admin – Pàgina 3 – Riurau Editors

Amb uns ulls de xiqueta, d’Enric Sòria

(Article publicat al diari El País, 12/11/2012.)

No és la primera vegada que esmente ací les activitats de Riurau Editors, no solament perquè és una empresa altament meritòria, sinó, sobretot, perquè de tan meritòria com és, no deixa de sorprendre’ns. El fundador d’aquesta editorial és un jove músic valencià que, cap al 2009, es va traslladar a Barcelona, Jaume Ortolà. Des de llavors, ha anat publicant un grapat selecte de títols de la categoria del Faust de Goethe –ni més ni menys-, el Michael Kohlhaas i El príncep de Homburg de Heinrich von Kleist, La democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville, els Contes drolàtics d’Honoré de Balzac i Sentit comú de Thomas Paine, entre altres. El que tenen en comú és que són obres mestres d’això que en diem la civilització occidental, llibres que convé de llegir i rellegir moltes vegades i que se’ns fan indispensables. I si és cert que hi ha molta gent al món que fa la seua vida, sembla que prou bé, sense sentir la necessitat de llegir-los, l’única cosa que podem dir és que ells s’ho perden, i que perdre’s el millor no val la pena.

Alguns d’aquests llibres ja s’havien traduït al català –en versions molt antigues-; d’altres, és gràcies a Riurau que els podem llegir en la nostra llengua. És un gran servei. Cal dir, a més, que Ortolà no és solament el fundador i director de l’editorial. També n’és l’ànima, el factòtum i el traductor –molt competent- de la majoria dels títols a què adés m’he referit. De tant en tant, col·labora en aquests treballs un altre valencià, Guillem Calaforra, autor d’un notable assaig sobre música, So i silenci, i d’algun pròleg substanciós. Ara és el traductor d’un llibre que és una altra sorpresa. Ací no es tracta d’un clàssic recuperat, sinó d’un document estremidor: els records d’una de les escassíssimes supervivents de la comunitat jueva de Lwow, destruïda pels nazis durant la Segona Guerra Mundial, redactats a corre-cuita per l’autora, llavors una xiqueta de 12 anys.

Amb els ulls d’una xiqueta de dotze anys és exactament el que el títol ens diu que és. Janina Hescheles tenia 10 anys quan l’exèrcit alemany entrà a la seua ciutat. Aquell mateix dia, va veure desaparéixer son pare per sempre. Els carrers eren plens de gent que colpejava els jueus, amb pals, graneres, pedres i el que fóra. Tot eren crits, sang i vidres trencats, fins al punt que “no es podia reconéixer la ciutat”. El malson va començar així, i en el cas de Janina havia de prolongar-se, cada volta pitjor, durant dos anys, fins que un grup resistent jueu va aconseguir rescatar-la i amagar-la en un refugi de Cracòvia, on, encara en perill, va redactar aquests records.

Les breus memòries de Janina Hescheles són un dels documents més espantosos que ens ha deixat aquella esgarrifosa bogeria que va ser l’extermini dels jueus d’Europa. I ho són perquè ens ho conta una xiqueta atemorida, amb aquella capacitat de suportar quasi qualsevol cosa que tenen els xiquets i, d’altra banda, amb aquell profund desvaliment dels infants abandonats, perduts en circumstàncies monstruoses. Per a Janina, els carrers familiars es van convertir de sobte en un infern, va veure morir sa mare, va veure el rebuig i l’odi dels seus parents no jueus, va veure la dignitat i la impotència d’un heroisme condemnat (“com que no volíem fer veure el nostre estat deplorable, pel camí cantàvem marxes alegres”). Les seues reflexions són esforços desesperats per assimilar coses inconcebibles. Les seues descripcions, en canvi, tenen la precisió implacable que de vegades habita en la mirada d’un infant trasbalsat. Amb raó diu Iaroslav Hyrtsak que aquestes “són pàgines molt difícils de llegir, però hom no pot deixar de llegir-les”. Ni el lector més avesat a aquesta mena de literatura deixarà de sentir-se commogut per l’experiència i la mirada d’aquella xiqueta aterrida i valenta que va ser Janina Hescheles.

