Arxiu d'etiquetes: La democràcia a Amèrica

Tocqueville/Habermas. Més igualtat i més dret

Share

Article de Francesc Jesús Hernàndez i Dobon, publicat al diari Levante, Posdata, 26 d’octubre del 2012.

La casualitat ha posat en les meues mans al mateix temps dues obres que, encara que separades per 175 anys, semblen remetre’s mútuament: La democràcia a Amèrica (publicat per primera vegada en català per Riurau Editors, amb una acuradíssima traducció i edició de Jaume Ortolà) i el recentíssim i important assaig de Jürgen Habermas La constitució d’Europa (publicat en castellà per Trotta, poques setmanes després que apareguera l’edició original en l’editorial Suhrkamp). Una lectura en paral·lel de les dues obres sembla ben profitosa. D’una banda, una obra gruixuda, la d’Alexis de Tocqueville, que aparegué en dos volums en 1835 i 1840; d’una altra, un llibret uregent, el de Habermas, que integra articles publicats als darrers anys i un assaig central redactat fa poc temps, amb referències als darrers esdeveniments econòmics i polítics de la UE. Malgrat la distància temporal o la diferència del format, els dos llibres tenen en comú que despleguen el seu argument sobre Amèrica i Europa, a partir del referent de l’altre continent. El llibre de Tocqueville podria anomenar-se perfectament La constitució a Amèrica, en referència a Europa, i el de Habermas, La democràcia a Europa, en referència a Amèrica. En els dos casos es comparen els dos processos constituents: el dels EEUU enfront de la Revolució Francesa, en un cas, i en relació al procés constituent de la UE, en l’altre. Qüestions com ara la federalitat o la confederalitat, la unitat i l’autonomia, són ben presents als dos textos.

En el cas de Tocqueville, la comparació entre la democràcia que descriu als EEUU i el règim francès ha de servir, pensa l’autor, a una política conforme al temps: “Cal una ciència política nova per a un món completament nou”, diu, tot determinant la seua intenció bàsica. Alexis de Tocqueville escriu per il·lustrar el públic francès, i fins i tot sembla escèptic que els seus escrits arriben a Amèrica del Nord. També Habermas parla d’Europa fent servir el contrapunt dels Estats Units d’Amèrica. Allà trobem un model de debat constituent relacionat amb les urgències del temps present. Així, escriu l’autor de l’Escola de Frankfurt: “Els EUA eixiran afeblits de la doble crisi actual. Però continuen sent, per ara, la superpotència liberal i es troben en una situació que els permet revisar a fons la seua comprensió neoconservadora d’ells mateixos com un benefactor mundial paternalista. […] Als EUA no els interessa només abandonar la seua postura contraproduent enfront de les Nacions Unides, sinó també posar-se al capdavant d’un moviment de reforma”. En cert sentit, podria semblar que el rousseaunià i aristocràtic Tocqueville i el kantià i socialdemòcrata Habermas, contemplen amb ulls d’admiració el procés sociohistòric que esdevé davant d’ells, allò que podríem resumir com el moviment cap a la igualtat i la seua progressiva (i progressista) juridificació (o dretificació, fent servir el neologisme habermasià), i a l’inrevés, el procés de juridificació com el camí cap a la igualtat. Alexis de Tocqueville ho diu en el començament mateix de l’obra:”[…] a mesura que estudiava la societat americana, veia cada vegada més en la igualtat de les condicions el fet generador del qual semblava provenir cada fet particular, i el retrobava incessantment davant meu com un punt central al qual anaven a parar totes les meues observacions” (p. 11). També Habermas pretén “inscriure la unificació europea en el context a llarg termini d’una juridificació [Verrechtlichung] i una civilització [Zivilisierung] democràtiques del poder estatal” (p. 11). I més endavant afegeix: “Una juridificació desplega una força no només racionalitzadora, sinó també civilitzadora en la mesura en què despulla el poder estatal del seu caràcter autoritari i, gràcies a això, canvia l’estat d’agregació d’allò polític mateix” (p. 44).

