aquesta magna obra, doncs, és molt senzill que es destaquen uns treballs per damunt d’altres i, de manera molt significativa, cada generació trobarà, descobrirà o redefinirà un títol en concret que, no pot ser d’una altra manera, esdevindrà l’espill de les pròpies ambicions. No debades, és el mateix procediment que podem observar en altres obres de la mateixa divisió. Cada generació té el seu Shakespeare: ara ressaltem Hamlet, adés Macbeth; i, en definitiva, som nosaltres qui ens estem retratant.

Així doncs, encara cal celebrar més si es pot la publicació per part de Riurau edicions -un autèntic luxe d’editorial- dels Contes drolàtics d’Honoré de Balzac. És la primera vegada que el trobem editat en català -i a més en una edició impecable que incorpora onze reproduccions dels gravats de Gustave Doré-, però és que, de més a més, es tracta d’una obra subterrània dins de la producció balzaquiana.

Menyspreada per ser jutjada com una mena de divertimento sense profunditat, els Contes drolàtics han estat un dels títols oblidats que ara com ara podem veure ressorgir en tota la seua plenitud davant dels nostres ulls. Però compte!, que no parlem d’una edició esperonada per l’èxit o el retrobament que haja pogut rebre a França o en alguna altra edició traduïda, sinó d’una aposta editorial arriscada. Una tria d’editor, en el sentit més honorable de l’ofici, que ha de rebre les lloances que es mereix -i que no en són poques-. No estem expressant una hipèrbole com que Riurau ha posat Balzac en el mapa, sinó que cal jutjar els fets en la justa mida: què és el que suposa editar d’aquesta manera els Contes drolàtics en català? Déu n’hi do!

Però encarem-nos amb el llibre. L’estructura té el referent en el Decameró. De fet, Balzac va preveure escriure deu sèries de deu històries, tot i que només n’acabà les tres primeres, és a dir, els trenta contes de què es compon aquesta edició. Amb el referent pel que fa a l’estil de Rabelais, Balzac ens mostra diguem-ne l’altra cara de la Comèdia: unes històries que varen estar pensades com a menors i d’entreteniment dins d’un corpus “seriós”; una vertadera processó de carnestoltes amb abundants històries que entremesclen personatges que retrobem ara i adés en una gran majoria de temàtiques eròtiques, burlesques i molt carregades d’humor.

Aquesta obra inclassificable, que ha guanyat i encara guanya magnitud amb el temps, va estar escrita per Balzac en un francés més inclassificable encara. Amb eixa voluntat de joc i enigma, Balzac vol recrear la llengua de l’època en què transcorren les històries, segles XV i XVI. Tanmateix, no es tracta de cap treball filològic, sinó d’una llengua com a joguina per a l’autor: hi trobem un francés farcit d’etimologies inventades i grafies bizarres, així com neologismes només interpretables per una voluntat creadora de l’autor i paraules que només poden tindre sentit dins del context concret. Això ens dibuixa una obra que no és precisament fàcil de traduir. Ara bé, en les mans de Jaume Ortolà, de qui ja vàrem glossar les qualitats com a traductor, esdevé un atractiu afegit a la lectura, per reparar en les solucions arcaïtzants i les tries que hi ha al llibre per a poder estirar totes les possibilitats que dóna el català i gaudir de la nostra llengua. Una autèntica joguina en tots els sentits per al lector.

‘Especial Sant Jordi 2010’, a DeBat a Bat

(Publicat a DeBat a Bat, 23 d’abril del 2010)

“Però, primer de tot, hem de fer una reivindicació a la feina en general que porta endavant l’editorial Riurau, una proposta independent capitanejada per un valencià, Jaume Ortolà, i establerta a la ciutat de Barcelona. Es tracta d’una aposta per la literatura en majúscules -i, així mateix, per la nostra llengua en majúscules-, tot portant traduccions amb el màxim rigor que es pot exigir. A DeBat a Bat hem ressenyat l’esplèndida nova versió del clàssic de Goethe, Faust, així com dues obres del romàntic alemany Heirinch von Kleist, el (re)descobriment de la prosa trepidant del Michael Kohlhaas i l’obra de teatre El príncep d’Homburg, el batejat com a Hamlet alemany. D’una altra banda, també ens hem fet ressò d’una delícia llibresca en tots els sentits: el llibre de cuina El que es menjava a casa de Carles Ginès. Receptes sucoses reivindicades de la nostra tradició -que massa sovint oblidem cegats per un suposat cosmopolitisme mal entès- amb una presentació immillorable. Finalment, la posada en valor d’un gènere com el pamflet, amb la recuperació de dos clàssics tan lligats al seu temps com atemporals: Sentit comú de Thomas Paine i Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat.”

