‘Especial Sant Jordi 2010’, a DeBat a Bat

Share

(Publicat a DeBat a Bat, 23 d’abril del 2010)

“Però, primer de tot, hem de fer una reivindicació a la feina en general que porta endavant l’editorial Riurau, una proposta independent capitanejada per un valencià, Jaume Ortolà, i establerta a la ciutat de Barcelona. Es tracta d’una aposta per la literatura en majúscules -i, així mateix, per la nostra llengua en majúscules-, tot portant traduccions amb el màxim rigor que es pot exigir. A DeBat a Bat hem ressenyat l’esplèndida nova versió del clàssic de Goethe, Faust, així com dues obres del romàntic alemany Heirinch von Kleist, el (re)descobriment de la prosa trepidant del Michael Kohlhaas i l’obra de teatre El príncep d’Homburg, el batejat com a Hamlet alemany. D’una altra banda, també ens hem fet ressò d’una delícia llibresca en tots els sentits: el llibre de cuina El que es menjava a casa de Carles Ginès. Receptes sucoses reivindicades de la nostra tradició -que massa sovint oblidem cegats per un suposat cosmopolitisme mal entès- amb una presentació immillorable. Finalment, la posada en valor d’un gènere com el pamflet, amb la recuperació de dos clàssics tan lligats al seu temps com atemporals: Sentit comú de Thomas Paine i Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat.”

‘Els beneficis palpables de la llibertat’, per Melcior Comes

Share

(Article publicat al Diari de Balears, suplement L’Espira, el 20 de febrer del 2010) 

Allò que es veu i allò que no es veu
Frédéric Bastiat / Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors, Barcelona, 2009
74 Pàgs. / 10 €

En un dels seus darrers escrits, arreplegat en el volum 44 de la seva obra, Josep Pla s’interroga a si mateix. “—Vostè, senyor Pla, és conservador o liberal? —De vegades sóc conservador i de vegades gens. De vegades sóc liberal i de vegades ben poc. Depèn del que es té davant dels ulls, del que va passant”. “Depèn del que es té davant dels ulls”: és l’opció de l’empirisme. Ara bé: segons Frédéric Bastiat (1801-1850) hi ha, per una banda, el que es veu, i, per l’altra, el que no es veu. “Vet ací la diferència entre un mal i un bon economista: l’un s’até a l’efecte visible; l’altre para esment en l’efecte que no es veu i en el que cal preveure”.

La teoria del que es veu i del que no es veu en la gestió dels diners públics i en la reglamentació de les activitats privades va ser formulada per Bastiat en aquest pamflet vigorós i argumentat, una de les primeres anàlisis que es feren dels beneficis de l’economia de mercat lliure, emancipada de distorsions benintencionades per part dels gestors de l’erari governatiu. Aquests serien els que tan sols s’atenen al que es veu —un mínim efecte immediat—, mentre que són incapaços d’avaluar fins a quin punt les seves intromissions, fiscalitzacions i controls generen dinàmiques perverses, nocives per al bé públic i per la moralitat civil (i això és el que no es veu o no es vol veure—o no es té prou sagacitat per preveure). Bastiat desmunta, un per un, amb gràcia i solvència, molts dels tòpics i de les fal·làcies que han acompanyat —i que per desgràcia encara s’escolten…— el discurs econòmic fet des del poder, el qual sempre ha sabut vestir-se d’una moralitat superior, com si només el legislador pogués portar la societat pel camí de la prosperitat i la justícia. 

Segons Bastiat, aquest mena de fraus en el discurs delaten una fe sense fonament en el polític —”el senyor Prohibidor”—, mentre que la llibertat econòmica aposta per la convicció que una societat —una humanitat— que pacta i treballa en llibertat ens porta a resultats més apreciables pel que fa al benestar comunal. Una humanitat lliure, conscient de les seves necessitats i dels seus interessos, és molt millor, més positiva, que no la forçada per un “pretès reformador” que “vinga a imposar-nos la seva fórmula i la seua voluntat i a concentrar, per dir-ho així, la humanitat en ell mateix”.

