premsa – Pàgina 2 – Riurau Editors

‘Clàssics europeus en valencià’, d’Antoni Gómez

(Reportatge publicat a Levante, Posdata, 6 de juliol del 2012)

Traduir no és trair. Si de cas, triar. I és el que han fet un grapat d’autors valencians. Joan F. Mira, Vicent Alonso, Jaume Ortolà, Ricard Ripoll, entre altres, han incorporat els clàssics a la nostra tradició lingüística per a deixar empremta en la rica i diversa cultura europea.

[…]

[L]es traduccions de Mira i Alonso no han estat les úniques dels grans clàssics europeus. Després de les llengües clàssiques i la tradició francesa, també participa el classicisme alemany. Jaume Ortolà (Benissa) ha traduït el Faust de Goethe en una edició de Riurau Editors de Barceona amb una presentació de Guillem Calaforra on explica les vicissituds d’un dels llibres fonamentals de la cultura europea. Calaforra afirma que aquesta versió d’Ortolà és menys “demòtica” del que és habitual els últims anys amb el català matisadament valencià dels traductors anteriors, però no obstant això ens “proporciona un Faust versificat i alhora lingüísticament accessible al lector actual”.

[…]

Antoni Gómez

‘La innovació de la igualtat: Tocqueville sobre Amèrica’, de Pedro Ruiz Torres

Article publicat a la revista Caràcters (núm. 59, primavera del 2012)

Alexis de Tocqueville
La democràcia a Amèrica
Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors, Barcelona, 2011
798 pàg.

Aquest és un vertader clàssic del pensament polític, reeditat sovint i traduït a desenes d’idiomes, que ara finalment apareix en català. El seu autor, Alexis de Tocqueville, procedent d’una família de la petita noblesa feudal normanda d’antic llinatge, era fill d’un militar que havia simpatitzat amb la monarquia constitucional al començament de la Revolució francesa i que se salvà de ben poc de la guillotina. Amb idees semblants a les del grup de nobles catòlics i legitimistes al qual pertanyia la família i els seus millors amics, Alexis tingué sentiments enfrontats quan esclatà la revolució de 1830 a França. Sentia afecte per la monarquia borbònica, però Carles X «ha violat drets que jo respectava», dius als Souvenirs, i veié en el nou règim orleanista un sistema en el qual la llei estava per damunt de la voluntat del rei, cosa que apreciava en alt grau. Tocqueville abandonà la carrera de magistrat i, en companyia de Gustave de Beaumont, marxà el 1831 de França amb destinació a Nord-amèrica. Ambdós amics havien acceptat l’encàrrec oficial de fer un informe sobre el sistema penitenciari americà. Romangueren als Estats Units un any i a la tornada, en febrer de 1832, començaren la redacció de Du système pénitentiaire aux États-Unis et son application en France, que aparegué un any després, on anunciaven una obra conjunta sobre les institucions i costums nord-americans. En comptes d’això, Tocqueville publicà els dos volums de La democràcia a Amèrica, el primer el 1835 i el segon el 1840, mentre que Beaumont publicà els dos toms de Marie, ou l’esclavage aux États-Unis, tableau de moeurs américaines, una combinació de novel·la i comentari social que veié la llum el 1835. Els dos volums de Tocqueville tingueren una recepció molt favorable, sobretot el primer, i menaren el seu autor a fer el salt a la política. Després d’un intent fallit el 1837, fou elegit diputat en 1839 per Valognes (Normandia) i de nou en successives eleccions censitàries de la Monarquia de Juliol. Continua la lectura de ‘La innovació de la igualtat: Tocqueville sobre Amèrica’, de Pedro Ruiz Torres

‘La democràcia a Amèrica’ a L’Avenç

(Ressenya publicada a L’Avenç, núm. 379, maig 2012)

Alexis de Tocqueville
La democràcia a Amèrica
Barcelona: Riurau Editors, 2011, 789 pp., 25€

El 1831 el pensador, polític i historiador francès Alexis de Tocqueville va viatjar als Estats Units per estudiar-ne el sistema penitenciari. A paritr de les notes preses durant la seva estada va publicar en dos volums La democràcia a Amèrica (1835-1840). Descrivint el camí pres per la democràcia nord-americana, va fomentar el debat de la direcció que havia de prendre la societat francesa després de la caiguda de l’Àntic Règim cap a un futur governat per la “majestat de les lleis” gràcies a la instrucció de la “ciència dels afers públics”. Des d’un primer moment aquesta obra, ara traduïda al català, es convertiria no només en un llibre bàsic per entendre l’Amèrica del segle XIX, sinó també en tot un referent per al liberalisme al llarg del segle XIX i part del XX i en un dels textos fundacionals de la ciència política.

