(Article publicat al Quadern valencià del diari El País, 23-9-2010)
Ho diu Guillem Calaforra a l’inici del seu So i silenci [Riurau Editors, 2010]: escriure assaig en català sobre música clàssica és una activitat quasi inaudita. En aquest idioma i sobre aquest tema, hi ha molt pocs llibres, encara menys que sobre cinema, que ja és dir. Ara mateix (sense cap pretensió d’exhaustivitat, per descomptat), recorde algun títol amb voluntat literària de Miquel Desclot i de Jaume Radigales, i unes pàgines incisives i francament brillants de Ferran Sáez, inscrites en els seus assaigs més divagatoris. És a dir: a penes res. I això, en un país amb tan proclamada fama d’amor a la música com el nostre —que almenys ha produït una bona quantitat de músics professionals—, no deixa de ser xocant.
El mateix Calaforra, que sap molt bé de què parla, ens en dóna les raons: “La literatura d’idees és cosa de pocs” sempre, i la literatura d’idees en català, per tant, ha de ser cosa de poquíssims, i en efecte ho és. D’altra banda, escriure literatura sobre música, amb rigor i claredat, tal com ell es proposa de fer-ho, té dificultats afegides en qualsevol idioma. La música se situa més ençà o més enllà del llenguatge, i aquest es revela inepte a l’hora de parlar-ne. En el millor dels casos, ens ofereix un grapat de vagues analogies, que poden resultar il·lustratives quan ens parlen de sons que ja coneixem o de sensacions que ja hem experimentat. En un nivell més tècnic, el llenguatge de l’anàlisi musical pot ser útil, i els professionals se’n serveixen tan bé com poden, però el lector profà deixa de comprendre-hi res i, lògicament, se’n desentén. L’alternativa és escriure banalitats amb gràcia, i llavors els qui se’n desentenen són els qui saben de música, perquè s’adonen de seguida que llegir això no és més que perdre el temps. En aquest tema, esquivar alhora l’especialització estricta, la divulgació impersonal i la mera verborrea, i construir un text que puga interessar al músic competent i al lector pur —aquell que, en la literatura, busca sobretot literatura— és una empresa a bastament difícil, i en català quasi desesperada. Per això no ens ha d’estranyar que el pròleg d’aquest llibre siga una descomunal amplificació de la venerable captatio benevolentiae, amb el contrapunt, diria jo, d’un joc de variacions —ben oportunes— sobre el povera et nuda vai filosofia del senyor Petrarca. I ja s’entén.
No cal ni dir que So i silenci és una absoluta raresa, i això ja té el seu mèrit. A més, crec que és un encert, cosa que té un mèrit més substantiu. El professional comprovarà amb complaença que Calaforra sustenta els seus arguments amb dades i partitures. El profà, pel seu costat, no té per què recular davant d’això, perquè el text s’entén molt bé tot sol. La seua lectura pot irritar-nos, intrigar-nos, fer-nos somriure (amb complicitat o amb astorament) o informar-nos, però no ens deixa indiferents. Calaforra combina d’una manera ausades peculiar un sentit comú coriaci amb un humorisme d’allò més insolent, que l’autor no fa res per reprimir i que dóna molta alegria al conjunt. El resultat és intel·ligent, documentat i notòriament desinhibit. El lector amb algun interés per la cosa musical només ha de lamentar que el llibre se li farà breu, perquè molts dels seus passatges —particularment la secció d’aforismes titulada “Notes falses”— són una esmolada festa.
Quan la informació i la desimboltura s’alien com en So i silenci, l’autor es guanya a pols el dret a dir el que li vinga en gana. I Calaforra exerceix aquest dret com ben pocs. Pot saber greu pel pobre Schumann —que, al meu modest parer, en té ben poca culpa—, per no parlar de Chopin. El romanticisme —el diabolus in musica, pel que sembla— troba en aquestes planes poca indulgència. En canvi, l’autor sap dir coses molt valuoses i compartibles sobre la seua experiència de la música, sobre el misteri del so i el del silenci, la querella dels antics i els moderns, Bruckner, Beethoven, l’elusiu Celibidache o aquell innominable estaquirot mediàtic que va ser Von Karajan. Hi ha autèntiques troballes, com la secció de clàssics (encara) no canònics. Un pot sentir se feliç de coincidir en l’apreciació de Schnittke i Hartmann, i fer-se el ferm propòsit de conéixer millor Pettersson i Loewe, mentre es pregunta què podria dir el nostre autor del malaguanyat Hugo Distler, o de Friedrich Cerha, o de la pila de nord-americans i eslaus que atapeeixen la secció contemporània de les botigues del ram. El llibre és tan amé que sap a poc, ja dic. Calaforra té els dons de l’estocada ràpida, l’erudició compacta i la frase feliç. Al darrere, i sustentant aquestes qualitats (i d’altres), hi ha un amor apassionat pel seu tema. Guillem Calaforra té, com volia Shakespeare, la música en ell mateix. I és per això que hi confiem, i que ens commou.