‘Aromes que fan somniar’, de Xavier Benavent

(Article publicat a DeBat a Bat, el 31 de març del 2010)

Títol: El que es menjava a casa
Autor: Carles Ginès
Editorial: Riurau

Deia un cuiner famós del nostre país que cuinar és un acte d’amor vers els altres, és un acte generós. Trobe que té raó, sobretot, quan es cuina per a un petit comitè, per a unes persones concretes a qui cerques conquerir el cor. Puix també tenim un cor entre el lleu i el melic.

La generositat de Carles Ginès en El que es menjava a casa traspassa aquesta frontera i cal que l’elevem a l’enèsima potència. Carles Ginès ens ofereix les receptes casolanes de la seua família –una cosa que costa força d’aconseguir (si s’aconsegueix) sobretot si les demanes a una família que no és pas la teua!

La senzillesa i l’arrelament al territori dels productes, les elaboracions i les històries que hi ha darrere són combinades amb una cura excelsa de l’edició en què ens dóna informació detallada de cada àpat i de cada passa culinària. Fa goig repassar amb la mirada unes pàgines plenes d’abellidores receptes mediterrànies amerades de simplicitat tècnica però amb el rerefons d’unes grans receptes.

Carles Ginès es presenta com un afeccionat a la cuina, però dins el seu recorregut gastronòmic trobem dos pesos pesants que donen sentit a aquest llibre: les seues dues àvies. Elles són punt de partida d’aquesta obra que repassa tots els àpats del dia i tots els ingredients que separa en sopes i escudelles, ous, arrossos, les verdures i les fruites, la grana –una manera ben nostrada de referir-se als llegums– i molts altres apartats igual o més sucosos.

En aquest llibre, que sura entre els menjars i les remembrances que s’hi associen, no podem deixar de banda la faena ben feta de Riurau Editors: fotos, retalls, dibuixos i detalls, netament, deliciosos!

‘Els límits de la justícia i la llei’, per Ricard Chulià

(Article publicat a DeBat a Bat, el dimecres 24 de febrer del 2010)

Títol: Michael Kohlhaas i El príncep d’Homburg
Autor: Heinrich von Kleist
Editorial: Riurau

Heinrich von Kleist va ser un dels representants del romanticisme més esvalotat: va apostar a tot o res per l’art, va flirtejar amb el patriotisme alemany més abrandat mostra de l’època i, finalment, acabà suïcidant-se com a cloenda -tot i que no hi estava inclosa- al pla de vida que s’havia marcat a l’edat de 21 anys. De fet, Goethe, partidari d’un neoclassicisme més idealista, va menysprear l’obra de Kleist pels seus aparents excessos. Així i tot, o precisament per això, no es pot dir que Kleist siga un autor que haja passat desapercebut:generació rere generació, les seues obres han estat contínuament objecte de revisió i reinterpretació. Recordem, per exemple, el film que Éric Rohmer va dedicar a La marquesa d’O.

I és que amb texts de la força dels dos que ens ocupen és difícil que un judici negatiu, per molt que haja estat sancionat per una autoritat com Goethe, puga fer desaparèixer una veu d’aquesta potència. En particular, és el cas del Michael Kohlhaas. Tenim un motiu que és preuat pel moviment romàntic: la reescriptura d’una antiga crònica del segle XVI que Kleist acabarà mitificant en una faula sobre els límits de la submissió a la llei en la recerca de justícia. Michael Kohlhaas és un comerciant de cavalls procedent de Brandenburg que, en travessar la duana de Saxònia -en l’època eren dos electorats del Sacre Imperi Germànic-, li són retinguts els cavalls i el criat per part del noble von Tronka amb l’excusa de no portar els salconduits pertinents. En tornar, Kohlhaas veurà que els cavalls han estat malnodrits i abusats en el treball, de tal manera que el que resta són uns exemplars moribunds.

Kohlhaas sempre mira de portar la reclamació pels conductes pertinents. Tanmateix, la seua esposa, per tal de pacificar els ànims del marit, s’ofereix ella mateixa a adreçar al tribunal de Dresden. En un tomb argumental que no és present a la crònica històrica, Kleist fa que la dona acabe morta enmig d’una turba, de manera que Kohlhaas és empès a organitzar una partida a la recerca de justícia per la pròpia mà. En un periple ple de clarobscurs, en el qual Kleist és mestre a fer-nos sentir els arguments i la humanitat del personatge, Kohlhaas passarà per diversos saqueigs i revenges. Fins i tot, amb l’ambició que es reconega que el seu cas és just, arribarà a entrevistar-se amb Martí Luter -de qui n’era fervorós seguidor- després que el teòleg publicàs un edicte condemnant les accions del comerciant de cavalls, per convèncer-lo de les seues raons.