Un llibre d’història que ha de llegir tot filòleg

(Article publicat a la revista El Temps, núm. 1455, 1-5-2012)

La democràcia a Amèrica
Alexis de Tocqueville
Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors. Barcelona, 2011.
798 pàgines / 25 euros

De La democràcia a Amèrica n’han parlat a casa nostra Josep Pla i J. Ferrater Mora. L’escriptor i periodista de Palafrugell, al llibre Les amèriques (1978), volum que aplega les cròniques dels tres viatges que va fer als Estats Units els anys 1954, 1960 i 1963. Pla hi proclama que és un “llibre meravellós sobre els Estats Units, que encara ningú no ha superat, considerat clàssic pels esperits de les procedències més diferents”, i comparteix amb Tocqueville l’admiració per la democràcia americana per la mateixa raó, perquè és un sistema que imposa la igualtat de condicions entre els ciutadans. A Pla li interessa sobretot el Tocqueville més polític i més social, el que recorda que la democràcia americana garanteix el lliure dret al treball i a la iniciativa personal, és a dir, en paraules de Pla, a l’actuació de la competència personal. però deixa de banda allò que Ferrater Mora apunta al pròleg de l’anterior Tocqueville traduït al català, L’Antic Règim i la Revolució (Ed. 62, 1983), que el noble francès no analitza únicament les manifestacions socials i polítiques a la llum de la democràcia, sinó també les culturals.

Efectivament, la persona que pensi que La democràcia a Amèrica és un tractat polític quedarà molt sorprès de veure la importància que hi adquireix el fet cultural. La segona part del llibre, dedicada a detectar la influència de la democràcia en tots els àmbits, comença amb un llarg apartat sobre el moviment intel·lectual dels Estats Units. El conformen 21 capítols, tan delimitats com “La indústria literària”; “Algunes fonts de poesia en les nacions democràtiques”; “Fesomia literària dels segles democràtics”; “Amb quin esperit cultiven les arts els americans”; “El mètode filosòfic dels americans”; “Com la democràcia americana ha modificat la llengua anglesa”, o bé “Per què l’estudi de la llengua grega i llatina és particularment útil en les societats democràtiques”. Per tant, el llibre hauria de formar part de les bibliografies de les facultats de filologia, no solament de les d’història.

Lluís Bonada

Traduït el gran estudi d’Alexis de Tocqueville sobre els beneficis de la democràcia americana

(Article publicat a la revista El Temps, núm. 1454, 24-3-2012)

Per quines raons les grans revolucions, en una democràcia com la dels Estats Units d’Amèrica, seran improbables —l’única revolució factible va anar a càrrec dels negres, que estaven discriminats— mentre que a Europa seran freqüents? S’ho va preguntar el noble francès Alexis de Tocqueville (París, 1805 – Canes, 1859) en un dels capítols del segon volum del seu gran estudi sobre la democràcia americana, publicat el 1840, fruit d’un viatge als Estats Units de deu mesos, del maig del 1831 al febrer de 1832, durant el qual va visitar 17 estats dels 24 llavors existents, De la démocratie en Amérique.

Els dos volums, aplegats en un de sol i titulat La democràcia a Amèrica, apareixen finalment traduïts al català, gràcies a l’editorial Riurau, en versió de Jaume Ortolà. El conjunt fa 800 pàgines.

El primer volum, aparegut el 1838, l’autor de L’Antic Règim i la Revolució el va destinar —com diu ell mateix al pròleg— a mostrar la direcció que la democràcia, lliurada a Amèrica a les seves inclinacions i abandonada gairebé sense restriccions als seus instints, donava naturalment a les lleis, la marxa que imprimia al govern, i en general el poder que exercia sobre els afers públics. I el segon, a descriure la influència que hi exercia la igualtat de condicions i el govern de la democràcia sobre la societat civil, sobre els costums i les idees, sobre la feina i la cultura.

Es tractava, bàsicament, de treure la por que feia als europeus la igualtat entre els ciutadans –la igualtat d’oportunitats, s’entén— i anunciar els beneficis que la democràcia tenia sobre la societat, fins i tot sobre la literatura, sense amagar els perills que implicava.

I als qui pensaven que la democràcia faria iguals les dones als homes, els diu que “els americans no han imaginat mai que la conseqüència dels principis democràtics fos capgirar el poder marital i introduir la confusió d’autoritats a la família”. Per demostrar-ho, informa els europeus que “no veureu americanes que dirigeixin els afers externs de la família, que condueixin un negoci, que penetrin finalment en l’esfera política”. Som al 1840, cal recordar-ho.

