‘Un sintagma musical insòlit’, d’Antoni Ferrer

Share

(Article publicat a la revista Saó, núm. 371, maig del 2012)

Títol: So i silenci. Assaigs sobre música
Autor: Guillem Calaforra
Riurau Editors
Barcelona, 2010

Però, sobretot i per començar, problemàtic. Perquè, “¿com es pot dir alguna cosa amb sentit sobre una experiència estètica que va més enllà —o més ençà del llenguatge? ¿Com es pot traduir en paraules un codi (si el podem anomenar codi) no lingüístic?”.

Aquestes són les preguntes bàsiques de què parteix Guillem Calaforra per abordar, amb gràcia veritablement eficaç, una sèrie de qüestions candents que giren al voltant d’aqueixa mena de pretés termòmetre cultural —venerat i suspecte alhora— que és anomenada música culta. I ho fa armat amb un bagatge envejable: gust estètic contrastat i depurat, solvència i agudesa argumentatives, immersió en els contextos culturals i històrics de la creació i recepció musicals, i coneixements tècnics —per exemple, poder llegir partitures—, que aporta quan cal, per tal de fer-se i fer-nos més intel·ligible l’art sonor.

Però en déiem també un sintagma insòlit: un assaig, en català i sobre música clàssica.

Ací, entre nosaltres, una benvinguda i necessària bocanada d’aire fresc, a tenir ben en compte al costat de, també per exemple, The rest is noise, d’Alex Ross, o dels dos voluminosos assajos, quasi enciclopèdics, La imaginación sonoraEl canto de las sirenas, d’Eugenio Trias. Val a dir que el caràcter premeditadament “juganer” de bastants de les consideracions de Calaforra no ha d’emmascarar-nos la seriositat amb què fa front al repte que s’hi imposa. Calaforra, en efecte, confronta —en sengles “scherzos” dobles: “pamflets contra i en defensa dels antics i dels moderns”— la música d’abans i de després de Wagner, aclareix llurs aportacions definitives i en discuteix les no tant, i fins i tot les eixides de test. En aquest respecte, és d’agrair tant l’afirmació de l’autor sobre com els compositors antics varen assegurar la “intel·ligibilitat” (el “sentit” més que no el significat lingüístic) de la música “durant un llarguíssim període de temps”, com el seu blasme sarcàstic de la “ganduleria estètica” i “fòbia antimoderna” representada pels Concerts d’Any Nou a Viena; i, a la inversa, tant el repte intel·lectual i la incòmoda però necessària connexió amb la sensibilitat dels nostres temps que representen obres del calibre del Lux Aeterna de Ligeti, com el seu advertiment sobre alguns despropòsits sonors actuals. Aquesta secció —aquest scherzo— es completa amb un deliciós i irònic diàleg sobre els uns i els altres. Però no només això. Calaforra crida l’atenció sobre autors centreeuropeus de la primera meitat del XX que caldria rescatar, discuteix raonadament el cànon vigent, analitza finament les diverses varietats de l’experiència musical (sentir, llegir, dirigir, interpretar, recordar), distingeix entre música i músics, reconeix i respecta la competència tècnica i, alhora, ironitza sobre posats i grandiloqüències del star system discogràfic (impagables les divagacions sobre el “Corleone salzburgués” i el “director-estrella del miracle alemany”), i, sobretot, ens posa damunt la taula el seu personal cànon musical, “moderat” segons ell mateix, però perfectament compartible: aristotèlic, en diria jo. I la carcassa final, una alegria per a l’esperit, l’extens capítol que clou el llibre: una anàlisi amorosa i ben entenimentada de vint —vint!— versions d’eixe monument que és la 9a Simfonia d’Anton Bruckner.

Gràcies, mestre.

 

Presentació de ‘So i silenci’, al conservatori de València, 29-11-2011.

Share

Dimarts, 29 de novembre del 2011.
Presentació del llibre So i silenci. Assaigs sobre música dins les IX Jornades de Teoria i Composició Musical. Amb debat.
Organització: Dep. de Composició, Cant i Direcció (Àrea de Composició).
Participants: Emili Renard, Jaume Ortolà i Guillem Calaforra.
Auditori del Conservatori Superior de Música “Joaquín Rodrigo” de València, 19.30 h.

