‘El que es menjava a casa’ al Club de Cuines de TV3

Share

(Article publicat al Blog del Club de Cuines, 3 de març del 2010)

Menjava a casaUn llibre molt i molt cuidat aquest que ha publicat Riurau Editors (30 euros). El grafisme d’estovalles de la contraportada, les excel·lents il·lustracions de Pere Ginard o els detalls de paper de paret de fa dècades que separen els capítols. Al servei del contingut, que és la historia gastronòmica d’una família gironina, la de l’autor Carles Ginés, i les àvies, un total de tres generacions. Al tirar tan enrere en el temps, el llibre és una fotografia molt interessant de la cuina tradicional a l’àrea de Girona, que ajunta des de la influència de la propera França fins a la saviesa dels que viuen del mar. El prologa Joan Roca (d’El celler de Can Roca), que ens presenta l’autor, amb qui és amic i destaca del llibre que és una “eina valuosíssima per ajudar-nos a preservar la cuina tradicional de Girona, terra d’encreuament de camins que sempre ha acollit tècniques culinàries i receptaris que ha acabat fent seus”.

El que es menjava a casa no va néixer amb la idea de ser publicat, sinó per ser un quadern familiar per passar el patrimoni gastronòmic a futures generacions, però la cosa va sortir tan interessant que ha acabat en format llibre. Hi ha un centenar de preparacions estructurades en primers, segons, postres i berenars, i que conserven els noms que rebien a la casa de l’autor, encara que de vegades “no representin amb exactitud el contingut de la recepta”. De cada una d’elles, en tenim els ingredients, la descripció de com es prepara, la indicació de quina és la temporada per fer-la i apunts sobre el plat i la memòria que en tenia l’autor, com el seu rebuig pels caldos, la discussió amb l’àvia Carme sobre si posar pebre als calamars farcits o el moment en què es menjaven certs plats (les llenties guisades que es feien quan venia la cosidora a casa). Un llibre interessantíssim per conservar cuina casolana i descobrir receptes que funcionaven igual de bé com ara.

Kleist al teatre Olympia de València

Share

Entre el 3 i el 14 de març es representarà al teatre Olympia de València una adaptació teatral del conte La marquesa d’O de Heinrich von Kleist, dirigida per Magüi Mira. Teniu més informació en els diaris Levante i Las Provincias.

Así, a pesar de ser un incomprendido en su tiempo, hoy, este escritor alemán poco conocido en España se ha convertido en una pieza clave del repertorio clásico, cada vez más valorado en Europa, que se caracteriza por llevar las “emociones al límite” destacó [Magüi] Mira. (Las Provincias, 2/3/2010)

De Heinrich von Kleist, Riurau Editors ha publicat la novel·la curta Michael Kohlhaas i l’obra de teatre El príncep d’Homburg.

‘Calen tants receptaris?’, per Salvador Garcia-Arbós

Share

Salvador Garcia-Arbós publica un article sobre llibres culinaris a la revista Cuina (març del 2010).

El que es menjava a casa (2009), de Carles Ginès, reuneix els elements del llibre de cuina útil. Els comentaris savis de l’autor complementen el receptari familiar que il·lustra la veritable cuina de mercat, de productes frescos, del dia i del voltant de casa. Filosofia moderna del quilòmetre zero. Per adobar-ho, és elegant, ben il·lustrat i evocador, com si hagués nascut clàssic.

Llegiu l’article complet en pdf.

‘Els límits de la justícia i la llei’, per Ricard Chulià

Share
(Article publicat a DeBat a Bat, el dimecres 24 de febrer del 2010) 

Títol: Michael Kohlhaas i El príncep d’Homburg
Autor: Heinrich von Kleist
Editorial: Riurau

Heinrich von Kleist va ser un dels representants del romanticisme més esvalotat: va apostar a tot o res per l’art, va flirtejar amb el patriotisme alemany més abrandat mostra de l’època i, finalment, acabà suïcidant-se com a cloenda -tot i que no hi estava inclosa- al pla de vida que s’havia marcat a l’edat de 21 anys. De fet, Goethe, partidari d’un neoclassicisme més idealista, va menysprear l’obra de Kleist pels seus aparents excessos. Així i tot, o precisament per això, no es pot dir que Kleist siga un autor que haja passat desapercebut:generació rere generació, les seues obres han estat contínuament objecte de revisió i reinterpretació. Recordem, per exemple, el film que Éric Rohmer va dedicar a La marquesa d’O.

