premsa – Pàgina 3 – Riurau Editors

‘Llibres duradors’, d’Enric Sòria

(Article publicat al diari El País, 22-12-2011, versió en pdf)

Deia Charles Peguy i ens recordava l’altre dia en la premsa Fernando Savater que “el periòdic d’ahir ja s’ha fet vell, mentre que Homer és sempre jove”. Els qui tenim costum de repassar diaris antics podem posar en dubte el primer membre d’aquesta comparació, perquè a voltes hi trobem articles tan vigents avui com el dia en què es van escriure; del que no tinc cap dubte és de la veritat que el segon enuncia. Un proverbi àrab sosté que totes les coses tenen por del temps, mentre que el temps té por de les piràmides. Més que de les piràmides, que un pèl erosionades sí que estan, el temps hauria de tindre por de la literatura d’Homer, que al cap dels mil·lenis i de les traduccions continua tan viva, tan capaç de meravellar i tan jove com sempre. Aquesta divagació potser tinga alguna disculpa ara que ve Nadal —que és temps propici a l’oci i els bons pròposits lectors—, pel fet que el conseller de Cultura català, Ferran Mascarell, acaba d’anunciar un pla per a fomentar la lectura. Pel que es veu, els catalans llegeixen més que la mitjana dels espanyols —no és gens difícil, dit siga de pas—, però menys que la gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetlada i feliç que viu al nord, i això és el que es pretén remeiar. Per descomptat, no tinc res en contra d’aquesta iniciativa, i menys encara si està ben ideada. Trobe encomiable que, en els nostres dies d’angoixes econòmiques, algú estiga capficat a elevar el nivell cultural de la població a partir d’un fonament tan elemental —i necessari, fins a nova ordre— com és el de la lectura. Més encara, sospite que, a València, una iniciativa així seria encara més desitjable, i més urgent. Ara bé, un servidor també creu, modestament, que hi ha llibres i llibres i que, posats a llegir, per què no prestar una mica d’atenció a aquells que sabem de cert que valen la pena? Res impedeix, d’entrada, que els llibres d’ara mateix siguen magnífics, tot i que alguns, com els diaris que llegia Peguy, es fan vells molt de pressa, però convindran ambmi que els clàssics tenen al seu favor una excel·lència llargament acreditada. Si han demostrat la seua vigència durant segles, és probable que continuen sent vigents la setmana que ve. En tot cas, no perdem res per comprovar-ho.

En català, l’edició de clàssics està vivint una bona temporada. N’és testimoni la reedició de la Bernat Metge que ofereix, a un preu ben mòdic, el diari Ara de Barcelona cada diumenge. És una verdadera llàstima que aquesta oferta, fins on jo sé, no arribe al País Valencià. Ací, una vegada més, l’escassa demanda valenciana de llibres i premsa en la nostra llengua ens juga una mala passada. Però també hi ha altres ofertes, com la que du endavant l’editorial Araiadés, que en els últims anys ha publicat textos d’Aristòfanes, Plutarc, Horaci i Ovidi, i que ara ens sorprén amb unes Converses de meuques de Llucià molt estimulants. O bé una edició magistral dels fragments i testimonis dels presocràtics, De Tales a Demòcrit, a cura de Joan Ferrer Garcia, publicada per la gironina Edicions de la Ela Geminada. Llevat d’algun petit defecte de maquetació -és una editorial jove-, aquest llibre només mereix elogis. L’estudi introductori és sòlid i fa goig de llegir, la traducció és fiable i la bibliografia més que suficient per a un instrument essencialment divulgatiu com aquest. Per fi tenim en la nostra llengua ni més ni menys que l’acta de naixement del saber occidental, que d’això es tracta. I convé no oblidar que els valencians hem participat en aquesta recuperació editorial amb dues memorables traduccions, les Històries d’Heròdot a càrrec de Rubén J. Montañés, el 2009, i l’Odissea en rotunds hexàmetres que, enguany, devem a Joan F. Mira.