Ressenya de ‘So i silenci’ a Caràcters

Share

(Text de Vicent Minguet publicat a la revista Caràcters, núm. 54, gener del 2011)

Guillem Calaforra
So i silenci. Assaigs sobre música
Riurau editors, Barcelona, 2010
242 pàgs.

Compassos d’espera

Que es poden dir, i per tant escriure, coses amb sentit sobre música, d’una manera estèticament eficaç, tal i com defensa Guillem Calaforra a l’Obertura del seu recentllibre d’assaigs sobre música clàssica, So i silenci, és una qüestió fora de dubtes. Ara bé, que aquestes hagin estat escrites –o dites, si més no– en la nostra llengua, ja és un altre assumpte digne d’estudi. El mateix autor s’encarrega de recordar-nos al pròleg el fet que la literatura d’idees de temàtica musical en català és una qüestió de minories ínfimes. En efecte, només caldria fer una ullada a les prestatgeries de les nostres biblioteques, o de les principals editorials en català, per tal de constatar l’immens buit present  –un silenci més–  en allò que alguns anomenen des de la seva particular normalitat, la terra de la música i dels músics. Continua la lectura de Ressenya de ‘So i silenci’ a Caràcters

Vicent Minguet sobre ‘So i silenci’

Share

(Text de Vicent Minguet publicat a la revista Sonograma el 28 de febrer del 2011.)

El nou llibre de Guillem Calaforra, So i silenci, és un recull d’assaigs sobre música clàssica on l’autor ens demostra que encara es poden dir moltes coses sobre les particularitats de l’experiència musical, no només amb sentit sinó amb un valor literari i artístic certament remarcable. Calaforra va més enllà de l’eterna discussió al voltant de la possibilitat d’una expressió racional sobre l’experiència estètica musical i ens presenta un compendi d’assaigs sobre els temes més diversos: des de l’enfrontament de posicions argumentades entre partidaris dels antics i dels moderns en un exercici esplèndid de dialèctica, fins a una sorprenent revisió crítica de la discografia -parlem aquí de més d’una vintena de versions- d’un dels pinacles del repertori brucknerià: la novena simfonia, obra que el compositor austríac va començar a escriure l’estiu del 1887 i que va deixar inacabada en el moment de la seva mort, el 1896.
La diversitat dels continguts que hi trobarem en aquests assaigs ens permetrà, a més a més, introduir-nos en els universos personals de genis poc freqüentats als repertoris de les grans sales, com ara Allan Petersson o Karl Amadeus Hartmann, sense deixar de banda una breu incursió en el terreny de la filosofia de la mà d’una lectura crítica de la producció musical i teòrica de l’alemany Theodor W. Adorno.
Per altra banda, i com ja avançàvem, al llarg del llibre hi trobarem un esment constant a les varietats de l’experiència musical, sota la perspectiva de l’oient, el compositor i l’intèrpret, així com una aproximació analítica apassionada de les obres més diverses (Beethoven, Arriaga, Loewe, Smetana), no exempta aquesta última d’una bona dosi pertinent d’exemples musicals reveladors.
Es tracta una literatura no només per a melòmans sinó per a tots aquells que freqüenten d’una manera o d’una altra els frondosos territoris de la música culta occidental: des de professionals de tot tipus, els quals trobaran aquí un apropament crític agut i suggeridor, fins a l’aficionat comú interessat en la matèria. Una publicació excel·lent que ens arriba de la mà de l’editorial catalana Riurau, en una encertada aposta per la literatura assagística de temàtica musical.

Ressenya de ‘So i silenci’ a L’Espill

Share

Josep J. Conill escriu una ressenya del llibre So i silenci de Guillem Calaforra (Riurau Editors, 2010) a la revista L’Espill (núm. 36, hivern del 2010).

El resultat és d’una varietat temàtica i un esprit de finesse impossibles d’exhaurir en el breu espai d’aquesta ressenya, una obra que “assaja”, amb desacomplexada sagacitat, diferents modalitats del discurs al voltant de la música, des del pamflet a la semblança de músics no prou valorats o el thriller musicològic, tot passant per l’aforisme, el comentari bibliogràfic o la discografia comparada. […] Un llibre que no hauria de passar en silenci, perquè constitueix una incitació de primera magnitud a pensar la música, i al qual l’únic retret que podríem fer-li —si és que d’això es tracta— és que ens deixi amb ganesde saber-ne més.

Ací podeu descarregar l’article complet en pdf.

