‘Els quefers de la justícia’, de Josep Iborra

Share


(Article publicat a la revista Saó, núm. 343, novembre 2009)

Heinrich von Kleist és una figura singular del romanticisme alemany. Per una banda, no va participar a fons en el moviment; per l’altra, va crear una molt personal forma de tragèdia clàssica. Obres com Pentesilea, Friedrich von Homburg i la novel·la Michael Kohlhaas han estat considerades cims impressionants i nous de la literatura no sols alemanya sinó europea. Paradoxalment, però, i això el fa encara més singular, Kleist no va ser reconegut pels seus contemporanis. Goethe mateix hi va veure només un malalt —ho era efectivament—, però no un escriptor innovador amb una potència creadora excepcional. I encara va passar molt de temps mig oblidat al llarg del segle XIX. Com va passar amb Hölderlin, no va ser descobert fins a principis del XX, quan va esdevenir un escriptor molt influent entre els expressionistes, Freud, Kafka…

També la seua vida va ser molt agitada i intensa, fulgurant i tràgica. Va ser un solitari que participà en les guerres i revoltes del seu temps, a favor, primer de Napoleó, i després en contra. El 1811 es va suïcidar juntament amb la muller d’un amic seu. Kleist ha estat vist com el més demoníac dels escriptors germànics. No debades Stefan Zweig el va incloure, al costat de Hölderlin i Nietzsche, en el seu tríptic biogràfic La lluita contra el dimoni. Ara bé, Kleist no es va deixar arrossegar per les forces obscures de la seua personalitat, sinó que tractà de dominar-les i analitzar-les. El que tractava de trobar era el vertader sentiment, com a pedra de toc definitiva i autèntica de la veritat.

Michael Kohlhaas és un marxant de cavalls, ric, considerat per tots un home honest i bondadós. Un dia, fatal per a ell, se’n va a la fira de Leipzig per vendre alguns dels seus animals. A la frontera de Saxònia, el baró von Tronka, instal·lat al seu castell, amb enganys li diu que no pot continuar el viatge si no té passaport. Kohlhaas acaba cedint i ha de deixar-hi com a penyora dos cavalls magnífics. Quan el marxant torna de la fira per endur-se’ls, els troba en un estat lamentable, ja que el baró els ha utilitzat per a treballs als seus camps. Kohlhaas li posa un plet, però sense que li arribe cap resposta dels tribunals. Successives reclamacions fracassen. El baró, un personatge important, paralitza la iniciació del procés. I aquí comencen les desventures del marxant. La narració es posa en marxa i avança a un ritme més i més accelerat, sobretot quan Kohlhaas decideix venjar-se i prendre’s la justícia per la seua mà. Es llança a una acció devastadora, incendiant castells i ciutats i presentant-se amb els seus manifestos com un representant de la justícia divina, com un àngel exterminador, que sembra el pànic per tot Saxònia.

El nucli de la història és el sentiment insubornable de justícia, que és obsessiu per al marxant. Ell vol que li tornen els dos cavalls i en l’estat físic en què els havia deixat. Tota la seua lluita, tota l’aventura desmesurada i venjativa a què s’ha llançat, té l’origen en aquests dos cavalls retinguts il·legalment. Per aquest camí avança l’acció de la novel·la amb un seguit complicat, impetuós d’esdeveniments —amb una intervenció i tot de Luter en l’afer. Kleist hi planteja la problemàtica de la justícia i la injustícia.

Jaume Ortolà —un nou traductor valencià, que ha traduït també el Faust— ha posat en circulació una nova versió d’aquesta obra capital.

Fitxa bibliogràfica
Autor: Heinrich von Kleist
Títol: Michael Kohlhaas
Traducció: Jaume Ortolà
Editorial: Riurau Editors
Any: 2009

‘Besllums de l’humor tràgic’, d’Enric Sòria

Share

(Article publicat al diari Ara, 23-1-2012)

Isaiah Berlin sostenia que, per al racionalisme clàssic, la tragèdia no és inherent a la vida humana, perquè la veritat és sempre una i indisputable. La tragèdia només pot ser fruit de la ignorància o de l’error dels homes. Van ser els romàntics els qui redescobriren la multiplicitat de veritats que configura el món humà i que fa inevitable la tragèdia, tal com ens sembla que l’entengueren els grecs. Al capdavall, el Destí no és la Providència, i la veritat d’Antígona no és la de Creont.

