Riurau Editors

(Publicat en el blog de Maria Toldrà, 31-12-2018)

A punt de tancar-se l’any en què se celebren els 100 de la mort de Claude Debussy (1862-1918), es publica en versió catalana un petit clàssic de la historiografia musical moderna, Monsieur Croche, antidiletant, un recull d’articles de crítica musical de Debussy aparegut per primera vegada, pòstumament, el 1921, posteriorment traduït a diverses llengües. Es tracta d’una selecció de 25 articles publicats en revistes franceses entre 1901 i 1912, revisats pel mateix autor.

La procedència primera d’aquests textos n’explica les característiques d’estil. Escrits per encàrrec, de vegades responent a urgències econòmiques, neixen generalment com a comentaris puntuals sobre un esdeveniment musical (un concert, la visita d’un músic o un director cèlebre, etc.). Són textos breus, d’aparença lleugera, que vehiculen, però, reflexions teòriques sobre aspectes lligats a l’anàlisi, la interpretació i la divulgació del fet musical. Van plens de passatges sobre el concepte que Debussy tenia de la música, d’opinions sobre compositors clàssics i contemporanis, de programes sobre educació musical, etc., idees que no s’exposen seguint un format acadèmic, sinó com a observacions que atorguen una inesperada densitat al comentari més intranscendent. Per aconseguir-ho, l’autor utilitza recursos literaris no pas nous, però que controla amb traça. El primer de tots, ben destacat des del títol del recull, és la creació d’un alter ego als dos primers articles/capítols, Monsieur Croche (literalment, el senyor Corxera), amb qui l’autor manté uns diàlegs inicials que, es diu, mantenint la fal·làcia literària, inspiraran la resta del volum (p. 47). Monsieur Croche és un homenet geniüt, descrit de manera pintoresca, que es defineix com a antidiletant i expressa sense embuts allò que el crític Debussy no pot o no vol subscriure de manera tan directa (per exemple, un atac a la venerable figura de Saint-Saëns, adormit sobre els llorers). L’home no només estima la música, sinó que la viu, i no perdona els qui en viuen, encasellats en la seva pròpia imatge i obligats a repetir-se contínuament. A través de la veu de Monsieur Croche, Debussy esbossa principis que guien la seva pròpia activitat: la composició entesa com a “disciplina en la llibertat” (36) versus la repetició dels models trillats o l’“estètica paràsita” (33), l’experiència musical vista com a percepció dels “múltiples moviments que les feren néixer”, les obres, i de la seva “vida interior” (ib.) versus la dissecció d’una anàlisi purament tècnica i formal, de la qual algunes institucions han fet el seu modus vivendi, mostra de l’antiacademicisme que travessa el llibre (aquí, a tall d’exemple, i aquí entra un nou recurs literari, Debussy exposa la seva pròpia anècdota autobiogràfica com a guanyador d’un prestigiós concurs acadèmic, el Prix de Rome). Monsieur Croche apunta, encara, una altra de les constants del llibre: la necessitat d’escoltar la música “inscrita en la natura” (35) i sortir del clos de la tradició musical escolar. En la contemplació de la natura és quan més s’estima la música, coincideixen a dir Debussy i el seu alter ego. El compositor, amb ganes de provocar, no s’està de posar com a antimodel d’aquest discurs una obra de referència, la Simfonia Pastoral de Beethoven (84-85). (Poc o gens amic de referir-se a les seves pròpies obres en aquests articles, per trobar un model en positiu de com aplicava la idea, segurament el millor és escoltar La mer, els tres “esbossos simfònics per a orquestra” estrenats a París el 1905 per qui pocs anys abans havia decretat la “inutilitat de la simfonia” [50] després de la Novena del mateix Beethoven.)

[Llegiu ací l’article complet]