Podem pensar que no és el moment de teories, agobiats pels riscos actuals. Habermas contesta, i les seues paraules també podrien ser subscrites per Alexis de Tocqueville: “El debat actual s’ha estretit en direcció de les eixides immediates de la present crisi bancària, monetària i d’endeutament, i amb això ha perdut de vista la dimensió política; per altra banda, conceptes polítics erronis impedeixen adreçar la mirada cap a la força civilitzadora de la juridificació democràtica i, amb això, cap a la promesa vinculada des d’un principi amb el projecte constitucional europeu” (p. 40). en definitiva, la democràcia a Amèrica i la constitució d’Europa, o a l’inrevés, la constitució d’Amèrica i la democràcia a Europa, i cadascuna d’elles mirant-se en l’espill de l’altra.

Hom podria parlar de la importància de La democràcia a Amèrica en relació a la tradició rousseauniana, i seria de profit la comparació entre les seues tesis i les d’Immanuel Kant o, millor encara, les d’Auguste Comte. O també del valor de l’obra com a precedent dels vehements passatges del Manifest del partit comunista, en els quals Karl Marx parla de la transformació del món que ha operat el capitalisme, o dels estudis de Max Weber sobre la relació entre les creences religioses i el desenvolupament del capitalisme (mitjançant una profitosa noció “d’esperit” que ja trobareu reiteradament en aquestes pàgines). O també de l’assumpció que Habermas fa, amb un cer aire d’indignat, de les tesis sobre el coneixement del seu deixeble A. Honneth, i no poques referències a Benjamin. Amb tot, elmèrit principal de les dues obres està en la vehemència amb què enuncien l’imperatiu fonamental: igualtat i dret, dret i igualtat.

‘La innovació de la igualtat: Tocqueville sobre Amèrica’, de Pedro Ruiz Torres

Share

Article publicat a la revista Caràcters (núm. 59, primavera del 2012)

Alexis de Tocqueville
La democràcia a Amèrica
Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors, Barcelona, 2011
798 pàg.

Aquest és un vertader clàssic del pensament polític, reeditat sovint i traduït a desenes d’idiomes, que ara finalment apareix en català. El seu autor, Alexis de Tocqueville, procedent d’una família de la petita noblesa feudal normanda d’antic llinatge, era fill d’un militar que havia simpatitzat amb la monarquia constitucional al començament de la Revolució francesa i que se salvà de ben poc de la guillotina. Amb idees semblants a les del grup de nobles catòlics i legitimistes al qual pertanyia la família i els seus millors amics, Alexis tingué sentiments enfrontats quan esclatà la revolució de 1830 a França. Sentia afecte per la monarquia borbònica, però Carles X «ha violat drets que jo respectava», dius als Souvenirs, i veié en el nou règim orleanista un sistema en el qual la llei estava per damunt de la voluntat del rei, cosa que apreciava en alt grau. Tocqueville abandonà la carrera de magistrat i, en companyia de Gustave de Beaumont, marxà el 1831 de França amb destinació a Nord-amèrica. Ambdós amics havien acceptat l’encàrrec oficial de fer un informe sobre el sistema penitenciari americà. Romangueren als Estats Units un any i a la tornada, en febrer de 1832, començaren la redacció de Du système pénitentiaire aux États-Unis et son application en France, que aparegué un any després, on anunciaven una obra conjunta sobre les institucions i costums nord-americans. En comptes d’això, Tocqueville publicà els dos volums de La democràcia a Amèrica, el primer el 1835 i el segon el 1840, mentre que Beaumont publicà els dos toms de Marie, ou l’esclavage aux États-Unis, tableau de moeurs américaines, una combinació de novel·la i comentari social que veié la llum el 1835. Els dos volums de Tocqueville tingueren una recepció molt favorable, sobretot el primer, i menaren el seu autor a fer el salt a la política. Després d’un intent fallit el 1837, fou elegit diputat en 1839 per Valognes (Normandia) i de nou en successives eleccions censitàries de la Monarquia de Juliol. Continua llegint

‘La democràcia a Amèrica’ a L’Avenç

Share

(Ressenya publicada a L’Avenç, núm. 379, maig 2012)

Alexis de Tocqueville
La democràcia a Amèrica
Barcelona: Riurau Editors, 2011, 789 pp., 25€