Bastiat, un dels primers periodistes que feren el que després s’anomenà divulgació econòmica, ha estat considerat com un dels pensadors del fet productiu que primer feren èmfasi en el consumidor més que no pas en el productor, cosa que el fa precursor de l’escola de Viena, d’on sorgiren cappares del liberalisme i de la crítica a l’economia totalitària com von Mises o Hayek. Certament, els lectors de Camí de servitud (1944), l’obra més llegida de Hayek, descobriran que Bastiat n’és un precursor molt clar, tot i que el nostre home no podia preveure, a mitjans del segle XIX, fins a quin punt el seu “senyor Prohibidor” tindria també tendències massivament homicides.

Bastiat critica el funcionariat, les subvencions, el proteccionisme, els impostos excessius i l’exèrcit parasitari, i explica els beneficis dels intermediaris o comerciants, o de les màquines que treuen la feina a l’home, sempre amb arguments ponderats i equànimes, exposant una sèrie d’apòlegs —com el ja mític del vidre trencat—que ja formen part de qualsevol recull d’exemples de funcionament del sistema econòmic. Tot i que el liberalisme passa per hores baixes a causa de diverses lectures no precisament imparcials de la crisi global, Bastiat continua persuasiu i inspirat en aquest pamflet, el qual ens ha estat traduït amb elegància per Jaume Ortolà, qui també, en un exercici d’aposta liberal molt lloable, edita el llibre des d’una empresa de nova creació.

‘Reivindicació del pamflet’, per Ricard Chulià

Share

(Article publicat a DeBat a Bat, 6 de febrer del 2010)

Quan hom vol desqualificar un assaig, una reflexió crítica, sovint fa ús del mot pamflet. “Es tracta d’un pamflet!”, i ja no cal aportar-hi cap raonament més perquè l’obra esmentada siga menyspreada. Tanmateix, aquest sentit pejoratiu del terme -l’origen del qual fóra gairebé impossible resseguir- és inexacte, a més d’injust. El pamflet ha estat al llarg del temps un gènere no només digne, sinó necessari, i emprat com a element fonamental dins del debat i l’intercanvi d’idees públic. En aquest sentit, és tot un encert que l’editorial Riurau haja encetat una col·lecció dedicada al gènere.

I és que els dos títols publicats, Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat i Sentit comú de Thomas Paine, demostren que, malgrat que els pamflets siguen per definició efímers, productes d’una època determinada i solucions per a un context concret, com tota bona obra, la qualitat perdura. Com pot ser altrament que un pamflet escrit a final del XVIII i un altre a mitjans del XIX ens continuen cridant l’atenció?

I no es tracta només de la lectura com a font d’informació per a conèixer el context històric en què tenien lloc uns determinats esdeveniments -que, evidentment, també té el seu paper- sinó perquè, per usar una fórmula una miqueta massa gastada, tampoc no han perdut actualitat. En aquest sentit, és admirable llegir avui en dia les reflexions sobre l’absurditat d’un model de govern com la monarquia que fa Paine i que porta el lector a preguntar-se com pot ser que més de dos-cents anys després unes tals reivindicacions encara siguen vigents. De fet, Sentit comú va ser en el seu moment, durant la Revolució Americana, un dels texts més difosos per a defensar les tesis de la independència de l’anomenat continent. I, així doncs, hi podem trobar unes molt interessants reflexions sobre la representació democràtica de la diversitat. Un text necessari.

D’una altra banda, Allò que es veu i allò que no es veu ens presenta d’una manera senzilla i didàctica el nucli de l’obra de Frédéric Bastiat, un agitador liberal contrari al proteccionisme i al socialisme en l’escenari de la França posterior a la revolució de 1848. Des de la distància ideològica, però, s’hi poden veure reflectides les idees d’un liberal sincer -i en el nostre context estatal, en què a la meseta la qualificació de liberal se l’atorguen individus d’una bona contrastada militància cavernària és molt adient-, un creient en les virtuts de la mà invisible del mercat teoritzada per Adam Smith. En aquest sentit, el text no deixa de ser una crida apassionada al debat d’idees, funció que en la nostra època ha de tornar a trobar lloc en la revalorització d’un gènere com el pamflet.

