(Article publicat al diari El País, 29-12-2011.)
Un cop culminades les revolucions burgeses i consolidades les democràcies parlamentàries als Estats Units i a França, entre final del segle XVIII i inici del segle XIX, una sèrie d’analistes i “politòlegs” —ciència que havia començat a ocupar un discurs sobirà a partir de Maquiavel, aproximadament— van manifestar adés la seva admiració per la nova forma de regiment de la res publica, adés les seves reserves, adés una virulenta reacció contra el nou estat de coses. A França, Bonald i Benjamin Constant, entre altres, van posar el crit al cel davant les noves formes d’ordenació de la política. Bonald va sostenir que la separació entre el poder polític i la religió conduïa per força a l’anarquia i la barbàrie (Teoria del poder polític i religiós, 1796). Constant, que mai va manifestar tanta constància com quan va encapritxar-se de Madame de Staël, va mostrar-se una mica més conciliador, però reaccionari al capdavall.
A Anglaterra, Edmund Burke, a les seves matineres Reflexions sobre la Revolució Francesa (1790), va execrar els èxits de la nova política i va preuar sistemes amb una sòlida tradició monàrquica, com l’anglesa, extrem que va omplir de satisfacció els amics illencs, que van patir un enorme xoc emocional quan Robespierre va enviar a la guillotina Lluís XVI i la seva dona, recordant, sens dubte, l’escena fatal en què, a la Torre de Londres, el rei Carles I va perdre el cap i la corona a causa del furor republicà de l’efímer Cromwell.
De tots els assagistes, sociòlegs, periodistes i politòlegs que van alçar crits d’alarma davant els nous ordres polítics d’Amèrica i de França, el més moderat i més progressista va ser Alexis de Tocqueville (1805-1859), amb un peu en el racionalisme del XVIII i un altre en el nou ordre polític. Això no vol dir que cregués amb els ulls tancats amb les democràcies parlamentàries, en les quals hi veia —com Churchill— un sistema polític dolent, però menys dolent que cap dels altres. Per això va escriure al seu celebrat, i encara fonamental, La democràcia a Amèrica —avui en català, traducció de Jaume Ortolà, Barcelona, Riurau, 2011— que “no hem d’esperar que el cercle de la independència individual arribi a ser tan ampli als països democràtics com ho va ser a les aristocràcies. Però no és desitjable [un retorn als anciens régimes], ja que a les nacions aristocràtiques sovint se sacrifica la societat a l’individu, i la prosperitat de la major part dels ciutadans a la grandesa d’uns quants”.
Fet i fet, en el terreny de la cultura Tocqueville més aviat va trobar inconvenients en la democràcia si aquesta es comparava amb els règims il·lustrats, en veritat grans propulsors de la ciència i de la bona literatura. En efecte, arran del nou estat de coses, Tocqueville va escriure: “L’home de geni esdevé cada vegada més rar, i la cultura més comuna. L’esperit humà es desenvolupa gràcies a la concurrència dels petits esforços dels homes i ja no gràcies al potent impuls d’uns quants. Recorro amb la mirada aquesta immensa massa de gent composta d’éssers iguals, en la qual res no s’eleva ni es rebaixa. L’espectacle d’una tal uniformitat universal em gela la sang i m’entristeix, i gairebé trobo a faltar l’antiga societat desapareguda”. En aquest “gairebé” resideix el mèrit de Tocqueville i la ponderació del conjunt del seu llibre. És cert que va escriure que “tota aristocràcia que se situa completament a part del poble esdevé impotent”, però no va deixar d’assenyalar que “en les democràcies, tots els homes que s’ocupen de literatura estan lluny d’haver rebut una educació literària […] Aquests homes no poden adquirir mai un coneixement prou profund de l’art literari per tastar-ne les delícies […] Els agraden els llibres que es llegeixen de pressa […] En les nacions democràtiques un escriptor pot fer-se il·lusions d’obtenir sense gaire cost una fama mediocre i una gran fortuna”.
Quedava obert el camí que ha portat a la proliferació dels best-sellers i l’admiració que hi sent una part d’una ciutadania mai prou cultivada, però amb ganes d’entretenir-se sense gaires maldecaps. I el problema persisteix, perquè les democràcies ho anivellen tot pel mig, o per baix; mai per dalt.