I com que de clàssics, no solament hi ha els greco-llatins, voldria esmentar dues altres fites degudes a valencians: la primera traducció al català d’una obra mestra de la reflexió política de tots els temps, La democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville, que ha publicat Jaume Ortolà en la meritòria editorial Riurau, i la recopilació de les cròniques que redactà el Centre Excursionista de Lo Rat Penat —moltes obra de l’excel·lent observador i prosista que era Teodor Llorente— i que ha publicat Rafael Roca a l’editorial Denes en La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. Un llibre que enriqueix la nostra visió del país i de la gent que va aprendre a mirar-se’l amb estima, ara fa un segle, i que és el millor homenatge que ha rebut el patriarca de les lletres valencianes en el seu centenari. Qui faça una ullada a algun d’aquests llibres, crec que no perdrà el temps. Pot ser que el guanye.

‘El príncep d’Homburg’, ressenya d’Emili Morant

(Article publicat a la revista Espai del llibre, núm. 13, primavera del 2011)

Von Kleist, Heinrich
El príncep d’Homburg
Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors, Barcelona, 2009
110 pàgs

Poc abans d’una batalla contra els suecs, el general de cavalleria Friedrich Arthur von Homburg té una visió que li promet alhora la glòria militar i l’èxit amorós. Aquest trasbals el duu a ignorar les ordres prefixades al camp de batalla, de forma que tot i l’èxit de la campanya un consell de guerra el condemna a mort, capgirant completament les expectatives de triomf que el somni li havia mostrat. Aquest resum dels dos primers actes d’El príncep d’Homburg, de Heinrich von Kleist, deixa l’acció en el punt en què comencen a plantejar-se les qüestions principals de l’obra. Ha de perdonar l’elector de Brandenburg la indisciplina, heroica i benintencionada, del príncep, o ha de fer prevaldre la llei del país sobre la preferència personal del governant pel condemnat? Un dilema, aquest, que recorda el de Creont en l’Antígona de Sòfocles. D’altra banda: ha d’acceptar el príncep d’Homburg una mort honorable o ha de renunciar a la seua noblesa, a la seua dignitat i a la seua amant per a continuar vivint? Aquestes disjuntives, impossibles de resoldre d’una forma plenament satisfactòria, fan de l’obra una tragèdia; tanmateix, alguns elements atípics que l’editor explica després del final del text (amb un bon criteri que respectarem ací) revelen la seua originalitat, problemàtica en l’època en què fou escrita però ben pròxima a les preocupacions modernes.

Jaume Ortolà, traductor i editor d’aquesta obra mestra del teatre romàntic alemany, ens regala una versió de la qual podem destacar la facilitat amb què es llegeix i la bella factura dels decasíl·labs en què ha triat lliurar-nos el text. Els qui per no saber alemany no podríem comparar-la amb l’original podem, en qualsevol cas, apreciar l’acurada composició dels versos i la suggeridora ambigüitat dels sentiments i raonaments dels personatges; una obra en què la trama se sosté més en l’evolució de les seues actituds que no en una seqüència complexa de fets, demana una traducció tan meritòria i eficaç com aquesta.

Ressenya de ‘So i silenci’ a Caràcters

(Text de Vicent Minguet publicat a la revista Caràcters, núm. 54, gener del 2011)

Guillem Calaforra
So i silenci. Assaigs sobre música
Riurau editors, Barcelona, 2010
242 pàgs.

Compassos d’espera

Que es poden dir, i per tant escriure, coses amb sentit sobre música, d’una manera estèticament eficaç, tal i com defensa Guillem Calaforra a l’Obertura del seu recentllibre d’assaigs sobre música clàssica, So i silenci, és una qüestió fora de dubtes. Ara bé, que aquestes hagin estat escrites –o dites, si més no– en la nostra llengua, ja és un altre assumpte digne d’estudi. El mateix autor s’encarrega de recordar-nos al pròleg el fet que la literatura d’idees de temàtica musical en català és una qüestió de minories ínfimes. En efecte, només caldria fer una ullada a les prestatgeries de les nostres biblioteques, o de les principals editorials en català, per tal de constatar l’immens buit present –un silenci més– en allò que alguns anomenen des de la seva particular normalitat, la terra de la música i dels músics. Continua la lectura de Ressenya de ‘So i silenci’ a Caràcters