Alexis de Tocqueville analitza a fons les relacions entre la democràcia i la llengua, la literatura —de la poesia al teatre—, la indústria, les arts, les ciències, la filosofia, la religió, les associacions, la premsa la família, els joves, els sous, l’exèrcit, l’honor, la vanitat nacional, el benestar, l’eloqüència parlamentària o fins i tot els monuments, entre més àmbits, alguns dels quals entren en el terreny de la psicologia social. L’autor és clarvident, diu Jaume Ortolà, en l’anàlisi de les fortaleses i les febleses de les societats democràtiques, “que diagnostica amb sorprenent precisió en el mateix instant del naixement d’aquestes societats”. Entre més motius, perquè no ha cedit mai conscientment a la temptació, proclama ell mateix, d’adaptar les idees als fets. I per haver descobert la “influència prodigiosa” que exerceix la igualtat de condicions sobre la societat.

Lluís Bonada

Què han dit de ‘El que es menjava a casa’

Premi Junceda 2010
Laus de Bronze 2010
Diploma Visual 2010
Bologna Illustrators Exhibition 2011

Joan Roca
«És una eina valuosíssima per a ajudar-nos a preservar la cuina tradicional de Girona. És també la constatació que el gran moment de la cuina moderna catalana no existiria si no l’hagués precedit una gran cuina tradicional.»

Jaume Fàbrega
«La cuina més genuïna del país de Josep Pla».

Salvador Garcia Arbós
«És una obra imprescindible i diferent, amb receptes genuïnes i amb comentaris enriquidors.»

Joan Gómez Pallarès
«Ginès ha fet un exercici visceral, literalment, i d’ell n’ha sortit un llibre que jo he llegit gairebé com llegeixo Josep Pla (no sé si li agradarà la comparació, però El que hem menjat m’ha vingut sovint al cap…): amb plaer, amb complicitat, amb un mig somriure als llavis i, sobretot, amb moltes ganes d’anar a comprar i posar-me a cuinar.»

Xavier Benavent
«Carles Ginès es presenta com un afeccionat a la cuina, però dins el seu recorregut gastronòmic trobem dos pesos pesants que donen sentit a aquest llibre: les seues dues àvies. Elles són punt de partida d’aquesta obra que repassa tots els àpats del dia i tots els ingredients que separa en sopes i escudelles, ous, arrossos, les verdures i les fruites, la grana —una manera ben nostrada de referir-se als llegums— i molts altres apartats igual o més sucosos.»

Josep Sucarrats
«Hi explica els plats que cuinaven a casa seva de petit, alguns de memorablement modestos i ben resolts —com uns canelons sense beixamel que em moro de ganes de tastar. El fet és que, a banda de l’interès gastronòmic —i, en molts casos, també antropològic— de les receptes, em van cridar molt l’atenció els apunts de la vida privada de la família Ginés que acompanyen algunes receptes.»

Josep M. Fonalleres
«Hi descriu la cuina tradicional amb l’afany del copista que transcriu amb fidelitat els ensenyaments dels mestres, la mare, les àvies; amb el fervor de qui no vol que la saviesa s’escoli sense deixar rastre; amb la passió de qui ha tastat els plats i els ha tornat a cuinar, anys després, amb la voluntat de mantenir-los en l’entorn privat i, ara, de fer-los explícits per a tots aquells que els desconeixien o els tenien abandonats.»

‘Alexis de Tocqueville: combatre els extremismes’, de Joaquim Armengol

(Article publicat al diari Ara, 7 de març del 2012)

En un país bo personalitats com la de Jaume Ortolà serien abundants i viurien una normalitat social profitosa, però és cert que som al cantell d’un país anormal, més aviat morent, d’un desconhortador interès per la vida intel·lectual seriosa. De tal manera que figures vitals com la del professor Ortolà resulten excepcionals. Ell sol ha traduït, prologat i editat els dos volums de La democràcia a Amèrica, que Alexis de Tocqueville (1805-1859) va escriure durant els anys 1835-1840.

Tocqueville i Gustave Beaumont emprenien viatge, l’abril del 1831, cap a Amèrica. En nou mesos i mig recorrien més d’onze mil quilòmetres, trepitjant disset dels vint-i-quatre estats que hi havia aleshores, recopilant documentació i entrevistant-se amb tota mena de gent. D’aquesta experiència en sortia la seva impressionant i atípica obra magna, un estudi sociofilosòfic de gran magnitud, tant per la intenció vastíssima dels seus interessos intel·lectius com per l’anàlisi fonda i precisa davant la jove democràcia naixent. Tocqueville intenta abastar-ho tot, mirar-ho tot, les entranyes, la superfície, el compost, la respiració, l’origen i les conseqüències del que suposa l’estat democràtic al Nou Món.

