(Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo el 31 de gener del 2010)
En poc de temps han coincidit dues traduccions d’un clàssic de la literatura mundial, el “Faust” de Goethe. A primers de gener, parlàvem de la traducció que va fer Josep Lleonart en 1995 [vg. la nota al peu] i que reeditava Proa. Ara, de la mà de Riurau Editors, apareix una versió més recent que n’ha fet el benissenc Jaume Ortolà i que proposa una traducció versificada d’un text d’un grau notable d’exigència que el traductor, com bé escriu Guillem Calaforra al pròleg, fa que resulte accessible sense prescindir-ne del rigor que demana l’obra. El “Faust” és un text exigent, desproporcionat, ple de matisos i de referències, de registres diversos, una mena de compendi cultural que desborda totes les capacitats, però també una lectura imprescindible i enormement enriquidora. I la versió de Jaume Ortolà és una immillorable forma de tastar-lo. Si més no.
[Nota de Riurau Editors. En realitat la primera edició de la traducció del Faust de Josep Lleonart és de 1938, tal com diu per exemple la reedició de Proa de 1982. Aquesta dada, incomprensiblement, no és esmentada en la reedició de Proa del 2008. A més a més, aquesta darrera reedició (Proa, 2008) elimina, insòlitament, els tres pròlegs de l’obra de Goethe, que en la traducció original de Lleonart tenen els títols de «Dedicatòria», «Pròleg damunt l’escena» i «Pròleg en el cel», i que són una peça fonamental de l’estructura dramàtica i literària del Faust.]