No és estrany que el romàntic siga un període pròdig en figures paradoxals en què aquesta diversitat universal s’encarna en individus. Heinrich von Kleist (1777-1811) n’és un exemple extrem. Solitari, inadaptat, melancòlic, endut alhora per una ànsia quasi patològica d’absolut i per una visió brutalment desencantada de la realitat, Kleist afirma i al mateix temps qüestiona l’univers romàntic, i potser per això resumeix -i alhora sobrepassa- aquest moviment contradictori com ben pocs.

L’obra narrativa de Kleist és breu: dues novel·les curtes, La marquesa d’O i Michael Kohlhaas, i un petit grapat de relats, entre els quals el sarcàstic i aclaparador El terratrèmol de Xile . Els relats de Kleist, com el seu teatre, alternen la comèdia i el drama, i els desenllaços no sempre són funestos, però el lector hi percep tothora una inquietant atmosfera de catàstrofe imminent, que es barreja amb un humor acre i distanciat, com si, en el fons, aquests relats no foren més que il·lustracions de la gran broma pesada de la vida.

El malentès sol ser un dels disparadors de l’acció. L’altre és el xoc de voluntats. En Michael Kohlhaas -novel·la d’una modernitat extraordinària-, el protagonista reclama justícia contra un noble sense cap èxit i decideix prendre-se-la per la seua mà, fins a endinsar-se en una espiral de violència al·lucinant que no sabrà frenar ni l’elector de Brandemburg, ni l’emperador, ni el mateix Martí Luter. Fiat justitia et pereat mundus, sembla la divisa del tossut justicier Kohlhaas, però el món, per molt que acabe compadint la seua dignitat ultratjada, no està disposat a sucumbir per ell. La progressió d’aquest conflicte té el ritme vertiginós d’un malson desbocat. Però la prosa de Kleist sempre és vertiginosa: l’encadenament de causes i efectes funciona com un mecanisme de rellotgeria obsessionant, amb resultats devastadors. No és estrany que les novel·les s’hagen dut sovint al cinema -per gent com Éric Rohmer, Volker Schlöndorff o Marco Belloccio- i que el Kohlhaas s’haja adaptat amb eficàcia a l’univers del western (en The Jack Bull, de John Badham). En el desfermament i en la ironia, Kleist ens és contemporani, i les seues paradoxes ens apel·len.

La prosa retorta i percucient de Kleist és tot un repte per a qualsevol traductor. La versió de Roberto Bravo és correcta, però encarcarada; n’esmussa massa el tall i n’atenua l’impacte. El lector pot comprovar-ho si compara El terratrèmol de Xile ací i en la versió de Carmen Gauger, que es publicà en Cuentos románticos alemanes de Siruela. Cal dir que en català comptem amb les magnífiques traduccions de Feliu Formosa (La marquesa d’O i altres narracions, Destino, 1997). Quant al Michael Kohlhaas, hi ha la d’Ernest Martínez Ferrando, que encara es llegeix bé, i una recent de Jaume Ortolà, en Riurau (2009). Són tresors que convé aprofitar.

