articles – Pàgina 3 – Riurau Editors

‘Sentido común’, article de Josep Vicent Boira a La Vanguardia

(Article publicat el 4 de gener del 2010 a La Vanguardia)

Aunque a primera vista parezca extraño, Catalunya y el País Valenciano se enfrentan a una disyuntiva semejante: radicalización o transversalidad. En ambas sociedades, una fuerza motora, de distinto signo, eso sí, está acelerando los acontecimientos en una espiral que llama a la reacción. La radicalización parece la única salida. Catalunya encuentra dificultades para hallarse cómoda en España y la Comunitat Valenciana se halla en situación de standby: un gobierno abollado, una oposición mayoritaria esperando que caiga el fruto maduro y generaciones enteras fuera del sistema parlamentario debido a un sistema electoral criticable. Ante este panorama, ¿hay espacio para la moderación, para la respuesta serena, para el sentido común? A mi entender, sí.

Algunos han querido ver interesadamente en la moderación signos de rendición y en el sentido común actitudes de contemporización o incluso de complicidad. A todos ellos, habría que recordarles que Estados Unidos llegó a la independencia con sentido común: en 1776, Thomas Paine escribió el opúsculo que más ayudó a conseguir la ansiada desvinculación de Gran Bretaña y que se titulaba justamente Common sense, sentido común (por cierto, traducido el 2009 al catalán por Riurau Editors). Es arma, pues, potente el sentido común. Pero por ahora, esta facultad debería servir para evitar radicalizar posiciones como respuesta a una espiral de actitudes negativas. Sentido común quiere decir resistirse a la dinámica acción-reacción entendiendo que esta es nefasta para la cohesión de una sociedad y para sus objetivos “patrióticos”. Si bien el ambiente de radicalización consigue alinear a los combatientes, deja desamparada a la gran mayoría de la población, atónita y perpleja ante la furia desencadenada. Al mismo tiempo, la radicalización descarna los temas estratégicos que cohesionan a un país y todo se vuelve arma arrojadiza: la lengua propia, el autogobierno, los intereses geopolíticos, la historia, la bandera… Todo se pone al servicio de la causa particular. De esto sabemos mucho en el País Valenciano.

En mi país, aunque generaciones enteras han vivido desamparadas de apoyo institucional y a contracorriente, se ha conseguido con sentido común no sólo resistir, sino perforar el acorazado escudo deflector de la política centralista y castellanizadora. Con intuición, tesón, lealtad y paciencia hoy, muchos alumnos que ingresan en la Universitat de València no tienen inconveniente en solicitar clases en la lengua propia. Por eso hoy, asociaciones como Escola Valenciana atraen a padres castellanohablantes justamente por su transversalidad, no por ninguna radicalidad. Por eso hoy, un conseller de la Generalitat valenciana es capaz de afirmar en Barcelona (19 de noviembre) que “la Comunitat Valenciana y Catalunya deben liderar la creación de un eje de progreso en torno al corredor mediterráneo que nos convierta en una pieza esencial y no lateral de Europa”, y por eso hoy la Federación Valenciana de Municipios y Provincias considera, atendiendo a lo planteado por la Acadèmia Valenciana de la Llengua, que “es el momento de dar un nuevo impulso al fomento del uso del valenciano”.

Es humanamente comprensible que algunas personas y grupos perciban que es preciso tocar a rebato. Es comprensible ante la desfachatez del adversario, pero no es razonable ni beneficioso. Y además de la política, no se debería abandonar el imprescindible esfuerzo en el escenario social, que es, por naturaleza, transversal. Robustecer el músculo de nuestras sociedades convenciéndolas de la necesidad y de la conveniencia, de lo valioso y de lo útil de una lengua propia o de una geopolítica propia no es radicalizarse, sino acercarse al centro de gravedad de la sociedad para transmitir ideas y valores mediante una actitud (tiene razón el ex president Pujol con su “IVA”) razonable y razonada. Por eso ha sido tan importante el editorial conjunto de doce diarios catalanes, seguido con atención (y personalmente con simpatía y envidia) por muchos ciudadanos del Estado.