En efecte, aquest és un llibre excepcional, i també poc conegut. Es va publicar en polonés el 1946 i després s’ha traduït a l’alemany, a l’ucraïnés i al rus. Gràcies a Guillem Calaforra –que és un savi rastrejador de textos poderosos- i a Riurau, s’ha editat abans en català que en anglés, per exemple. A més, s’ha editat molt bé. L’excel·lent versió de Calaforra va acompanyada d’un pròleg explicatiu del traductor, un altre del professor de la universitat de Lwow (ara L’viv) Iaroslav Hyrtsak i d’un text escrit per a l’ocasió per l’autora, que encara viu. A més, l’edició inclou els poemes que Janina va escriure quan tot el seu món era aniquilat, i que tampoc són fàcils d’oblidar. Si en bona part la cultura és un intent tenaç de preservar la vida amb la memòria —i és precisament això el que ens caracteritza com a humans—, aquest llibre en fa honor, a la cultura i a la humanitat. Riurau pot estar orgullós d’haver-lo publicat, i nosaltres, li hem d’estar agraïts.

Enric Balaguer sobre ‘Amb els ulls d’una nena de dotze anys’

(Publicat al blog d’Enric Balaguer el 29 d’octubre del 2012.)

Un nou testimoni de la Xoà (mot hebreu que significa destrucció o calamitat, desvinculat del sentit de sacrifici pel foc que té el terme Holocaust) és el que presenta el diari recent publicat per l’editorial Riurau en traducció de Guillem Calaforra. Parlem del diari de Janina Hescheles, Amb els ulls d’una nena de dotze anys, una supervivent de l’extermini nazi a la ciutat de Lwów i que conta, des de la realitat infantil, prematurament madura, els desgavells viscuts. El trencament de la civilització també pressuposa un esgarrament de les formes literàries. I si bé no deixa de costat el conjunt de camins de l’escriptura (com augurava T.H. Adorno) sí, però, que propicia l’hegemonia d’alguns de testimoni directe com ara l’informe autobiogràfic.

Tot i que en els darrers vint anys han aparegut obres tan significatives com les de W.G. Sebald o Bernhard Schlink, El lector (1995). Aquesta última la història d’amor entre un escolar i una dona major que havia estat vigilant en un camp de concentració. La militància nazi i l’activitat a la qual va accedir, que volia dissimular de totes totes, era la conseqüència del seu analfabetisme. Doncs bé, tot i aquesta confluència des de la creació literària, allò que és producte del testimoni, com és el cas, es revesteix d’una força insubstituïblement superior.

Al diari de Janina trobem el seguiment de les peripècies repressives a la seua ciutat contra els jueus. Hi ha escenes colpidores. En molts moments soprén veure la capacitat de resistència humana a les catàstrofes. I sens dubte ens arriba el to corglaçador amb què una xiqueta va veure i viure aquell cafarnaün de crueltat. L’escriptura de l’autora és, amb tot, serena, directa, transparent, viva. Sorprén la maduresa precoç, l’enteniment de les seues observacions. No sols hi ha l’efecte agressiu dels oficials alemanys o ucraïnesos, sinó també la dels col·laboradors jueus.Tot portava a l’anihilament de la protagonista, però no va ser així i a través d’una xarxa clandestina jueva es va poder salvar. Al 1950, Janina Hescheles se’n va anar a Israel, on va fer estudis universitaris i es va casar, i on encara viu.

Alguns fragments:

Llavors ella estava passant el pitjor, el que jo havia passat fins aquell dia, aquella lluita amb mi mateixa, perquè allò que en mi cridava “Viure!”,i que després de tornar de ca la tia havia fet les paus amb el destí, era un cadàver viu.

