articles – Pàgina 2 – Riurau Editors

‘Besllums de l’humor tràgic’, d’Enric Sòria

(Article publicat al diari Ara, 23-1-2012)

Isaiah Berlin sostenia que, per al racionalisme clàssic, la tragèdia no és inherent a la vida humana, perquè la veritat és sempre una i indisputable. La tragèdia només pot ser fruit de la ignorància o de l’error dels homes. Van ser els romàntics els qui redescobriren la multiplicitat de veritats que configura el món humà i que fa inevitable la tragèdia, tal com ens sembla que l’entengueren els grecs. Al capdavall, el Destí no és la Providència, i la veritat d’Antígona no és la de Creont.

No és estrany que el romàntic siga un període pròdig en figures paradoxals en què aquesta diversitat universal s’encarna en individus. Heinrich von Kleist (1777-1811) n’és un exemple extrem. Solitari, inadaptat, melancòlic, endut alhora per una ànsia quasi patològica d’absolut i per una visió brutalment desencantada de la realitat, Kleist afirma i al mateix temps qüestiona l’univers romàntic, i potser per això resumeix -i alhora sobrepassa- aquest moviment contradictori com ben pocs.

L’obra narrativa de Kleist és breu: dues novel·les curtes, La marquesa d’O i Michael Kohlhaas, i un petit grapat de relats, entre els quals el sarcàstic i aclaparador El terratrèmol de Xile . Els relats de Kleist, com el seu teatre, alternen la comèdia i el drama, i els desenllaços no sempre són funestos, però el lector hi percep tothora una inquietant atmosfera de catàstrofe imminent, que es barreja amb un humor acre i distanciat, com si, en el fons, aquests relats no foren més que il·lustracions de la gran broma pesada de la vida.

El malentès sol ser un dels disparadors de l’acció. L’altre és el xoc de voluntats. En Michael Kohlhaas -novel·la d’una modernitat extraordinària-, el protagonista reclama justícia contra un noble sense cap èxit i decideix prendre-se-la per la seua mà, fins a endinsar-se en una espiral de violència al·lucinant que no sabrà frenar ni l’elector de Brandemburg, ni l’emperador, ni el mateix Martí Luter. Fiat justitia et pereat mundus, sembla la divisa del tossut justicier Kohlhaas, però el món, per molt que acabe compadint la seua dignitat ultratjada, no està disposat a sucumbir per ell. La progressió d’aquest conflicte té el ritme vertiginós d’un malson desbocat. Però la prosa de Kleist sempre és vertiginosa: l’encadenament de causes i efectes funciona com un mecanisme de rellotgeria obsessionant, amb resultats devastadors. No és estrany que les novel·les s’hagen dut sovint al cinema -per gent com Éric Rohmer, Volker Schlöndorff o Marco Belloccio- i que el Kohlhaas s’haja adaptat amb eficàcia a l’univers del western (en The Jack Bull, de John Badham). En el desfermament i en la ironia, Kleist ens és contemporani, i les seues paradoxes ens apel·len.

La prosa retorta i percucient de Kleist és tot un repte per a qualsevol traductor. La versió de Roberto Bravo és correcta, però encarcarada; n’esmussa massa el tall i n’atenua l’impacte. El lector pot comprovar-ho si compara El terratrèmol de Xile ací i en la versió de Carmen Gauger, que es publicà en Cuentos románticos alemanes de Siruela. Cal dir que en català comptem amb les magnífiques traduccions de Feliu Formosa (La marquesa d’O i altres narracions, Destino, 1997). Quant al Michael Kohlhaas, hi ha la d’Ernest Martínez Ferrando, que encara es llegeix bé, i una recent de Jaume Ortolà, en Riurau (2009). Són tresors que convé aprofitar.

‘Tocqueville, avui’, de Ferran Caballero

(Article publicat a Catalunya Oberta, 25 de gener del 2012)

Ahir dimarts, i amb el patrocini de la FCO, es va presentar la traducció al català del clàssic d’Alexis de Tocqueville La democràcia a Amèrica. Com sempre que es presenta un clàssic, el primer que cal fer és defensar la conveniència, o fins i tot la necessitat, de la seva lectura. El que ens hauria de portar a llegir els clàssics no és l’exercici masoquista de l’erudit sinó l’interès genuí per aprendre algunes coses importants. Però aquest afany per aprendre seria encara una defensa insuficient si els clàssics no tinguessin res a ensenyar-nos. De fet, la principal reticència a considerar seriosament els pensadors del passat com a mestres és que, precisament per ser pensadors del passat, no poden ser mestres del present. Aquest prejudici reconeix, amb tota la raó del món, que en els segles que ens separen d’aquests pensadors del passat hem tingut temps per aprendre moltes coses. Hem tingut temps, fins i tot, de construir societats que no només no eren les seves sinó que ni tan sols podien imaginar. Però oblida la possibilitat que en tots aquests anys també hem tingut temps d’oblidar algunes coses. Fins i tot, algunes coses que podrien ser importants. Així, quan constatem l’eterna actualitat dels clàssics, el fet que aquests sempre semblen escrits ahir mateix, no fem més que constatar l’eterna actualitat dels temes que tracten. Les seves preocupacions, els seus problemes, també són els nostres i per això les seves reflexions poden servir també a les nostres.

