‘Les atrocitats d’un home just’, per Pere Antoni Pons

Share

(Article publicat al Diari de Balears, al suplement L’Espira, el 13 de febrer del 2010. Versió en pdf.)

Riurau Editors és un altre petit gran miracle del món del llibre en català. És una editorial jove i modesta, amb seu a Barcelona i amb un catàleg encara poc voluminós –només cinc títols– però ja contundentment exquisit, el qual inclou una nova versió del Faust de Goethe, els pamflets Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat i Sentit comú de Thomas Paine, i dues obres del gran romàntic alemany Heinrich von Kleist, la peça teatral El príncep d’Homburg i la novel·la breu Michael Kohlhaas.

L’impulsor i màxim responsable d’una tan singular i encomiable empresa és el valencià Jaume Ortolà, enginyer i músic, i també traductor –una proesa– dels cinc llibres que el segell ha posat en circulació fins al moment. El primer d’aquests títols, Michael Kohlhaas, va sortir al carrer el mes d’abril de l’any passat, va encapçalat per una introducció concisa, interessant i molt útil signada pel propi editor i traductor, i constitueix una lectura tan amena com fascinant.

Heinrich von Kleist (1777-1811) és un dels màxims representants, tant per obra com per peripècia biogràfica, del romanticisme alemany. Tal com Ortolà explica al pròleg, la seva obra –plena “de les casualitats i de les passions, la fatalitat i la crueltat dels homes”– va xocar frontalment amb “l’humanisme idealista que inspirava les obres madures de Goethe i Schiller, els representants del classicisme de Weimar”: Goethe, sense anar més lluny, el menyspreava sense pietat, la qual cosa li va impedir de ser reconegut en vida. Narrador, poeta i dramaturg, Kleist també va ser un gran viatger i un patriota inflamat: va formar part de l’exèrcit prussià que va guerrejar contra Napoleó. A més, i per rematar l’arquetípica estampa d’artista romàntic torturat i sublim, va morir molt jove, suïcidant- se a la riba del llac de Wannsee juntament amb la seva companya, malalta terminal.

Tot això, però, només és informació, context i etiquetes. El que importa és la literatura. I Michael Kohlhaas és una novel·la esplèndida: entretinguda i senzilla, però intel·lectualment densa i moralment desafiadora. Per confegir-la, Kleist va fer servir la història real –D’una antiga crònica n’és el subtítol– d’un comerciant de cavalls que va viure durant la primera meitat del segle XVI. N’hi ha prou de llegir les frases amb què l’autor presenta el protagonista a l’inici del relat per sentir- se inquietantment persuadit per la història. Michael Kohlhaas, ens diu Kleist, va ser “un dels homes més honests i alhora més terrorífics del seu temps”, i “el món hauria beneït la seua memòria si no s’hagués lliurat en excés a una virtut. El sentit de la justícia, però, el va convertir en un assassí i un lladre”. Com a mínim, impactant.

L’anècdota històrica, que Kleist utilitza permetent-se unes poques llicències, és aquesta: un dia Kohlhaas es dirigia a la fira de Leipzig amb una rècula de cavalls per fer-hi negoci quan, en passar pel territori d’un senyor saxó, li varen ser presos dos dels animals; indignat per la injustícia, el comerciant va litigar perquè reparassin el tort que li havien fet, però la burocràcia, les corrupteles i el favoritismes varen frustrar les seves intencions; ofès per tanta deshonestedat, Kohlhaas va decidir prendre’s la justícia per la seva mà, va organitzar una banda d’homes lleials i va començar a atacar –incendis, assassinats, saqueigs– diverses ciutats del país; ni la severa intercessió de Martí Luter va deturar-lo; tot plegat acabà quan les autoritats el detingueren i l’executaren.

Contada per Kleist, una tan increïble història esdevé una novel·la d’aventures en tota regla –trama engrescadora, prosa intensa– i alhora un tèrbol tractat sobre les més intricades qüestions morals. Injustament agreujat, en principi carregat de raó, Kohlhaas acaba convertint-se en una bèstia: ¿com pot ser? Justament, el més gran mèrit de Kleist és haver sabut expressar –sense perdre cap matís, reproduint amb perfecte vigor el batec de la vida– l’enorme complexitat que s’amaga rere el caràcter i les desventures d’un home encegat per l’orgull de la rectitud i per la supèrbia criminal de qui se sent pur i bo entre malfactors, un home que comet els pitjors desastres –la modernitat de l’assumpte és inqüestionable– motivat per la més virtuosa de les intencions. Gran literatura.