(Publicat al diari Levante, 1 de febrer del 2013. Descarregueu l’arxiu en pdf.)
«L’Holocaust no ens dóna dret a fer fora la població palestina»
Llíria ofereix l’oportunitat única de veure i escoltar en directe una supervivent de l’Holocaust. Janina Altman ve expressament d’Israel per parlar del llibre que va escriure amb 13 anys, que ara s’ha traduït al català, i on conta la seua experiència en el camp de concentració de L’viv. Una invitació a reflexionar sobre la vida, la mort i el sentit de la història.
Janina Altman va escriure el llibre el 1944, just després que els antifeixistes la rescatessin del camp i li donessin una llibreta i un llapis.
Dissabte 2 de febrer es presenta a Llíria Amb els ulls d’una nena de dotze anys, les memòries de Janina Altman escrites l’any 1943, en plena segona Guerra Mundial, quan l’autora tenia 13 anys i tot just feia unes setmanes que havia pogut escapar del camp de concentració Janowski, de L’viv (Ucraïna, aleshores Polònia).
En plena infantesa va viure l’experiència del gueto, i durant uns mesos va ser presonera infantil d’un dels camps de concentració més cruels de la Polònia ocupada. Quina memòria li ha quedat d’aquella realitat?
En la memòria de les persones, els records d’infantesa estan gravats molt més profundament que els que el temps hi imposa més tard, sobretot si es refereixen a experiències tan dures com la pèrdua dels pares. les vivències traumàtiques influeixen en la formació de la personalitat. Però com que era petita vaig poder vèncer certs frens, certs complexos, la manca d’una educació formal, i vaig poder enfrontar-me als reptes que imposa la vida.
Un d’aquests reptes, i no el menor, era la memòria. Els seus alliberadors, membres de la clandestinitat, com que volien recollir documentació de la massacre et donaren una llibreta, un llapis, i vinga!, escriu el que recordes. I ho va fer amb una cal·ligrafia admirable, sense ratllar gairebé res. Com fou possible una memòria tan prodigiosa, i sobretot, una maduresa tan sorprenent?
Vaig escriure les meues anotacions pel novembre de 1943, tres setmanes després de fugir del camp de concentració. Les noves impressions encara no havien pogut esborrar la intensitat d’aquelles vivències. No tenia ni un mal paper per a fer esborranys. Es veu que, a aquella edat infantil, era més decidida i atrevida que avui dia. Avui, amb l’ordinador, reformule les coses diverses vegades. Em preguntes per la sorprenent maduresa. Les vivències provocaren una maduració ràpida, em deixaren sense infantesa. És típic de la meua generació.
Aquesta maduresa forçada per les circumstàncies es percep en el llibre. El qual, però, tot i que no ha assolit fama com el Diari d’Anna Frank, des del punt de vista de les experiències històriques i de la seua descripció sembla més important. Com entén això? Potser perquè va ser escrit en polonès?
La comissió Històrica Jueva de Cracòvia va publicar les meues memòries el 1946. A la Polònia d’aleshores van desvetllar interès. La gent volia saber què havia passat als guetos i als camps de concentració. El llibre va aparèixer traduït a l’alemany el 1958, i de nou el 1961, en el recull de cinc diaris Im Feuer vergangen. Tagebücher aus dem Ghetto («Perdut en el foc. Dietaris del gueto»), a Berlín (Rütten & Loening) i a Munic (Kaiser). El 1961 aparegué en txec en el recull Deníky dětí («Dietaris de xiquets»). En arribar a Israel, el 1950, vaig buscar algun editor que ho traduís a l’hebreu i ho publiqués. Llavors Israel era un país jove, en la seua vida cultural el tema que més els interessava era la guerra de 1948. En aquest àmbit, els escriptors eren israelians joves que dominaven molt bé l’hebreu. En aquells temps tractaven amb menyspreu i indiferència els jueus europeus. També Primo levi xocà amb la indiferència enfront de l’Holocaust, pels anys cinquanta i seixanta, a Itàlia, Anglaterra, França i els EUA. L’any 2011, el del 70è aniversari de l’arribada dels alemanys a L’viv, el llibre es va publicar en ucraïnès i en rus.
I ara el presentem en català, editat per Riurau Editors. En una de les fotos del llibre apareix junt amb Michał Borwicz, la persona que et va rescatar del camp de concentració. Quins records tens de Borwicz, del camp i de després de la guerra?
Dec la vida a molta gent, polonesos i jueus. El primer motor d’aquella operació va ser Michał Borwicz, poeta i assagista, també empresonat al camp de concentració de L’viv. Ell pertanyia al grup clandestí que organitzava l’ajuda mútua i la vida cultural, perquè mantinguéssem una mica de fortalesa d’esperit i la nostra pròpia dignitat enfront d’aquella tràgica realitat. A l’estiu, quan a la nit es feia difícil respirar i les puces no ens deixaven dormir, una part de les dones més valentes sortien dels barracons. Jo els recitava els poemes que escrivia. Per això els encarregats de l’ordre van fer que Borwicz es fixés en mi. Ens vam fer amics. Borwicz tenia amics polonesos, a Cracòvia, actius en els cercles esquerrans de la clandestinitat i en el consell d’ajuda als Jueus (Zegota). Els seus amics li organitzaren la fugida. Borwicz no tingué prou a salvar-se tot sol i pressionà els seus amics perquè rescatessen algú més. Després de la guerra hi vaig mantenir el contacte de manera estable, el visitava primer a Cracòvia, després a París, i ell, per la seua banda, sempre que venia a Israel passava per casa nostra. A París va defensar la seua tesi doctoral en sociologia a la sorbona, titulada Écrits des condamnés à mort sous l’occupation nazie (1939-1945), i publicà diversos treballs històrics sobre l’Holocaust. El seu punt més alt en poesia el trobà al camp de concentració; jo l’anomenava «el trobador dels presoners del camp de concentració Janowski».
Però ara l’interessa més el moment actual que l’evocació del passat?
El passat, el present i el futur estan lligats. Un passat tràgic no pot justificar de cap manera que es tracte injustament unes persones que des de fa temps viuen en el mateix país on jo visc ara. L’Holocaust no ens dóna dret a fer fora la població palestina, a destruir les seues cases, a arrasar els seus oliverars, amb el pretext de fer lloc per a assentaments jueus. Al contrari. El nostre futur a Israel depèn de la creació de condicions en què puguem viure junts, sense guerres que es repeteixen periòdicament i ens anihilen físicament i moralment.