Ens hem cansat de sentir que vivim una crisi profunda de la democràcia. Aquesta insistència no fa certa la tesis, però sí que evidencia que el debat sobre els fonaments de la democràcia segueix viu. I per encarar serenament aquest debat pocs textos ens poden ser de més ajuda que el de Tocqueville, que analitza, sense les urgències del present, les característiques i els problemes fonamentals de la jove democràcia americana. Llegint Tocqueville recordem, per exemple, que el sorgiment o la implantació de la democràcia necessita unes determinades condicions socials d’igualtat. L’oblit d’aquesta aparent obvietat està al darrera tant de les excessives esperances de l’administració W. Bush respecte a la democratització de l’Irak i l’Afghanistan, com de l’il·lús entusiasme que tants occidentals, també de bona fe, van exhibir durant la Primavera àrab, quan encara era Primavera.

D’aquesta mateixa qüestió se’n deriva, a la vegada, un problema fonamental de les democràcies, com la possibilitat que hi hagi una tensió entre la igualtat i la llibertat. Si Tocqueville es preocupa d’aquesta possible tensió, és perquè és conscient que el govern popular no té per què ser necessariament el millor govern, o el govern més assenyat. La igualtat social no es dóna ni en la capacitat ni en la preparació intel·lectual dels ciutadans. Així, contra el que deia creure Zapatero quan va pujar al govern, i com ha demostrat precisament des del govern estant, és evident que hi ha molt pocs ciutadans en condicions de governar bé. Del recordatori d’aquesta obvietat, que tant es va ridiculitzar quan CiU la va situar el centre de la campanya electoral parlant del “Govern dels millors”, en depèn en gran mesura el sentit de la mateixa democràcia, si és que aquesta ha de ser alguna cosa més que el règim que permet al poble triar entre el seu tirà i el seu botxí.

Al llibre de Tocqueville també hi trobem importants reflexions sobre la relació entre els diferents nivells de govern, que no sempre té a veure amb qüestions administratives, com en el debat de les diputacions, sinó amb qüestions bàsiques per a la vida en comú, com són la formació del caràcter i la consciència col·lectiva, al centre del debat sobre l’Estat de les autonomies o la integració europea. O sobre la problemàtica relació entre política i religió, que no sempre s’ha d’entendre com la relació que s’estableixi entre el govern eclesiàstic i el govern secular, sinó entre la moral pública i la llei civil. Les opinions que tenim sobre totes aquestes qüestions, tot allò que considerem obvi o ho donem per sabut, en definitiva, tots els nostres prejudicis, no són res més que l’eco llunyà de les paraules de grans pensadors com Alexis de Tocqueville. És per això que tornar a les seves obres, rellegir els clàssics del pensament, segurament sigui condició sine qua non per poder pensar autènticament sobre els problemes que constantment ens preocupen.

‘Llibres duradors’, d’Enric Sòria

(Article publicat al diari El País, 22-12-2011, versió en pdf)

Deia Charles Peguy i ens recordava l’altre dia en la premsa Fernando Savater que “el periòdic d’ahir ja s’ha fet vell, mentre que Homer és sempre jove”. Els qui tenim costum de repassar diaris antics podem posar en dubte el primer membre d’aquesta comparació, perquè a voltes hi trobem articles tan vigents avui com el dia en què es van escriure; del que no tinc cap dubte és de la veritat que el segon enuncia. Un proverbi àrab sosté que totes les coses tenen por del temps, mentre que el temps té por de les piràmides. Més que de les piràmides, que un pèl erosionades sí que estan, el temps hauria de tindre por de la literatura d’Homer, que al cap dels mil·lenis i de les traduccions continua tan viva, tan capaç de meravellar i tan jove com sempre. Aquesta divagació potser tinga alguna disculpa ara que ve Nadal —que és temps propici a l’oci i els bons pròposits lectors—, pel fet que el conseller de Cultura català, Ferran Mascarell, acaba d’anunciar un pla per a fomentar la lectura. Pel que es veu, els catalans llegeixen més que la mitjana dels espanyols —no és gens difícil, dit siga de pas—, però menys que la gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetlada i feliç que viu al nord, i això és el que es pretén remeiar. Per descomptat, no tinc res en contra d’aquesta iniciativa, i menys encara si està ben ideada. Trobe encomiable que, en els nostres dies d’angoixes econòmiques, algú estiga capficat a elevar el nivell cultural de la població a partir d’un fonament tan elemental —i necessari, fins a nova ordre— com és el de la lectura. Més encara, sospite que, a València, una iniciativa així seria encara més desitjable, i més urgent. Ara bé, un servidor també creu, modestament, que hi ha llibres i llibres i que, posats a llegir, per què no prestar una mica d’atenció a aquells que sabem de cert que valen la pena? Res impedeix, d’entrada, que els llibres d’ara mateix siguen magnífics, tot i que alguns, com els diaris que llegia Peguy, es fan vells molt de pressa, però convindran ambmi que els clàssics tenen al seu favor una excel·lència llargament acreditada. Si han demostrat la seua vigència durant segles, és probable que continuen sent vigents la setmana que ve. En tot cas, no perdem res per comprovar-ho.

