(Publicat en el blog d’Enric Balaguer el 26 de novembre del 2010)
No sovintegen, precisament, llibres com So i silenci. Assaigs sobre música de Guillem Calaforra (Riurau editors, 2010). Un extraordinari assaig sobre música. L’autor expressa, amb paraules, gustos musicals, comenta peces i versions estimades, reivindica determinats compositors, debat sobre clàssics i moderns… Tot plegat un conjunt de textos amerats de sensibilitat i de sagesse –en francés té ingredients indescriptibles– que permeten una lectura, fins i tot, més enllà del fet de conèixer les peces objecte de comentari. El llibre és innovador, tant pel tema com per la forma, i adopta tons descriptius, especulatius, relacionals… en un exercici diversificat que fa de l’assaig, assaig, el seu eix central. L’autor no s’està de parlar-nos del gènere i, fins i tot, de definir-lo: “coreografia de les idees i dels arguments, amb voluntat d’estil, i mediatitzada per la presència d’un jo explícit, d’una individualitat que s’assaja”.
Certament és un assaig com il faut –per seguir amb el francés– i com ell diu. L’assaig deu molt a l’analogia, a l’exercici sinestèsic i és ací on trobem el punt fort d’aquest regal per a melòmans i per a lectors de prosa d’idees.
Guillem Calaforra tradueix en paraules els efectes de la música, però també escenifica idees en una mena de debat on pretén aplicar el pensament complex (sobre música moderna o antiga). En aquest cas, es tracta de dialogar i d’assaborir els contrastos. El capítol on més he gaudit ha estat el de “Notes falses”, formada per petits assajos, o “pensaments despentinats”, en una constel·lació d’anotacions, d’idees, de sensacions… d’un utillatge metafòric inspirat i inspirador.