(Article publicat a la revista El Temps, núm. 1454, 24-3-2012)
Per quines raons les grans revolucions, en una democràcia com la dels Estats Units d’Amèrica, seran improbables —l’única revolució factible va anar a càrrec dels negres, que estaven discriminats— mentre que a Europa seran freqüents? S’ho va preguntar el noble francès Alexis de Tocqueville (París, 1805 – Canes, 1859) en un dels capítols del segon volum del seu gran estudi sobre la democràcia americana, publicat el 1840, fruit d’un viatge als Estats Units de deu mesos, del maig del 1831 al febrer de 1832, durant el qual va visitar 17 estats dels 24 llavors existents, De la démocratie en Amérique.
Els dos volums, aplegats en un de sol i titulat La democràcia a Amèrica, apareixen finalment traduïts al català, gràcies a l’editorial Riurau, en versió de Jaume Ortolà. El conjunt fa 800 pàgines.
El primer volum, aparegut el 1838, l’autor de L’Antic Règim i la Revolució el va destinar —com diu ell mateix al pròleg— a mostrar la direcció que la democràcia, lliurada a Amèrica a les seves inclinacions i abandonada gairebé sense restriccions als seus instints, donava naturalment a les lleis, la marxa que imprimia al govern, i en general el poder que exercia sobre els afers públics. I el segon, a descriure la influència que hi exercia la igualtat de condicions i el govern de la democràcia sobre la societat civil, sobre els costums i les idees, sobre la feina i la cultura.
Es tractava, bàsicament, de treure la por que feia als europeus la igualtat entre els ciutadans –la igualtat d’oportunitats, s’entén— i anunciar els beneficis que la democràcia tenia sobre la societat, fins i tot sobre la literatura, sense amagar els perills que implicava.
I als qui pensaven que la democràcia faria iguals les dones als homes, els diu que “els americans no han imaginat mai que la conseqüència dels principis democràtics fos capgirar el poder marital i introduir la confusió d’autoritats a la família”. Per demostrar-ho, informa els europeus que “no veureu americanes que dirigeixin els afers externs de la família, que condueixin un negoci, que penetrin finalment en l’esfera política”. Som al 1840, cal recordar-ho.
Alexis de Tocqueville analitza a fons les relacions entre la democràcia i la llengua, la literatura —de la poesia al teatre—, la indústria, les arts, les ciències, la filosofia, la religió, les associacions, la premsa la família, els joves, els sous, l’exèrcit, l’honor, la vanitat nacional, el benestar, l’eloqüència parlamentària o fins i tot els monuments, entre més àmbits, alguns dels quals entren en el terreny de la psicologia social. L’autor és clarvident, diu Jaume Ortolà, en l’anàlisi de les fortaleses i les febleses de les societats democràtiques, “que diagnostica amb sorprenent precisió en el mateix instant del naixement d’aquestes societats”. Entre més motius, perquè no ha cedit mai conscientment a la temptació, proclama ell mateix, d’adaptar les idees als fets. I per haver descobert la “influència prodigiosa” que exerceix la igualtat de condicions sobre la societat.
Lluís Bonada