I és que amb texts de la força dels dos que ens ocupen és difícil que un judici negatiu, per molt que haja estat sancionat per una autoritat com Goethe, puga fer desaparèixer una veu d’aquesta potència. En particular, és el cas del Michael Kohlhaas. Tenim un motiu que és preuat pel moviment romàntic: la reescriptura d’una antiga crònica del segle XVI que Kleist acabarà mitificant en una faula sobre els límits de la submissió a la llei en la recerca de justícia. Michael Kohlhaas és un comerciant de cavalls procedent de Brandenburg que, en travessar la duana de Saxònia -en l’època eren dos electorats del Sacre Imperi Germànic-, li són retinguts els cavalls i el criat per part del noble von Tronka amb l’excusa de no portar els salconduits pertinents. En tornar, Kohlhaas veurà que els cavalls han estat malnodrits i abusats en el treball, de tal manera que el que resta són uns exemplars moribunds.

Kohlhaas sempre mira de portar la reclamació pels conductes pertinents. Tanmateix, la seua esposa, per tal de pacificar els ànims del marit, s’ofereix ella mateixa a adreçar al tribunal de Dresden. En un tomb argumental que no és present a la crònica històrica, Kleist fa que la dona acabe morta enmig d’una turba, de manera que Kohlhaas és empès a organitzar una partida a la recerca de justícia per la pròpia mà. En un periple ple de clarobscurs, en el qual Kleist és mestre a fer-nos sentir els arguments i la humanitat del personatge, Kohlhaas passarà per diversos saqueigs i revenges. Fins i tot, amb l’ambició que es reconega que el seu cas és just, arribarà a entrevistar-se amb Martí Luter -de qui n’era fervorós seguidor- després que el teòleg publicàs un edicte condemnant les accions del comerciant de cavalls, per convèncer-lo de les seues raons.

Amb la prosa més ràpida mai no escrita, segons la va definir Stephen Vizinczey -l’autor hongarès nacionalitzat canadenc i escriptor en llengua anglesa de qui l’obra més coneguda és l’Elogi de les dones madures- el text gairebé ens hipnotitza. I, així mateix, El príncep d’Homburg, escrita, però, com a obra de teatre i rimada, continua l’exploració de la justícia o l’obediència. El príncep desobeeix les ordres, però guanya la batalla. Tanmateix, és condemnat per rebel·lia a mort. En una mostra de les passions literàries de Kleist, el protagonista ha d’agenollar-se i renunciar també a la seua amant per a salvar la vida. Ara bé, l’orgull farà que reprenga el seu valor.

[Nota de Riurau Editors. En realitat, Prinz Friedrich von Homburg està escrit en versos decasíl·labs sense rima, i la traducció que publiquem segueix el mateix criteri: versos decasíl·labs blancs, sense rima.]

Presentació de ‘El que es menjava a casa’ a Castelló d’Empúries

Share

CANVIS: Per indisposició de l’autor, la presentació del divendres 5 de març s’ha suspès. La presentació es farà un altre dia que anunciarem oportunament.

El llibre El que es menjava a casa de Carles Ginès es presentarà el divendres 5 de març de 2010, a les 19h, a la botigueta  “D’aquí, d’allà i de més enllà”, al carrer de Sant Francesc, 6, de Castelló d’Empúries (davant l’Ecomuseu Farinera).  Hi intervindran Carles Ginès, autor del llibre, i Marta Gibert Ortensi, periodista.

Aquí podeu veure totes les notícies relacionades amb el llibre.