‘Especial Sant Jordi 2010’, a DeBat a Bat

Share

(Publicat a DeBat a Bat, 23 d’abril del 2010)

“Però, primer de tot, hem de fer una reivindicació a la feina en general que porta endavant l’editorial Riurau, una proposta independent capitanejada per un valencià, Jaume Ortolà, i establerta a la ciutat de Barcelona. Es tracta d’una aposta per la literatura en majúscules -i, així mateix, per la nostra llengua en majúscules-, tot portant traduccions amb el màxim rigor que es pot exigir. A DeBat a Bat hem ressenyat l’esplèndida nova versió del clàssic de Goethe, Faust, així com dues obres del romàntic alemany Heirinch von Kleist, el (re)descobriment de la prosa trepidant del Michael Kohlhaas i l’obra de teatre El príncep d’Homburg, el batejat com a Hamlet alemany. D’una altra banda, també ens hem fet ressò d’una delícia llibresca en tots els sentits: el llibre de cuina El que es menjava a casa de Carles Ginès. Receptes sucoses reivindicades de la nostra tradició -que massa sovint oblidem cegats per un suposat cosmopolitisme mal entès- amb una presentació immillorable. Finalment, la posada en valor d’un gènere com el pamflet, amb la recuperació de dos clàssics tan lligats al seu temps com atemporals: Sentit comú de Thomas Paine i Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat.”

‘Un príncep condemnat a mort i un comerciant de cavalls ultratjat’, per Vicent Usó

Share

(Publicat al blog El rastre de Clarisse, el 12 d’abril del 2010)

Riurau Editors ha publicat, en traducció de Jaume Ortolà, les obres “El príncep d’Homburg” i “Michael Kohlhaas”, de l’escriptor alemany Heinrich von Kleist. Nascut a Frankfurt der Oder (1777) en el si d’una família militar prussiana, von Kleist va ingressar en l’exèrcit i va participar en algunes accions bèl·liques. Després de la derrota de les tropes prussianes davant l’exèrcit napoleònic i d’assolir la convicció que aquell camí no duia enlloc, va abandonar-lo i va decidir viatjar per Europa i escriure. Va enllestir drames teatrals que no arribaven mai a estrenar-se, va fundar revistes literàries on publicar poemes i novel·les curtes i fins i tot un diari poc amable amb l’ocupant francés, el “Berliner Abendblätter”. De fet, va ser la difusió de les derrotes de l’exèrcit de Napoleó en la campanya espanyola que va precipitar-ne la clausura. El 21 de novembre de 1811, en plena fallida econòmica i abatut pel càncer que patia la seua companya, Adolfine, va disparar contra ella i després es va suïcidar. Un final ben adient per a qui es comptava entre els escriptors romàntics.

De fet, l’últim intent de refer la mala situació econòmica havia estat el drama “El príncep d’Homburg”. Una peça que va dedicar a la princesa de Hesse-Homburg, cunyada del rei, amb l’esperança que aquesta li concedira una pensió i poder refer així la penúria en què l’havia sumit el tancament del “Berliner Abendblätter”. Però, tot i el final feliç del drama i el tractament favorable a l’aristocràcia que planteja l’obra, la princesa es va sentir ofesa i no sols no li va concedir la pensió sinó que, més encara, va prohibir-ne la publicació i la representació. No seria fins 10 anys després de la mort de l’autor que es representaria, i encara retallada.

El drama planteja una curiosa situació. Abstret pel coneixement d’una jove princesa, el príncep d’Homburg no atén com caldria les ordres del cap de l’exèrcit, així que, a l’hora de la batalla, pren una decisió que les contradiu. Però que, tanmateix, contribueix notablement a la victòria. Així, al temps que se l’honora com a vencedor, també se’l condemna a mort per haver desobeït les ordres. Per ell intercediran la jove princesa i els caps militars alhora que, al seu interior, a la por inicial a la mort succeirà la convicció que l’honor està per damunt de la vida.

La novel·la curta “Michael Kohlhaas” es va publicar en 1808 a la revista “Phöbus”, de la qual von Kleist va ser cofundador. En aquesta obra, von Kleist indaga sobre el sentit de la justícia a través de la peripècia d’un comerciant de cavalls a qui, arbitràriament, un aristòcrata obliga a lliurar-li un parell d’animals. Convençut de la manca d’equitat del cas, Kohlhaas intenta fer valer les seues raons davant la justícia, però no aconsegueix sinó menyspreu. Aleshores, decideix prendre’s la justícia en primera persona i organitza una partida d’homes armats que arrasa diferents ciutats. Esglaiats de la virulència que ha pres el cas, les autoritats -davant les quals intercedirà el mateix Luter- decideixen intervindre i pactar amb el comerciant que, pel camí, ha perdut la dona i la major part de les propietats. Escrita en un llenguatge àgil i sense descripcions que entrebanquen l’acció, von Kleist hi denuncia la prepotència de l’aristocràcia i la situació de desempar en què es troben els ciutadans així com la necessitat d’un bon funcionament de la justícia per a no interferir l’equilibri social.