Amb la prosa més ràpida mai no escrita, segons la va definir Stephen Vizinczey -l’autor hongarès nacionalitzat canadenc i escriptor en llengua anglesa de qui l’obra més coneguda és l’Elogi de les dones madures- el text gairebé ens hipnotitza. I, així mateix, El príncep d’Homburg, escrita, però, com a obra de teatre i rimada, continua l’exploració de la justícia o l’obediència. El príncep desobeeix les ordres, però guanya la batalla. Tanmateix, és condemnat per rebel·lia a mort. En una mostra de les passions literàries de Kleist, el protagonista ha d’agenollar-se i renunciar també a la seua amant per a salvar la vida. Ara bé, l’orgull farà que reprenga el seu valor.

[Nota de Riurau Editors. En realitat, Prinz Friedrich von Homburg està escrit en versos decasíl·labs sense rima, i la traducció que publiquem segueix el mateix criteri: versos decasíl·labs blancs, sense rima.]

‘Elogi del traductor’, per Ricard Chulià

(Article publicat a DeBat a Bat el 16 de febrer del 2010)

Què es pot dir que no s’haja dit ja de Goethe? I, més concretament, del Faust? Evidentment, tal com també admet Guillem Calaforra -i aleshores què n’ha de fer qui açò signa?- a la presentació d’aquesta edició, seria una gosadia imperdonable o una mostra d’ego massa acusat intentar en aquesta ressenya desentrellar els misteris i les virtuts d’una obra de tal magnitud en la història de la literatura. Tanmateix, ens centrarem en un aspecte de vital importància i que massa sovint -per no dir sempre- és oblidat: la traducció.

La faena de traductor és tan clau com desagraïda. Al millor que pot aspirar és a passar desapercebut. Si una traducció està ben feta, llegirem el llibre amb normalitat, deixant lliscar les pàgines i no repararem que hi ha una persona interposada entre l’obra original i el lector desconeixedor de l’idioma en què ha estat escrita. Ara bé, en el moment que el traductor se’ns fa present és que ha errat, que no ha fet bé la seua feina. Per molt que li siga desconeguda la llengua original al lector, una errada de traducció massa evident o un model de llengua massa feixuc i que no s’adiga clarament al tarannà de l’obra sempre grinyolaran a l’oïda. És a dir, la divisa del traductor és que només seràs buscat en cas que vinguen maldades.

Ara bé, una llengua literària es basteix en gran mesura a base de traduccions. Un escriptor forja el seu estil mitjançant les seues lectures, i una llengua no pot ser mai autosuficient. No perquè l’empresa siga impossible, sinó perquè seria aberrant. Els autors en la pròpia llengua seran claus per a donar el model de l’artefacte, però gairebé en la mateixa mesura els traductors en són partícips, d’aquesta construcció. És clar que els clàssics de la pròpia tradició tindran un pes molt més rellevant, això és indiscutible i no hauria de ser de cap altra manera. Però si ara com ara un autor cita com a influències Carver, Kafka o Pessoa qui realment li ha proporcionat el motle ha estat el traductor -sempre que no els haja llegit en la llengua original, evidències a banda.

És per això que per a una llengua com la nostra les traduccions són d’una importància immensa. En primer lloc, per la situació de diglòssia que patim. Si la referència lingüística per a llegir els autors estrangers és el castellà majoritàriament, això no només comporta la subordinació sociolingüística, també té com a conseqüència la subordinació del model de llengua literària a una estructura forastera. És a dir, de manera derivada, no només tindrem un problema de vitalitat de la llengua, tindrem un problema en el mateix cor de la llengua: els nostres escriptors beuran d’una altra per a performar el seu propi estil.

Així doncs, aquest exordi serveix per a destacar la faena que porta a terme Jaume Ortolà; tasca impagable per a tots aquells que vivim i respirem el català, la llengua d’aquest país nostre que encara s’aguanta ferma gràcies a persones com el benissenc i la seua iniciativa de mamprendre Riurau Editors, tan lloable com agosarada i a contracorrent dels temps que ens ha tocat de viure.