El primer volum indaga en tot el teixit polític i l’estat social, el poder federal, legislatiu, la sobirania del poble, el funcionament del govern, les associacions polítiques, la llibertat de premsa, etc. El volum segon, en canvi, aprofundeix més en l’aspecte intel·lectual i la filosofia dels americans, l’educació, l’art, la indústria literària, els diaris, l’individualisme, el gust pel benestar, els hàbits, les opinions, els costums, la religió, l’esclavatge dels negres i l’aniquilació dels pobles indis… L’assaig és un estudi prolix, sempre comparatiu, entre el continent europeu i l’americà. Quan a la vella Europa triomfava la monarquia absoluta, i encara hi flotaven les ruïnes de la llibertat oligàrquica i feudal, a Amèrica sorgien les més agosarades teories de l’esperit humà, posades en pràctica per una societat modesta que improvisava una legislació sense precedents basada en la llibertat. Una autèntica llibertat moral i civil que trobava la seva força en la unió dels ciutadans. És la bella sobirania del poble, on cada home és considerat tan instruït, virtuós i fort com qualsevol altre dels seus semblants, de tal manera que cada individu té una posició d’igual equitat a la d’un sobirà, i participa amb paritat del govern. És la llibertat sagrada de fer tot el que sigui just i bo, sense haver de témer res ni ningú.

Tanmateix, Tocqueville no exposa només els fets i el funcionament, sinó que analitza i aprofundeix en els beneficis i avantatges reals de la sorprenent democràcia americana, tant com en els seus vicis i perills. Per això, l’objectiu principal del llibre sembla fer comprendre les causes del fenomen democràtic i la seva pervivència, i donar a conèixer aquelles lleis que en serven la vida, i aquelles que la posen en perill, però insistint a bastament en els trets essencials que la nodreixen: els costums, els hàbits del cor, l’estat moral, l’intel·lectual i la unió bàsica entre religió i política, harmonitzant, tal com diu amb ironia, el cel i la terra.

L’assaig té alguna cosa de sublim, tant per l’anàlisi enlluernadora i precisa de les fortaleses i debilitats de les societats democràtiques modernes que, d’alguna manera ens impliquen vivament, com pel seu sentit profètic. Certs vaticinis deixen perplex. Sense oblidar un posicionament personal i les sorprenents intuïcions que Tocqueville pondera en el mateix instant que es desplegava aquella societat nova. La llengua usada és exquisida, sòbria, d’un gran lirisme i esplèndida volada clàssica. La impressió general que deixa el llibre és francament meravellosa.

La democràcia a Amèrica és un llibre contra la ingenuïtat i els prejudicis, que rebutja de pla el determinisme històric, apel·lant sempre al bon gust i a la intel·ligència. Un tractat de veritable estima a la democràcia, pròdig i fonamental per combatre els extremismes. Si més no, en el camp de les idees.

‘Els quefers de la justícia’, de Josep Iborra

(Article publicat a la revista Saó, núm. 343, novembre 2009)

Heinrich von Kleist és una figura singular del romanticisme alemany. Per una banda, no va participar a fons en el moviment; per l’altra, va crear una molt personal forma de tragèdia clàssica. Obres com Pentesilea, Friedrich von Homburg i la novel·la Michael Kohlhaas han estat considerades cims impressionants i nous de la literatura no sols alemanya sinó europea. Paradoxalment, però, i això el fa encara més singular, Kleist no va ser reconegut pels seus contemporanis. Goethe mateix hi va veure només un malalt —ho era efectivament—, però no un escriptor innovador amb una potència creadora excepcional. I encara va passar molt de temps mig oblidat al llarg del segle XIX. Com va passar amb Hölderlin, no va ser descobert fins a principis del XX, quan va esdevenir un escriptor molt influent entre els expressionistes, Freud, Kafka…

També la seua vida va ser molt agitada i intensa, fulgurant i tràgica. Va ser un solitari que participà en les guerres i revoltes del seu temps, a favor, primer de Napoleó, i després en contra. El 1811 es va suïcidar juntament amb la muller d’un amic seu. Kleist ha estat vist com el més demoníac dels escriptors germànics. No debades Stefan Zweig el va incloure, al costat de Hölderlin i Nietzsche, en el seu tríptic biogràfic La lluita contra el dimoni. Ara bé, Kleist no es va deixar arrossegar per les forces obscures de la seua personalitat, sinó que tractà de dominar-les i analitzar-les. El que tractava de trobar era el vertader sentiment, com a pedra de toc definitiva i autèntica de la veritat.