‘Els límits de la justícia i la llei’, per Ricard Chulià

Share
(Article publicat a DeBat a Bat, el dimecres 24 de febrer del 2010) 

Títol: Michael Kohlhaas i El príncep d’Homburg
Autor: Heinrich von Kleist
Editorial: Riurau

Heinrich von Kleist va ser un dels representants del romanticisme més esvalotat: va apostar a tot o res per l’art, va flirtejar amb el patriotisme alemany més abrandat mostra de l’època i, finalment, acabà suïcidant-se com a cloenda -tot i que no hi estava inclosa- al pla de vida que s’havia marcat a l’edat de 21 anys. De fet, Goethe, partidari d’un neoclassicisme més idealista, va menysprear l’obra de Kleist pels seus aparents excessos. Així i tot, o precisament per això, no es pot dir que Kleist siga un autor que haja passat desapercebut:generació rere generació, les seues obres han estat contínuament objecte de revisió i reinterpretació. Recordem, per exemple, el film que Éric Rohmer va dedicar a La marquesa d’O.

I és que amb texts de la força dels dos que ens ocupen és difícil que un judici negatiu, per molt que haja estat sancionat per una autoritat com Goethe, puga fer desaparèixer una veu d’aquesta potència. En particular, és el cas del Michael Kohlhaas. Tenim un motiu que és preuat pel moviment romàntic: la reescriptura d’una antiga crònica del segle XVI que Kleist acabarà mitificant en una faula sobre els límits de la submissió a la llei en la recerca de justícia. Michael Kohlhaas és un comerciant de cavalls procedent de Brandenburg que, en travessar la duana de Saxònia -en l’època eren dos electorats del Sacre Imperi Germànic-, li són retinguts els cavalls i el criat per part del noble von Tronka amb l’excusa de no portar els salconduits pertinents. En tornar, Kohlhaas veurà que els cavalls han estat malnodrits i abusats en el treball, de tal manera que el que resta són uns exemplars moribunds.

Kohlhaas sempre mira de portar la reclamació pels conductes pertinents. Tanmateix, la seua esposa, per tal de pacificar els ànims del marit, s’ofereix ella mateixa a adreçar al tribunal de Dresden. En un tomb argumental que no és present a la crònica històrica, Kleist fa que la dona acabe morta enmig d’una turba, de manera que Kohlhaas és empès a organitzar una partida a la recerca de justícia per la pròpia mà. En un periple ple de clarobscurs, en el qual Kleist és mestre a fer-nos sentir els arguments i la humanitat del personatge, Kohlhaas passarà per diversos saqueigs i revenges. Fins i tot, amb l’ambició que es reconega que el seu cas és just, arribarà a entrevistar-se amb Martí Luter -de qui n’era fervorós seguidor- després que el teòleg publicàs un edicte condemnant les accions del comerciant de cavalls, per convèncer-lo de les seues raons.

Amb la prosa més ràpida mai no escrita, segons la va definir Stephen Vizinczey -l’autor hongarès nacionalitzat canadenc i escriptor en llengua anglesa de qui l’obra més coneguda és l’Elogi de les dones madures- el text gairebé ens hipnotitza. I, així mateix, El príncep d’Homburg, escrita, però, com a obra de teatre i rimada, continua l’exploració de la justícia o l’obediència. El príncep desobeeix les ordres, però guanya la batalla. Tanmateix, és condemnat per rebel·lia a mort. En una mostra de les passions literàries de Kleist, el protagonista ha d’agenollar-se i renunciar també a la seua amant per a salvar la vida. Ara bé, l’orgull farà que reprenga el seu valor.