No volia reflexionar-hi més profundament, perquè sentia que de nou deixaria de creure en l’existència de Déu, i la fe era també una esperança. Vaig decidir que dejunaria.

Em dolia més el fet que em pegués un jueu. Amb el retorn ja no hi hagué tant d’ordre.

Tocqueville/Habermas. Més igualtat i més dret

Article de Francesc Jesús Hernàndez i Dobon, publicat al diari Levante, Posdata, 26 d’octubre del 2012.

La casualitat ha posat en les meues mans al mateix temps dues obres que, encara que separades per 175 anys, semblen remetre’s mútuament: La democràcia a Amèrica (publicat per primera vegada en català per Riurau Editors, amb una acuradíssima traducció i edició de Jaume Ortolà) i el recentíssim i important assaig de Jürgen Habermas La constitució d’Europa (publicat en castellà per Trotta, poques setmanes després que apareguera l’edició original en l’editorial Suhrkamp). Una lectura en paral·lel de les dues obres sembla ben profitosa. D’una banda, una obra gruixuda, la d’Alexis de Tocqueville, que aparegué en dos volums en 1835 i 1840; d’una altra, un llibret uregent, el de Habermas, que integra articles publicats als darrers anys i un assaig central redactat fa poc temps, amb referències als darrers esdeveniments econòmics i polítics de la UE. Malgrat la distància temporal o la diferència del format, els dos llibres tenen en comú que despleguen el seu argument sobre Amèrica i Europa, a partir del referent de l’altre continent. El llibre de Tocqueville podria anomenar-se perfectament La constitució a Amèrica, en referència a Europa, i el de Habermas, La democràcia a Europa, en referència a Amèrica. En els dos casos es comparen els dos processos constituents: el dels EEUU enfront de la Revolució Francesa, en un cas, i en relació al procés constituent de la UE, en l’altre. Qüestions com ara la federalitat o la confederalitat, la unitat i l’autonomia, són ben presents als dos textos.

En el cas de Tocqueville, la comparació entre la democràcia que descriu als EEUU i el règim francès ha de servir, pensa l’autor, a una política conforme al temps: “Cal una ciència política nova per a un món completament nou”, diu, tot determinant la seua intenció bàsica. Alexis de Tocqueville escriu per il·lustrar el públic francès, i fins i tot sembla escèptic que els seus escrits arriben a Amèrica del Nord. També Habermas parla d’Europa fent servir el contrapunt dels Estats Units d’Amèrica. Allà trobem un model de debat constituent relacionat amb les urgències del temps present. Així, escriu l’autor de l’Escola de Frankfurt: “Els EUA eixiran afeblits de la doble crisi actual. Però continuen sent, per ara, la superpotència liberal i es troben en una situació que els permet revisar a fons la seua comprensió neoconservadora d’ells mateixos com un benefactor mundial paternalista. […] Als EUA no els interessa només abandonar la seua postura contraproduent enfront de les Nacions Unides, sinó també posar-se al capdavant d’un moviment de reforma”. En cert sentit, podria semblar que el rousseaunià i aristocràtic Tocqueville i el kantià i socialdemòcrata Habermas, contemplen amb ulls d’admiració el procés sociohistòric que esdevé davant d’ells, allò que podríem resumir com el moviment cap a la igualtat i la seua progressiva (i progressista) juridificació (o dretificació, fent servir el neologisme habermasià), i a l’inrevés, el procés de juridificació com el camí cap a la igualtat. Alexis de Tocqueville ho diu en el començament mateix de l’obra:”[…] a mesura que estudiava la societat americana, veia cada vegada més en la igualtat de les condicions el fet generador del qual semblava provenir cada fet particular, i el retrobava incessantment davant meu com un punt central al qual anaven a parar totes les meues observacions” (p. 11). També Habermas pretén “inscriure la unificació europea en el context a llarg termini d’una juridificació [Verrechtlichung] i una civilització [Zivilisierung] democràtiques del poder estatal” (p. 11). I més endavant afegeix: “Una juridificació desplega una força no només racionalitzadora, sinó també civilitzadora en la mesura en què despulla el poder estatal del seu caràcter autoritari i, gràcies a això, canvia l’estat d’agregació d’allò polític mateix” (p. 44).