Michael Kohlhaas és un marxant de cavalls, ric, considerat per tots un home honest i bondadós. Un dia, fatal per a ell, se’n va a la fira de Leipzig per vendre alguns dels seus animals. A la frontera de Saxònia, el baró von Tronka, instal·lat al seu castell, amb enganys li diu que no pot continuar el viatge si no té passaport. Kohlhaas acaba cedint i ha de deixar-hi com a penyora dos cavalls magnífics. Quan el marxant torna de la fira per endur-se’ls, els troba en un estat lamentable, ja que el baró els ha utilitzat per a treballs als seus camps. Kohlhaas li posa un plet, però sense que li arribe cap resposta dels tribunals. Successives reclamacions fracassen. El baró, un personatge important, paralitza la iniciació del procés. I aquí comencen les desventures del marxant. La narració es posa en marxa i avança a un ritme més i més accelerat, sobretot quan Kohlhaas decideix venjar-se i prendre’s la justícia per la seua mà. Es llança a una acció devastadora, incendiant castells i ciutats i presentant-se amb els seus manifestos com un representant de la justícia divina, com un àngel exterminador, que sembra el pànic per tot Saxònia.

El nucli de la història és el sentiment insubornable de justícia, que és obsessiu per al marxant. Ell vol que li tornen els dos cavalls i en l’estat físic en què els havia deixat. Tota la seua lluita, tota l’aventura desmesurada i venjativa a què s’ha llançat, té l’origen en aquests dos cavalls retinguts il·legalment. Per aquest camí avança l’acció de la novel·la amb un seguit complicat, impetuós d’esdeveniments —amb una intervenció i tot de Luter en l’afer. Kleist hi planteja la problemàtica de la justícia i la injustícia.

Jaume Ortolà —un nou traductor valencià, que ha traduït també el Faust— ha posat en circulació una nova versió d’aquesta obra capital.

Fitxa bibliogràfica
Autor: Heinrich von Kleist
Títol: Michael Kohlhaas
Traducció: Jaume Ortolà
Editorial: Riurau Editors
Any: 2009

‘El que es menjava a casa’ a la revista Descobrir

(Article de Salvador Garcia Arbós, publicat a Descobrir, núm. 166, març 2012, especial “Plaers de Girona”)

Capital del menjar bé

A Girona, mai no s’ha menjat tan bé com ara. […]

Hi faltaven restaurants burgesos, més enllà de la cuina popular i casolana dels esmorzars de forquilla i ganivet. Aquesta cuina tradicional ja la tenien a casa. A Girona, mai no hi ha fallat el proveïment: bones pastisseries, fleques compromeses amb el pa, bones carnisseries, matèria primera de primera (de les hortes del Ter i de l’Onyar) i gent amb ganes de pagar el millor peix de la Costa Brava (sardina, sonso i verat, o corball, gambes o rap). El deliciós llibre El que es menjava a casa (Riurau Editors, 2010), de Carles Ginès, és la crònica i el receptari de la bona cuina de cadascú a casa seva. I al capdavall un bon record de Girona.

[…]

Llegir ‘La democràcia a Amèrica’ en 2012

(Article de Ricard Chulià publicat en Saó, núm. 367, gener 2012)

[…]

Fet i fet, ens trobem en una mena d’època estranya, diferent, difícil d’aprehendre. Quasi podríem qualificar-la com a refundacional. A la primera meitat del segle XIX, Alexis de Tocqueville portava la bona nova a Europa dels nous aires de la democràcia que venien de la jove Amèrica, després d’un llarg periple del nou estat fundat amb els ideals de la il·lustració i que va ser una de les primeres creacions del nacionalisme modern, l’eina democratitzadora de la societat, l’expressió del canvi de paradigma del súbdit al ciutadà.

Fa molt de temps que es comenta l’adagi que en les decisions americanes hauríem de tindre dret de vot tota la població del planeta, ja que, en bona mesura, el govern de l’Imperi ens influeix d’una manera determinant. La pugna sembla decisiva i important. Cal llegir La democràcia a Amèrica en 2012. Ens sembla una necessitat imperiosa. I cal alegrar-se —i felicitar-se— que açò siga possible gràcies a la magnífica tasca de Jaume Ortolà al capdavant de Riurau Editors.