‘Els beneficis palpables de la llibertat’, per Melcior Comes

Share

(Article publicat al Diari de Balears, suplement L’Espira, el 20 de febrer del 2010) 

Allò que es veu i allò que no es veu
Frédéric Bastiat / Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors, Barcelona, 2009
74 Pàgs. / 10 €

En un dels seus darrers escrits, arreplegat en el volum 44 de la seva obra, Josep Pla s’interroga a si mateix. “—Vostè, senyor Pla, és conservador o liberal? —De vegades sóc conservador i de vegades gens. De vegades sóc liberal i de vegades ben poc. Depèn del que es té davant dels ulls, del que va passant”. “Depèn del que es té davant dels ulls”: és l’opció de l’empirisme. Ara bé: segons Frédéric Bastiat (1801-1850) hi ha, per una banda, el que es veu, i, per l’altra, el que no es veu. “Vet ací la diferència entre un mal i un bon economista: l’un s’até a l’efecte visible; l’altre para esment en l’efecte que no es veu i en el que cal preveure”.

La teoria del que es veu i del que no es veu en la gestió dels diners públics i en la reglamentació de les activitats privades va ser formulada per Bastiat en aquest pamflet vigorós i argumentat, una de les primeres anàlisis que es feren dels beneficis de l’economia de mercat lliure, emancipada de distorsions benintencionades per part dels gestors de l’erari governatiu. Aquests serien els que tan sols s’atenen al que es veu —un mínim efecte immediat—, mentre que són incapaços d’avaluar fins a quin punt les seves intromissions, fiscalitzacions i controls generen dinàmiques perverses, nocives per al bé públic i per la moralitat civil (i això és el que no es veu o no es vol veure—o no es té prou sagacitat per preveure). Bastiat desmunta, un per un, amb gràcia i solvència, molts dels tòpics i de les fal·làcies que han acompanyat —i que per desgràcia encara s’escolten…— el discurs econòmic fet des del poder, el qual sempre ha sabut vestir-se d’una moralitat superior, com si només el legislador pogués portar la societat pel camí de la prosperitat i la justícia. 

Segons Bastiat, aquest mena de fraus en el discurs delaten una fe sense fonament en el polític —”el senyor Prohibidor”—, mentre que la llibertat econòmica aposta per la convicció que una societat —una humanitat— que pacta i treballa en llibertat ens porta a resultats més apreciables pel que fa al benestar comunal. Una humanitat lliure, conscient de les seves necessitats i dels seus interessos, és molt millor, més positiva, que no la forçada per un “pretès reformador” que “vinga a imposar-nos la seva fórmula i la seua voluntat i a concentrar, per dir-ho així, la humanitat en ell mateix”.

Bastiat, un dels primers periodistes que feren el que després s’anomenà divulgació econòmica, ha estat considerat com un dels pensadors del fet productiu que primer feren èmfasi en el consumidor més que no pas en el productor, cosa que el fa precursor de l’escola de Viena, d’on sorgiren cappares del liberalisme i de la crítica a l’economia totalitària com von Mises o Hayek. Certament, els lectors de Camí de servitud (1944), l’obra més llegida de Hayek, descobriran que Bastiat n’és un precursor molt clar, tot i que el nostre home no podia preveure, a mitjans del segle XIX, fins a quin punt el seu “senyor Prohibidor” tindria també tendències massivament homicides.

Bastiat critica el funcionariat, les subvencions, el proteccionisme, els impostos excessius i l’exèrcit parasitari, i explica els beneficis dels intermediaris o comerciants, o de les màquines que treuen la feina a l’home, sempre amb arguments ponderats i equànimes, exposant una sèrie d’apòlegs —com el ja mític del vidre trencat—que ja formen part de qualsevol recull d’exemples de funcionament del sistema econòmic. Tot i que el liberalisme passa per hores baixes a causa de diverses lectures no precisament imparcials de la crisi global, Bastiat continua persuasiu i inspirat en aquest pamflet, el qual ens ha estat traduït amb elegància per Jaume Ortolà, qui també, en un exercici d’aposta liberal molt lloable, edita el llibre des d’una empresa de nova creació.

