(Article de Sal·lus Herrero publicat al diari Avui, 5/1/2013)
Guillem Calaforra acaba de traduir del polonès al català, a l’editorial Riurau, un llibre de Janina Hescheles (Altman, de cognom de casada), que, hui dia, és una dona major, de 82 anys, que viu a Haifa (Israel). Encara és una destacada activista pro drets humans i col·lectius de la Palestina ocupada. És un llibre molt interessant perquè al text escrit, el 1943, quan tenia tretze anys, i publicat, per primera vegada el 1946, narra la seua esgarrifosa experiència en un camp de concentració nazi, als dotze anys, on eren com “cadàvers vius”, “esquelets que caminen” que cantaven cançons alegres i reien quan anaven al poble perquè no els compadiren i “havien d’anar a treballar per un camí sembrat de cadàvers”, “infants que eren soterrats vius” i sovint desitjaven morir sense sofrir més perquè viure esdevenia un patiment continu.
Després de restar òrfena de pare i mare, en condicions brutals, Janina descendeix a l’infern del camp de concentració del carrer Janowska, L’viv (Ucraïna), on ens conta els sofriments quotidians, on anar al vàter era un patiment i calia tenir permís per anar-hi. En aquest sentit l’experiència de Lwów és “veritablement universal”, tal com la d’Auschwitz, de Jasenovac o Sarajevo. Hi ha testimonis d’adults que escriuen: Primo Levi, Imre Kertész, Tadeusz Borowski, Elie Wiesel, etc. L’únic text infantil (o juvenil), fins ara, que ha adquirit fama universal és el “Diari d’Anna Frank”, que reflecteix l’experiència viscuda a la “Casa del darrere”, però diu poc sobre l’ambient antisemita de l’època, només a través de les experiències viscudes a l’amagatall, el que comenten els seus pares, la premsa o la ràdio. “Amb els ulls de la xiqueta de dotze anys”, Janina, sí que ens mostra —més directament— l’ambient de racisme, de brutalitat i de barbàrie que s’inicia amb l’ocupació alemanya de Lwów, a la Galitsia oriental (ara Ucraïna), als carrers, a les cases assaltades, els progroms, les agressions, els camps d’extermini… Si volen conèixer els trets més inhumans dels humans o més “humans” de la inhumanitat, l’hauran de llegir perquè allà es retrata la maldat humana concentrada en estat pur i quotidianitzada. On la vida esdevé la llar horrorosa d’alguns passatges de Dante Aligheri o de Frank Kafka.
En una nota, el traductor, explica que el 2011, mentre preparava materials per a unes intervencions en l’Any Milosz a Cracòvia i Bucarest, va trobar dos textos en què aquell gran poeta esmentava un autor desconegut per a ell, Michal Borwicz, cap de la resistència antinazi a L’viv i a Cracòvia, després de la II Guerra Mundial va defensar una tesi doctoral de sociologia que publicà uns anys després Gallimard amb el títol “Ecrits des condamnés à mort sous l’occupation nazie, 1939-1945” (1954. Milosz lloava aquell llibre perquè explicava molt bé la paradoxa a què l’Holocaust havia empès a les seues víctimes: enmig de la industrialització de la mort humana, intentaven expressar-se i el llenguatge no podia anar més enllà dels clixés i dels tòpics heretats. Zygmunt Bauman en “El Holocaust i la Modernitat” desenvolupa la tesi de l’holocaust com la sistematització de la racionalitat industrial de la mort en massa. Les tècniques i la ciència aplicades en sèrie per a assassinar, de manera eficient, el màxim nombre de persones.
El llibre de Borwicz, cap al final, dedica un capítol als “condamnés infants”. Allà va llegir la laudatòria opinió que li mereixien, a l’autor, les memòries d’una criatura de dotze anys que ell mateix havia contribuït a salvar del camp de treballs forçats de L’viv, Janka Hescheles. “Amb els ulls d’una nena de dotze anys” ha estat en silenci quasi absolut durant setanta anys. El 1958 n’aparegué una primera traducció en alemany —molt ajustada i fidel, però amb alguns malentesos— a càrrec de Viktor Mika. El 2011, en el marc de les aproximacions entre Ucraïna, els polonesos i els jueus, en van aparèixer dues traduccions més, editades en format d’opuscle, al rus i a l’ucraïnès, fetes respectivament per Vladimir Kadenko i Andrii Pavlixin. I això és tot: les memòries de Janina no han tingut més circulació que aquestes tres versions, més o menys circumstancials. Per això, no és estrany que, en assabentar-se que se n’estava preparant una edició catalana, l’autora li digué a Guillem Calaforra com de difícil li resultava expressar la seua alegria perquè s’havia trencat un silenci de setanta anys. El traductor premeditadament rebutja els reduccionismes i la dictadura del dialectisme i cerca una manera d’escriure en català deliberadament integradora que és cada vegada menys infreqüent. El text traduït —com adverteix el traductor— té la funció de servir a l’original i, alhora, expressar una concepció “no regionalista” de la llengua d’arribada.
El volum es tanca amb una primícia: els poemes de Janka Hescheles, ara en versió bilingüe (polonès/català), escrits al camps de concentració, i que d’alguna manera li van salvar la vida. En aquest poemes, Janka esmenta els trens de la mort, els cadàvers, la mort, els plors, els gemecs i els sanglots. Les llàgrimes, els tremolors, els plors, les cel·les, els espants, les tenebres i el desesper. Un poema a sa mare morta dient-li que pateix i li costa viure i el cor que estima no bat i està ben lluny, on li pregunta per què la deixat “Em deixes de seguida
Ho sé, tens por del món
del malvat esguard humà.
M’amago amb la manta cercant algun conhort
i una nit tan magnífica
greuja més el mal,
però crec que tornaràs,
“i li demana que torne, “ai, vine, mare, vine,
vine, estimada”.
Només és un tast de l’horror i la desesperació d’una xiqueta al camps nazis d’extermini. I, per això, és un llibre que s’hauria de llegir a les escoles, els instituts, les universitats i a tot arreu perquè la memòria del passat sovint pot servir d’antídot davant els rebrots del feixisme, de l’antisemitisme, la islamofòbia, de la xenofòbia i del racisme contra els immigrants, els més pobres i l’ascens de l’extrema dreta a l’Europa actual. No cal que arribe al poder l’extrema dreta, a Espanya ja hi és.