Habría que pensar si caer en la tentación de la radicalización no es parte de una estrategia lanzada justamente con el fin de alejar determinadas posiciones del sentido común y del centro de gravedad de una sociedad para que otros se erijan en símbolo de moderación y sensatez.

Transversalidad en las propuestas, alianzas inteligentes entre grupos sociales y políticos, identificación de temas consensuables, proximidad al centro de gravedad de la sociedad y sentido común son recetas que deberíamos aplicar en estos momentos de turbación. La radicalización es, por ahora, sólo una opción.

‘Regals’, d’Enric Sòria

(El País, suplement “Quadern”, edició valenciana, 17-12-2009)

[…]

I ja que parlem d’editors o traductors valencians, cal fer un esment a part de Jaume Ortolà i la seua editorial Riurau. Ortolà és un jove valencià resident a Barcelona, on ha publicat, entre altres coses, el Faust de Goethe. Ara torna a la càrrega amb tres llibres traduïts per ell: Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat, Sentit comú de Thomas Paine i El príncep d’Homburg de Heinrich von Kleist. Bastiat fou un dels grans economistes liberals del segle XIX. Algú pot discutir l’oportunitat de llegir aquest autor, sempiternament citat per Hayek, ara que sembla que s’imposa el retorn a Keynes, però això seria ignorar la claredat, l’agut sentit de la ironia i la intel·ligència d’un pensador econòmic —i polític— molt brillant. Més oportú encara és el llibre de Paine: un pamflet a favor de la independència americana, escrit amb un rigor conceptual, una verva i una habilitat polèmica que es troba molt a faltar darrerament. Al contrari que els nord-americans, els independentistes catalans se sorpendrien molt si algú els deia que podrien mobilitzar el sentit comú a favor seu, i per això no han escrit mai, ni de lluny, un llibre com el de Paine. Ni l’han escrit ni se l’esperen. Ells s’estimen més Alfons López Tena (que també és valencià), i així els va.
Finalment hi ha aquest geni estrany i prodigiós que és Von Kleist. El príncep d’Homburg, com totes les seues, és una obra desconcertant. Ens parla d’un conflicte entre disciplina i passió, amb molt de patriotisme per enmig, però també d’un xoc, brutal, entre somni i vigília, d’un inquietant laberint de principis en pugna i d’una estranya lògica de l’absurd. Com en aquella devastadora i quasi còmica tragèdia de la dignitat que és Michael Kohlhaas, com en la sinistra meravella de El terratrèmol de Xile. Amb raó Franz Kafka admirava l’art abismal de Kleist. El lector d’aquesta obra pot sentir-se estranyat, o indecís. Però si se la mira bé, tindrà prou matèria per a rumiar la seua perplexitat al llarg dels dies. Sens dubte, un gran regal de Nadal.

(Llegiu ací l’article complet en pdf)

Villatoro: ‘Economistes – Bastiat – Crisis’

(Article publicat al diari Avui, 20 d’octubre del 2009)

Trossos
Vicenç Villatoro

Economistes
“El mal economista persegueix un petit bé present que serà seguit d’un gran mal futur, mentre que el verdader economista persegueix un gran bé futur a risc d’un petit mal present. […] Vet ací la diferència entre un mal i un bon economista: l’un s’até a l’efecte visible (immediat); l’altre para esment en l’efecte que es veu i en el que cal preveure (el que no es veu, el que no és immediat)”.

Bastiat
Aquestes frases anteriors pertanyen al llibre Allò que es veu i allò que no es veu, de Frédéric Bastiat, un brillant economista, polític i escriptor francès de la primera meitat del segle XIX. L’acaba de publicar en català Riurau Editors, que és una petita editorial que edita des de Barcelona en català de València. Bastiat és un clàssic del liberalisme i el llibre aplica aquesta distinció entre allò que es veu, els efectes immediats de les lleis i de les mesures, i allò que no es veu, els efectes que produeix després en cadena i que molt sovint van en direcció contrària del primer efecte visible: mesures que semblen arreglar un petit problema immediat n’acaben espatllant de grans, i a l’inrevés.