‘Els fogons de les àvies’, de Jaume Oliveras i Costa

Share

(Article publicat al diari El Punt, el 19 de febrer del 2010)

De les lleixes de la biblioteca he recuperat la modesta enquadernació que, a la segona meitat dels anys setanta, algú hi féu arribar, en la complicitat que era un únic exemplar d’un llibre fet a mà on s’ordenaven quaranta-quatre receptes de pastisseria. Eren el resultat del farcell d’un immigrant, vingut de Vélez Rubio per instal·lar-se a Catalunya, als anys vint del segle passat. L’immigrant, fill del pastisser del poble, havia guardat les receptes en la confiança d’entretenir-se davant els fogons, però la vida agitada d’anys i panys l’impediren dedicar-hi gaires hores, malgrat m’explicava, en els record propers, que, en els disset anys a Burgos, a la residència pagada i controlada pel franquisme, havia fet les seves incursions als fogons, tot i reservar-los a la cuina de subsistència. Les quaranta-quatre receptes, còpia de les originals fetes a mà i amb algunes ratllades, convidaven a endinsar-se al món pastisser i, en el trasbals del forn i els fogons, recuperar les olors i els gustos de les cuines tradicionals; les coques, els bunyols o les tortades que formaven part dels càlids records de la nostra infantesa.

Tot ve al cas quan m’ha arribat a les mans un nou llibre de receptes de cuina, fet des de la sensibilitat de qui se sent un autèntic aficionat als fogons –com, també, aficionat a moltes altres coses– i que ha recopilat tot allò que les seves àvies, Carme i Lourdes, convertien en el miracle de la taula i fan recordar a El que es menjava a casa, que és el títol del llibre. Carles Ginès és un gironí provinent del món de l’empresa que ara, prejubilat, es dedica a les seves aficions, de les quals destaquen la cuina i la micologia; autèntic expert en bolets, sobre els quals ha escrit algun llibre, és membre fundador de l’Associació Micològica de Girona.

Més d’un centenar de receptes expliquen els fogons de tres generacions d’una família gironina, mantinguts per les àvies, la mare i el mateix autor, que comenta cada menja i la situa en l’àmbit familiar i en la tradició de les festes senyalades en vermell. Encara, en una llarga i imprescindible introducció, Ginès ens fa passejar, acompanyant les àvies, pels mercats i les botigues de la segona meitat del segle passat, quan la compra diària ocupava les primeres hores de la jornada i calia descobrir el preu més assequible o el producte millor, encara que tot tenia una certa rutina i es conservava la fidelitat entre compradors i venedors. Després, el calendari marcava els plats diaris –l’arròs, el dijous; els macarrons, el diumenge…–, els productes de temporada –fruites i verdures segons estiu o hivern– o les diades assenyalades –Nadal, Setmana Santa, festa patronal…–, amb les sorpreses d’una troballa impensada al mercat o amb una bona oferta a la botiga. Sense oblidar els berenars més tradicionals, aquells que ara semblen perduts davant la dictadura de la brioixeria industrial. Els records associats al menjar porten aromes i textures, anècdotes familiars i imatges nostàlgiques que, amb el temps, resulten avellutades i de tendra dolçor.

Joan Roca, mestre de fogons i amic de Carles Ginès, prologa el llibre i afirma amb contundència que el treball publicat «és una eina valuosíssima per ajudar-nos a preservar la cuina tradicional», i constata que «el gran moment de la cuina moderna catalana no existiria si no l’hagués precedit una gran cuina tradicional». D’altra banda, l’il·lustrador Pere Ginard ha fet una bona feina i converteix el llibre en una autèntica obra d’art que fa bé de tenir a les mans.

He de dir que, entre les receptes recomanades, he trobat un munt de cuinats que es feien a casa meva i que encara fem quan la meva dona i jo ens disputem els fogons. És la constatació que hi ha una cuina tradicional i casolana que segueix conservant-se a moltes llars i que deu la implantació a molts anys i moltes hores perdudes a l’entorn dels fogons per generacions de mares i àvies que, amb cassoles i paelles, feien obres d’art de la gastronomia, en un temps en què encara es cuinava amb carbonet o es guardava la fruita sobre l’armari i el bacallà penjat al rebost (de tot això també en parla el llibre). El que es menjava a casa és un llibre per tenir prop dels fogons o a la secció de la biblioteca familiar que guardem a la cuina. I, segur, que el que es menjava pot seguir menjant-se, mentre la flaire de les coses bones anirà envaint tota la casa. Ginès ens diu que el passat és present i que sempre hi ha un lloc per a la bona cuina feta amb estima.