Podem pensar que no és el moment de teories, agobiats pels riscos actuals. Habermas contesta, i les seues paraules també podrien ser subscrites per Alexis de Tocqueville: “El debat actual s’ha estretit en direcció de les eixides immediates de la present crisi bancària, monetària i d’endeutament, i amb això ha perdut de vista la dimensió política; per altra banda, conceptes polítics erronis impedeixen adreçar la mirada cap a la força civilitzadora de la juridificació democràtica i, amb això, cap a la promesa vinculada des d’un principi amb el projecte constitucional europeu” (p. 40). en definitiva, la democràcia a Amèrica i la constitució d’Europa, o a l’inrevés, la constitució d’Amèrica i la democràcia a Europa, i cadascuna d’elles mirant-se en l’espill de l’altra.

Hom podria parlar de la importància de La democràcia a Amèrica en relació a la tradició rousseauniana, i seria de profit la comparació entre les seues tesis i les d’Immanuel Kant o, millor encara, les d’Auguste Comte. O també del valor de l’obra com a precedent dels vehements passatges del Manifest del partit comunista, en els quals Karl Marx parla de la transformació del món que ha operat el capitalisme, o dels estudis de Max Weber sobre la relació entre les creences religioses i el desenvolupament del capitalisme (mitjançant una profitosa noció “d’esperit” que ja trobareu reiteradament en aquestes pàgines). O també de l’assumpció que Habermas fa, amb un cer aire d’indignat, de les tesis sobre el coneixement del seu deixeble A. Honneth, i no poques referències a Benjamin. Amb tot, elmèrit principal de les dues obres està en la vehemència amb què enuncien l’imperatiu fonamental: igualtat i dret, dret i igualtat.

Novetat: Amb els ulls d’una nena de dotze anys

Juny de 1941. Al principi de l’Operació Barba-roja, els alemanys ocupen la ciutat de Lwów, a la Galítsia oriental (ara Ucraïna). Els nacionalistes ucraïnesos els reben amb aplaudiments. Els soldats del Reich militaritzen el gueto i, poc després, creen un camp de treball per a jueus als afores de la ciutat, al carrer Janowska. En molt pocs dies, una xiqueta d’onze anys perd els seus pares i va a parar al camp «Janowski». És Janina Hescheles.

Amb els ulls d’una nena de dotze anys és el que Janina va escriure el 1944, just després que els antifeixistes la rescatessin del camp i li donessin una llibreta i un llapis. Escrites clandestinament en plena apocalipsi bèl·lica, aquestes memòries reflecteixen una sensibilitat, una intel·ligència i una maduresa molt superiors a la mitjana de la seva edat llavors. L’autora hi relata, amb una sorprenent economia de mitjans, el contacte quotidià cara a cara amb la barbàrie, des de la perspectiva privilegiada d’un infant. El que Janina Hescheles ofereix és inaudit i no ho trobarem ni tan sols en el famós llibre d’Anna Frank: una descripció de les experiències extremes de l’Holocaust, dintre i fora tant del gueto com del món concentracionari, explicades per una adolescent que va sobreviure. Una formidable invitació a reflexionar sobre la vida, la mort i el sentit de la història.