El 1831 el pensador, polític i historiador francès Alexis de Tocqueville va viatjar als Estats Units per estudiar-ne el sistema penitenciari. A paritr de les notes preses durant la seva estada va publicar en dos volums La democràcia a Amèrica (1835-1840). Descrivint el camí pres per la democràcia nord-americana, va fomentar el debat de la direcció que havia de prendre la societat francesa després de la caiguda de l’Àntic Règim cap a un futur governat per la “majestat de les lleis” gràcies a la instrucció de la “ciència dels afers públics”. Des d’un primer moment aquesta obra, ara traduïda al català, es convertiria no només en un llibre bàsic per entendre l’Amèrica del segle XIX, sinó també en tot un referent per al liberalisme al llarg del segle XIX i part del XX i en un dels textos fundacionals de la ciència política.

Presentació de ‘La democràcia a Amèrica’ a València, 24/6/2012

Share

El dijous 24 de maig del 2012 presentarem a València el llibre La democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville (Riurau Editors, 2011). Serà a l’Aula Magna de la Universitat de València (La Nau, C/ Universitat, 2), a les 18.30h. En l’acte participaran Jaume Ortolà, traductor i editor; Francesc J. Hernández, sociòleg, i Antonio Ariño, vicerector de Cultura, Igualtat i Planificació de la UV.

Vegeu les notícies relacionades amb el llibre.

Un llibre d’història que ha de llegir tot filòleg

Share

(Article publicat a la revista El Temps, núm. 1455, 1-5-2012)

La democràcia a Amèrica
Alexis de Tocqueville
Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors. Barcelona, 2011.
798 pàgines / 25 euros

De La democràcia a Amèrica n’han parlat a casa nostra Josep Pla i J. Ferrater Mora. L’escriptor i periodista de Palafrugell, al llibre Les amèriques (1978), volum que aplega les cròniques dels tres viatges que va fer als Estats Units els anys 1954, 1960 i 1963. Pla hi proclama que és un “llibre meravellós sobre els Estats Units, que encara ningú no ha superat, considerat clàssic pels esperits de les procedències més diferents”, i comparteix amb Tocqueville l’admiració per la democràcia americana per la mateixa raó, perquè és un sistema que imposa la igualtat de condicions entre els ciutadans. A Pla li interessa sobretot el Tocqueville més polític i més social, el que recorda que la democràcia americana garanteix el lliure dret al treball i a la iniciativa personal, és a dir, en paraules de Pla, a l’actuació de la competència personal. però deixa de banda allò que Ferrater Mora apunta al pròleg de l’anterior Tocqueville traduït al català, L’Antic Règim i la Revolució (Ed. 62, 1983), que el noble francès no analitza únicament les manifestacions socials i polítiques a la llum de la democràcia, sinó també les culturals.

Efectivament, la persona que pensi que La democràcia a Amèrica és un tractat polític quedarà molt sorprès de veure la importància que hi adquireix el fet cultural. La segona part del llibre, dedicada a detectar la influència de la democràcia en tots els àmbits, comença amb un llarg apartat sobre el moviment intel·lectual dels Estats Units. El conformen 21 capítols, tan delimitats com “La indústria literària”; “Algunes fonts de poesia en les nacions democràtiques”; “Fesomia literària dels segles democràtics”; “Amb quin esperit cultiven les arts els americans”; “El mètode filosòfic dels americans”; “Com la democràcia americana ha modificat la llengua anglesa”, o bé “Per què l’estudi de la llengua grega i llatina és particularment útil en les societats democràtiques”. Per tant, el llibre hauria de formar part de les bibliografies de les facultats de filologia, no solament de les d’història.

Lluís Bonada

Traduït el gran estudi d’Alexis de Tocqueville sobre els beneficis de la democràcia americana

Share

(Article publicat a la revista El Temps, núm. 1454, 24-3-2012)

Per quines raons les grans revolucions, en una democràcia com la dels Estats Units d’Amèrica, seran improbables —l’única revolució factible va anar a càrrec dels negres, que estaven discriminats— mentre que a Europa seran freqüents? S’ho va preguntar el noble francès Alexis de Tocqueville (París, 1805 – Canes, 1859) en un dels capítols del segon volum del seu gran estudi sobre la democràcia americana, publicat el 1840, fruit d’un viatge als Estats Units de deu mesos, del maig del 1831 al febrer de 1832, durant el qual va visitar 17 estats dels 24 llavors existents, De la démocratie en Amérique.

