‘Lwów, de la pèrdua a l’anihilació’, de Joan Garí

Share

(Article publicat al diari Ara el 25/1/2013)

Lwów és una ciutat de la Galítsia oriental que va pertànyer a Polònia fins al 1945. Des de llavors forma part d’Ucraïna. És un enclavament estratègic per on han passat els grecs, els armenis, els italians, els alemanys, els polonesos, els jueus i els ucraïnesos. Cadascú ha anomenat la ciutat en el seu idioma: Lemberg en alemany, L’viv en ucraïnès, Lemberik en jiddisch. Els cent cinquanta mil jueus que hi vivien abans del nazisme van ser exterminats en la seua pràctica totalitat per Hitler. Stalin va perseguir els polonesos amb una vesània equiparable. Ara és una ciutat ucraïnesa que cerca retrobar-se amb les seues arrels multiculturals i plurinacionals.

En realitat, Lwów ja era una urbs molt literària abans que algú parés esment en el paper essencial que representà dins el procés de destrucció dels jueus de l’Europa Oriental. L’any 2007, sense anar més lluny, es van publicar en castellà, per pura coincidència, tres llibres que evocaven a l’uníson la ciutat perduda des d’una perspectiva polonesa. Continua la lectura de ‘Lwów, de la pèrdua a l’anihilació’, de Joan Garí

‘Una ciutat sota el nazisme’, d’Enric Sòria

Share

(Article publicat al diari Ara, 1/12/2012)

Riurau és una editorial petita, però coratjosa, que ha publicat llibres de l’envergadura del Faustde J.W. Goethe, i La democràcia a Amèricad’Alexis de Tocqueville, i que mereix tota l’atenció. Ara ens sorprèn amb un llibre breu i poc conegut que també mereix de sobres aquesta atenció. Es tracta de les memòries d’una de les poquíssimes supervivents de l’abans nombrosa població jueva de Lwow (ciutat també anomenada L’viv i Lemberg), l’antiga capital de la regió de Galítzia i ara pertanyent a Ucraïna, que els nazis van ocupar de l’any 1941 al 1944. L’autora, Janina Hescheles, va ser rescatada per un grup resistent jueu polonès el 1943 i es va salvar, amagada en un refugi de Cracòvia. Allà, quan la seua vida encara penjava d’un fil, redactà aquestes pàgines. En aquells moments, l’autora tenia 12 anys.

L’edat de l’autora ha fet que en alguna ocasió s’haja comparat aquest text amb el cèlebre diari d’Anna Frank, Continua la lectura de ‘Una ciutat sota el nazisme’, d’Enric Sòria

Amb uns ulls de xiqueta, d’Enric Sòria

Share

(Article publicat al diari El País, 12/11/2012.)

No és la primera vegada que esmente ací les activitats de Riurau Editors, no solament perquè és una empresa altament meritòria, sinó, sobretot, perquè de tan meritòria com és, no deixa de sorprendre’ns. El fundador d’aquesta editorial és un jove músic valencià que, cap al 2009, es va traslladar a Barcelona, Jaume Ortolà. Des de llavors, ha anat publicant un grapat selecte de títols de la categoria del Faust de Goethe –ni més ni menys-, el Michael Kohlhaas i El príncep de Homburg de Heinrich von Kleist, La democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville, els Contes drolàtics d’Honoré de Balzac i Sentit comú de Thomas Paine, entre altres. El que tenen en comú és que són obres mestres d’això que en diem la civilització occidental, llibres que convé de llegir i rellegir moltes vegades i que se’ns fan indispensables. I si és cert que hi ha molta gent al món que fa la seua vida, sembla que prou bé, sense sentir la necessitat de llegir-los, l’única cosa que podem dir és que ells s’ho perden, i que perdre’s el millor no val la pena.

Alguns d’aquests llibres ja s’havien traduït al català –en versions molt antigues-; d’altres, és gràcies a Riurau que els podem llegir en la nostra llengua. És un gran servei. Cal dir, a més, que Ortolà no és solament el fundador i director de l’editorial. També n’és l’ànima, el factòtum i el traductor –molt competent- de la majoria dels títols a què adés m’he referit. De tant en tant, col·labora en aquests treballs un altre valencià, Guillem Calaforra, autor d’un notable assaig sobre música, So i silenci, i d’algun pròleg substanciós. Ara és el traductor d’un llibre que és una altra sorpresa. Ací no es tracta d’un clàssic recuperat, sinó d’un document estremidor: els records d’una de les escassíssimes supervivents de la comunitat jueva de Lwow, destruïda pels nazis durant la Segona Guerra Mundial, redactats a corre-cuita per l’autora, llavors una xiqueta de 12 anys.