Janina Altman (Hescheles) va nàixer a Lwów (L’viv, Lemberg, Lemberik), i després de sobreviure a la Xoà va acabar els estudis de batxillerat i va emigrar a Israel. És doctora en química, ha exercit com a investigadora en institucions com el Technion (Institut de Tecnologia d’Israel) i la Universitat de Haifa, i ha publicat nombrosos articles en revistes internacionals. És autora d’una novel·la premiada a Israel —basada en les seves pròpies memòries sobre l’Holocaust— i d’un assaig sobre la resistència antinazi entre la joventut acadèmica alemanya. Actualment viu a Haifa.

‘Un sintagma musical insòlit’, d’Antoni Ferrer

(Article publicat a la revista Saó, núm. 371, maig del 2012)

Títol: So i silenci. Assaigs sobre música
Autor: Guillem Calaforra
Riurau Editors
Barcelona, 2010

Però, sobretot i per començar, problemàtic. Perquè, “¿com es pot dir alguna cosa amb sentit sobre una experiència estètica que va més enllà —o més ençà del llenguatge? ¿Com es pot traduir en paraules un codi (si el podem anomenar codi) no lingüístic?”.

Aquestes són les preguntes bàsiques de què parteix Guillem Calaforra per abordar, amb gràcia veritablement eficaç, una sèrie de qüestions candents que giren al voltant d’aqueixa mena de pretés termòmetre cultural —venerat i suspecte alhora— que és anomenada música culta. I ho fa armat amb un bagatge envejable: gust estètic contrastat i depurat, solvència i agudesa argumentatives, immersió en els contextos culturals i històrics de la creació i recepció musicals, i coneixements tècnics —per exemple, poder llegir partitures—, que aporta quan cal, per tal de fer-se i fer-nos més intel·ligible l’art sonor.

Però en déiem també un sintagma insòlit: un assaig, en català i sobre música clàssica.

Ací, entre nosaltres, una benvinguda i necessària bocanada d’aire fresc, a tenir ben en compte al costat de, també per exemple, The rest is noise, d’Alex Ross, o dels dos voluminosos assajos, quasi enciclopèdics, La imaginación sonora i El canto de las sirenas, d’Eugenio Trias. Val a dir que el caràcter premeditadament “juganer” de bastants de les consideracions de Calaforra no ha d’emmascarar-nos la seriositat amb què fa front al repte que s’hi imposa. Calaforra, en efecte, confronta —en sengles “scherzos” dobles: “pamflets contra i en defensa dels antics i dels moderns”— la música d’abans i de després de Wagner, aclareix llurs aportacions definitives i en discuteix les no tant, i fins i tot les eixides de test. En aquest respecte, és d’agrair tant l’afirmació de l’autor sobre com els compositors antics varen assegurar la “intel·ligibilitat” (el “sentit” més que no el significat lingüístic) de la música “durant un llarguíssim període de temps”, com el seu blasme sarcàstic de la “ganduleria estètica” i “fòbia antimoderna” representada pels Concerts d’Any Nou a Viena; i, a la inversa, tant el repte intel·lectual i la incòmoda però necessària connexió amb la sensibilitat dels nostres temps que representen obres del calibre del Lux Aeterna de Ligeti, com el seu advertiment sobre alguns despropòsits sonors actuals. Aquesta secció —aquest scherzo— es completa amb un deliciós i irònic diàleg sobre els uns i els altres. Però no només això. Calaforra crida l’atenció sobre autors centreeuropeus de la primera meitat del XX que caldria rescatar, discuteix raonadament el cànon vigent, analitza finament les diverses varietats de l’experiència musical (sentir, llegir, dirigir, interpretar, recordar), distingeix entre música i músics, reconeix i respecta la competència tècnica i, alhora, ironitza sobre posats i grandiloqüències del star system discogràfic (impagables les divagacions sobre el “Corleone salzburgués” i el “director-estrella del miracle alemany”), i, sobretot, ens posa damunt la taula el seu personal cànon musical, “moderat” segons ell mateix, però perfectament compartible: aristotèlic, en diria jo. I la carcassa final, una alegria per a l’esperit, l’extens capítol que clou el llibre: una anàlisi amorosa i ben entenimentada de vint —vint!— versions d’eixe monument que és la 9a Simfonia d’Anton Bruckner.

