(Del blog De Vinis de Joan Gómez Pallarès, 4 de febrer del 2010)
Ell diu que és un aficionat i jo no li negaré la condició perquè el DIEC li fa costat: “1 adj. i m. i f. [LC] [SP] Que cultiva alguna activitat sense tenir-la per ofici.” Però en Carles Ginès és molt més que això: de la passió n’ha fet afició, de l’afició n’ha fet virtut i de la virtut, art. Mireu, si no us creieu el que dic. Intueixo, a més, que la jubilació li ha arribat en un moment dolç i si algú podia pensar que la pota que quedava una mica coixa era la de l’escriptura, ara ens sorprèn amb un monument (és a dir, allò que està cridat a perdurar) de la literatura gastronòmica.
El que es menjava a casa (amb pròleg de Joan Roca) és un deliciós recull de la memòria gustativa i olfactiva dels Ginès de Girona, fet a base de les receptes de besàvies, àvies i mares passades pel sedàs d’un nen que va créixer entre mercats i cuines. Aquesta manera d’entendre el món a través de la relació amb el que ens acull, estació rere estació, a la cuina i al rebost, està desapareixent: les cireres arriben al gener i les maduixes fa dies que corren pel mercat… Ginès ha fet un exercici visceral, literalment, i d’ell n’ha sortit un llibre que jo he llegit gairebé com llegeixo Josep Pla (no sé si li agradarà la comparació, però El que hem menjat m’ha vingut sovint al cap…): amb plaer, amb complicitat, amb un mig somriure als llavis i, sobretot, amb moltes ganes d’anar a comprar i posar-me a cuinar!
Arròs de bacallà esqueixat, arròs de miracles (amb una llauna de tonyina!), col i patata amb xulla (cansalada viada), patates viudes, pota i tripa a la vinagreta, truita de carxofes, bacallà amb ous durs, carxofes i pèsols, calamars farcits, conill amb caragols, fricandó, pollastre amb farcellets de col, compota de pomes, crema, torradetes de Santa Teresa… Hi ha estones que he arribat a pensar si no m’havia equivocat de família i en Ginès i jo havíem compartit alguna cosa que H.G.Wells hauria d’haver esbrinat. El seu llibre depassa l’entorn gironí i s’endinsa en les arrels d’un país i d’un territori (som el que hem menjat i mengem) on tots hi acabem reconeixent àvies i mares, les seves cuines i els nostres mercats. Vet aquí un mèrit afegit del llibre: a més de la veta gàstrica, en Carles Ginès ens ha tocat la veta sentimental i jo, que vinc de l’Anoia i la plana de Vic (per part d’àvies i mare cuineres), també m’hi sento representat!
Que duri molts anys el llibre, que el facin servir les generacions que ens han de convertir en ombres i, per sobre de tot, que el llantiem força a la cuina: serà senyal que l’objectiu de l’aficionat Ginès s’ha acomplert.
La il·lustració de la portada (la mateixa que ofereixo aquí) és de Pere Ginard. El llibre, com a objecte, és una altra meravella: la compaginació, el tipus de lletra, el paper, l’olor que fa, les il·lustracions, tot el que han preparat els de Riurau Editors, el converteix, també, en un objecte preuat per ell mateix. Si hagués estat una magdalena, ja no en quedarien ni les molles…