Enric Balaguer sobre ‘So i silenci’

Share

(Publicat en el blog d’Enric Balaguer el 26 de novembre del 2010)

No sovintegen, precisament, llibres com So i silenci. Assaigs sobre música de Guillem Calaforra (Riurau editors, 2010). Un extraordinari assaig sobre música. L’autor expressa, amb paraules, gustos musicals, comenta peces i versions estimades, reivindica determinats compositors, debat sobre clàssics i moderns… Tot plegat un conjunt de textos amerats de sensibilitat i de sagesse –en francés té ingredients indescriptibles– que permeten una lectura, fins i tot, més enllà del fet de conèixer les peces objecte de comentari. El llibre és innovador, tant pel tema com per la forma, i adopta tons descriptius, especulatius, relacionals… en un exercici diversificat que fa de l’assaig, assaig, el seu eix central. L’autor no s’està de parlar-nos del gènere i, fins i tot, de definir-lo: “coreografia de les idees i dels arguments, amb voluntat d’estil, i mediatitzada per la presència d’un jo explícit, d’una individualitat que s’assaja”.

Certament és un assaig com il faut –per seguir amb el francés– i com ell diu. L’assaig deu molt a l’analogia, a l’exercici sinestèsic i és ací on trobem el punt fort d’aquest regal per a melòmans i per a lectors de prosa d’idees.

Guillem Calaforra tradueix en paraules els efectes de la música, però també escenifica idees en una mena de debat on pretén aplicar el pensament complex (sobre música moderna o antiga). En aquest cas, es tracta de dialogar i d’assaborir els contrastos. El capítol on més he gaudit ha estat el de “Notes falses”, formada per petits assajos, o “pensaments despentinats”, en una constel·lació d’anotacions, d’idees, de sensacions… d’un utillatge metafòric inspirat i inspirador.

‘So i silenci’ a RodaMots

Share

Els mots del dia 23 de novembre del 2010 de la llista RodaMots, fraseig i frasejar, són il·lustrats amb exemples extrets del llibre So i silenci de Guillem Calaforra (Riurau Editors, 2010). Amb Rodamots podeu rebre cada dia un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i un exemple d’ús.

Cada dia un mot / 2597 / dimarts, 23 de novembre del 2010
fraseig (m)
Art o tècnica de frasejar.

frasejar (v)

En l’execució d’una peça musical, destacar els elements de l’obra, donant valor a les frases, les pauses, etc.
En el cant, no és possible de frasejar correctament sense una bona tècnica de respiració.

[Etimologia — De frasejar, del llatí phrasis, ‘dicció, estil’, i aquest, del grec phrásis, ‘expressió’, derivat dephrázo, ‘explicar’.]
Teoria del fraseig, primera part (plantejament):
¿Com s’ho fan alguns músics extraordinaris per a frasejar de tal manera que la música sembla un discurs oral, fet amb paraules?

Teoria del fraseig, segona part (solució amb lúdiques al·literacions):
¿Per què els músics que millor frasegen són els de vent? Perquè per a ells resulta natural una cosa que els altres han d’aprendre per imitació: el fet que el fraseig és una forma de respiració.

Guillem Calaforra, So i silenci (Barcelona: Riurau, 2010), pàg. 110, 120
*** Aquesta setmana: mots relacionats amb la música ***
So i silenci, un blog de Guillem Calaforra (Benissanó, Camp de Túria 1970)
http://soisilenci.blogspot.com/
Enric Sòria: «Amb la música a dins»
http://riuraueditors.cat/blog/?p=795

Emili Morant sobre ‘So i silenci’

Share

(Entrada del blog d’Emili Morant sobre el llibre So i silenci de Guillem Calaforra, 16-11-2010)

He parlat ací mateix, en altres ocasions, del blog “So i silenci” de Guillem Calaforra, que gairebé des dels seus inicis ha estat referenciat ací a la dreta, en la meua llista d’enllaços: n’he estat un fidel seguidor, i un participant secundari en els debats que allà s’han encetat, ocasionalment. Doncs bé: no fa massa setmanes que Riurau Editors (iniciativa heroicament regida per Jaume Ortolà) ha publicat un llibre amb el mateix nom que el blog, que conté, ordenats, retocats i completats, alguns textos ja penjats i altres inèdits, en qùe el seu autor ha intentat explorar aquesta espècie de terreny de ningú que separa l’assaig literari de la prosa musical més tècnica, més analítica. L’intent, agosarat sense dubte, d’escriure sobre aquestes coses en català mereix tota la propaganda que se li puga fer. Però Guillem sembla de la classe de persones amb qui només es pot quedar bé si s’és honest, de manera que intentaré escriure alguna cosa més que una asèptica lloança. En aquest noble intent se m’ha avançat algú a qui no sóc digne de deslligar-li les corretges de les sandàlies: Enric Sòria li ha dedicat la quarta pàgina del Quadern de 23 de setembre (ací en PDF, ací copiat al web de l’editor).