En català, l’edició de clàssics està vivint una bona temporada. N’és testimoni la reedició de la Bernat Metge que ofereix, a un preu ben mòdic, el diari Ara de Barcelona cada diumenge. És una verdadera llàstima que aquesta oferta, fins on jo sé, no arribe al País Valencià. Ací, una vegada més, l’escassa demanda valenciana de llibres i premsa en la nostra llengua ens juga una mala passada. Però també hi ha altres ofertes, com la que du endavant l’editorial Araiadés, que en els últims anys ha publicat textos d’Aristòfanes, Plutarc, Horaci i Ovidi, i que ara ens sorprén amb unes Converses de meuques de Llucià molt estimulants. O bé una edició magistral dels fragments i testimonis dels presocràtics, De Tales a Demòcrit, a cura de Joan Ferrer Garcia, publicada per la gironina Edicions de la Ela Geminada. Llevat d’algun petit defecte de maquetació -és una editorial jove-, aquest llibre només mereix elogis. L’estudi introductori és sòlid i fa goig de llegir, la traducció és fiable i la bibliografia més que suficient per a un instrument essencialment divulgatiu com aquest. Per fi tenim en la nostra llengua ni més ni menys que l’acta de naixement del saber occidental, que d’això es tracta. I convé no oblidar que els valencians hem participat en aquesta recuperació editorial amb dues memorables traduccions, les Històries d’Heròdot a càrrec de Rubén J. Montañés, el 2009, i l’Odissea en rotunds hexàmetres que, enguany, devem a Joan F. Mira.

I com que de clàssics, no solament hi ha els greco-llatins, voldria esmentar dues altres fites degudes a valencians: la primera traducció al català d’una obra mestra de la reflexió política de tots els temps, La democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville, que ha publicat Jaume Ortolà en la meritòria editorial Riurau, i la recopilació de les cròniques que redactà el Centre Excursionista de Lo Rat Penat —moltes obra de l’excel·lent observador i prosista que era Teodor Llorente— i que ha publicat Rafael Roca a l’editorial Denes en La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. Un llibre que enriqueix la nostra visió del país i de la gent que va aprendre a mirar-se’l amb estima, ara fa un segle, i que és el millor homenatge que ha rebut el patriarca de les lletres valencianes en el seu centenari. Qui faça una ullada a algun d’aquests llibres, crec que no perdrà el temps. Pot ser que el guanye.

‘Democràcia i literatura’, de Jordi Llovet

(Article publicat al diari El País, 29-12-2011.)

Un cop culminades les revolucions burgeses i consolidades les democràcies parlamentàries als Estats Units i a França, entre final del segle XVIII i inici del segle XIX, una sèrie d’analistes i “politòlegs” —ciència que havia començat a ocupar un discurs sobirà a partir de Maquiavel, aproximadament— van manifestar adés la seva admiració per la nova forma de regiment de la res publica, adés les seves reserves, adés una virulenta reacció contra el nou estat de coses. A França, Bonald i Benjamin Constant, entre altres, van posar el crit al cel davant les noves formes d’ordenació de la política. Bonald va sostenir que la separació entre el poder polític i la religió conduïa per força a l’anarquia i la barbàrie (Teoria del poder polític i religiós, 1796). Constant, que mai va manifestar tanta constància com quan va encapritxar-se de Madame de Staël, va mostrar-se una mica més conciliador, però reaccionari al capdavall.

A Anglaterra, Edmund Burke, a les seves matineres Reflexions sobre la Revolució Francesa (1790), va execrar els èxits de la nova política i va preuar sistemes amb una sòlida tradició monàrquica, com l’anglesa, extrem que va omplir de satisfacció els amics illencs, que van patir un enorme xoc emocional quan Robespierre va enviar a la guillotina Lluís XVI i la seva dona, recordant, sens dubte, l’escena fatal en què, a la Torre de Londres, el rei Carles I va perdre el cap i la corona a causa del furor republicà de l’efímer Cromwell.

