(Article publicat al diari El País, 12/11/2012.)
No és la primera vegada que esmente ací les activitats de Riurau Editors, no solament perquè és una empresa altament meritòria, sinó, sobretot, perquè de tan meritòria com és, no deixa de sorprendre’ns. El fundador d’aquesta editorial és un jove músic valencià que, cap al 2009, es va traslladar a Barcelona, Jaume Ortolà. Des de llavors, ha anat publicant un grapat selecte de títols de la categoria del Faust de Goethe –ni més ni menys-, el Michael Kohlhaas i El príncep de Homburg de Heinrich von Kleist, La democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville, els Contes drolàtics d’Honoré de Balzac i Sentit comú de Thomas Paine, entre altres. El que tenen en comú és que són obres mestres d’això que en diem la civilització occidental, llibres que convé de llegir i rellegir moltes vegades i que se’ns fan indispensables. I si és cert que hi ha molta gent al món que fa la seua vida, sembla que prou bé, sense sentir la necessitat de llegir-los, l’única cosa que podem dir és que ells s’ho perden, i que perdre’s el millor no val la pena.
Alguns d’aquests llibres ja s’havien traduït al català –en versions molt antigues-; d’altres, és gràcies a Riurau que els podem llegir en la nostra llengua. És un gran servei. Cal dir, a més, que Ortolà no és solament el fundador i director de l’editorial. També n’és l’ànima, el factòtum i el traductor –molt competent- de la majoria dels títols a què adés m’he referit. De tant en tant, col·labora en aquests treballs un altre valencià, Guillem Calaforra, autor d’un notable assaig sobre música, So i silenci, i d’algun pròleg substanciós. Ara és el traductor d’un llibre que és una altra sorpresa. Ací no es tracta d’un clàssic recuperat, sinó d’un document estremidor: els records d’una de les escassíssimes supervivents de la comunitat jueva de Lwow, destruïda pels nazis durant la Segona Guerra Mundial, redactats a corre-cuita per l’autora, llavors una xiqueta de 12 anys.
Amb els ulls d’una xiqueta de dotze anys és exactament el que el títol ens diu que és. Janina Hescheles tenia 10 anys quan l’exèrcit alemany entrà a la seua ciutat. Aquell mateix dia, va veure desaparéixer son pare per sempre. Els carrers eren plens de gent que colpejava els jueus, amb pals, graneres, pedres i el que fóra. Tot eren crits, sang i vidres trencats, fins al punt que “no es podia reconéixer la ciutat”. El malson va començar així, i en el cas de Janina havia de prolongar-se, cada volta pitjor, durant dos anys, fins que un grup resistent jueu va aconseguir rescatar-la i amagar-la en un refugi de Cracòvia, on, encara en perill, va redactar aquests records.
Les breus memòries de Janina Hescheles són un dels documents més espantosos que ens ha deixat aquella esgarrifosa bogeria que va ser l’extermini dels jueus d’Europa. I ho són perquè ens ho conta una xiqueta atemorida, amb aquella capacitat de suportar quasi qualsevol cosa que tenen els xiquets i, d’altra banda, amb aquell profund desvaliment dels infants abandonats, perduts en circumstàncies monstruoses. Per a Janina, els carrers familiars es van convertir de sobte en un infern, va veure morir sa mare, va veure el rebuig i l’odi dels seus parents no jueus, va veure la dignitat i la impotència d’un heroisme condemnat (“com que no volíem fer veure el nostre estat deplorable, pel camí cantàvem marxes alegres”). Les seues reflexions són esforços desesperats per assimilar coses inconcebibles. Les seues descripcions, en canvi, tenen la precisió implacable que de vegades habita en la mirada d’un infant trasbalsat. Amb raó diu Iaroslav Hyrtsak que aquestes “són pàgines molt difícils de llegir, però hom no pot deixar de llegir-les”. Ni el lector més avesat a aquesta mena de literatura deixarà de sentir-se commogut per l’experiència i la mirada d’aquella xiqueta aterrida i valenta que va ser Janina Hescheles.
En efecte, aquest és un llibre excepcional, i també poc conegut. Es va publicar en polonés el 1946 i després s’ha traduït a l’alemany, a l’ucraïnés i al rus. Gràcies a Guillem Calaforra –que és un savi rastrejador de textos poderosos- i a Riurau, s’ha editat abans en català que en anglés, per exemple. A més, s’ha editat molt bé. L’excel·lent versió de Calaforra va acompanyada d’un pròleg explicatiu del traductor, un altre del professor de la universitat de Lwow (ara L’viv) Iaroslav Hyrtsak i d’un text escrit per a l’ocasió per l’autora, que encara viu. A més, l’edició inclou els poemes que Janina va escriure quan tot el seu món era aniquilat, i que tampoc són fàcils d’oblidar. Si en bona part la cultura és un intent tenaç de preservar la vida amb la memòria —i és precisament això el que ens caracteritza com a