“So i silenci” inclou textos d’una enorme varietat, d’acord amb la seua explícita voluntat literària i assagística: aforismes, experiències personals, dissertacions genèriques sobre l’estètica i l’experiència musicals i anàlisis d’obres concretes o dels seus enregistraments. En l’intent (molt propi de mi) de posar-hi un ordre, encara que siga amb una voluntat només descriptiva o analítica, podríem classificar-los maldestrament en funció de la seua proximitat a un referent musical concret, obra o autor. Així, d’una banda, hi ha reflexions d’abast amplíssim sobre els estils musicals d’antics i moderns, una exploració de les varietats de l’experiència musical o algunes excursions biogràfiques o històriques com la que protagonitza l’innominable Herbert von Karajan. De l’altra banda trobem comentaris detallats i informats sobre autors, obres o passatges musicals: és aquesta darrera classe de textos la que més sovint es veu il·lustrada amb exemples musicals (pentagrames, per a entendre’ns). No sé si aquesta escissió bipolar (exagerada, sense dubte) que he fet dels textos del llibre sorprendrà l’autor o els qui l’han llegit, però respon a una obvietat: el gaudi o interés per part del lector dels fragments de text que tenen un referent musical concret dependrà no només de la qualitat literària dels seus paràgrafs, sinó de la coneixença, íntima, superficial o nul·la (com ha estat el meu cas en un grapat d’ocasions) que el lector tinga de la música de què es parla. En el fons, aquesta limitació òbvia no és sinó la fecunda paradoxa de què naix aquest intent d’assaig musical, i que es fa explícita, oracularment, en més d’un passatge del llibre: qui entèn de música la sap inaccessible a la paraula, i tanmateix, es veu impel·lit a parlar-ne.

Els textos del llibre que parlen sobre música “en general” són magnífics, brillants. I ho són incondicionalment: el lector podria ser sord i encara així gaudir d’aquesta broma intel·ligent i profunda que són els “Quatre pamflets sobre música” (a saber: a favor i en contra, respectivament, o caldria dir, distributivament, de la música “antiga” i la “moderna”). Són un dels primers textos del llibre (tot un encert d’ordenació), i en la seua generalitat, fan una exposició de les tensions a què se sotmet qualsevol experiència estètica (no només musical: plàstica, literària) que resultaria profitosa de llegir per a qualsevol que pretenga gaudir de l’art (i més encara si té intenció de jutjar-lo críticament, o de crear ell mateix). Els passatges més nostàlgics, més autobiogràfics, que tracen una formació musical sovint heterodoxa i voluntariosa, m’han arribat especialment, en part perquè puc identificar-me amb la perspectiva de “músic frustrat” des de la qual sovint se’ns adreça l’autor. Com que els meus estudis musicals van ser més breus i menys intensos, imagine, que els de Guillem, el meu abandonament de la música com a vocació pràctica potser fou menys heroic (i més radical, dissortadament): però l’afinitat de la nostra experiència de formació ens acosta, a autor i lector. El llibre va ple d’aquesta vivència personal, apassionada i meditada, de la música que es transmet al lector de forma (molt: massa!) honesta, lliure, divertida: aquesta saviesa musical, originàriament inefable, es combina amb les millors virtuts (ja estrictament literàries) que ens pot oferir un assagista.

