Jordi Llovet – Riurau Editors

‘Democràcia i literatura’, de Jordi Llovet

(Article publicat al diari El País, 29-12-2011.)

Un cop culminades les revolucions burgeses i consolidades les democràcies parlamentàries als Estats Units i a França, entre final del segle XVIII i inici del segle XIX, una sèrie d’analistes i “politòlegs” —ciència que havia començat a ocupar un discurs sobirà a partir de Maquiavel, aproximadament— van manifestar adés la seva admiració per la nova forma de regiment de la res publica, adés les seves reserves, adés una virulenta reacció contra el nou estat de coses. A França, Bonald i Benjamin Constant, entre altres, van posar el crit al cel davant les noves formes d’ordenació de la política. Bonald va sostenir que la separació entre el poder polític i la religió conduïa per força a l’anarquia i la barbàrie (Teoria del poder polític i religiós, 1796). Constant, que mai va manifestar tanta constància com quan va encapritxar-se de Madame de Staël, va mostrar-se una mica més conciliador, però reaccionari al capdavall.

A Anglaterra, Edmund Burke, a les seves matineres Reflexions sobre la Revolució Francesa (1790), va execrar els èxits de la nova política i va preuar sistemes amb una sòlida tradició monàrquica, com l’anglesa, extrem que va omplir de satisfacció els amics illencs, que van patir un enorme xoc emocional quan Robespierre va enviar a la guillotina Lluís XVI i la seva dona, recordant, sens dubte, l’escena fatal en què, a la Torre de Londres, el rei Carles I va perdre el cap i la corona a causa del furor republicà de l’efímer Cromwell.

De tots els assagistes, sociòlegs, periodistes i politòlegs que van alçar crits d’alarma davant els nous ordres polítics d’Amèrica i de França, el més moderat i més progressista va ser Alexis de Tocqueville (1805-1859), amb un peu en el racionalisme del XVIII i un altre en el nou ordre polític. Això no vol dir que cregués amb els ulls tancats amb les democràcies parlamentàries, en les quals hi veia —com Churchill— un sistema polític dolent, però menys dolent que cap dels altres. Per això va escriure al seu celebrat, i encara fonamental, La democràcia a Amèrica —avui en català, traducció de Jaume Ortolà, Barcelona, Riurau, 2011— que “no hem d’esperar que el cercle de la independència individual arribi a ser tan ampli als països democràtics com ho va ser a les aristocràcies. Però no és desitjable [un retorn als anciens régimes], ja que a les nacions aristocràtiques sovint se sacrifica la societat a l’individu, i la prosperitat de la major part dels ciutadans a la grandesa d’uns quants”.

Fet i fet, en el terreny de la cultura Tocqueville més aviat va trobar inconvenients en la democràcia si aquesta es comparava amb els règims il·lustrats, en veritat grans propulsors de la ciència i de la bona literatura. En efecte, arran del nou estat de coses, Tocqueville va escriure: “L’home de geni esdevé cada vegada més rar, i la cultura més comuna. L’esperit humà es desenvolupa gràcies a la concurrència dels petits esforços dels homes i ja no gràcies al potent impuls d’uns quants. Recorro amb la mirada aquesta immensa massa de gent composta d’éssers iguals, en la qual res no s’eleva ni es rebaixa. L’espectacle d’una tal uniformitat universal em gela la sang i m’entristeix, i gairebé trobo a faltar l’antiga societat desapareguda”. En aquest “gairebé” resideix el mèrit de Tocqueville i la ponderació del conjunt del seu llibre. És cert que va escriure que “tota aristocràcia que se situa completament a part del poble esdevé impotent”, però no va deixar d’assenyalar que “en les democràcies, tots els homes que s’ocupen de literatura estan lluny d’haver rebut una educació literària […] Aquests homes no poden adquirir mai un coneixement prou profund de l’art literari per tastar-ne les delícies […] Els agraden els llibres que es llegeixen de pressa […] En les nacions democràtiques un escriptor pot fer-se il·lusions d’obtenir sense gaire cost una fama mediocre i una gran fortuna”.

Quedava obert el camí que ha portat a la proliferació dels best-sellers i l’admiració que hi sent una part d’una ciutadania mai prou cultivada, però amb ganes d’entretenir-se sense gaires maldecaps. I el problema persisteix, perquè les democràcies ho anivellen tot pel mig, o per baix; mai per dalt.