De tots els assagistes, sociòlegs, periodistes i politòlegs que van alçar crits d’alarma davant els nous ordres polítics d’Amèrica i de França, el més moderat i més progressista va ser Alexis de Tocqueville (1805-1859), amb un peu en el racionalisme del XVIII i un altre en el nou ordre polític. Això no vol dir que cregués amb els ulls tancats amb les democràcies parlamentàries, en les quals hi veia —com Churchill— un sistema polític dolent, però menys dolent que cap dels altres. Per això va escriure al seu celebrat, i encara fonamental, La democràcia a Amèrica —avui en català, traducció de Jaume Ortolà, Barcelona, Riurau, 2011— que “no hem d’esperar que el cercle de la independència individual arribi a ser tan ampli als països democràtics com ho va ser a les aristocràcies. Però no és desitjable [un retorn als anciens régimes], ja que a les nacions aristocràtiques sovint se sacrifica la societat a l’individu, i la prosperitat de la major part dels ciutadans a la grandesa d’uns quants”.

Fet i fet, en el terreny de la cultura Tocqueville més aviat va trobar inconvenients en la democràcia si aquesta es comparava amb els règims il·lustrats, en veritat grans propulsors de la ciència i de la bona literatura. En efecte, arran del nou estat de coses, Tocqueville va escriure: “L’home de geni esdevé cada vegada més rar, i la cultura més comuna. L’esperit humà es desenvolupa gràcies a la concurrència dels petits esforços dels homes i ja no gràcies al potent impuls d’uns quants. Recorro amb la mirada aquesta immensa massa de gent composta d’éssers iguals, en la qual res no s’eleva ni es rebaixa. L’espectacle d’una tal uniformitat universal em gela la sang i m’entristeix, i gairebé trobo a faltar l’antiga societat desapareguda”. En aquest “gairebé” resideix el mèrit de Tocqueville i la ponderació del conjunt del seu llibre. És cert que va escriure que “tota aristocràcia que se situa completament a part del poble esdevé impotent”, però no va deixar d’assenyalar que “en les democràcies, tots els homes que s’ocupen de literatura estan lluny d’haver rebut una educació literària […] Aquests homes no poden adquirir mai un coneixement prou profund de l’art literari per tastar-ne les delícies […] Els agraden els llibres que es llegeixen de pressa […] En les nacions democràtiques un escriptor pot fer-se il·lusions d’obtenir sense gaire cost una fama mediocre i una gran fortuna”.

Quedava obert el camí que ha portat a la proliferació dels best-sellers i l’admiració que hi sent una part d’una ciutadania mai prou cultivada, però amb ganes d’entretenir-se sense gaires maldecaps. I el problema persisteix, perquè les democràcies ho anivellen tot pel mig, o per baix; mai per dalt.

‘Kakània’, article de Joan F. Mira

Joan F. Mira parla de Guillem Calaforra i el seu llibre So i silenci, publicat per Riurau Editors, en l’article “Kakània” (El Temps, núm. 1374, 12-10-2010):

Una circumstància que ara no cal explicar amb detall (em van convidar a fer la conferència inaugural del Katalanistentag, el congrés dels catalanistes acadèmics de llengua alemanya), ha fet que coincidira uns dies a Viena amb un grapat d’amics i coneguts, entre ells el meu amic Guillem Calaforra, que té, amb tota certesa, el cap més ben fet i més ben ple de la seua generació. Calaforra, a més de ser un magnífic traductor de textos complicats del polonès i de l’alemany, és assagista de molt alta volada: el seu treball sobre el pensament de Joan Fuster és el millor estudi que s’ha fet sobre el tema, i el seu llibre recent sobre música i músics, So i silenci, és simplement impressionant. Calaforra és un home del Camp de Túria que es defineix com a rigorosament centreeuropeu, és a dir mig eslau i mig germànic de vocació, i això es nota. D’una altra banda, segurament és massa racional, i té una mica de recel davant de les mostres carregades d’excessos de gust dubtós i d’estètica fàcil, com ara el romanticisme elemental, l’òpera i la sarsuela, i la Viena dels Habsburg. Jo, que sóc una miqueta menys exigent en la matèria (tant la musical, per ignorància, com l’arquitectònica i l’artística en general), m’he tornat a reconciliar amb aquesta ciutat poderosa i gloriosa, i amb tot el que representa. […]

Ací podeu llegir l’article complet.