Els dos volums, aplegats en un de sol i titulat La democràcia a Amèrica, apareixen finalment traduïts al català, gràcies a l’editorial Riurau, en versió de Jaume Ortolà. El conjunt fa 800 pàgines.

El primer volum, aparegut el 1838, l’autor de L’Antic Règim i la Revolució el va destinar —com diu ell mateix al pròleg— a mostrar la direcció que la democràcia, lliurada a Amèrica a les seves inclinacions i abandonada gairebé sense restriccions als seus instints, donava naturalment a les lleis, la marxa que imprimia al govern, i en general el poder que exercia sobre els afers públics. I el segon, a descriure la influència que hi exercia la igualtat de condicions i el govern de la democràcia sobre la societat civil, sobre els costums i les idees, sobre la feina i la cultura.

Es tractava, bàsicament, de treure la por que feia als europeus la igualtat entre els ciutadans –la igualtat d’oportunitats, s’entén— i anunciar els beneficis que la democràcia tenia sobre la societat, fins i tot sobre la literatura, sense amagar els perills que implicava.

I als qui pensaven que la democràcia faria iguals les dones als homes, els diu que “els americans no han imaginat mai que la conseqüència dels principis democràtics fos capgirar el poder marital i introduir la confusió d’autoritats a la família”. Per demostrar-ho, informa els europeus que “no veureu americanes que dirigeixin els afers externs de la família, que condueixin un negoci, que penetrin finalment en l’esfera política”. Som al 1840, cal recordar-ho.

Alexis de Tocqueville analitza a fons les relacions entre la democràcia i la llengua, la literatura —de la poesia al teatre—, la indústria, les arts, les ciències, la filosofia, la religió, les associacions, la premsa la família, els joves, els sous, l’exèrcit, l’honor, la vanitat nacional, el benestar, l’eloqüència parlamentària o fins i tot els monuments, entre més àmbits, alguns dels quals entren en el terreny de la psicologia social. L’autor és clarvident, diu Jaume Ortolà, en l’anàlisi de les fortaleses i les febleses de les societats democràtiques, “que diagnostica amb sorprenent precisió en el mateix instant del naixement d’aquestes societats”. Entre més motius, perquè no ha cedit mai conscientment a la temptació, proclama ell mateix, d’adaptar les idees als fets. I per haver descobert la “influència prodigiosa” que exerceix la igualtat de condicions sobre la societat.

Lluís Bonada

‘Alexis de Tocqueville: combatre els extremismes’, de Joaquim Armengol

Share

(Article publicat al diari Ara, 7 de març del 2012)

En un país bo personalitats com la de Jaume Ortolà serien abundants i viurien una normalitat social profitosa, però és cert que som al cantell d’un país anormal, més aviat morent, d’un desconhortador interès per la vida intel·lectual seriosa. De tal manera que figures vitals com la del professor Ortolà resulten excepcionals. Ell sol ha traduït, prologat i editat els dos volums de La democràcia a Amèrica, que Alexis de Tocqueville (1805-1859) va escriure durant els anys 1835-1840.

Tocqueville i Gustave Beaumont emprenien viatge, l’abril del 1831, cap a Amèrica. En nou mesos i mig recorrien més d’onze mil quilòmetres, trepitjant disset dels vint-i-quatre estats que hi havia aleshores, recopilant documentació i entrevistant-se amb tota mena de gent. D’aquesta experiència en sortia la seva impressionant i atípica obra magna, un estudi sociofilosòfic de gran magnitud, tant per la intenció vastíssima dels seus interessos intel·lectius com per l’anàlisi fonda i precisa davant la jove democràcia naixent. Tocqueville intenta abastar-ho tot, mirar-ho tot, les entranyes, la superfície, el compost, la respiració, l’origen i les conseqüències del que suposa l’estat democràtic al Nou Món.