El mateix Ortolà ens resumeix la seua filosofia com a traductor d’una manera admirable: és el músic que treballa i treballa una peça per poder desxifrar la partitura a oïda del profà. I amb l’excel·lència que es pressuposa a un intèrpret de música clàssica, el traductor s’enfronta al text original per poder transportar el ritme, la música, l’essència al nostre llenguatge d’arribada. Un intermediari ple de la més valuosa ambició. I, tot això, reconeix Ortolà, sense esperar aplaudiments com a contrapartida, només la satisfacció del lector. I no és poc.

Pel que fa a la traducció del Faust no puc contrastar-la amb el text original, ja que desconec la llengua alemanya. Ara bé, això no em lleva de valorar-la com a llengua d’arribada. I tampoc no em trau poder albirar-hi la dificultat intrínseca que comportava, amb diversitat de ritmes i rimes i composició en base a una voluntat estilística en cada passatge. I molt d’açò gràcies a les anotacions amb què el propi Ortolà puntua el text. El model de llengua, així doncs, és llegidor, llisca suaument per les pàgines, sense renunciar a cap mena de dignificació de la llengua, ans al contrari, ens trobem amb una aposta reeixida.

De fet, comptem amb la presentació de què hem parlat al començament per part de Guillem Calaforra, que fa una valoració entre les diferents traduccions existents al català del Faust, des de la primerenca de Maragall; la que s’havia consolidat des del 1938 de Lleonart -que patia d’excessos noucentistes-, i una altra en prosa de Carme Serrallonga als anys vuitanta. Sense desmerèixer cap de les anteriors, ans al contrari, les comparacions i les raons adduïdes són definitives per constatar que la versió d’Ortolà és ara com ara el millor Faust en la nostra llengua. Versió en rima lliure però mirant de respectar el ritme, una quasi quadratura del cercle. No debades, l’autor havia rebut el premi Vidal Alcover dels Ciutat de Tarragona l’any 2005 per la traducció de la primera part del Faust. En definitiva, una edició que és tot un luxe.

‘Reivindicació del pamflet’, per Ricard Chulià

(Article publicat a DeBat a Bat, 6 de febrer del 2010)

Quan hom vol desqualificar un assaig, una reflexió crítica, sovint fa ús del mot pamflet. “Es tracta d’un pamflet!”, i ja no cal aportar-hi cap raonament més perquè l’obra esmentada siga menyspreada. Tanmateix, aquest sentit pejoratiu del terme -l’origen del qual fóra gairebé impossible resseguir- és inexacte, a més d’injust. El pamflet ha estat al llarg del temps un gènere no només digne, sinó necessari, i emprat com a element fonamental dins del debat i l’intercanvi d’idees públic. En aquest sentit, és tot un encert que l’editorial Riurau haja encetat una col·lecció dedicada al gènere.

I és que els dos títols publicats, Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat i Sentit comú de Thomas Paine, demostren que, malgrat que els pamflets siguen per definició efímers, productes d’una època determinada i solucions per a un context concret, com tota bona obra, la qualitat perdura. Com pot ser altrament que un pamflet escrit a final del XVIII i un altre a mitjans del XIX ens continuen cridant l’atenció?

I no es tracta només de la lectura com a font d’informació per a conèixer el context històric en què tenien lloc uns determinats esdeveniments -que, evidentment, també té el seu paper- sinó perquè, per usar una fórmula una miqueta massa gastada, tampoc no han perdut actualitat. En aquest sentit, és admirable llegir avui en dia les reflexions sobre l’absurditat d’un model de govern com la monarquia que fa Paine i que porta el lector a preguntar-se com pot ser que més de dos-cents anys després unes tals reivindicacions encara siguen vigents. De fet, Sentit comú va ser en el seu moment, durant la Revolució Americana, un dels texts més difosos per a defensar les tesis de la independència de l’anomenat continent. I, així doncs, hi podem trobar unes molt interessants reflexions sobre la representació democràtica de la diversitat. Un text necessari.

D’una altra banda, Allò que es veu i allò que no es veu ens presenta d’una manera senzilla i didàctica el nucli de l’obra de Frédéric Bastiat, un agitador liberal contrari al proteccionisme i al socialisme en l’escenari de la França posterior a la revolució de 1848. Des de la distància ideològica, però, s’hi poden veure reflectides les idees d’un liberal sincer -i en el nostre context estatal, en què a la meseta la qualificació de liberal se l’atorguen individus d’una bona contrastada militància cavernària és molt adient-, un creient en les virtuts de la mà invisible del mercat teoritzada per Adam Smith. En aquest sentit, el text no deixa de ser una crida apassionada al debat d’idees, funció que en la nostra època ha de tornar a trobar lloc en la revalorització d’un gènere com el pamflet.