‘Amb la música a dins’, d’Enric Sòria

(Article publicat al Quadern valencià del diari El País, 23-9-2010)

Ho diu Guillem Calaforra a l’inici del seu So i silenci [Riurau Editors, 2010]: escriure assaig en català sobre música clàssica és una activitat quasi inaudita. En aquest idioma i sobre aquest tema, hi ha molt pocs llibres, encara menys que sobre cinema, que ja és dir. Ara mateix (sense cap pretensió d’exhaustivitat, per descomptat), recorde algun títol amb voluntat literària de Miquel Desclot i de Jaume Radigales, i unes pàgines incisives i francament brillants de Ferran Sáez, inscrites en els seus assaigs més divagatoris. És a dir: a penes res. I això, en un país amb tan proclamada fama d’amor a la música com el nostre —que almenys ha produït una bona quantitat de músics professionals—, no deixa de ser xocant.

El mateix Calaforra, que sap molt bé de què parla, ens en dóna les raons: “La literatura d’idees és cosa de pocs” sempre, i la literatura d’idees en català, per tant, ha de ser cosa de poquíssims, i en efecte ho és. D’altra banda, escriure literatura sobre música, amb rigor i claredat, tal com ell es proposa de fer-ho, té dificultats afegides en qualsevol idioma. La música se situa més ençà o més enllà del llenguatge, i aquest es revela inepte a l’hora de parlar-ne. En el millor dels casos, ens ofereix un grapat de vagues analogies, que poden resultar il·lustratives quan ens parlen de sons que ja coneixem o de sensacions que ja hem experimentat. En un nivell més tècnic, el llenguatge de l’anàlisi musical pot ser útil, i els professionals se’n serveixen tan bé com poden, però el lector profà deixa de comprendre-hi res i, lògicament, se’n desentén. L’alternativa és escriure banalitats amb gràcia, i llavors els qui se’n desentenen són els qui saben de música, perquè s’adonen de seguida que llegir això no és més que perdre el temps. En aquest tema, esquivar alhora l’especialització estricta, la divulgació impersonal i la mera verborrea, i construir un text que puga interessar al músic competent i al lector pur —aquell que, en la literatura, busca sobretot literatura— és una empresa a bastament difícil, i en català quasi desesperada. Per això no ens ha d’estranyar que el pròleg d’aquest llibre siga una descomunal amplificació de la venerable captatio benevolentiae, amb el contrapunt, diria jo, d’un joc de variacions —ben oportunes— sobre el povera et nuda vai filosofia del senyor Petrarca. I ja s’entén.

No cal ni dir que So i silenci és una absoluta raresa, i això ja té el seu mèrit. A més, crec que és un encert, cosa que té un mèrit més substantiu. El professional comprovarà amb complaença que Calaforra sustenta els seus arguments amb dades i partitures. El profà, pel seu costat, no té per què recular davant d’això, perquè el text s’entén molt bé tot sol. La seua lectura pot irritar-nos, intrigar-nos, fer-nos somriure (amb complicitat o amb astorament) o informar-nos, però no ens deixa indiferents. Calaforra combina d’una manera ausades peculiar un sentit comú coriaci amb un humorisme d’allò més insolent, que l’autor no fa res per reprimir i que dóna molta alegria al conjunt. El resultat és intel·ligent, documentat i notòriament desinhibit. El lector amb algun interés per la cosa musical només ha de lamentar que el llibre se li farà breu, perquè molts dels seus passatges —particularment la secció d’aforismes titulada “Notes falses”— són una esmolada festa.

Quan la informació i la desimboltura s’alien com en So i silenci, l’autor es guanya a pols el dret a dir el que li vinga en gana. I Calaforra exerceix aquest dret com ben pocs. Pot saber greu pel pobre Schumann —que, al meu modest parer, en té ben poca culpa—, per no parlar de Chopin. El romanticisme —el diabolus in musica, pel que sembla— troba en aquestes planes poca indulgència. En canvi, l’autor sap dir coses molt valuoses i compartibles sobre la seua experiència de la música, sobre el misteri del so i el del silenci, la querella dels antics i els moderns, Bruckner, Beethoven, l’elusiu Celibidache o aquell innominable estaquirot mediàtic que va ser Von Karajan. Hi ha autèntiques troballes, com la secció de clàssics (encara) no canònics. Un pot sentir se feliç de coincidir en l’apreciació de Schnittke i Hartmann, i fer-se el ferm propòsit de conéixer millor Pettersson i Loewe, mentre es pregunta què podria dir el nostre autor del malaguanyat Hugo Distler, o de Friedrich Cerha, o de la pila de nord-americans i eslaus que atapeeixen la secció contemporània de les botigues del ram. El llibre és tan amé que sap a poc, ja dic. Calaforra té els dons de l’estocada ràpida, l’erudició compacta i la frase feliç. Al darrere, i sustentant aquestes qualitats (i d’altres), hi ha un amor apassionat pel seu tema. Guillem Calaforra té, com volia Shakespeare, la música en ell mateix. I és per això que hi confiem, i que ens commou.

