(Article publicat al diari Ara, 1/12/2012)
Riurau és una editorial petita, però coratjosa, que ha publicat llibres de l’envergadura del Faust, de J.W. Goethe, i La democràcia a Amèrica, d’Alexis de Tocqueville, i que mereix tota l’atenció. Ara ens sorprèn amb un llibre breu i poc conegut que també mereix de sobres aquesta atenció. Es tracta de les memòries d’una de les poquíssimes supervivents de l’abans nombrosa població jueva de Lwow (ciutat també anomenada L’viv i Lemberg), l’antiga capital de la regió de Galítzia i ara pertanyent a Ucraïna, que els nazis van ocupar de l’any 1941 al 1944. L’autora, Janina Hescheles, va ser rescatada per un grup resistent jueu polonès el 1943 i es va salvar, amagada en un refugi de Cracòvia. Allà, quan la seua vida encara penjava d’un fil, redactà aquestes pàgines. En aquells moments, l’autora tenia 12 anys.
L’edat de l’autora ha fet que en alguna ocasió s’haja comparat aquest text amb el cèlebre diari d’Anna Frank, però les diferències són més acusades que les semblances. El Diari d’Anna Frank és la introspecció profunda i claustrofòbica d’una adolescent tancada amb la seua família en un pis clandestí d’Amsterdam. Enllà de les quatre parets del seu recer, que és la seua presó, tot el que passa al carrer, les accions dels botxins i els patiments de les víctimes, només pot ser conjecturat. En canvi, Janina Hescheles és un testimoni atordit i angoixat del desencadenament de l’horror, un dia rere l’altre, en la seua ciutat. Les seues paraules -redactades de pressa quan el malson encara no havia acabat, amb tota la immediatesa del tremolor a dins- són les paraules d’una nena. D’una nena ben educada, bona lectora, molt lúcida i bastant destra a l’hora d’expressar-se, però que encara és una nena, i té la vivor i la quasi al·lucinatòria precisió fotogràfica que tenen els records dels infants trasbalsats. Durant la lectura, assistim a un infern descrit per un testimoni que no el pot digerir -i no diguem entendre, perquè entendre-ho, tampoc podríem nosaltres- de cap manera. Senzillament, ho conta. I el seu relat és senzillament espantós.
Estic segur que ni el lector més avesat a aquesta mena de literatura deixarà de sentir-se fondament colpit pel relat de l’arribada dels nazis a Lwow, quan desapareix el pare de la Janina, a qui ja no tornarà a veure mai ningú, i no hi ha més que colps, crits i trets pertot arreu. Hi ha pàgines que no es poden oblidar: les desesperades deambulacions de la protagonista pels vells carrers coneguts i ara plens de cadàvers, a la recerca d’una ajuda que no troba enlloc; l’estremidor comiat de la mare moribunda, o la travessa de les noies jueves del camp de treball per la ciutat: “Com que no volíem fer veure el nostre estat deplorable, pel camí cantàvem marxes alegres”. Dels més de 100.000 habitants jueus de Lwow quan començà la guerra, el 1945 n’hi quedaven 256. Aquest llibre ens fa saber com van ser els seus dies.
L’original polonès d’Amb els ulls d’una nena de dotze anys, aquest commovedor document es publicà el 1946. El 1958 va aparèixer una traducció a l’alemany. Després s’ha traduït a l’ucraïnès i al rus, i ara al català. El llibre inclou un apèndix amb els poemes que Janina Hescheles va escriure a Lwow, i que són una autèntica primícia, a més d’una introducció de l’autora, escrita per a aquesta edició, un pròleg del doctor Iaroslav Hirstak i un altre del traductor, Guillem Calaforra, que explica com va descobrir aquest text i també els criteris de la seua versió, que és magnífica. L’editorial Riurau té dret a sentir-se ben orgullosa d’aquest llibre.