(Article publicat a la revista Espai del llibre, núm. 13, primavera del 2011)
Von Kleist, Heinrich
El príncep d’Homburg
Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors, Barcelona, 2009
110 pàgs
Poc abans d’una batalla contra els suecs, el general de cavalleria Friedrich Arthur von Homburg té una visió que li promet alhora la glòria militar i l’èxit amorós. Aquest trasbals el duu a ignorar les ordres prefixades al camp de batalla, de forma que tot i l’èxit de la campanya un consell de guerra el condemna a mort, capgirant completament les expectatives de triomf que el somni li havia mostrat. Aquest resum dels dos primers actes d’El príncep d’Homburg, de Heinrich von Kleist, deixa l’acció en el punt en què comencen a plantejar-se les qüestions principals de l’obra. Ha de perdonar l’elector de Brandenburg la indisciplina, heroica i benintencionada, del príncep, o ha de fer prevaldre la llei del país sobre la preferència personal del governant pel condemnat? Un dilema, aquest, que recorda el de Creont en l’Antígona de Sòfocles. D’altra banda: ha d’acceptar el príncep d’Homburg una mort honorable o ha de renunciar a la seua noblesa, a la seua dignitat i a la seua amant per a continuar vivint? Aquestes disjuntives, impossibles de resoldre d’una forma plenament satisfactòria, fan de l’obra una tragèdia; tanmateix, alguns elements atípics que l’editor explica després del final del text (amb un bon criteri que respectarem ací) revelen la seua originalitat, problemàtica en l’època en què fou escrita però ben pròxima a les preocupacions modernes.
Jaume Ortolà, traductor i editor d’aquesta obra mestra del teatre romàntic alemany, ens regala una versió de la qual podem destacar la facilitat amb què es llegeix i la bella factura dels decasíl·labs en què ha triat lliurar-nos el text. Els qui per no saber alemany no podríem comparar-la amb l’original podem, en qualsevol cas, apreciar l’acurada composició dels versos i la suggeridora ambigüitat dels sentiments i raonaments dels personatges; una obra en què la trama se sosté més en l’evolució de les seues actituds que no en una seqüència complexa de fets, demana una traducció tan meritòria i eficaç com aquesta.