Gràcies, mestre.

‘Clàssics europeus en valencià’, d’Antoni Gómez

(Reportatge publicat a Levante, Posdata, 6 de juliol del 2012)

Traduir no és trair. Si de cas, triar. I és el que han fet un grapat d’autors valencians. Joan F. Mira, Vicent Alonso, Jaume Ortolà, Ricard Ripoll, entre altres, han incorporat els clàssics a la nostra tradició lingüística per a deixar empremta en la rica i diversa cultura europea.

[…]

[L]es traduccions de Mira i Alonso no han estat les úniques dels grans clàssics europeus. Després de les llengües clàssiques i la tradició francesa, també participa el classicisme alemany. Jaume Ortolà (Benissa) ha traduït el Faust de Goethe en una edició de Riurau Editors de Barceona amb una presentació de Guillem Calaforra on explica les vicissituds d’un dels llibres fonamentals de la cultura europea. Calaforra afirma que aquesta versió d’Ortolà és menys “demòtica” del que és habitual els últims anys amb el català matisadament valencià dels traductors anteriors, però no obstant això ens “proporciona un Faust versificat i alhora lingüísticament accessible al lector actual”.

[…]

Antoni Gómez

‘La innovació de la igualtat: Tocqueville sobre Amèrica’, de Pedro Ruiz Torres

Article publicat a la revista Caràcters (núm. 59, primavera del 2012)

Alexis de Tocqueville
La democràcia a Amèrica
Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors, Barcelona, 2011
798 pàg.

Aquest és un vertader clàssic del pensament polític, reeditat sovint i traduït a desenes d’idiomes, que ara finalment apareix en català. El seu autor, Alexis de Tocqueville, procedent d’una família de la petita noblesa feudal normanda d’antic llinatge, era fill d’un militar que havia simpatitzat amb la monarquia constitucional al començament de la Revolució francesa i que se salvà de ben poc de la guillotina. Amb idees semblants a les del grup de nobles catòlics i legitimistes al qual pertanyia la família i els seus millors amics, Alexis tingué sentiments enfrontats quan esclatà la revolució de 1830 a França. Sentia afecte per la monarquia borbònica, però Carles X «ha violat drets que jo respectava», dius als Souvenirs, i veié en el nou règim orleanista un sistema en el qual la llei estava per damunt de la voluntat del rei, cosa que apreciava en alt grau. Tocqueville abandonà la carrera de magistrat i, en companyia de Gustave de Beaumont, marxà el 1831 de França amb destinació a Nord-amèrica. Ambdós amics havien acceptat l’encàrrec oficial de fer un informe sobre el sistema penitenciari americà. Romangueren als Estats Units un any i a la tornada, en febrer de 1832, començaren la redacció de Du système pénitentiaire aux États-Unis et son application en France, que aparegué un any després, on anunciaven una obra conjunta sobre les institucions i costums nord-americans. En comptes d’això, Tocqueville publicà els dos volums de La democràcia a Amèrica, el primer el 1835 i el segon el 1840, mentre que Beaumont publicà els dos toms de Marie, ou l’esclavage aux États-Unis, tableau de moeurs américaines, una combinació de novel·la i comentari social que veié la llum el 1835. Els dos volums de Tocqueville tingueren una recepció molt favorable, sobretot el primer, i menaren el seu autor a fer el salt a la política. Després d’un intent fallit el 1837, fou elegit diputat en 1839 per Valognes (Normandia) i de nou en successives eleccions censitàries de la Monarquia de Juliol. Continua la lectura de ‘La innovació de la igualtat: Tocqueville sobre Amèrica’, de Pedro Ruiz Torres