‘Kakània’, article de Joan F. Mira

Joan F. Mira parla de Guillem Calaforra i el seu llibre So i silenci, publicat per Riurau Editors, en l’article “Kakània” (El Temps, núm. 1374, 12-10-2010):

Una circumstància que ara no cal explicar amb detall (em van convidar a fer la conferència inaugural del Katalanistentag, el congrés dels catalanistes acadèmics de llengua alemanya), ha fet que coincidira uns dies a Viena amb un grapat d’amics i coneguts, entre ells el meu amic Guillem Calaforra, que té, amb tota certesa, el cap més ben fet i més ben ple de la seua generació. Calaforra, a més de ser un magnífic traductor de textos complicats del polonès i de l’alemany, és assagista de molt alta volada: el seu treball sobre el pensament de Joan Fuster és el millor estudi que s’ha fet sobre el tema, i el seu llibre recent sobre música i músics, So i silenci, és simplement impressionant. Calaforra és un home del Camp de Túria que es defineix com a rigorosament centreeuropeu, és a dir mig eslau i mig germànic de vocació, i això es nota. D’una altra banda, segurament és massa racional, i té una mica de recel davant de les mostres carregades d’excessos de gust dubtós i d’estètica fàcil, com ara el romanticisme elemental, l’òpera i la sarsuela, i la Viena dels Habsburg. Jo, que sóc una miqueta menys exigent en la matèria (tant la musical, per ignorància, com l’arquitectònica i l’artística en general), m’he tornat a reconciliar amb aquesta ciutat poderosa i gloriosa, i amb tot el que representa. […]

Ací podeu llegir l’article complet.

‘Amb la música a dins’, d’Enric Sòria

(Article publicat al Quadern valencià del diari El País, 23-9-2010)

Ho diu Guillem Calaforra a l’inici del seu So i silenci [Riurau Editors, 2010]: escriure assaig en català sobre música clàssica és una activitat quasi inaudita. En aquest idioma i sobre aquest tema, hi ha molt pocs llibres, encara menys que sobre cinema, que ja és dir. Ara mateix (sense cap pretensió d’exhaustivitat, per descomptat), recorde algun títol amb voluntat literària de Miquel Desclot i de Jaume Radigales, i unes pàgines incisives i francament brillants de Ferran Sáez, inscrites en els seus assaigs més divagatoris. És a dir: a penes res. I això, en un país amb tan proclamada fama d’amor a la música com el nostre —que almenys ha produït una bona quantitat de músics professionals—, no deixa de ser xocant.

El mateix Calaforra, que sap molt bé de què parla, ens en dóna les raons: “La literatura d’idees és cosa de pocs” sempre, i la literatura d’idees en català, per tant, ha de ser cosa de poquíssims, i en efecte ho és. D’altra banda, escriure literatura sobre música, amb rigor i claredat, tal com ell es proposa de fer-ho, té dificultats afegides en qualsevol idioma. La música se situa més ençà o més enllà del llenguatge, i aquest es revela inepte a l’hora de parlar-ne. En el millor dels casos, ens ofereix un grapat de vagues analogies, que poden resultar il·lustratives quan ens parlen de sons que ja coneixem o de sensacions que ja hem experimentat. En un nivell més tècnic, el llenguatge de l’anàlisi musical pot ser útil, i els professionals se’n serveixen tan bé com poden, però el lector profà deixa de comprendre-hi res i, lògicament, se’n desentén. L’alternativa és escriure banalitats amb gràcia, i llavors els qui se’n desentenen són els qui saben de música, perquè s’adonen de seguida que llegir això no és més que perdre el temps. En aquest tema, esquivar alhora l’especialització estricta, la divulgació impersonal i la mera verborrea, i construir un text que puga interessar al músic competent i al lector pur —aquell que, en la literatura, busca sobretot literatura— és una empresa a bastament difícil, i en català quasi desesperada. Per això no ens ha d’estranyar que el pròleg d’aquest llibre siga una descomunal amplificació de la venerable captatio benevolentiae, amb el contrapunt, diria jo, d’un joc de variacions —ben oportunes— sobre el povera et nuda vai filosofia del senyor Petrarca. I ja s’entén.