‘Les reflexions de dos polemistes de l’època revolucionària’, per Vicent Usó

Share

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (3/1/2009).

Riurau Editors és una jove editorial que s’ha marcat com a objectiu la publicació de versions acurades d’obres fonamentals de la literatura universal. De moment, compten amb dues col·leccions, una de “Clàssics universals”, que han inaugurat amb el “Faust” de Goethe; i una altra que anomenen “Pamflets”, d’obres més breus i amb intenció polemista, que inicien amb el “Sentit comú”, de Thomas Paine, i “Allò que es veu i allò que no es veu”, de Frédéric Bastiat. L’editorial compta també amb un apartat dedicat al llibre digital on es poden descarregar aquestes dues obres de manera gratuïta.
Thomas Paine (1737-1809) és una de les figures intel·lectuals més importants del segle XVIII i una de les poques persones que va ser protagonista de les dues causes revolucionàries més importants de la fi d’aquell segle: la Independència dels Estats Units de Nord-Amèrica i la Revolució Francesa. A la segona, va contribuir amb obres a favor dels drets de les persones i contra la ingerència de la religió en l’àmbit polític. A la primera, va dedicar els opuscles “La crisi americana” i aquest que ara publica Riurau, “Sentit comú”. Aquesta obra, escrita de manera premeditada amb un estil assequible, es va convertir ràpidament en un èxit en les colònies nord-americanes de la Gran Bretanya, on va carregar d’arguments el partit favorable a la independència de la metròpoli. Paine analitza les raons que porten als homes a dotar-se d’un govern, els fonaments de la constitució anglesa o els orígens de la institució monàrquica i el sistema hereditari que perpetua determinades famílies en el poder. Tot això com a preàmbul per a dotar de major consistència les raons que, al seu parer, determinen que ha arribat el moment de trencar els lligams amb la metròpoli i amb el seu rei. Però Paine, a més, proposa un sistema de representació que garantisca la pluralitat i la representació de totes les colònies, unes reflexions que continuen plenament vigents com també totes les disquisicions que fa sobre la democràcia i la necessitat de dotar-la de certs sistemes de garanties que n’eviten la degradació. Una obra, doncs, que, alhora que ens dóna notícia de la realitat americana dels moments previs a la independència, també proposa una série de reflexions plenament actuals sobre els fonaments del sistema democràtic.
Frédéric Bastiat (1801-1850) va participar activament en la vida política de la França post-revolucionària, però és conegut sobretot per la seua dedicació a l’economia i per la defensa que va fer del liberalisme i del pacifisme. A diferència de Paine, la seua obra va ser publicada de manera dispersa en revistes, diaris i pamflets. “Allò que es veu i allò que no es veu” va ser un dels darrers textos que va escriure i té el valor de sintetitzar de manera molt clara les seues idees principals. Per a ell, el lliure mercat és la millor forma d’accedir a un equilibri econòmic, de manera que el paper de l’estat ha de quedar reduït a la protecció de les vides, la llibertat i les propietats dels ciutadans. En el pamflet que publica Riurau, Bastiat planteja que, a més dels efectes aparents (allò que es veu) de les diferents mesures que pot prendre un govern, n’hi ha d’altres (que no es veuen) que poden resultar, a la llarga, molt més decisius. Impostos, política cultural, treballs públics o restriccions comercials són alguns dels epígrafs que Bastiat considera, sempre des de l’òptica d’un liberal rigorós.