Els textos que parlen d’una obra concreta, ja ho hem dit, fan dependre la seua recepció no tant del grau d’instrucció “tècnica” de qui llegeix, sinó de la seua experiència i memòria musicals. Guilem Calaforra és un home d’una vastíssima cultura musical, que deixa en ridícul els qui, abans de llegir-lo, podríem haver-nos tingut per melòmans: allò que per a ell representa el nucli essencial, bàsic, de la nostra herència musical ultrapassa extensament l’abast d’una discografia “clàssica” mitjana. En aquest sentit, “So i silenci” pot resultar “problemàtic”, en el sentit més estimulant, no negatiu, del terme: examinem-ho. Per exemple: una secció sencera del llibre es dedica a l’exploració i glossa d’allò que per a l’autor és la perifèria, la frontera eternament en expansió de les seues coneixences musicals: bé podem imaginar que, per a molts lectors potencials d’aquestes pàgines sobre música classica aquests límits poden resultar estratosfèrics, ignots. Així, els comentaris sobre l’obra de Schnittke, Hartmann, Loewe, Adorno o Arriaga o l’excursió discogràfica que recorre vint versions de la Novena Simfonia de Bruckner poden descol·locar-nos, per l’absoluta manca de referències, pel “silenci de la memòria” amb què el lector topa mentre intenta llegir-los. Certament, parlar de música menys “popular” (i compte, que allò “popular” ací pot voler dir Schönberg o Xostakóvitx) serveix per a conferir a la resta de les reflexions de l’autor la solidesa de qui sap bé què diu i perquè, i esdevé una invitació personal, íntima, confiable, per a anar descobrint tots aquells racons sonors que no surten als mapes de butxaca dels qui no passem de turistes musicals. Però no deixa de suggerir-me paradoxes: si hi ha, entre tots els “catalanolectors”, uns pocs centenars (desenes, si voleu) de persones capaces de resseguir aquestes exploracions, és que el nostre país és un empelt de Centreuropa a la vora de la Mediterrània i la cosa no està tan malament com Calaforra sovint apunta. Apostaria que el propi autor és conscient d’en quin dels dos sentits es resol aquest dilema.

Tot i al preu de divagar en excés, no vull abandonar encara aquesta reflexió sobre la problematicitat (!) d’escriure i llegir sobre músiques estranyes, inusuals, complicades. Jo mateix, que tinc una cultura literària més aviat pobra, no sé si m’atreviria a qüestionar un assagista a l’ús per citar o glossar versos d’algun poeta maleït escandinau o per referir-se al protagonista secundari d’alguna narració desconeguda i inaccessible. La doble convenció, pel que fa a la recepció de l’assaig literari, sembla aquesta: l’escriptor fa servir els referents que més li plauen sense preocupar-se excessivament per si són compartits, i qui el llegeix s’atribueix a sí mateix (d’una forma un tant aspiracional i ingènua) la responsabilitat per no saber de què dimonis estan parlant-li: passa les pàgines amb vergonya o fingeix, per a sí mateix, que el que li diuen és interessant i profund (un fingiment solipsista i absurd). En canvi, quan es tracta de música, matèria en què vaig poder formar-me més dignament que la majoria, ací em teniu, qüestionant la conveniència de tractar músiques que jo, com molts altres, no he escoltat. Aquesta distinta tolerància pel que fa a l’especificitat dels referents literaris, històrics, filosòfics, d’una banda, i els musicals, de l’altra, se’m mostra ara del tot injusta: i per als qui sentim encara una favorable inclinació vers l’art dels sons, ho hauria de ser més encara. No seré jo, ací, l’esperit que nega.

Al capdavall, amb quin criteri decidim què és massa difícil, estrany, impropi, i què no ho és? Vull imaginar ara que, entre els lectors de “So i silenci”, hi ha algú que ha llegit el capítol sobre la darrera sonata per a piano de Beethoven i ha sentit alhora la decepció de no conèixer-la i l’impuls per descobrir-la. Potser s’ha preguntat, com jo més amunt, si l’autor no ha volat massa alt, fins a quedar-se sol en les seues meditacions. Doncs resulta que no: jo mateix, que fa anys que m’esborrone escoltant aquella Arietta enfilar-se cap al sostre difús d’allò expressable, puc justificar el llibre sencer per eixes poques pàgines. Per tot plegat, i tot i la meua sordesa selectiva, puc assegurar-vos que a “So i silenci” no li sobra cap nota: vos convide a gaudir-lo sense pors ni reserves.