‘Dues cuines, dues cases’, de Josep Maria Fonalleras

(Publicat al diari El Periódico, el 27 d’abril del 2010)

Els parlo d’un llibre que està destinat a ser un referent de la cuina que es feia en aquest país. El que es menjava a casa és el títol d’una bíblia publicada per la petita editorial Riurau amb una polidesa exquisida, amb un disseny entendridor i modern, escrita per un «aficionat», com ell mateix es qualifica, Carles Ginès. Hi descriu la cuina tradicional amb l’afany del copista que transcriu amb fidelitat els ensenyaments dels mestres, la mare, les àvies; amb el fervor de qui no vol que la saviesa s’escoli sense deixar rastre; amb la passió de qui ha tastat els plats i els ha tornat a cuinar, anys després, amb la voluntat de mantenir-los en l’entorn privat i, ara, de fer-los explícits per a tots aquells que els desconeixien o els tenien abandonats. És probable que aquestes receptes ja no es facin a casa i podria ben ser que en determinats restaurants siguin enteses només com a peces arqueològiques o per satisfer la quota de classicitat. El llibre, però, és viu i representa el retorn a «moments de felicitat», com escriu Joan Roca en el pròleg. O bé s’imposa «com un llibre de capçalera» per a qui no pugui experimentar la nostàlgia perquè no va viure l’entorn d’una cuina idíl·lica.
El que es menjava a casa demana, per qui en vulgui tastar l’aroma, un temps de cocció antic. Justament el contrari del que proposa Ada Parellada en un altre receptari, Com fet a casa. Sense manies ni impostacions, amb agilitat i sornegueria, amb optimisme i desimboltura, la cuinera professional proposa plats confegits amb productes comercials del supermercat que l’alta cuina bandeja per massa «industrials». Una manera radical que també torna als orígens per viaranys que escurcen la distància en una societat que no té temps de res. Potser no diuen coses tan diferents, aquests dos llibres.

‘Calen tants receptaris?’, per Salvador Garcia-Arbós

Salvador Garcia-Arbós publica un article sobre llibres culinaris a la revista Cuina (març del 2010).

El que es menjava a casa (2009), de Carles Ginès, reuneix els elements del llibre de cuina útil. Els comentaris savis de l’autor complementen el receptari familiar que il·lustra la veritable cuina de mercat, de productes frescos, del dia i del voltant de casa. Filosofia moderna del quilòmetre zero. Per adobar-ho, és elegant, ben il·lustrat i evocador, com si hagués nascut clàssic.

Llegiu l’article complet en pdf.

‘Els fogons de les àvies’, de Jaume Oliveras i Costa

(Article publicat al diari El Punt, el 19 de febrer del 2010)

De les lleixes de la biblioteca he recuperat la modesta enquadernació que, a la segona meitat dels anys setanta, algú hi féu arribar, en la complicitat que era un únic exemplar d’un llibre fet a mà on s’ordenaven quaranta-quatre receptes de pastisseria. Eren el resultat del farcell d’un immigrant, vingut de Vélez Rubio per instal·lar-se a Catalunya, als anys vint del segle passat. L’immigrant, fill del pastisser del poble, havia guardat les receptes en la confiança d’entretenir-se davant els fogons, però la vida agitada d’anys i panys l’impediren dedicar-hi gaires hores, malgrat m’explicava, en els record propers, que, en els disset anys a Burgos, a la residència pagada i controlada pel franquisme, havia fet les seves incursions als fogons, tot i reservar-los a la cuina de subsistència. Les quaranta-quatre receptes, còpia de les originals fetes a mà i amb algunes ratllades, convidaven a endinsar-se al món pastisser i, en el trasbals del forn i els fogons, recuperar les olors i els gustos de les cuines tradicionals; les coques, els bunyols o les tortades que formaven part dels càlids records de la nostra infantesa.

Tot ve al cas quan m’ha arribat a les mans un nou llibre de receptes de cuina, fet des de la sensibilitat de qui se sent un autèntic aficionat als fogons –com, també, aficionat a moltes altres coses– i que ha recopilat tot allò que les seves àvies, Carme i Lourdes, convertien en el miracle de la taula i fan recordar a El que es menjava a casa, que és el títol del llibre. Carles Ginès és un gironí provinent del món de l’empresa que ara, prejubilat, es dedica a les seves aficions, de les quals destaquen la cuina i la micologia; autèntic expert en bolets, sobre els quals ha escrit algun llibre, és membre fundador de l’Associació Micològica de Girona.