‘L’altre Balzac’, de Jordi Llovet

(Article publicat en el “Quadern” de Catalunya del diari El País, 20-5-2010)

L’aparició d’una edició catalana dels anomenats Contes drolatiques, de Balzac —Contes drolàtics, traducció de Jaume Ortolà, Barcelona, Riurau, 2010—, permetrà als lectors catalans entrar en tot un “altre” món de la literatura balzaquiana, mai editat ni tan sols parcialment al país nostre, i escassament o parcial a la resta de l’Imperi. Si jo els coneixia va ser perquè l’any 1972, trobant-me a la ciutat de Frankfurt, vaig veure que el llibreter Corvet, establert a la plaça Goethe, en tenia un exemplar —era la famosa cinquena edició, de 1855, la primera que portava les il.lustracions de Gustave Doré— i, tot desdinerant-me, vaig comprar-la per una suma que es trobava, de fet, més enllà de les possibilitats d’un estudiant de doctorat: però és molt bonica, en pell sencera, i la tinc des de llavors per al meu goig i enveja dels visitants.

Tant l’editor francès d’aquest llibre —Pierre-Georges Castex, a les Oeuvres diverses de Balzac editades a la Bibliothèque de la Pléiade—, com l’editor català ja esmentat, insisteixen a veure una unitat entre aquesta obra “de folga” de l’autor i l’obra seriosa, és a dir, la Comèdia humana. Però això no acaba de ser cert. En realitat, aquests Contes drolàtics formen part d’una mateixa moneda, però en són l’altra cara. D’un costat, hi ha aquesta fabulosa crònica de la França de la primera meitat del segle XIX, la Comèdia, suma de costums de ciutat i de província i crònica novel.lada, insubstituïble, d’aquell temps. De l’altre, aquests contes, que Balzac va escriure per divertir-se a cor què vols, però que no van aconseguir cap èxit quan es van publicar, quasi tots en vida de l’autor.

A la dècada de 1830, en certa manera com a contrapunt de la sentimentalitat romàntica —que a França va resultar força devastadora, com a les lletres catalanes si exceptuem la figura superior de Verdaguer—, l’autor va revifar una passió per l’obra de Rabelais que covava des dels vint anys, i es va proposar escriure cent contes a la manera d’aquest enorme autor —també s’hi troba un ressò de l’obra de Boccaccio, de Margarida de Navarra, d’Ariosto, de Verville i La Fontaine—, dels quals només en va completar tres “jornades” de deu contes cada una, és a dir, trenta peces, que són les que presenta, íntegrament, l’edició catalana. L’editor francès diu que Balzac va “cultivar-hi una virtut alliberadora per reaccionar contra els ploraners de l’escola romàntica”. Va agafar la ploma, es va vestir l’hàbit monàstic que solia fer servir per escriure, i va redactar aquesta obra insòlita, sobretot en la mesura que empra una llengua raríssima, filològicament només aproximada, però que vol assemblar-se al francès encara no ben fixat gramaticalment i ortogràficament dels segles XIV a XVI, que és el període en què se situa l’acció de la major part dels contes. El resultat va ser un llenguatge estrambòtic —molt criticat pels historiadors de la llengua francesa—, que no és ni el francès de Rabelais, ni el de Montaigne, ni el de cap autor d’aquest període narrat. És l'”altre Balzac” sobretot en això: una llengua que fa petar de riure, plena de neologismes, amb duplicació arbitrària de consonants, etimologies falses, pures invencions verbals i tota mena de disbarats lingüístics i argumentals.

En realitat, tant pel seu contingut eròtic, predominant, com per la llengua que s’hi fa servir, aquests Contes drolàtics semblen fets —com més tard ho faria Flaubert en la seva novel.la pòstuma— per espantar la classe burgesa que tant s’adelitava en la lectura de les seves innombrables novel.les de la sèrie de la Comédie humaine. De tant en tant apareixen escriptors que un bon dia escriuen un llibre pel mer plaer de “fer anar el llenguatge”: llavors la llengua de què parteixen, el francès en aquest cas —com va ser-ho l’anglès en el cas d’Ulysses, i encara més de Finnegans Wake, de Joyce— explota fins a convertir-se en una festa que molta gent trobarà deliciosa, tant en l’original com en aquesta extraordinària traducció, plena de mèrit. Això deixant a banda, com s’ha dit, les plagasitats, grolleries i carnestoltades que s’hi troben.

‘Per dos cavalls negres’, article de Jordi Llovet

(Article publicat al diari El País, Quadern, edició de Catalunya, dijous 25 de juny de 2009. Descarrega l’article en pdf.)