[Nota de Riurau Editors. En realitat, Prinz Friedrich von Homburg està escrit en versos decasíl·labs sense rima, i la traducció que publiquem segueix el mateix criteri: versos decasíl·labs blancs, sense rima.]

‘Les atrocitats d’un home just’, per Pere Antoni Pons

Share

(Article publicat al Diari de Balears, al suplement L’Espira, el 13 de febrer del 2010. Versió en pdf.)

Riurau Editors és un altre petit gran miracle del món del llibre en català. És una editorial jove i modesta, amb seu a Barcelona i amb un catàleg encara poc voluminós –només cinc títols– però ja contundentment exquisit, el qual inclou una nova versió del Faust de Goethe, els pamflets Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat i Sentit comú de Thomas Paine, i dues obres del gran romàntic alemany Heinrich von Kleist, la peça teatral El príncep d’Homburg i la novel·la breu Michael Kohlhaas.

L’impulsor i màxim responsable d’una tan singular i encomiable empresa és el valencià Jaume Ortolà, enginyer i músic, i també traductor –una proesa– dels cinc llibres que el segell ha posat en circulació fins al moment. El primer d’aquests títols, Michael Kohlhaas, va sortir al carrer el mes d’abril de l’any passat, va encapçalat per una introducció concisa, interessant i molt útil signada pel propi editor i traductor, i constitueix una lectura tan amena com fascinant.

Heinrich von Kleist (1777-1811) és un dels màxims representants, tant per obra com per peripècia biogràfica, del romanticisme alemany. Tal com Ortolà explica al pròleg, la seva obra –plena “de les casualitats i de les passions, la fatalitat i la crueltat dels homes”– va xocar frontalment amb “l’humanisme idealista que inspirava les obres madures de Goethe i Schiller, els representants del classicisme de Weimar”: Goethe, sense anar més lluny, el menyspreava sense pietat, la qual cosa li va impedir de ser reconegut en vida. Narrador, poeta i dramaturg, Kleist també va ser un gran viatger i un patriota inflamat: va formar part de l’exèrcit prussià que va guerrejar contra Napoleó. A més, i per rematar l’arquetípica estampa d’artista romàntic torturat i sublim, va morir molt jove, suïcidant- se a la riba del llac de Wannsee juntament amb la seva companya, malalta terminal.

Tot això, però, només és informació, context i etiquetes. El que importa és la literatura. I Michael Kohlhaas és una novel·la esplèndida: entretinguda i senzilla, però intel·lectualment densa i moralment desafiadora. Per confegir-la, Kleist va fer servir la història real –D’una antiga crònica n’és el subtítol– d’un comerciant de cavalls que va viure durant la primera meitat del segle XVI. N’hi ha prou de llegir les frases amb què l’autor presenta el protagonista a l’inici del relat per sentir- se inquietantment persuadit per la història. Michael Kohlhaas, ens diu Kleist, va ser “un dels homes més honests i alhora més terrorífics del seu temps”, i “el món hauria beneït la seua memòria si no s’hagués lliurat en excés a una virtut. El sentit de la justícia, però, el va convertir en un assassí i un lladre”. Com a mínim, impactant.

L’anècdota històrica, que Kleist utilitza permetent-se unes poques llicències, és aquesta: un dia Kohlhaas es dirigia a la fira de Leipzig amb una rècula de cavalls per fer-hi negoci quan, en passar pel territori d’un senyor saxó, li varen ser presos dos dels animals; indignat per la injustícia, el comerciant va litigar perquè reparassin el tort que li havien fet, però la burocràcia, les corrupteles i el favoritismes varen frustrar les seves intencions; ofès per tanta deshonestedat, Kohlhaas va decidir prendre’s la justícia per la seva mà, va organitzar una banda d’homes lleials i va començar a atacar –incendis, assassinats, saqueigs– diverses ciutats del país; ni la severa intercessió de Martí Luter va deturar-lo; tot plegat acabà quan les autoritats el detingueren i l’executaren.