‘Elogi del traductor’, per Ricard Chulià

Share

(Article publicat a DeBat a Bat el 16 de febrer del 2010)

Què es pot dir que no s’haja dit ja de Goethe? I, més concretament, del Faust? Evidentment, tal com també admet Guillem Calaforra -i aleshores què n’ha de fer qui açò signa?- a la presentació d’aquesta edició, seria una gosadia imperdonable o una mostra d’ego massa acusat intentar en aquesta ressenya desentrellar els misteris i les virtuts d’una obra de tal magnitud en la història de la literatura. Tanmateix, ens centrarem en un aspecte de vital importància i que massa sovint -per no dir sempre- és oblidat: la traducció.

La faena de traductor és tan clau com desagraïda. Al millor que pot aspirar és a passar desapercebut. Si una traducció està ben feta, llegirem el llibre amb normalitat, deixant lliscar les pàgines i no repararem que hi ha una persona interposada entre l’obra original i el lector desconeixedor de l’idioma en què ha estat escrita. Ara bé, en el moment que el traductor se’ns fa present és que ha errat, que no ha fet bé la seua feina. Per molt que li siga desconeguda la llengua original al lector, una errada de traducció massa evident o un model de llengua massa feixuc i que no s’adiga clarament al tarannà de l’obra sempre grinyolaran a l’oïda. És a dir, la divisa del traductor és que només seràs buscat en cas que vinguen maldades.

Ara bé, una llengua literària es basteix en gran mesura a base de traduccions. Un escriptor forja el seu estil mitjançant les seues lectures, i una llengua no pot ser mai autosuficient. No perquè l’empresa siga impossible, sinó perquè seria aberrant. Els autors en la pròpia llengua seran claus per a donar el model de l’artefacte, però gairebé en la mateixa mesura els traductors en són partícips, d’aquesta construcció. És clar que els clàssics de la pròpia tradició tindran un pes molt més rellevant, això és indiscutible i no hauria de ser de cap altra manera. Però si ara com ara un autor cita com a influències Carver, Kafka o Pessoa qui realment li ha proporcionat el motle ha estat el traductor -sempre que no els haja llegit en la llengua original, evidències a banda.

És per això que per a una llengua com la nostra les traduccions són d’una importància immensa. En primer lloc, per la situació de diglòssia que patim. Si la referència lingüística per a llegir els autors estrangers és el castellà majoritàriament, això no només comporta la subordinació sociolingüística, també té com a conseqüència la subordinació del model de llengua literària a una estructura forastera. És a dir, de manera derivada, no només tindrem un problema de vitalitat de la llengua, tindrem un problema en el mateix cor de la llengua: els nostres escriptors beuran d’una altra per a performar el seu propi estil.

Així doncs, aquest exordi serveix per a destacar la faena que porta a terme Jaume Ortolà; tasca impagable per a tots aquells que vivim i respirem el català, la llengua d’aquest país nostre que encara s’aguanta ferma gràcies a persones com el benissenc i la seua iniciativa de mamprendre Riurau Editors, tan lloable com agosarada i a contracorrent dels temps que ens ha tocat de viure.

El mateix Ortolà ens resumeix la seua filosofia com a traductor d’una manera admirable: és el músic que treballa i treballa una peça per poder desxifrar la partitura a oïda del profà. I amb l’excel·lència que es pressuposa a un intèrpret de música clàssica, el traductor s’enfronta al text original per poder transportar el ritme, la música, l’essència al nostre llenguatge d’arribada. Un intermediari ple de la més valuosa ambició. I, tot això, reconeix Ortolà, sense esperar aplaudiments com a contrapartida, només la satisfacció del lector. I no és poc.

Pel que fa a la traducció del Faust no puc contrastar-la amb el text original, ja que desconec la llengua alemanya. Ara bé, això no em lleva de valorar-la com a llengua d’arribada. I tampoc no em trau poder albirar-hi la dificultat intrínseca que comportava, amb diversitat de ritmes i rimes i composició en base a una voluntat estilística en cada passatge. I molt d’açò gràcies a les anotacions amb què el propi Ortolà puntua el text. El model de llengua, així doncs, és llegidor, llisca suaument per les pàgines, sense renunciar a cap mena de dignificació de la llengua, ans al contrari, ens trobem amb una aposta reeixida.