El so i el silenci del paper en ser llegit

Share

(Article de Ricard Chulià, publicat a DeBat a Bat el 13 de novembre del 2010)

Títol: So i silenci
Autor: Guillem Calaforra
Editorial: Riurau

Curiosament, emprem el mateix verb, “llegir”, per a interpretar les lletres que formen un text diguem-ne oral així com les notes que formen un text diguem-ne musical. En el primer cas, tenim l’abecedari, l’ortografia, sobre una sèrie de línies en un full en blanc, mentre que en el segon tenim diversos símbols que ens dibuixen les notes i altres informacions sobre un pentagrama.

Tanmateix, quina gran diferència! Qualsevol persona alfabetitzada pot accedir directament a un text com el Finnegans Wake de James Joyce, per posar un exemple d’una de les obres més críptiques i enigmàtiques de la literatura. Evidentment, entendre què vol dir o què deixa de dir ja és una cosa a l’abast d’un percentatge molt més reduït de gent. Però la base és ací. D’una altra banda, llegir una peça senzilla de piano, de flauta, etc. ja suposa un exercici de tall d’entrada. I, una vegada aconseguit açò, més tard ens toca aprehendre de la mateixa manera l’obra com a tal, ja siga, per exemple, la Cinquena de Mahler, el Rèquiem de Ligeti o qualsevol exercici d’estil preparat com a primera lliçó.

Com es pot parlar realment de música? Aquesta és la pregunta que vertaderament ens posa damunt la taula Guillem Calaforra amb aquesta recopilació d’assajos. Diguem-ho d’entrada: no es tracta d’un llibre fàcil. De la mateixa manera que, per posar un exemple que puga servir com a paraŀlel, el divulgador científic Roger Penrose sempre ha afirmat que, per cada fórmula matemàtica que hi inclou, perd un percentatge de vendes. Amb açò el que volem dir és que els textos de Calaforra incorporen moltes vegades partitures enmig del text per poder entendre què és el que ens està volent explicar. Això, evidentment, pot tirar enrere fins i tot el lector d’una cultura assentada però que desconega com interpretar un pentagrama, de la mateixa manera que una fórmula matemàtica pot semblar una angoixa infranquejable.

Ara bé, que el pànic no s’apodere de nosaltres. Calaforra ens porta pel seu discurs amb l’eficiència i la mestria de què ens ha donat molt bona mostra en la resta de publicacions que porta a la maleta (per esmetar un sol títol, imprescindible el seu assaig sobre Joan Fuster, Dialèctica de la ironia. La crisi de la modernitat en l’assaig de Joan Fuster, editat per les Publicacions de la Universitat de València el 2006). A més a més, Calaforra també discorre al llibre per diversos estils. En especial, és realment punyent la recopilació d’aforismes a la secció de Notes falses, en què el nostre autor ens deixa unes reflexions que, de ben segur, no deixaran indiferents ningú (i podem posar com a exemple una comparació que inclou Dylan, Cohen i Reed com a coprotagonistes i que a qui signa aquesta ressenya no li ha fet exactament feliç).

I és que eixa és la principal virtut d’aquests escrits: la magnífica llibertat amb què Calaforra emet els seus judicis, sense cap mena de por ni de reverència cap a cap patum intocable, com puga ser Von Karajan. Així mateix, trencant amb qualsevol dogmatisme, expressant les seues opinions amb total franquesa i rigor. I, com a mostra, la segona obertura que presenta el recull, els formidables quatre pamflets sobre músicadefensa dels modernsdefensa dels anticspamflet contra els anticspamflet contra els moderns, en què l’autor adopta la postura de Mefistòfil al Faust, “sóc l’esperit que nega constantment”, i, així doncs, canvia el punt de vista com a eina per a poder -o, de fet, intentar- traure’n l’entrellat. En definitiva, un llibre exigent però que paga molt la pena l’esforç que demana.

Presentació de ‘So i silenci’ a Benaguasil

Share

El divendres 29 d’octubre del 2010, presentarem So i silenci. Assaigs sobre música a l’Ateneu Musical i Cultural de Benaguasil. L’acte començarà a les 20.30 h, i hi participaran l’autor Guillem Calaforra, l’editor Jaume Ortolà, la pianista Helena Ginès i el flautista Vicent Cintero. Hi haurà música en directe, a càrrec d’aquests professionals de primera categoria que ens honoraran amb la seua presència. Després de l’acte i del col·loqui, cap a les 22 h, sopar d’entrepà (la beguda, la picadeta i el cafè, a càrrec de l’Ateneu). S’afegeixen a la convocatòria Consolat de Mar i l’Institut d’Estudis del Camp de Túria.