El primer volum indaga en tot el teixit polític i l’estat social, el poder federal, legislatiu, la sobirania del poble, el funcionament del govern, les associacions polítiques, la llibertat de premsa, etc. El volum segon, en canvi, aprofundeix més en l’aspecte intel·lectual i la filosofia dels americans, l’educació, l’art, la indústria literària, els diaris, l’individualisme, el gust pel benestar, els hàbits, les opinions, els costums, la religió, l’esclavatge dels negres i l’aniquilació dels pobles indis… L’assaig és un estudi prolix, sempre comparatiu, entre el continent europeu i l’americà. Quan a la vella Europa triomfava la monarquia absoluta, i encara hi flotaven les ruïnes de la llibertat oligàrquica i feudal, a Amèrica sorgien les més agosarades teories de l’esperit humà, posades en pràctica per una societat modesta que improvisava una legislació sense precedents basada en la llibertat. Una autèntica llibertat moral i civil que trobava la seva força en la unió dels ciutadans. És la bella sobirania del poble, on cada home és considerat tan instruït, virtuós i fort com qualsevol altre dels seus semblants, de tal manera que cada individu té una posició d’igual equitat a la d’un sobirà, i participa amb paritat del govern. És la llibertat sagrada de fer tot el que sigui just i bo, sense haver de témer res ni ningú.

Tanmateix, Tocqueville no exposa només els fets i el funcionament, sinó que analitza i aprofundeix en els beneficis i avantatges reals de la sorprenent democràcia americana, tant com en els seus vicis i perills. Per això, l’objectiu principal del llibre sembla fer comprendre les causes del fenomen democràtic i la seva pervivència, i donar a conèixer aquelles lleis que en serven la vida, i aquelles que la posen en perill, però insistint a bastament en els trets essencials que la nodreixen: els costums, els hàbits del cor, l’estat moral, l’intel·lectual i la unió bàsica entre religió i política, harmonitzant, tal com diu amb ironia, el cel i la terra.

L’assaig té alguna cosa de sublim, tant per l’anàlisi enlluernadora i precisa de les fortaleses i debilitats de les societats democràtiques modernes que, d’alguna manera ens impliquen vivament, com pel seu sentit profètic. Certs vaticinis deixen perplex. Sense oblidar un posicionament personal i les sorprenents intuïcions que Tocqueville pondera en el mateix instant que es desplegava aquella societat nova. La llengua usada és exquisida, sòbria, d’un gran lirisme i esplèndida volada clàssica. La impressió general que deixa el llibre és francament meravellosa.

La democràcia a Amèrica és un llibre contra la ingenuïtat i els prejudicis, que rebutja de pla el determinisme històric, apel·lant sempre al bon gust i a la intel·ligència. Un tractat de veritable estima a la democràcia, pròdig i fonamental per combatre els extremismes. Si més no, en el camp de les idees.

Llegir ‘La democràcia a Amèrica’ en 2012

Share

(Article de Ricard Chulià publicat en Saó, núm. 367, gener 2012)

[…]

Fet i fet, ens trobem en una mena d’època estranya, diferent, difícil d’aprehendre. Quasi podríem qualificar-la com a refundacional. A la primera meitat del segle XIX, Alexis de Tocqueville portava la bona nova a Europa dels nous aires de la democràcia que venien de la jove Amèrica, després d’un llarg periple del nou estat fundat amb els ideals de la il·lustració i que va ser una de les primeres creacions del nacionalisme modern, l’eina democratitzadora de la societat, l’expressió del canvi de paradigma del súbdit al ciutadà.

Fa molt de temps que es comenta l’adagi que en les decisions americanes hauríem de tindre dret de vot tota la població del planeta, ja que, en bona mesura, el govern de l’Imperi ens influeix d’una manera determinant. La pugna sembla decisiva i important. Cal llegir La democràcia a Amèrica en 2012. Ens sembla una necessitat imperiosa. I cal alegrar-se —i felicitar-se— que açò siga possible gràcies a la magnífica tasca de Jaume Ortolà al capdavant de Riurau Editors.