Amb els ulls d’una xiqueta de dotze anys és exactament el que el títol ens diu que és. Janina Hescheles tenia 10 anys quan l’exèrcit alemany entrà a la seua ciutat. Aquell mateix dia, va veure desaparéixer son pare per sempre. Els carrers eren plens de gent que colpejava els jueus, amb pals, graneres, pedres i el que fóra. Tot eren crits, sang i vidres trencats, fins al punt que “no es podia reconéixer la ciutat”. El malson va començar així, i en el cas de Janina havia de prolongar-se, cada volta pitjor, durant dos anys, fins que un grup resistent jueu va aconseguir rescatar-la i amagar-la en un refugi de Cracòvia, on, encara en perill, va redactar aquests records.

Les breus memòries de Janina Hescheles són un dels documents més espantosos que ens ha deixat aquella esgarrifosa bogeria que va ser l’extermini dels jueus d’Europa. I ho són perquè ens ho conta una xiqueta atemorida, amb aquella capacitat de suportar quasi qualsevol cosa que tenen els xiquets i, d’altra banda, amb aquell profund desvaliment dels infants abandonats, perduts en circumstàncies monstruoses. Per a Janina, els carrers familiars es van convertir de sobte en un infern, va veure morir sa mare, va veure el rebuig i l’odi dels seus parents no jueus, va veure la dignitat i la impotència d’un heroisme condemnat (“com que no volíem fer veure el nostre estat deplorable, pel camí cantàvem marxes alegres”). Les seues reflexions són esforços desesperats per assimilar coses inconcebibles. Les seues descripcions, en canvi, tenen la precisió implacable que de vegades habita en la mirada d’un infant trasbalsat. Amb raó diu Iaroslav Hyrtsak que aquestes “són pàgines molt difícils de llegir, però hom no pot deixar de llegir-les”. Ni el lector més avesat a aquesta mena de literatura deixarà de sentir-se commogut per l’experiència i la mirada d’aquella xiqueta aterrida i valenta que va ser Janina Hescheles.

En efecte, aquest és un llibre excepcional, i també poc conegut. Es va publicar en polonés el 1946 i després s’ha traduït a l’alemany, a l’ucraïnés i al rus. Gràcies a Guillem Calaforra –que és un savi rastrejador de textos poderosos- i a Riurau, s’ha editat abans en català que en anglés, per exemple. A més, s’ha editat molt bé. L’excel·lent versió de Calaforra va acompanyada d’un pròleg explicatiu del traductor, un altre del professor de la universitat de Lwow (ara L’viv) Iaroslav Hyrtsak i d’un text escrit per a l’ocasió per l’autora, que encara viu. A més, l’edició inclou els poemes que Janina va escriure quan tot el seu món era aniquilat, i que tampoc són fàcils d’oblidar. Si en bona part la cultura és un intent tenaç de preservar la vida amb la memòria —i és precisament això el que ens caracteritza com a humans—, aquest llibre en fa honor, a la cultura i a la humanitat. Riurau pot estar orgullós d’haver-lo publicat, i nosaltres, li hem d’estar agraïts.

Enric Balaguer sobre ‘Amb els ulls d’una nena de dotze anys’

Share

(Publicat al blog d’Enric Balaguer el 29 d’octubre del 2012.)

Un nou testimoni de la Xoà (mot hebreu que significa destrucció o calamitat, desvinculat del sentit de sacrifici pel foc que té el terme Holocaust) és el que presenta el diari recent publicat per l’editorial Riurau en traducció de Guillem Calaforra. Parlem del diari de Janina Hescheles, Amb els ulls d’una nena de dotze anys, una supervivent de l’extermini nazi a la ciutat de Lwów i que conta, des de la realitat infantil, prematurament madura, els desgavells viscuts. El trencament de la civilització també pressuposa un esgarrament de les formes literàries. I si bé no deixa de costat el conjunt de camins de l’escriptura (com augurava T.H. Adorno) sí, però, que propicia l’hegemonia d’alguns de testimoni directe com ara l’informe autobiogràfic.