‘La democràcia a Amèrica’ a L’Avenç

(Ressenya publicada a L’Avenç, núm. 379, maig 2012)

Alexis de Tocqueville
La democràcia a Amèrica
Barcelona: Riurau Editors, 2011, 789 pp., 25€

El 1831 el pensador, polític i historiador francès Alexis de Tocqueville va viatjar als Estats Units per estudiar-ne el sistema penitenciari. A paritr de les notes preses durant la seva estada va publicar en dos volums La democràcia a Amèrica (1835-1840). Descrivint el camí pres per la democràcia nord-americana, va fomentar el debat de la direcció que havia de prendre la societat francesa després de la caiguda de l’Àntic Règim cap a un futur governat per la “majestat de les lleis” gràcies a la instrucció de la “ciència dels afers públics”. Des d’un primer moment aquesta obra, ara traduïda al català, es convertiria no només en un llibre bàsic per entendre l’Amèrica del segle XIX, sinó també en tot un referent per al liberalisme al llarg del segle XIX i part del XX i en un dels textos fundacionals de la ciència política.

Presentació de ‘La democràcia a Amèrica’ a València, 24/6/2012

El dijous 24 de maig del 2012 presentarem a València el llibre La democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville (Riurau Editors, 2011). Serà a l’Aula Magna de la Universitat de València (La Nau, C/ Universitat, 2), a les 18.30h. En l’acte participaran Jaume Ortolà, traductor i editor; Francesc J. Hernández, sociòleg, i Antonio Ariño, vicerector de Cultura, Igualtat i Planificació de la UV.

Vegeu les notícies relacionades amb el llibre.

Un llibre d’història que ha de llegir tot filòleg

(Article publicat a la revista El Temps, núm. 1455, 1-5-2012)

La democràcia a Amèrica
Alexis de Tocqueville
Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors. Barcelona, 2011.
798 pàgines / 25 euros

De La democràcia a Amèrica n’han parlat a casa nostra Josep Pla i J. Ferrater Mora. L’escriptor i periodista de Palafrugell, al llibre Les amèriques (1978), volum que aplega les cròniques dels tres viatges que va fer als Estats Units els anys 1954, 1960 i 1963. Pla hi proclama que és un “llibre meravellós sobre els Estats Units, que encara ningú no ha superat, considerat clàssic pels esperits de les procedències més diferents”, i comparteix amb Tocqueville l’admiració per la democràcia americana per la mateixa raó, perquè és un sistema que imposa la igualtat de condicions entre els ciutadans. A Pla li interessa sobretot el Tocqueville més polític i més social, el que recorda que la democràcia americana garanteix el lliure dret al treball i a la iniciativa personal, és a dir, en paraules de Pla, a l’actuació de la competència personal. però deixa de banda allò que Ferrater Mora apunta al pròleg de l’anterior Tocqueville traduït al català, L’Antic Règim i la Revolució (Ed. 62, 1983), que el noble francès no analitza únicament les manifestacions socials i polítiques a la llum de la democràcia, sinó també les culturals.

Efectivament, la persona que pensi que La democràcia a Amèrica és un tractat polític quedarà molt sorprès de veure la importància que hi adquireix el fet cultural. La segona part del llibre, dedicada a detectar la influència de la democràcia en tots els àmbits, comença amb un llarg apartat sobre el moviment intel·lectual dels Estats Units. El conformen 21 capítols, tan delimitats com “La indústria literària”; “Algunes fonts de poesia en les nacions democràtiques”; “Fesomia literària dels segles democràtics”; “Amb quin esperit cultiven les arts els americans”; “El mètode filosòfic dels americans”; “Com la democràcia americana ha modificat la llengua anglesa”, o bé “Per què l’estudi de la llengua grega i llatina és particularment útil en les societats democràtiques”. Per tant, el llibre hauria de formar part de les bibliografies de les facultats de filologia, no solament de les d’història.

Lluís Bonada