No cal ni dir que So i silenci és una absoluta raresa, i això ja té el seu mèrit. A més, crec que és un encert, cosa que té un mèrit més substantiu. El professional comprovarà amb complaença que Calaforra sustenta els seus arguments amb dades i partitures. El profà, pel seu costat, no té per què recular davant d’això, perquè el text s’entén molt bé tot sol. La seua lectura pot irritar-nos, intrigar-nos, fer-nos somriure (amb complicitat o amb astorament) o informar-nos, però no ens deixa indiferents. Calaforra combina d’una manera ausades peculiar un sentit comú coriaci amb un humorisme d’allò més insolent, que l’autor no fa res per reprimir i que dóna molta alegria al conjunt. El resultat és intel·ligent, documentat i notòriament desinhibit. El lector amb algun interés per la cosa musical només ha de lamentar que el llibre se li farà breu, perquè molts dels seus passatges —particularment la secció d’aforismes titulada “Notes falses”— són una esmolada festa.

Quan la informació i la desimboltura s’alien com en So i silenci, l’autor es guanya a pols el dret a dir el que li vinga en gana. I Calaforra exerceix aquest dret com ben pocs. Pot saber greu pel pobre Schumann —que, al meu modest parer, en té ben poca culpa—, per no parlar de Chopin. El romanticisme —el diabolus in musica, pel que sembla— troba en aquestes planes poca indulgència. En canvi, l’autor sap dir coses molt valuoses i compartibles sobre la seua experiència de la música, sobre el misteri del so i el del silenci, la querella dels antics i els moderns, Bruckner, Beethoven, l’elusiu Celibidache o aquell innominable estaquirot mediàtic que va ser Von Karajan. Hi ha autèntiques troballes, com la secció de clàssics (encara) no canònics. Un pot sentir se feliç de coincidir en l’apreciació de Schnittke i Hartmann, i fer-se el ferm propòsit de conéixer millor Pettersson i Loewe, mentre es pregunta què podria dir el nostre autor del malaguanyat Hugo Distler, o de Friedrich Cerha, o de la pila de nord-americans i eslaus que atapeeixen la secció contemporània de les botigues del ram. El llibre és tan amé que sap a poc, ja dic. Calaforra té els dons de l’estocada ràpida, l’erudició compacta i la frase feliç. Al darrere, i sustentant aquestes qualitats (i d’altres), hi ha un amor apassionat pel seu tema. Guillem Calaforra té, com volia Shakespeare, la música en ell mateix. I és per això que hi confiem, i que ens commou.

Contes drolàtics, ressenya a Time Out

(Article de Jordi Nopca, publicat a la revista Time Out, 23 de juny del 2010)

L’aparició dels Contes drolàtics d’Honoré de Balzac (1799-1850) és una notícia que caldria celebrar amb una gran festa: amb un carnaval grotesc a la manera de Rabelais, de qui Balzac rescata el títol d’un dels seus llibres (Les songes drolatiques de Pantagruel) i, sobretot, de l’esperit descordat, la irreverència constant i l’ambientació medieval. Si les drôleries rabelaisianes canviaven la voluntat edificant per la distracció, Balzac es planteja un objectiu similar: “Els cent contes drolàtics són fets més per a aprendre la moral del plaer que per a procurar lo plaer de fer la moral”.

El pare del realisme francès canvia la dissecció exhaustiva de la societat francesa del segle XIX de les desenes de novel·les de La comèdia humana per l’esbargiment d’aquest recull de narracions breus, de les quals només va arribar a escriure’n trenta. Escrites entre 1832 i 1837 —i traduïdes per primera vegada al català—, aquestes diversions farcides d’aprofitats, fresques i corrupcions morals (no qüestionades) parlen en una llengua carregada de neologismes i expressions rinxolades servida amb l’elegància pertinent gràcies a Jaume Ortolà, que també ha traduït el Faust de Goethe i El príncep d’Homburg i Michael Kohlhaas de Heinrich von Kleist. Els farbal·lans lingüístics que Balzac fa servir —i que els personatges dels contes aixequen impúdicament: un percentatge elevat de narracions és de temàtica sexual— tenen com a objectiu “recuperar el geni de la llengua, suposadament amagat en la innocència del passat”, segons escriu Ortolà al pròleg. Rabelais és el model principal de l’autor, però algunes de les pàgines d’aquests Contes drolàtics també fan pensar en les potineries del Decameró de Bocaccio i en l’obscenitat dialèctica de Le moyen de parvenir de François Béroalde de Verville. Llegiu, si no, la conclusió que Balzac treu després de presentar-nos la bonica fadrina de Portillon: “Innombrables senyores que vosaltres sabeu han estat violades de bon grat per més de deu senyors, sense fundar altres llits que els de llurs marits. Cal relatar aquest afer per a rentar l’honor d’aquesta bona xicota que rentava les brutícies d’altri, i que des d’aleshores tingué tant de renom per sa gentilesa i son esperit.”