(Extret del blog El rastre de Clarisse)

‘Regals’, d’Enric Sòria

Share

(El País, suplement “Quadern”, edició valenciana, 17-12-2009)

[…]

I ja que parlem d’editors o traductors valencians, cal fer un esment a part de Jaume Ortolà i la seua editorial Riurau. Ortolà és un jove valencià resident a Barcelona, on ha publicat, entre altres coses, el Faust de Goethe. Ara torna a la càrrega amb tres llibres traduïts per ell: Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat, Sentit comú de Thomas Paine i El príncep d’Homburg de Heinrich von Kleist. Bastiat fou un dels grans economistes liberals del segle XIX. Algú pot discutir l’oportunitat de llegir aquest autor, sempiternament citat per Hayek, ara que sembla que s’imposa el retorn a Keynes, però això seria ignorar la claredat, l’agut sentit de la ironia i la intel·ligència d’un pensador econòmic —i polític— molt brillant. Més oportú encara és el llibre de Paine: un pamflet a favor de la independència americana, escrit amb un rigor conceptual, una verva i una habilitat polèmica que es troba molt a faltar darrerament. Al contrari que els nord-americans, els independentistes catalans se sorpendrien molt si algú els deia que podrien mobilitzar el sentit comú a favor seu, i per això no han escrit mai, ni de lluny, un llibre com el de Paine. Ni l’han escrit ni se l’esperen. Ells s’estimen més Alfons López Tena (que també és valencià), i així els va.
Finalment hi ha aquest geni estrany i prodigiós que és Von Kleist. El príncep d’Homburg, com totes les seues, és una obra desconcertant. Ens parla d’un conflicte entre disciplina i passió, amb molt de patriotisme per enmig, però també d’un xoc, brutal, entre somni i vigília, d’un inquietant laberint de principis en pugna i d’una estranya lògica de l’absurd. Com en aquella devastadora i quasi còmica tragèdia de la dignitat que és Michael Kohlhaas, com en la sinistra meravella de El terratrèmol de Xile. Amb raó Franz Kafka admirava l’art abismal de Kleist. El lector d’aquesta obra pot sentir-se estranyat, o indecís. Però si se la mira bé, tindrà prou matèria per a rumiar la seua perplexitat al llarg dels dies. Sens dubte, un gran regal de Nadal.

(Llegiu ací l’article complet en pdf)

Villatoro: ‘Economistes – Bastiat – Crisis’

Share

(Article publicat al diari Avui, 20 d’octubre del 2009)

Trossos
Vicenç Villatoro

Economistes
“El mal economista persegueix un petit bé present que serà seguit d’un gran mal futur, mentre que el verdader economista persegueix un gran bé futur a risc d’un petit mal present. […] Vet ací la diferència entre un mal i un bon economista: l’un s’até a l’efecte visible (immediat); l’altre para esment en l’efecte que es veu i en el que cal preveure (el que no es veu, el que no és immediat)”.

Bastiat
Aquestes frases anteriors pertanyen al llibre Allò que es veu i allò que no es veu, de Frédéric Bastiat, un brillant economista, polític i escriptor francès de la primera meitat del segle XIX. L’acaba de publicar en català Riurau Editors, que és una petita editorial que edita des de Barcelona en català de València. Bastiat és un clàssic del liberalisme i el llibre aplica aquesta distinció entre allò que es veu, els efectes immediats de les lleis i de les mesures, i allò que no es veu, els efectes que produeix després en cadena i que molt sovint van en direcció contrària del primer efecte visible: mesures que semblen arreglar un petit problema immediat n’acaben espatllant de grans, i a l’inrevés.

Crisis
Quan vaig llegir aquest petit text, per poder-ne parlar al programa Qwerty de BTV, que és on me’l van recomanar, vaig pensar de seguida que era un manual encara molt útil per pensar en les sortides de la crisi actual i per avaluar algunes de les mesures que s’estaven prenent entre nosaltres, alguns plans i alguns pedaços, que aparentment tapen un forat per avui mateix, però poden fer-lo més gros per demà. Les reflexions de Bastiat serien útils per a molts responsables actuals de polítiques econòmiques. Però en el fons ja ho saben. Però saben també que seran avaluats -per les urnes- en un moment en què ja serà visible l’efecte immediat positiu i encara seran invisibles els efectes negatius posteriors. Abans se’n deia populisme, d’això.

