(Article publicat en debatabat.cat, 5/11/2010)
Títol: Contes drolàtics
Autor: Honoré de Balzac
Editorial: Riurau edicions
Traductor: Jaume Ortolà
No és gens difícil perdre’s enmig de la immensitat de la producció balzaquiana. De fet, com poder aprehendre un treball de l’abast del que es va proposar l’autor francès a l’hora de planificar i portar a terme una autèntica catedral de literatura com és la Comèdia humana? No només es tracta d’una pantagruèlica tasca d’escriptor, sinó que, seguint el patrons que va marcar el Dante amb la Divina comèdia, Balzac va proposar-se captar de la realitat fins a l’extrem de, tal com va deixar expressat en una famosa màxima, fer-li la competència al registre civil.
Si hom volguera establir-hi metàfores amb els treballs d’Hèrcules, no aniria gens desencaminat. I, fins i tot, podria parlar i estirar la comparació amb el mite de Sísif, ja que l’empresa proposada no podia ser més que una font amb un raig inesgotable de combustible vital per empassar. Això és el repte que es va imposar una personalitat com la de Balzac, irrepetible i immensa fins a l’extenuació en tots els sentits.
Dins d’aquesta magna obra, doncs, és molt senzill que es destaquen uns treballs per damunt d’altres i, de manera molt significativa, cada generació trobarà, descobrirà o redefinirà un títol en concret que, no pot ser d’una altra manera, esdevindrà l’espill de les pròpies ambicions. No debades, és el mateix procediment que podem observar en altres obres de la mateixa divisió. Cada generació té el seu Shakespeare: ara ressaltem Hamlet, adés Macbeth; i, en definitiva, som nosaltres qui ens estem retratant.
Així doncs, encara cal celebrar més si es pot la publicació per part de Riurau edicions -un autèntic luxe d’editorial- dels Contes drolàtics d’Honoré de Balzac. És la primera vegada que el trobem editat en català -i a més en una edició impecable que incorpora onze reproduccions dels gravats de Gustave Doré-, però és que, de més a més, es tracta d’una obra subterrània dins de la producció balzaquiana.
Menyspreada per ser jutjada com una mena de divertimento sense profunditat, els Contes drolàtics han estat un dels títols oblidats que ara com ara podem veure ressorgir en tota la seua plenitud davant dels nostres ulls. Però compte!, que no parlem d’una edició esperonada per l’èxit o el retrobament que haja pogut rebre a França o en alguna altra edició traduïda, sinó d’una aposta editorial arriscada. Una tria d’editor, en el sentit més honorable de l’ofici, que ha de rebre les lloances que es mereix -i que no en són poques-. No estem expressant una hipèrbole com que Riurau ha posat Balzac en el mapa, sinó que cal jutjar els fets en la justa mida: què és el que suposa editar d’aquesta manera els Contes drolàtics en català? Déu n’hi do!
Però encarem-nos amb el llibre. L’estructura té el referent en el Decameró. De fet, Balzac va preveure escriure deu sèries de deu històries, tot i que només n’acabà les tres primeres, és a dir, els trenta contes de què es compon aquesta edició. Amb el referent pel que fa a l’estil de Rabelais, Balzac ens mostra diguem-ne l’altra cara de la Comèdia: unes històries que varen estar pensades com a menors i d’entreteniment dins d’un corpus “seriós”; una vertadera processó de carnestoltes amb abundants històries que entremesclen personatges que retrobem ara i adés en una gran majoria de temàtiques eròtiques, burlesques i molt carregades d’humor.
Aquesta obra inclassificable, que ha guanyat i encara guanya magnitud amb el temps, va estar escrita per Balzac en un francés més inclassificable encara. Amb eixa voluntat de joc i enigma, Balzac vol recrear la llengua de l’època en què transcorren les històries, segles XV i XVI. Tanmateix, no es tracta de cap treball filològic, sinó d’una llengua com a joguina per a l’autor: hi trobem un francés farcit d’etimologies inventades i grafies bizarres, així com neologismes només interpretables per una voluntat creadora de l’autor i paraules que només poden tindre sentit dins del context concret. Això ens dibuixa una obra que no és precisament fàcil de traduir. Ara bé, en les mans de Jaume Ortolà, de qui ja vàrem glossar les qualitats com a traductor, esdevé un atractiu afegit a la lectura, per reparar en les solucions arcaïtzants i les tries que hi ha al llibre per a poder estirar totes les possibilitats que dóna el català i gaudir de la nostra llengua. Una autèntica joguina en tots els sentits per al lector.