Jordi Nopca

‘L’altre Balzac’, de Jordi Llovet

(Article publicat en el “Quadern” de Catalunya del diari El País, 20-5-2010)

L’aparició d’una edició catalana dels anomenats Contes drolatiques, de Balzac —Contes drolàtics, traducció de Jaume Ortolà, Barcelona, Riurau, 2010—, permetrà als lectors catalans entrar en tot un “altre” món de la literatura balzaquiana, mai editat ni tan sols parcialment al país nostre, i escassament o parcial a la resta de l’Imperi. Si jo els coneixia va ser perquè l’any 1972, trobant-me a la ciutat de Frankfurt, vaig veure que el llibreter Corvet, establert a la plaça Goethe, en tenia un exemplar —era la famosa cinquena edició, de 1855, la primera que portava les il.lustracions de Gustave Doré— i, tot desdinerant-me, vaig comprar-la per una suma que es trobava, de fet, més enllà de les possibilitats d’un estudiant de doctorat: però és molt bonica, en pell sencera, i la tinc des de llavors per al meu goig i enveja dels visitants.

Tant l’editor francès d’aquest llibre —Pierre-Georges Castex, a les Oeuvres diverses de Balzac editades a la Bibliothèque de la Pléiade—, com l’editor català ja esmentat, insisteixen a veure una unitat entre aquesta obra “de folga” de l’autor i l’obra seriosa, és a dir, la Comèdia humana. Però això no acaba de ser cert. En realitat, aquests Contes drolàtics formen part d’una mateixa moneda, però en són l’altra cara. D’un costat, hi ha aquesta fabulosa crònica de la França de la primera meitat del segle XIX, la Comèdia, suma de costums de ciutat i de província i crònica novel.lada, insubstituïble, d’aquell temps. De l’altre, aquests contes, que Balzac va escriure per divertir-se a cor què vols, però que no van aconseguir cap èxit quan es van publicar, quasi tots en vida de l’autor.

A la dècada de 1830, en certa manera com a contrapunt de la sentimentalitat romàntica —que a França va resultar força devastadora, com a les lletres catalanes si exceptuem la figura superior de Verdaguer—, l’autor va revifar una passió per l’obra de Rabelais que covava des dels vint anys, i es va proposar escriure cent contes a la manera d’aquest enorme autor —també s’hi troba un ressò de l’obra de Boccaccio, de Margarida de Navarra, d’Ariosto, de Verville i La Fontaine—, dels quals només en va completar tres “jornades” de deu contes cada una, és a dir, trenta peces, que són les que presenta, íntegrament, l’edició catalana. L’editor francès diu que Balzac va “cultivar-hi una virtut alliberadora per reaccionar contra els ploraners de l’escola romàntica”. Va agafar la ploma, es va vestir l’hàbit monàstic que solia fer servir per escriure, i va redactar aquesta obra insòlita, sobretot en la mesura que empra una llengua raríssima, filològicament només aproximada, però que vol assemblar-se al francès encara no ben fixat gramaticalment i ortogràficament dels segles XIV a XVI, que és el període en què se situa l’acció de la major part dels contes. El resultat va ser un llenguatge estrambòtic —molt criticat pels historiadors de la llengua francesa—, que no és ni el francès de Rabelais, ni el de Montaigne, ni el de cap autor d’aquest període narrat. És l'”altre Balzac” sobretot en això: una llengua que fa petar de riure, plena de neologismes, amb duplicació arbitrària de consonants, etimologies falses, pures invencions verbals i tota mena de disbarats lingüístics i argumentals.