Crisis
Quan vaig llegir aquest petit text, per poder-ne parlar al programa Qwerty de BTV, que és on me’l van recomanar, vaig pensar de seguida que era un manual encara molt útil per pensar en les sortides de la crisi actual i per avaluar algunes de les mesures que s’estaven prenent entre nosaltres, alguns plans i alguns pedaços, que aparentment tapen un forat per avui mateix, però poden fer-lo més gros per demà. Les reflexions de Bastiat serien útils per a molts responsables actuals de polítiques econòmiques. Però en el fons ja ho saben. Però saben també que seran avaluats -per les urnes- en un moment en què ja serà visible l’efecte immediat positiu i encara seran invisibles els efectes negatius posteriors. Abans se’n deia populisme, d’això.

‘Els pamflets de Riurau’, article de Marc Arza

(Article publicat al diari digital Catalunya Oberta, 14 de setembre del 2009)

“(…) de què són acusats els economistes? (…) Quan rebutgem la subvenció, de rebutjar la cosa mateixa que es tracta de subvencionar, i de ser els enemics de tot gènere d’activitat, perquè volem que aquestes activitats, d’una part, siguen lliures i, de l’altra, que cerquin per elles mateixes la seua pròpia recompensa”.
(Frédéric Bastiat, Allò que es veu i allò que no es veu)

“La societat és, en qualsevol estat, una benedicció. Però el govern, fins i tot en el seu millor estat, no és més que un mal necessari”.
(Thomas Paine, Sentit comú)

La bibliografia liberal en català és més molt limitada. Els clàssics del liberalisme polític i econòmic traduïts a la llengua del país son més aviat escassos. És per això que des de l’Espai Hayek fa temps que s’impulsa la publicació en català de les obres de Friedrich Hayek, començant pel Camí de servitud, ja editat, i afegint-hi La fatal arrogància, de pròxima aparició. Però més enllà del gran Hayek hi ha una llarga llista de títols indispensables que una editorial de nova planta, Riurau Editors, s’ha decidit a publicar en la llengua del país. Per als liberals i per a tots els lectors de ment oberta, la col·lecció de Pamflets de Riurau Editors és un autèntic regal.

Una col·lecció que fins ara ha publicat dues joies. Començant pel primer volum, Allò que es veu i allò que no es veu, de Frédéric Bastiat. És l’economista i polític francès de la primera meitat del XVIII que Schumpeter definia com “el periodista econòmic més brillant que mai hi hagi hagut”. Un llibre lleuger que ressegueix en poc més de setanta pàgines algunes de les falsedats econòmiques més repetides i que, desgraciadament, son encara massa repetides com a veritat a casa nostra: del proteccionisme a la l’intervencionisme, de la garantia pública del crèdit a la promoció estatal de les arts. Bastiat destapa amb claredat i ironia els efectes amagats d’unes polítiques públiques que mai no son ni gratuïtes ni innòcues. Acompanyant aquest primer pamflet, Riurau publica també Sentit comú, de Thomas Paine, un dels opuscles fonamentals de la revolució i la independència dels Estats Units. Un clàssic de l’argumentació política americana que reclama un govern democràtic, proper, laic, constitucional i deslliurat de l’urpa britànica. Dos llibrets extraordinaris que ja era hora de poder llegir en català.

Només cal desitjar que la col·lecció creixi aviat amb noves traduccions de pamflets liberals com La llei, del mateix Bastiat, o L’economia en una sola lliçó, del brillant Henry Hazlitt. Els esperem!