Tot i que en els darrers vint anys han aparegut obres tan significatives com les de W.G. Sebald o Bernhard Schlink, El lector (1995). Aquesta última la història d’amor entre un escolar i una dona major que havia estat vigilant en un camp de concentració. La militància nazi i l’activitat a la qual va accedir, que volia dissimular de totes totes, era la conseqüència del seu analfabetisme. Doncs bé, tot i aquesta confluència des de la creació literària, allò que és producte del testimoni, com és el cas, es revesteix d’una força insubstituïblement superior.

Al diari de Janina trobem el seguiment de les peripècies repressives a la seua ciutat contra els jueus. Hi ha escenes colpidores. En molts moments soprén veure la capacitat de resistència humana a les catàstrofes. I sens dubte ens arriba el to corglaçador amb què una xiqueta va veure i viure aquell cafarnaün de crueltat. L’escriptura de l’autora és, amb tot, serena, directa, transparent, viva. Sorprén la maduresa precoç, l’enteniment de les seues observacions. No sols hi ha l’efecte agressiu dels oficials alemanys o ucraïnesos, sinó també la dels col·laboradors jueus.Tot portava a l’anihilament de la protagonista, però no va ser així i a través d’una xarxa clandestina jueva es va poder salvar. Al 1950, Janina Hescheles se’n va anar a Israel, on va fer estudis universitaris i es va casar, i on encara viu.

Alguns fragments:

Llavors ella estava passant el pitjor, el que jo havia passat fins aquell dia, aquella lluita amb mi mateixa, perquè allò que en mi cridava “Viure!”,i que després de tornar de ca la tia havia fet les paus amb el destí, era un cadàver viu.

No volia reflexionar-hi més profundament, perquè sentia que de nou deixaria de creure en l’existència de Déu, i la fe era també una esperança. Vaig decidir que dejunaria.

Em dolia més el fet que em pegués un jueu. Amb el retorn ja no hi hagué tant d’ordre.

Novetat: Amb els ulls d’una nena de dotze anys

Share

Juny de 1941. Al principi de l’Operació Barba-roja, els alemanys ocupen la ciutat de Lwów, a la Galítsia oriental (ara Ucraïna). Els nacionalistes ucraïnesos els reben amb aplaudiments. Els soldats del Reich militaritzen el gueto i, poc després, creen un camp de treball per a jueus als afores de la ciutat, al carrer Janowska. En molt pocs dies, una xiqueta d’onze anys perd els seus pares i va a parar al camp «Janowski». És Janina Hescheles.

Amb els ulls d’una nena de dotze anys és el que Janina va escriure el 1944, just després que els antifeixistes la rescatessin del camp i li donessin una llibreta i un llapis. Escrites clandestinament en plena apocalipsi bèl·lica, aquestes memòries reflecteixen una sensibilitat, una intel·ligència i una maduresa molt superiors a la mitjana de la seva edat llavors. L’autora hi relata, amb una sorprenent economia de mitjans, el contacte quotidià cara a cara amb la barbàrie, des de la perspectiva privilegiada d’un infant. El que Janina Hescheles ofereix és inaudit i no ho trobarem ni tan sols en el famós llibre d’Anna Frank: una descripció de les experiències extremes de l’Holocaust, dintre i fora tant del gueto com del món concentracionari, explicades per una adolescent que va sobreviure. Una formidable invitació a reflexionar sobre la vida, la mort i el sentit de la història.

Janina Altman (Hescheles) va nàixer a Lwów (L’viv, Lemberg, Lemberik), i després de sobreviure a la Xoà va acabar els estudis de batxillerat i va emigrar a Israel. És doctora en química, ha exercit com a investigadora en institucions com el Technion (Institut de Tecnologia d’Israel) i la Universitat de Haifa, i ha publicat nombrosos articles en revistes internacionals. És autora d’una novel·la premiada a Israel —basada en les seves pròpies memòries sobre l’Holocaust— i d’un assaig sobre la resistència antinazi entre la joventut acadèmica alemanya. Actualment viu a Haifa.