En realitat, tant pel seu contingut eròtic, predominant, com per la llengua que s’hi fa servir, aquests Contes drolàtics semblen fets —com més tard ho faria Flaubert en la seva novel.la pòstuma— per espantar la classe burgesa que tant s’adelitava en la lectura de les seves innombrables novel.les de la sèrie de la Comédie humaine. De tant en tant apareixen escriptors que un bon dia escriuen un llibre pel mer plaer de “fer anar el llenguatge”: llavors la llengua de què parteixen, el francès en aquest cas —com va ser-ho l’anglès en el cas d’Ulysses, i encara més de Finnegans Wake, de Joyce— explota fins a convertir-se en una festa que molta gent trobarà deliciosa, tant en l’original com en aquesta extraordinària traducció, plena de mèrit. Això deixant a banda, com s’ha dit, les plagasitats, grolleries i carnestoltades que s’hi troben.

‘Dues cuines, dues cases’, de Josep Maria Fonalleras

(Publicat al diari El Periódico, el 27 d’abril del 2010)

Els parlo d’un llibre que està destinat a ser un referent de la cuina que es feia en aquest país. El que es menjava a casa és el títol d’una bíblia publicada per la petita editorial Riurau amb una polidesa exquisida, amb un disseny entendridor i modern, escrita per un «aficionat», com ell mateix es qualifica, Carles Ginès. Hi descriu la cuina tradicional amb l’afany del copista que transcriu amb fidelitat els ensenyaments dels mestres, la mare, les àvies; amb el fervor de qui no vol que la saviesa s’escoli sense deixar rastre; amb la passió de qui ha tastat els plats i els ha tornat a cuinar, anys després, amb la voluntat de mantenir-los en l’entorn privat i, ara, de fer-los explícits per a tots aquells que els desconeixien o els tenien abandonats. És probable que aquestes receptes ja no es facin a casa i podria ben ser que en determinats restaurants siguin enteses només com a peces arqueològiques o per satisfer la quota de classicitat. El llibre, però, és viu i representa el retorn a «moments de felicitat», com escriu Joan Roca en el pròleg. O bé s’imposa «com un llibre de capçalera» per a qui no pugui experimentar la nostàlgia perquè no va viure l’entorn d’una cuina idíl·lica.
El que es menjava a casa demana, per qui en vulgui tastar l’aroma, un temps de cocció antic. Justament el contrari del que proposa Ada Parellada en un altre receptari, Com fet a casa. Sense manies ni impostacions, amb agilitat i sornegueria, amb optimisme i desimboltura, la cuinera professional proposa plats confegits amb productes comercials del supermercat que l’alta cuina bandeja per massa «industrials». Una manera radical que també torna als orígens per viaranys que escurcen la distància en una societat que no té temps de res. Potser no diuen coses tan diferents, aquests dos llibres.

‘Glòria i misèria humanes’, de Francesc Foguet i Boreu

(Article publicat al Quadern de Catalunya del diari El País, 4 de març del 2010)

Faust / El príncep d’Homburg
J.W.Goethe / Heinrich von Kleist
Traduccions de Jaume Ortolà
Riurau
496 / 112 pàgines
25 / 14 euros

La renúncia dels grans grups editorials a la seva funció cultural és suplerta —en bona part— pels segells petits. No deixa de ser un símptoma d’anomalia estructural i, encara que també passi en cultures consolidades, sembla més aviat un retorn a un cert resistencialisme, una reculada en les possibilitats d’ampliar la base social, perquè el gran teló d’Aquil·les és la distribució i la incidència pública dels llibres publicats. En l’àmbit de l’edició de teatre, un dels més desemparats del sector, la desolació contrasta amb el moment dolç que viu el negoci teatral a Barcelona.

El segell Riurau Editors neix amb el propòsit d’oferir als lectors més exigents versions acurades, de qualitat contrastada, d’obres de la literatura universal. La incorporació de dos dels clàssics teatrals alemanys més canònics, com són el Faust, de J. W. Goethe (Francfort, Alemanya, 1749-Weimar, 1832), i El príncep d’Homburg, de Heinrich von Kleist (Brandeburg, Alemanya, 1777- Postdam, 1811), dos monuments colossals de la literatura dramàtica de tots els temps, en són una extraordinària carta de presentació, un miracle en el panorama actual de l’edició de teatre.