‘Lo que no se ve’, article de Xavier Sala i Martín

En aquest article de La Vanguardia (17 d’agost del 2009), l’economista Xavier Sala i Martín comenta qüestions d’actualitat política i econòmica a partir de les idees que Frédéric Bastiat exposa en el seu llibre Allò que es veu i allò que no es veu, publicat en català per Riurau Editors. Podeu descarregar gratuïtament la versió electrònica del llibre en la web de Riurau Editors. Només cal que us hi registreu prèviament.

‘Per dos cavalls negres’, article de Jordi Llovet

(Article publicat al diari El País, Quadern, edició de Catalunya, dijous 25 de juny de 2009. Descarrega l’article en pdf.)

Al segle XVI, un home de llinatge, dedicat a la remunta, portava un dia un ramat de cavalls dels seus estables, situats a la riba del Havel, cap a una ciutat del ducat de Saxònia, per vendre’ls en una fira. En travessar l’Elba va topar amb el castell del senyor Wenzel von Tronka —noble, per tant—, que s’havia atorgat de manera il·legítima el dret a cobrar un aranzel a tota persona que passés pels seus territoris amb la intenció de mercadejar. Aquest home va trobar el costum inesperat, arbitrari i tot —en la història real va dir-se Hans Kohlhase, però en la novel·la de Henrich von Kleist de què parlem avui es diu Michael Kohlhaas—, i va tenir una discussió amb el majordom i altres servents de la casa noble. Com que Kohlhaas no duia prou diners a sobre, va prometre que, en tornar de la fira, pagaria l’aranzel que li demanaven, per bé que li semblava un desafur. Els del castell, malfiats, van reclamar que Kohlhaas deixés, com a penyora, dos cavalls negres magnífics que duia entre la colla, i així va fer-ho el nostre heroi. Va tornar de la fira amb tota la voluntat de pagar el deute pendent, però, en l’endemig, els cavalls havien estat maltractats, utilitzats en les feines del camp i reduïts a un estat lamentable. Kohlhaas va trobar allò una injustícia molt gran, i va posar un plet al noble del castell. No hi va plànyer esforços ni diners. Va pignorar les seves propietats, va contractar advocats per fer-se càrrec de les gestions davant les instàncies judicials, i fins i tot va demanar a la seva dona que s’adrecés al príncep de Brandenburg, el seu país, amb el desig que es fes justícia. La dona va morir en un incident malaguanyat en aquell viatge, i a Kohlhaas la sang se li va encendre encara més. Va continuar pledejant només amb aquesta obsessió: que es fes justícia i que el senyor von Tronka li restituís els dos cavalls en l’estat que ell els havia deixat, per força, al seu estable. L’argument continua embolicant-se, i les desgràcies d’aquest bon home entren en una voràgine espantosa, enrevessada i del tot absurda. Com que les autoritats pròpiament dites no li fan cap cas i li aconsellen que s’emporti els dos cavalls negres, en l’estat que es trobin, i deixi córrer l’afer, Kohlhaas, mogut per una ànsia que a l’inici només és de justícia, però acaba sent de venjança, organitza un petit exèrcit que arriba a fer-se força gros, per lluitar amb les armes contra els homes de von Tronka i després contra les tropes de Saxònia —com és sabut, llavors Alemanya era un territori de principats, ducats i altres formes administratives, sense posseir la unitat que té avui dia. Aquest és el nus de la història d’un dels llibres més importants de tota la narrativa romàntica alemanya del millor període —abans de la mort de Goethe, posem, o sia l’any 1832; o abans de l’aparició del ja moderníssim Georg Büchner—, ara traduït de nou en català per Jaume Ortolà, Michael Kohlhaas, Riurau Editors, 2009. Acaba d’una manera que no direm, per no espatllar l’interès dels lectors. La història és verídica, encara que Kleist la desfigurés, tal com ho permet el gènere de la novel·la; la font de l’escriptor va ser, en especial, l’informe de Schöttge-Kreisigs, de 1731, anomenat Espígols diplomàtics i curiosos de la història de l’Alta Saxònia i les terres veïnes. L’important de la qüestió és que Kleist, aprofitant una història d’arbitrarietat jurisdiccional, va escriure una de les obres d’art literari més perdurables i més “modernes” de tota la producció romàntica, caient només esbiaixadament —la història de la gitana, uns fantasieigs del protagonista que fan pensar en l’episodi de la cova de Montesinos, del Quijote, i coses així— en l’àmbit de la fantasmagoria tan estimada per Hoffmann, per exemple. Si hem escrit que aquesta història està narrada a la manera ja moderna, és pel fet que l’autor va representar en el seu llibre, com potser cap altre narrador no ho havia fet abans, el contrast entre la perplexitat i la impotència d’un sol home carregat de raó, i la complexa maquinària de la justícia, del poder i de l’Estat modern. Dickens faria una cosa semblant en molts episodis de novel·les seves situades a Londres; Büchner, ja citat, en donaria una altra mostra en el seu fabulós Woyzeck; i Kafka, molt especialment, s’inspiraria en aquesta novel·leta de Kleist per ordir les interminables marrades i els laberints inextricables del món de l’advocacia, ja en ple segle XX, tot explicant al capdavall la mateixa cosa, o gairebé. Posem que Kohlhaas lluita contra formes de poder que són una deixia embastardida del poder feudal; Kafka, de la seva banda, ja presenta sense ambages l’enorme impotència dels homes del segle XX davant uns Estats que, en comptes de fer-se visibles per la violència, la policia i el menyspreu, han escampat el seu poder, d’una manera no menys humiliant que al segle XVI, gràcies a haver-se transformat, de fet, en poders “invisibles”, d’impossible localització: ¿on és el castell de la novel·la homònima de Kafka? ¿com s’hi arriba? ¿qui mana, en aquell llogarret de la novel·la kafkiana? ¿on és la Llei? Vet aquí una lliçó de com mites que són de tota la vida —vegeu Antígona, de Sòfocles— són sotmesos, per la literatura, a metamorfosis tan interessants com dignes, avui, de preocupació.