Al segle XVI, un home de llinatge, dedicat a la remunta, portava un dia un ramat de cavalls dels seus estables, situats a la riba del Havel, cap a una ciutat del ducat de Saxònia, per vendre’ls en una fira. En travessar l’Elba va topar amb el castell del senyor Wenzel von Tronka —noble, per tant—, que s’havia atorgat de manera il·legítima el dret a cobrar un aranzel a tota persona que passés pels seus territoris amb la intenció de mercadejar. Aquest home va trobar el costum inesperat, arbitrari i tot —en la història real va dir-se Hans Kohlhase, però en la novel·la de Henrich von Kleist de què parlem avui es diu Michael Kohlhaas—, i va tenir una discussió amb el majordom i altres servents de la casa noble. Com que Kohlhaas no duia prou diners a sobre, va prometre que, en tornar de la fira, pagaria l’aranzel que li demanaven, per bé que li semblava un desafur. Els del castell, malfiats, van reclamar que Kohlhaas deixés, com a penyora, dos cavalls negres magnífics que duia entre la colla, i així va fer-ho el nostre heroi. Va tornar de la fira amb tota la voluntat de pagar el deute pendent, però, en l’endemig, els cavalls havien estat maltractats, utilitzats en les feines del camp i reduïts a un estat lamentable. Kohlhaas va trobar allò una injustícia molt gran, i va posar un plet al noble del castell. No hi va plànyer esforços ni diners. Va pignorar les seves propietats, va contractar advocats per fer-se càrrec de les gestions davant les instàncies judicials, i fins i tot va demanar a la seva dona que s’adrecés al príncep de Brandenburg, el seu país, amb el desig que es fes justícia. La dona va morir en un incident malaguanyat en aquell viatge, i a Kohlhaas la sang se li va encendre encara més. Va continuar pledejant només amb aquesta obsessió: que es fes justícia i que el senyor von Tronka li restituís els dos cavalls en l’estat que ell els havia deixat, per força, al seu estable. L’argument continua embolicant-se, i les desgràcies d’aquest bon home entren en una voràgine espantosa, enrevessada i del tot absurda. Com que les autoritats pròpiament dites no li fan cap cas i li aconsellen que s’emporti els dos cavalls negres, en l’estat que es trobin, i deixi córrer l’afer, Kohlhaas, mogut per una ànsia que a l’inici només és de justícia, però acaba sent de venjança, organitza un petit exèrcit que arriba a fer-se força gros, per lluitar amb les armes contra els homes de von Tronka i després contra les tropes de Saxònia —com és sabut, llavors Alemanya era un territori de principats, ducats i altres formes administratives, sense posseir la unitat que té avui dia. Aquest és el nus de la història d’un dels llibres més importants de tota la narrativa romàntica alemanya del millor període —abans de la mort de Goethe, posem, o sia l’any 1832; o abans de l’aparició del ja moderníssim Georg Büchner—, ara traduït de nou en català per Jaume Ortolà, Michael Kohlhaas, Riurau Editors, 2009. Acaba d’una manera que no direm, per no espatllar l’interès dels lectors. La història és verídica, encara que Kleist la desfigurés, tal com ho permet el gènere de la novel·la; la font de l’escriptor va ser, en especial, l’informe de Schöttge-Kreisigs, de 1731, anomenat Espígols diplomàtics i curiosos de la història de l’Alta Saxònia i les terres veïnes. L’important de la qüestió és que Kleist, aprofitant una història d’arbitrarietat jurisdiccional, va escriure una de les obres d’art literari més perdurables i més “modernes” de tota la producció romàntica, caient només esbiaixadament —la història de la gitana, uns fantasieigs del protagonista que fan pensar en l’episodi de la cova de Montesinos, del Quijote, i coses així— en l’àmbit de la fantasmagoria tan estimada per Hoffmann, per exemple. Si hem escrit que aquesta història està narrada a la manera ja moderna, és pel fet que l’autor va representar en el seu llibre, com potser cap altre narrador no ho havia fet abans, el contrast entre la perplexitat i la impotència d’un sol home carregat de raó, i la complexa maquinària de la justícia, del poder i de l’Estat modern. Dickens faria una cosa semblant en molts episodis de novel·les seves situades a Londres; Büchner, ja citat, en donaria una altra mostra en el seu fabulós Woyzeck; i Kafka, molt especialment, s’inspiraria en aquesta novel·leta de Kleist per ordir les interminables marrades i els laberints inextricables del món de l’advocacia, ja en ple segle XX, tot explicant al capdavall la mateixa cosa, o gairebé. Posem que Kohlhaas lluita contra formes de poder que són una deixia embastardida del poder feudal; Kafka, de la seva banda, ja presenta sense ambages l’enorme impotència dels homes del segle XX davant uns Estats que, en comptes de fer-se visibles per la violència, la policia i el menyspreu, han escampat el seu poder, d’una manera no menys humiliant que al segle XVI, gràcies a haver-se transformat, de fet, en poders “invisibles”, d’impossible localització: ¿on és el castell de la novel·la homònima de Kafka? ¿com s’hi arriba? ¿qui mana, en aquell llogarret de la novel·la kafkiana? ¿on és la Llei? Vet aquí una lliçó de com mites que són de tota la vida —vegeu Antígona, de Sòfocles— són sotmesos, per la literatura, a metamorfosis tan interessants com dignes, avui, de preocupació.