Contada per Kleist, una tan increïble història esdevé una novel·la d’aventures en tota regla –trama engrescadora, prosa intensa– i alhora un tèrbol tractat sobre les més intricades qüestions morals. Injustament agreujat, en principi carregat de raó, Kohlhaas acaba convertint-se en una bèstia: ¿com pot ser? Justament, el més gran mèrit de Kleist és haver sabut expressar –sense perdre cap matís, reproduint amb perfecte vigor el batec de la vida– l’enorme complexitat que s’amaga rere el caràcter i les desventures d’un home encegat per l’orgull de la rectitud i per la supèrbia criminal de qui se sent pur i bo entre malfactors, un home que comet els pitjors desastres –la modernitat de l’assumpte és inqüestionable– motivat per la més virtuosa de les intencions. Gran literatura.

‘Per dos cavalls negres’, article de Jordi Llovet

Share

(Article publicat al diari El País, Quadern, edició de Catalunya, dijous 25 de juny de 2009. Descarrega l’article en pdf.)

Al segle XVI, un home de llinatge, dedicat a la remunta, portava un dia un ramat de cavalls dels seus estables, situats a la riba del Havel, cap a una ciutat del ducat de Saxònia, per vendre’ls en una fira. En travessar l’Elba va topar amb el castell del senyor Wenzel von Tronka —noble, per tant—, que s’havia atorgat de manera il·legítima el dret a cobrar un aranzel a tota persona que passés pels seus territoris amb la intenció de mercadejar. Aquest home va trobar el costum inesperat, arbitrari i tot —en la història real va dir-se Hans Kohlhase, però en la novel·la de Henrich von Kleist de què parlem avui es diu Michael Kohlhaas—, i va tenir una discussió amb el majordom i altres servents de la casa noble. Com que Kohlhaas no duia prou diners a sobre, va prometre que, en tornar de la fira, pagaria l’aranzel que li demanaven, per bé que li semblava un desafur. Els del castell, malfiats, van reclamar que Kohlhaas deixés, com a penyora, dos cavalls negres magnífics que duia entre la colla, i així va fer-ho el nostre heroi. Va tornar de la fira amb tota la voluntat de pagar el deute pendent, però, en l’endemig, els cavalls havien estat maltractats, utilitzats en les feines del camp i reduïts a un estat lamentable. Kohlhaas va trobar allò una injustícia molt gran, i va posar un plet al noble del castell. No hi va plànyer esforços ni diners. Va pignorar les seves propietats, va contractar advocats per fer-se càrrec de les gestions davant les instàncies judicials, i fins i tot va demanar a la seva dona que s’adrecés al príncep de Brandenburg, el seu país, amb el desig que es fes justícia. La dona va morir en un incident malaguanyat en aquell viatge, i a Kohlhaas la sang se li va encendre encara més. Va continuar pledejant només amb aquesta obsessió: que es fes justícia i que el senyor von Tronka li restituís els dos cavalls en l’estat que ell els havia deixat, per força, al seu estable. L’argument continua embolicant-se, i les desgràcies d’aquest bon home entren en una voràgine espantosa, enrevessada i del tot absurda. Com que les autoritats pròpiament dites no li fan cap cas i li aconsellen que s’emporti els dos cavalls negres, en l’estat que es trobin, i deixi córrer l’afer, Kohlhaas, mogut per una ànsia que a l’inici només és de justícia, però acaba sent de venjança, organitza un petit exèrcit que arriba a fer-se força gros, per lluitar amb les armes contra els homes de von Tronka i després contra les tropes de Saxònia —com és sabut, llavors Alemanya era un territori de principats, ducats i altres formes administratives, sense posseir la unitat que té avui dia. Aquest és el nus de la història d’un dels llibres més importants de tota la narrativa romàntica alemanya del millor període —abans de la mort de Goethe, posem, o sia l’any 1832; o abans de l’aparició del ja moderníssim Georg Büchner—, ara traduït de nou en català per Jaume Ortolà, Michael Kohlhaas, Riurau Editors, 2009. Acaba d’una manera que no direm, per no espatllar l’interès dels lectors. La història és verídica, encara que Kleist la desfigurés, tal com ho permet el gènere de la novel·la; la font de l’escriptor va ser, en especial, l’informe de Schöttge-Kreisigs, de 1731, anomenat Espígols diplomàtics i curiosos de la història de l’Alta Saxònia i les terres veïnes. L’important de la qüestió és que Kleist, aprofitant una història d’arbitrarietat jurisdiccional, va escriure una de les obres d’art literari més perdurables i més “modernes” de tota la producció romàntica, caient només esbiaixadament —la història de la gitana, uns fantasieigs del protagonista que fan pensar en l’episodi de la cova de Montesinos, del Quijote, i coses així— en l’àmbit de la fantasmagoria tan estimada per Hoffmann, per exemple. Si hem escrit que aquesta història està narrada a la manera ja moderna, és pel fet que l’autor va representar en el seu llibre, com potser cap altre narrador no ho havia fet abans, el contrast entre la perplexitat i la impotència d’un sol home carregat de raó, i la complexa maquinària de la justícia, del poder i de l’Estat modern. Dickens faria una cosa semblant en molts episodis de novel·les seves situades a Londres; Büchner, ja citat, en donaria una altra mostra en el seu fabulós Woyzeck; i Kafka, molt especialment, s’inspiraria en aquesta novel·leta de Kleist per ordir les interminables marrades i els laberints inextricables del món de l’advocacia, ja en ple segle XX, tot explicant al capdavall la mateixa cosa, o gairebé. Posem que Kohlhaas lluita contra formes de poder que són una deixia embastardida del poder feudal; Kafka, de la seva banda, ja presenta sense ambages l’enorme impotència dels homes del segle XX davant uns Estats que, en comptes de fer-se visibles per la violència, la policia i el menyspreu, han escampat el seu poder, d’una manera no menys humiliant que al segle XVI, gràcies a haver-se transformat, de fet, en poders “invisibles”, d’impossible localització: ¿on és el castell de la novel·la homònima de Kafka? ¿com s’hi arriba? ¿qui mana, en aquell llogarret de la novel·la kafkiana? ¿on és la Llei? Vet aquí una lliçó de com mites que són de tota la vida —vegeu Antígona, de Sòfocles— són sotmesos, per la literatura, a metamorfosis tan interessants com dignes, avui, de preocupació.