‘Clàssics i editors independents’, article de David Castillo

(Article publicat al suplement Cultura del diari Avui el 20 de juny del 2009)

Ningú no reconeixerà en aquests temps de crisi el paper de les petites editorials en el descobriment de nous autors, en la pervivència de la poesia més enllà dels premis i en la traducció de clàssics en edicions més que dignes. No faré llistes per no deixar-me ningú a la memòria del PC o USB, però posaré un exemple: Riurau Editors, que han presentat Faust de Goethe, en traducció de Jaume Ortolà i presentació de Guillem Calaforra, i Michael Kohlhaas de Heinrich von Kleist, en traducció, així mateix, de Jaume Ortolà. A la solapa dels seus llibres fan una declaració de principis sobre la qualitat: “Oferir als lectors més exigents versions excel·lents d’obres de la literatura universal”. I afegeixen com a colofó: “Només la satisfacció dels lectors ens podrà dir si ens hem acostat una mica al nostre ideal”. Esperem que es produeixi.
Fa temps que els idealismes van quedar enrere a la primera línia de la nostra cultura, però resulta estimulant que algú aposti encara per autors com Goethe i Kleist després de l’enfonsament de tants segells i l’ascensió de la salsitxa.
No cal afegir res sobre Goethe, un dels grans llegats de la història de la humanitat, però m’agradaria insistir en la lectura de Michael Kohlhaas, una novel·la breu sobre abusos i venjances durant l’Alemanya de Luter. Ortolà recorda al pròleg la frase de Stephen Vizinczey, que va definir Kleist com “la prosa més ràpida mai escrita”. Ràpida per llegir lentament.