De fet, comptem amb la presentació de què hem parlat al començament per part de Guillem Calaforra, que fa una valoració entre les diferents traduccions existents al català del Faust, des de la primerenca de Maragall; la que s’havia consolidat des del 1938 de Lleonart -que patia d’excessos noucentistes-, i una altra en prosa de Carme Serrallonga als anys vuitanta. Sense desmerèixer cap de les anteriors, ans al contrari, les comparacions i les raons adduïdes són definitives per constatar que la versió d’Ortolà és ara com ara el millor Faust en la nostra llengua. Versió en rima lliure però mirant de respectar el ritme, una quasi quadratura del cercle. No debades, l’autor havia rebut el premi Vidal Alcover dels Ciutat de Tarragona l’any 2005 per la traducció de la primera part del Faust. En definitiva, una edició que és tot un luxe.

‘Les atrocitats d’un home just’, per Pere Antoni Pons

Share

(Article publicat al Diari de Balears, al suplement L’Espira, el 13 de febrer del 2010. Versió en pdf.)

Riurau Editors és un altre petit gran miracle del món del llibre en català. És una editorial jove i modesta, amb seu a Barcelona i amb un catàleg encara poc voluminós –només cinc títols– però ja contundentment exquisit, el qual inclou una nova versió del Faust de Goethe, els pamflets Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat i Sentit comú de Thomas Paine, i dues obres del gran romàntic alemany Heinrich von Kleist, la peça teatral El príncep d’Homburg i la novel·la breu Michael Kohlhaas.

L’impulsor i màxim responsable d’una tan singular i encomiable empresa és el valencià Jaume Ortolà, enginyer i músic, i també traductor –una proesa– dels cinc llibres que el segell ha posat en circulació fins al moment. El primer d’aquests títols, Michael Kohlhaas, va sortir al carrer el mes d’abril de l’any passat, va encapçalat per una introducció concisa, interessant i molt útil signada pel propi editor i traductor, i constitueix una lectura tan amena com fascinant.

Heinrich von Kleist (1777-1811) és un dels màxims representants, tant per obra com per peripècia biogràfica, del romanticisme alemany. Tal com Ortolà explica al pròleg, la seva obra –plena “de les casualitats i de les passions, la fatalitat i la crueltat dels homes”– va xocar frontalment amb “l’humanisme idealista que inspirava les obres madures de Goethe i Schiller, els representants del classicisme de Weimar”: Goethe, sense anar més lluny, el menyspreava sense pietat, la qual cosa li va impedir de ser reconegut en vida. Narrador, poeta i dramaturg, Kleist també va ser un gran viatger i un patriota inflamat: va formar part de l’exèrcit prussià que va guerrejar contra Napoleó. A més, i per rematar l’arquetípica estampa d’artista romàntic torturat i sublim, va morir molt jove, suïcidant- se a la riba del llac de Wannsee juntament amb la seva companya, malalta terminal.

Tot això, però, només és informació, context i etiquetes. El que importa és la literatura. I Michael Kohlhaas és una novel·la esplèndida: entretinguda i senzilla, però intel·lectualment densa i moralment desafiadora. Per confegir-la, Kleist va fer servir la història real –D’una antiga crònica n’és el subtítol– d’un comerciant de cavalls que va viure durant la primera meitat del segle XVI. N’hi ha prou de llegir les frases amb què l’autor presenta el protagonista a l’inici del relat per sentir- se inquietantment persuadit per la història. Michael Kohlhaas, ens diu Kleist, va ser “un dels homes més honests i alhora més terrorífics del seu temps”, i “el món hauria beneït la seua memòria si no s’hagués lliurat en excés a una virtut. El sentit de la justícia, però, el va convertir en un assassí i un lladre”. Com a mínim, impactant.