 

‘Tocqueville, avui’, de Ferran Caballero

Share

(Article publicat a Catalunya Oberta, 25 de gener del 2012)

Ahir dimarts, i amb el patrocini de la FCO, es va presentar la traducció al català del clàssic d’Alexis de Tocqueville  La democràcia a Amèrica. Com sempre que es presenta un clàssic, el primer que cal fer és defensar la conveniència, o fins i tot la necessitat, de la seva lectura. El que ens hauria de portar a llegir els clàssics no és l’exercici masoquista de l’erudit sinó l’interès genuí per aprendre algunes coses importants. Però aquest afany per aprendre seria encara una defensa insuficient si els clàssics no tinguessin res a ensenyar-nos. De fet, la principal reticència a considerar seriosament els pensadors del passat com a mestres és que, precisament per ser pensadors del passat, no poden ser mestres del present. Aquest prejudici reconeix, amb tota la raó del món, que en els segles que ens separen d’aquests pensadors del passat hem tingut temps per aprendre moltes coses. Hem tingut temps, fins i tot, de construir societats que no només no eren les seves sinó que ni tan sols podien imaginar. Però oblida la possibilitat que en tots aquests anys també hem tingut temps d’oblidar algunes coses. Fins i tot, algunes coses que podrien ser importants. Així, quan constatem l’eterna actualitat dels clàssics, el fet que aquests sempre semblen escrits ahir mateix, no fem més que constatar l’eterna actualitat dels temes que tracten. Les seves preocupacions, els seus problemes, també són els nostres i per això les seves reflexions poden servir també a les nostres.

Ens hem cansat de sentir que vivim una crisi profunda de la democràcia. Aquesta insistència no fa certa la tesis, però sí que evidencia que el debat sobre els fonaments de la democràcia segueix viu. I per encarar serenament aquest debat pocs textos ens poden ser de més ajuda que el de Tocqueville, que analitza, sense les urgències del present, les característiques i els problemes fonamentals de la jove democràcia americana. Llegint Tocqueville recordem, per exemple, que el sorgiment o la implantació de la democràcia necessita unes determinades condicions socials d’igualtat. L’oblit d’aquesta aparent obvietat està al darrera tant de les excessives esperances de l’administració W. Bush respecte a la democratització de l’Irak i l’Afghanistan, com de l’il·lús entusiasme que tants occidentals, també de bona fe, van exhibir durant la Primavera àrab, quan encara era Primavera.

D’aquesta mateixa qüestió se’n deriva, a la vegada, un problema fonamental de les democràcies, com la possibilitat que hi hagi una tensió entre la igualtat i la llibertat. Si Tocqueville es preocupa d’aquesta possible tensió, és perquè és conscient que el govern popular no té per què ser necessariament el millor govern, o el govern més assenyat. La igualtat social no es dóna ni en la capacitat ni en la preparació intel·lectual dels ciutadans. Així, contra el que deia creure Zapatero quan va pujar al govern, i com ha demostrat precisament des del govern estant, és evident que hi ha molt pocs ciutadans en condicions de governar bé. Del recordatori d’aquesta obvietat, que tant es va ridiculitzar quan CiU la va situar el centre de la campanya electoral parlant del “Govern dels millors”, en depèn en gran mesura el sentit de la mateixa democràcia, si és que aquesta ha de ser alguna cosa més que el règim que permet al poble triar entre el seu tirà i el seu botxí.

Al llibre de Tocqueville també hi trobem importants reflexions sobre la relació entre els diferents nivells de govern, que no sempre té a veure amb qüestions administratives, com en el debat de les diputacions, sinó amb qüestions bàsiques per a la vida en comú, com són la formació del caràcter i la consciència col·lectiva, al centre del debat sobre l’Estat de les autonomies o la integració europea. O sobre la problemàtica relació entre política i religió, que no sempre s’ha d’entendre com la relació que s’estableixi entre el govern eclesiàstic i el govern secular, sinó entre la moral pública i la llei civil. Les opinions que tenim sobre totes aquestes qüestions, tot allò que considerem obvi o ho donem per sabut, en definitiva, tots els nostres prejudicis, no són res més que l’eco llunyà de les paraules de grans pensadors com Alexis de Tocqueville. És per això que tornar a les seves obres, rellegir els clàssics del pensament, segurament sigui condició sine qua non per poder pensar autènticament sobre els problemes que constantment ens preocupen.