Faust és l’odissea d’un savi que, després d’estudiar-ho tot, s’adona que no sap res i que té una insaciable necessitat de joia i d’acció. Desesperat, busca l’elixir en els sabers prohibits de la màgia negra i topa amb Mefistòfil, que ha reptat Déu a fer-lo caure en la temptació. L’ambició prometeica que cova el romàntic Faust el duu a acceptar una aposta arriscada amb el diable: viurà l’instant sense aturador, anhelant-ho tot àvidament (el plaer, l’acció, la glòria). Emprèn així un viatge còsmic, delirant, en què s’abandona als sentits més primaris i, a despit de la mala consciència que el corseca com més va més, s’endinsa en les fondàries de la infàmia i el crim. A la fi, exhaust de tants embruixos i prodigis, desitja desprendrese’n i tornar a ser humà. A punt de perdre l’envit, al peu de la fossa, assegura que la llibertat de veres es guanya cada dia.

Bigarrada, proteica i complexa, la tragèdia genial de Goethe s’eleva a les regions més altes de les tribulacions humanes i, alhora, ens en mostra la misèria. Desplega la dialèctica entre les grans categories —Bé/Mal, Déu/Diable, Ciència/Màgia, Utopia/Veritat— amb la voluntat de fer-les harmòniques. Plena de substrats, sintetitza esplèndidament tradicions mítiques contraposades: la clàssica i la romàntica, la grega i l’alemanya, la del sud i la nòrdica. D’una fantasia desbordant, profètica en certs aspectes, barreja registres expressius molt diversos, múltiples personatges variadíssims, temàtiques sublims i grotesques, incomptables espais i temps del més realista al més fantasiós, i tonalitats que van de la transcendència filosòfica a la ironia o la comicitat més divertides i irreverents. Les fonts bíbliques en què s’arbora s’entrelliguen amb un gavadal de referències artístiques i literàries —Shakespeare, Eurípides, Byron i un llarg etcètera—, i també d’al·lusions satíriques dels corrents filosòfics i dels ambients intel·lectuals coetanis.

Si Faust indaga sobre la fluctuació de l’ànima humana entre l’ideal inassolible i la realitat sempre insatisfactòria, El príncep d’Homburg exposa, en clau dramàtica més cenyida, les vacil·lacions hamletianes d’un home romàntic que passa del màxim heroisme a la covardia més indigna. Kleist gosa presentar tot un general de cavalleria afectat d’un sonambulisme enamoradís, transgressor del codi militar pel delit d’èpica i, encara pitjor, atenallat per un pànic terrible a la mort. Tot i que implora mercè i fins renuncia a l’amor i a la reputació, finalment accepta, per punt d’honor, el sacrifici reparador.

Goethe i Kleist prefiguren la irrupció d’una nova era, la del XIX, en què l’home escindit explora les profunditats de l’ànima. Les seves obres han estat minuciosament traduïdes, en un vers dúctil i atractiu, per Jaume Ortolà, en sengles versions que, bo i mantenint l’alè de l’original, flueixen magníficament. Si Joan Maragall, Carles Riba, Josep Lleonart o Carme Serrallonga aixequessin el cap, veurien recompensat l’esforç que van esmerçar per incorporar els clàssics alemanys a les lletres catalanes. Llarga vida, doncs, a Riurau Editors!

‘Calen tants receptaris?’, per Salvador Garcia-Arbós

Salvador Garcia-Arbós publica un article sobre llibres culinaris a la revista Cuina (març del 2010).

El que es menjava a casa (2009), de Carles Ginès, reuneix els elements del llibre de cuina útil. Els comentaris savis de l’autor complementen el receptari familiar que il·lustra la veritable cuina de mercat, de productes frescos, del dia i del voltant de casa. Filosofia moderna del quilòmetre zero. Per adobar-ho, és elegant, ben il·lustrat i evocador, com si hagués nascut clàssic.

Llegiu l’article complet en pdf.