‘Clàssics i editors independents’, article de David Castillo

Share

(Article publicat al suplement Cultura del diari Avui el 20 de juny del 2009)

Ningú no reconeixerà en aquests temps de crisi el paper de les petites editorials en el descobriment de nous autors, en la pervivència de la poesia més enllà dels premis i en la traducció de clàssics en edicions més que dignes. No faré llistes per no deixar-me ningú a la memòria del PC o USB, però posaré un exemple: Riurau Editors, que han presentat Faust de Goethe, en traducció de Jaume Ortolà i presentació de Guillem Calaforra, i Michael Kohlhaas de Heinrich von Kleist, en traducció, així mateix, de Jaume Ortolà. A la solapa dels seus llibres fan una declaració de principis sobre la qualitat: “Oferir als lectors més exigents versions excel·lents d’obres de la literatura universal”. I afegeixen com a colofó: “Només la satisfacció dels lectors ens podrà dir si ens hem acostat una mica al nostre ideal”. Esperem que es produeixi.
Fa temps que els idealismes van quedar enrere a la primera línia de la nostra cultura, però resulta estimulant que algú aposti encara per autors com Goethe i Kleist després de l’enfonsament de tants segells i l’ascensió de la salsitxa.
No cal afegir res sobre Goethe, un dels grans llegats de la història de la humanitat, però m’agradaria insistir en la lectura de Michael Kohlhaas, una novel·la breu sobre abusos i venjances durant l’Alemanya de Luter. Ortolà recorda al pròleg la frase de Stephen Vizinczey, que va definir Kleist com “la prosa més ràpida mai escrita”. Ràpida per llegir lentament.