‘Per reprendre el diàleg’, article d’Enric Sòria

En aquest article (El País, Quadern, 21 de maig del 2009), Enric Sòria parla de les traduccions de Michael Kohlhaas i especialment de Faust, publicades per Riurau Editors:

No és que la nova versió d’Ortolà ens haja transmés íntegre l’original, perquè això cap traducció ho pot fer, ni el traductor pretén ser un poeta de la talla de Lleonart, però ens en dóna una versió molt fidel al sentit, moderna i prou equilibrada, que no s’acovardeix davant de les audàcies de l’autor i no edulcora res. Es llegeix sense patiments ni dificultats, i en molts moments aconsegueix endur-se el lector d’ara cap als estranys paisatges folls que recorren el savi ansiós i el dimoni sardònic, entre l’èter i el llot. Com el llibre mateix, traduir el Faust és una empresa descomunal, i Jaume Ortolà hi reïx. Enhorabona.

Llegiu l’article complet en format pdf.

‘Traductors’, article de Joan F. Mira

(Publicat a El País, Quadern, 30-4-2009)

Traductors de clàssics pròxims o remots, traductors de gran literatura, traductors de filosofia, d’història i de ciència social. Traductors, i això és important, a un “català matisadament valencià”, tal com jo precisava en la presentació de la Divina Comèdia, i com va recollir Vicent Alonso en els seus Assaigs de Montaigne. Estem aportant a la llengua comuna un gruix de traduccions ben important i ben notable, que no sé si “allà” —vull dir a Barcelona, a Catalunya— saben apreciar i acollir com cal, però em sembla que sí. En poques setmanes m’han arribat a les mans el Faust de Goethe traduït per Jaume Ortolà, i el Michael Kohlhaas de Kleist en versió del mateix autor. Ningú havia tornat a traduir el Faust des de l’edició de Lleonart el 1938, en plena guerra. Dante, Montaigne i Goethe, traduïts per valencians, no és poca cosa. I m’ha arribat una edició preciosa, bilingüe japonés-català (català valencianíssim) dels Viaranys d’oku, del clàssic del segle XVII Basho Matsuo: el traductor amaga el propi nom, i no el diré, però és de Castelló i va ser alumne meu. I Guillem Calaforra traduint del polonés Czeslaw Milosz, de l’alemany Max Weber, i una història (molt francesa) de la filosofia medieval. Gustau Muñoz traduint Adorno i Theodor Herzl. I la vintena llarga d’autors de la col·lecció “Breviaris”, Pico della Mirandola, Diderot, Sartre, Klemperer, Cardoso Pires, Darwin. Fa molts i molts anys, a l’inici dels setanta, Eliseu Climent va impulsar uns “Quaderns de 3i4” que degueren ser la primera iniciativa valenciana per a incorporar els grans noms del pensament crític contemporani, Gombrich, Habermas, Althusser, Lukacs i companyia, inclòs el xinés Lu Hsun. Hi vam col·laborar traductors valencians inexperts com el Salvador Jàfer o com jo mateix, i la petita col·lecció va morir de mort natural. Però era ja un anunci. Hem fet algunes coses respectables, els autors i els editors valencians, i aquesta n’és una, no la menys important. Hem fet allò que cal fer, i ho fem encara. Si als polítics valencians, i als qui els voten massivament, no els importa la llengua del país, ni Goethe, ni Montaigne ni Dante, a nosaltres, traductors, sí que ens importa. Molt.

Ricard Salvat i el Faust de Goethe

El recentment traspassat director de teatre Ricard Salvat (1934-2009) sentia una especial fascinació pel Faust de Goethe. L’any 1983 va dirigir un muntatge de l’Ur-Faust, la versió primigènia de la primera part del Faust. En l’article “El mite de Faust vist des de Catalunya” (Estudi General, any 2000, núm. 19-20) Salvat confessava que

com a director d’escena sempre hem tingut l’obsessió de muntar les dues parts del Faust de la manera més completa possible.

Portar a escena el Faust íntegrament és una empresa que, òbviament, requereix uns recursos ingents. Riurau Editors ha publicat ara una nova traducció catalana de la totalitat del Faust.