Més d’un centenar de receptes expliquen els fogons de tres generacions d’una família gironina, mantinguts per les àvies, la mare i el mateix autor, que comenta cada menja i la situa en l’àmbit familiar i en la tradició de les festes senyalades en vermell. Encara, en una llarga i imprescindible introducció, Ginès ens fa passejar, acompanyant les àvies, pels mercats i les botigues de la segona meitat del segle passat, quan la compra diària ocupava les primeres hores de la jornada i calia descobrir el preu més assequible o el producte millor, encara que tot tenia una certa rutina i es conservava la fidelitat entre compradors i venedors. Després, el calendari marcava els plats diaris –l’arròs, el dijous; els macarrons, el diumenge…–, els productes de temporada –fruites i verdures segons estiu o hivern– o les diades assenyalades –Nadal, Setmana Santa, festa patronal…–, amb les sorpreses d’una troballa impensada al mercat o amb una bona oferta a la botiga. Sense oblidar els berenars més tradicionals, aquells que ara semblen perduts davant la dictadura de la brioixeria industrial. Els records associats al menjar porten aromes i textures, anècdotes familiars i imatges nostàlgiques que, amb el temps, resulten avellutades i de tendra dolçor.

Joan Roca, mestre de fogons i amic de Carles Ginès, prologa el llibre i afirma amb contundència que el treball publicat «és una eina valuosíssima per ajudar-nos a preservar la cuina tradicional», i constata que «el gran moment de la cuina moderna catalana no existiria si no l’hagués precedit una gran cuina tradicional». D’altra banda, l’il·lustrador Pere Ginard ha fet una bona feina i converteix el llibre en una autèntica obra d’art que fa bé de tenir a les mans.

He de dir que, entre les receptes recomanades, he trobat un munt de cuinats que es feien a casa meva i que encara fem quan la meva dona i jo ens disputem els fogons. És la constatació que hi ha una cuina tradicional i casolana que segueix conservant-se a moltes llars i que deu la implantació a molts anys i moltes hores perdudes a l’entorn dels fogons per generacions de mares i àvies que, amb cassoles i paelles, feien obres d’art de la gastronomia, en un temps en què encara es cuinava amb carbonet o es guardava la fruita sobre l’armari i el bacallà penjat al rebost (de tot això també en parla el llibre). El que es menjava a casa és un llibre per tenir prop dels fogons o a la secció de la biblioteca familiar que guardem a la cuina. I, segur, que el que es menjava pot seguir menjant-se, mentre la flaire de les coses bones anirà envaint tota la casa. Ginès ens diu que el passat és present i que sempre hi ha un lloc per a la bona cuina feta amb estima.

‘Un llibre, una cuina, una família’, d’Enric Mirambell

(Article publicat al Diari de Girona el 7 de febrer del 2010)

Tinc sobre la taula un llibre ben curiós i interessant que s’ha publicat recentment. És un llibre de cuina que es titula El que es menjava a casa. El seu autor és Carles Ginès i Gibert. Enriqueix i avala l’edició un pròleg de Joan Roca. De llibres de cuina n’hi ha molts. No sé si es llegeixen, ni si se segueixen les seves receptes. Precisament avui que es fan tants àpats fora de casa, en restaurants de més o menys estrelles o en establiments de menjar ràpid. Avui que tan poques famílies es reuneixen els dies feiners entorn de la taula domèstica a l’hora de dinar, avui que tantes cuines magníficament muntades i amb tot de comoditats, serveixen mínimament, precisament avui es prodiguen els manuals del bon cuinar.

Però aquest que ara comentem és un llibre totalment diferent als molts altres d’aquesta matèria. El seu autor no és un professional dels fogons, sinó un home que ha regentat una important indústria; però que ha gaudit d’un extraordinari ambient familiar. Que s’ha assegut en uns cordials àpats entorn d’una taula en la qual els seus pares es veien envoltats d’una nombrosa i fidel fillada. Que a més pot recordar com de jovenet acompanyava la seva àvia al mercat diari, en una època en què encara les cases tenien el rebost i no la moderna nevera, en què la carn i especialment el peix, com també les verdures, s’havien de comprar al dia. Un mercat en què compradores i venedores mantenien un esgotador col·loqui per afinar el preu definitiu d’un producte. Un mercat en el qual si s’hi anava a primera hora es pagava més per la compra que si aquesta es feia quan ja les pageses estaven cansades d’aguantar el sol i la serena, i temien haver de tornar a casa amb la mercaderia que no havien pogut vendre. També en Carles era conscient de les hores que es necessitaven per fer uns bons guisats. Escollint els productes de millor qualitat, amb un preu assequible per no desequilibrar l’economia domèstica. La imaginació aplicada a aconseguir uns plats al mateix temps exquisits, i sanitosos i en el qual fos possible, amb una certa varietat i no caure en la rutina de l’escudella diària. Encara que sí recorda com alguns dies de la setmana tenien el seu ritual, com era l’arròs dels dijous i els macarrons dels diumenges.