L’anècdota històrica, que Kleist utilitza permetent-se unes poques llicències, és aquesta: un dia Kohlhaas es dirigia a la fira de Leipzig amb una rècula de cavalls per fer-hi negoci quan, en passar pel territori d’un senyor saxó, li varen ser presos dos dels animals; indignat per la injustícia, el comerciant va litigar perquè reparassin el tort que li havien fet, però la burocràcia, les corrupteles i el favoritismes varen frustrar les seves intencions; ofès per tanta deshonestedat, Kohlhaas va decidir prendre’s la justícia per la seva mà, va organitzar una banda d’homes lleials i va començar a atacar –incendis, assassinats, saqueigs– diverses ciutats del país; ni la severa intercessió de Martí Luter va deturar-lo; tot plegat acabà quan les autoritats el detingueren i l’executaren.

Contada per Kleist, una tan increïble història esdevé una novel·la d’aventures en tota regla –trama engrescadora, prosa intensa– i alhora un tèrbol tractat sobre les més intricades qüestions morals. Injustament agreujat, en principi carregat de raó, Kohlhaas acaba convertint-se en una bèstia: ¿com pot ser? Justament, el més gran mèrit de Kleist és haver sabut expressar –sense perdre cap matís, reproduint amb perfecte vigor el batec de la vida– l’enorme complexitat que s’amaga rere el caràcter i les desventures d’un home encegat per l’orgull de la rectitud i per la supèrbia criminal de qui se sent pur i bo entre malfactors, un home que comet els pitjors desastres –la modernitat de l’assumpte és inqüestionable– motivat per la més virtuosa de les intencions. Gran literatura.

‘Reivindicació del pamflet’, per Ricard Chulià

Share

(Article publicat a DeBat a Bat, 6 de febrer del 2010)

Quan hom vol desqualificar un assaig, una reflexió crítica, sovint fa ús del mot pamflet. “Es tracta d’un pamflet!”, i ja no cal aportar-hi cap raonament més perquè l’obra esmentada siga menyspreada. Tanmateix, aquest sentit pejoratiu del terme -l’origen del qual fóra gairebé impossible resseguir- és inexacte, a més d’injust. El pamflet ha estat al llarg del temps un gènere no només digne, sinó necessari, i emprat com a element fonamental dins del debat i l’intercanvi d’idees públic. En aquest sentit, és tot un encert que l’editorial Riurau haja encetat una col·lecció dedicada al gènere.

I és que els dos títols publicats, Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat i Sentit comú de Thomas Paine, demostren que, malgrat que els pamflets siguen per definició efímers, productes d’una època determinada i solucions per a un context concret, com tota bona obra, la qualitat perdura. Com pot ser altrament que un pamflet escrit a final del XVIII i un altre a mitjans del XIX ens continuen cridant l’atenció?

I no es tracta només de la lectura com a font d’informació per a conèixer el context històric en què tenien lloc uns determinats esdeveniments -que, evidentment, també té el seu paper- sinó perquè, per usar una fórmula una miqueta massa gastada, tampoc no han perdut actualitat. En aquest sentit, és admirable llegir avui en dia les reflexions sobre l’absurditat d’un model de govern com la monarquia que fa Paine i que porta el lector a preguntar-se com pot ser que més de dos-cents anys després unes tals reivindicacions encara siguen vigents. De fet, Sentit comú va ser en el seu moment, durant la Revolució Americana, un dels texts més difosos per a defensar les tesis de la independència de l’anomenat continent. I, així doncs, hi podem trobar unes molt interessants reflexions sobre la representació democràtica de la diversitat. Un text necessari.

D’una altra banda, Allò que es veu i allò que no es veu ens presenta d’una manera senzilla i didàctica el nucli de l’obra de Frédéric Bastiat, un agitador liberal contrari al proteccionisme i al socialisme en l’escenari de la França posterior a la revolució de 1848. Des de la distància ideològica, però, s’hi poden veure reflectides les idees d’un liberal sincer -i en el nostre context estatal, en què a la meseta la qualificació de liberal se l’atorguen individus d’una bona contrastada militància cavernària és molt adient-, un creient en les virtuts de la mà invisible del mercat teoritzada per Adam Smith. En aquest sentit, el text no deixa de ser una crida apassionada al debat d’idees, funció que en la nostra època ha de tornar a trobar lloc en la revalorització d’un gènere com el pamflet.