Vicenç Villatoro parla de Bastiat a Barcelona TV

Share

Vicenç Villatoro comenta el llibre Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat en el programa Qwerty de Barcelona TV (9 d’octubre del 2009). Podeu veure-ho ací (a partir del minut 18 de programa). “Me l’he llegit aquest cap de setmana, i ja he tingut ganes de fer-lo servir en cinc o sis converses i en dos o tres articles.”

Villatoro parla de Bastiat

‘Els pamflets de Riurau’, article de Marc Arza

Share

(Article publicat al diari digital Catalunya Oberta, 14 de setembre del 2009)

“(…) de què són acusats els economistes? (…) Quan rebutgem la subvenció, de rebutjar la cosa mateixa que es tracta de subvencionar, i de ser els enemics de tot gènere d’activitat, perquè volem que aquestes activitats, d’una part, siguen lliures i, de l’altra, que cerquin per elles mateixes la seua pròpia recompensa”.
(Frédéric Bastiat, Allò que es veu i allò que no es veu)

“La societat és, en qualsevol estat, una benedicció. Però el govern, fins i tot en el seu millor estat, no és més que un mal necessari”.
(Thomas Paine, Sentit comú)

La bibliografia liberal en català és més molt limitada. Els clàssics del liberalisme polític i econòmic traduïts a la llengua del país son més aviat escassos. És per això que des de l’Espai Hayek fa temps que s’impulsa la publicació en català de les obres de Friedrich Hayek, començant pel Camí de servitud, ja editat, i afegint-hi La fatal arrogància, de pròxima aparició. Però més enllà del gran Hayek hi ha una llarga llista de títols indispensables que una editorial de nova planta, Riurau Editors, s’ha decidit a publicar en la llengua del país. Per als liberals i per a tots els lectors de ment oberta, la col·lecció de Pamflets de Riurau Editors és un autèntic regal.

Una col·lecció que fins ara ha publicat dues joies. Començant pel primer volum, Allò que es veu i allò que no es veu, de Frédéric Bastiat. És l’economista i polític francès de la primera meitat del XVIII que Schumpeter definia com “el periodista econòmic més brillant que mai hi hagi hagut”. Un llibre lleuger que ressegueix en poc més de setanta pàgines algunes de les falsedats econòmiques més repetides i que, desgraciadament, son encara massa repetides com a veritat a casa nostra: del proteccionisme a la l’intervencionisme, de la garantia pública del crèdit a la promoció estatal de les arts. Bastiat destapa amb claredat i ironia els efectes amagats d’unes polítiques públiques que mai no son ni gratuïtes ni innòcues. Acompanyant aquest primer pamflet, Riurau publica també Sentit comú, de Thomas Paine, un dels opuscles fonamentals de la revolució i la independència dels Estats Units. Un clàssic de l’argumentació política americana que reclama un govern democràtic, proper, laic, constitucional i deslliurat de l’urpa britànica. Dos llibrets extraordinaris que ja era hora de poder llegir en català.

Només cal desitjar que la col·lecció creixi aviat amb noves traduccions de pamflets liberals com La llei, del mateix Bastiat, o L’economia en una sola lliçó, del brillant Henry Hazlitt. Els esperem!

‘Lo que no se ve’, article de Xavier Sala i Martín

Share

En aquest article de La Vanguardia (17 d’agost del 2009), l’economista Xavier Sala i Martín comenta qüestions d’actualitat política i econòmica a partir de les idees que Frédéric Bastiat exposa en el seu llibre Allò que es veu i allò que no es veu, publicat en català per Riurau Editors. Podeu descarregar gratuïtament la versió electrònica del llibre en la web de Riurau Editors. Només cal que us hi registreu prèviament.

Llibres electrònics gratuïts

Share

A partir del mes de juny del 2009 Riurau Editors ofereix els seus llibres en format electrònic. Els llibres s’ofereixen en els formats PDF i Mobipocket,  sense restriccions de còpia o d’impressió per a l’ús privat. A més a més, els dos primers llibres de la col·lecció Pamflets es poden obtenir gratuïtament. Més informació en “Instruccions de compra”.