Pot semblar estrany que un llibre de cuina casolana i vulgar vingui honorat pel pròleg d’un dels millors cuiners no només de la nostra ciutat, sinó també del nostre país, i amb una fama que traspassa fronteres. I és que entre en Joan Roca i en Carles Ginès hi ha moltes afinitats. A més de l’amistat personal, també hi ha, encara que pugui ser sorprenent, afinitat entre els orígens de la cuina del Celler de Can Roca, i la cuina domèstica de can Ginès.

La primera vegada que vaig sentir parlar de can Roca va ser, ja fa molts anys, quan la meva muller em va explicar que amb les amigues que diàriament es trobaven a ca la Teresa Barrot, del carrer de la Rutlla, fent punt de mitja mentre conversaven animadament, el dia de Santa Llúcia havien anat a berenar en un hostal de la carretera de Taialà, on servien unes galtes de porc que els àngels hi cantaven. En Carles Ginès ens parla d’una cuina viscuda en família. I el Celler de Can Roca és un restaurant distingit amb estrelles Michelin, però que s’ha originat i es manté en un ambient familiar.

Només llegint la dedicatòria, el pròleg i la introducció d’aquest llibre ja ens podríem donar per satisfets. Per si sols ja justifiquen la publicació. Però després segueix el cos del llibre. Les receptes amb els respectius comentaris que constitueixen un ric repertori en el qual comparteixen espai l’art del bon cuinar, els costums familiars i ciutadans i uns saborosos comentaris que ens recorden unes vivències d’un temps tan diferent al que ara estem vivint.

Per als que tenim edat per recordar aquells exquisits plats familiars, ens evoquen unes formes de vida que han evolucionat o que s’han perdut, i unes virtuts que feien possible una convivència que en bona part s’ha anat diluint. Els més joves hi aprendran un món per ells totalment nou, i uns costums que els sorprendran. El ritme de treball, de mobilitat i de distraccions ha fet perdre aquelles formes d’anar a la compra, de calcular el preu dels productes, d’encendre el foc de la cuina, de disposar la taula, de reunir la família. D’amenitzar els àpats diaris amb una conversa distesa i atenta. Una de les àvies d’en Carles, només havia de baixar l’escala de casa i travessar el pont i ja era a la plaça de mercat. L’altra només recorrent uns metres de carrer ja hi arribava. Ara hi ha molta gent que per anar al mercat han d’utilitzar el cotxe. Qui més qui menys tothom té pressa i fa la compra ràpidament i paga el que li demanen, sense regatejar. Aquelles àvies havien d’encendre els fogons amb carbonet, i ventar el foc per avivar-lo. Ara ja ni sabem que és el carbonet, ni el ventall d’espart que no mancava a cap cuina, ni la carbonera domèstica. Els fogons de gas, o la vitroceràmica proporcionen un cuinar més ràpid, més còmode, més net. Actualment són ben pocs els que a l’hora del dinar diari es veuen acompanyats per set fills que potser feien massa tabola; que algun es queixava per haver de menjar el que no li agradava prou, però que tots exposaven les seves inquietuds, els seus plans de futur, els seus jocs, les seves il·lusions.

De les receptes que es presenten en aquest llibre potser algunes encara es troben vigents en algunes cuines familiars. Però n’hi ha moltes que pels que no les han conegut, poden semblar una cosa estranya. En general la cuina moderna s’ha simplificat. Ja cap mestressa de casa es passa tot el matí davant dels fogons. Aquells platillos que requerien hores i hores de xup xup. Aquelles escudelles que requerien de tot un matí d’ebullició. Aquell brou amb unes llunes que acreditaven la seva consistència. Aquella carn d’olla que era per llepar-se els dits. Un dels productes del quals es feia un gran consum eren les menuderies. El seu preu era molt assequible i el gust, exquisit. El cervell de xai, que es comprava acabat d’extreure del cap. La melsa, la perdiu, la pota i tripa. Un plat molt típic i molt gustós era el que vulgarment s’anomenava “sang i fetge i ceba de porc”, fent cas omís de les normes gramaticals. El pit de xai i vena de coll amb samfaina. Els berenars a base de pa amb mantega, i xocolata, pa amb oli i sucre, pa amb vi i sucre. Les sopes podien oferir moltes variants des de la senzilla i tan saludable sopa de menta fins a la més selecta de rap i gambes. Era inesgotable la varietat de truites que sortien de l’habilitat de la mare d’en Carles.

La cuina moderna té molts condicionaments. Uns d’aquells plats tradicionals són massa laboriosos, exigeixen aplicació d’un temps del qual no es disposa, altres poden resultar indigestos, poden fer pujar la pressió arterial o alterar el nivell de colesterol. Tanmateix algunes de les receptes que s’ofereixen en aquest llibre encara poden ser i són vàlides. Però la seva lectura no defraudarà ningú, ja que en conjunt constitueix una lliçó d’història viscuda, de costums ancestrals, i de convivència familiar.