Arxiu d'etiquetes: Contes drolàtics

‘La joguina de Balzac’, de Ricard Chulià

Share

(Article publicat en debatabat.cat, 5/11/2010)

Títol: Contes drolàtics
Autor: Honoré de Balzac
Editorial: Riurau edicions
Traductor: Jaume Ortolà

No és gens difícil perdre’s enmig de la immensitat de la producció balzaquiana. De fet, com poder aprehendre un treball de l’abast del que es va proposar l’autor francès a l’hora de planificar i portar a terme una autèntica catedral de literatura com és la Comèdia humana? No només es tracta d’una pantagruèlica tasca d’escriptor, sinó que, seguint el patrons que va marcar el Dante amb la Divina comèdia, Balzac va proposar-se captar de la realitat fins a l’extrem de, tal com va deixar expressat en una famosa màxima, fer-li la competència al registre civil.

Si hom volguera establir-hi metàfores amb els treballs d’Hèrcules, no aniria gens desencaminat. I, fins i tot, podria parlar i estirar la comparació amb el mite de Sísif, ja que l’empresa proposada no podia ser més que una font amb un raig inesgotable de combustible vital per empassar. Això és el repte que es va imposar una personalitat com la de Balzac, irrepetible i immensa fins a l’extenuació en tots els sentits.

Dins d’aquesta magna obra, doncs, és molt senzill que es destaquen uns treballs per damunt d’altres i, de manera molt significativa, cada generació trobarà, descobrirà o redefinirà un títol en concret que, no pot ser d’una altra manera, esdevindrà l’espill de les pròpies ambicions. No debades, és el mateix procediment que podem observar en altres obres de la mateixa divisió. Cada generació té el seu Shakespeare: ara ressaltem Hamlet, adés Macbeth; i, en definitiva, som nosaltres qui ens estem retratant.

Així doncs, encara cal celebrar més si es pot la publicació per part de Riurau edicions -un autèntic luxe d’editorial- dels Contes drolàtics d’Honoré de Balzac. És la primera vegada que el trobem editat en català -i a més en una edició impecable que incorpora onze reproduccions dels gravats de Gustave Doré-, però és que, de més a més, es tracta d’una obra subterrània dins de la producció balzaquiana.

Menyspreada per ser jutjada com una mena de divertimento sense profunditat, els Contes drolàtics han estat un dels títols oblidats que ara com ara podem veure ressorgir en tota la seua plenitud davant dels nostres ulls. Però compte!, que no parlem d’una edició esperonada per l’èxit o el retrobament que haja pogut rebre a França o en alguna altra edició traduïda, sinó d’una aposta editorial arriscada. Una tria d’editor, en el sentit més honorable de l’ofici, que ha de rebre les lloances que es mereix -i que no en són poques-. No estem expressant una hipèrbole com que Riurau ha posat Balzac en el mapa, sinó que cal jutjar els fets en la justa mida: què és el que suposa editar d’aquesta manera els Contes drolàtics en català? Déu n’hi do!

Però encarem-nos amb el llibre. L’estructura té el referent en el Decameró. De fet, Balzac va preveure escriure deu sèries de deu històries, tot i que només n’acabà les tres primeres, és a dir, els trenta contes de què es compon aquesta edició. Amb el referent pel que fa a l’estil de Rabelais, Balzac ens mostra diguem-ne l’altra cara de la Comèdia: unes històries que varen estar pensades com a menors i d’entreteniment dins d’un corpus “seriós”; una vertadera processó de carnestoltes amb abundants històries que entremesclen personatges que retrobem ara i adés en una gran majoria de temàtiques eròtiques, burlesques i molt carregades d’humor.

Aquesta  obra inclassificable, que ha guanyat i encara guanya magnitud amb el temps, va estar escrita per Balzac en un francés més inclassificable encara. Amb eixa voluntat de joc i enigma, Balzac vol recrear la llengua de l’època en què transcorren les històries, segles XV i XVI. Tanmateix, no es tracta de cap treball filològic, sinó d’una llengua com a joguina per a l’autor: hi trobem un francés farcit d’etimologies inventades i grafies bizarres, així com neologismes només interpretables per una voluntat creadora de l’autor i paraules que només poden tindre sentit dins del context concret. Això ens dibuixa una obra que no és precisament fàcil de traduir. Ara bé, en les mans de Jaume Ortolà, de qui ja vàrem glossar les qualitats com a traductor, esdevé un atractiu afegit a la lectura, per reparar en les solucions arcaïtzants i les tries que hi ha al llibre per a poder estirar totes les possibilitats que dóna el català i gaudir de la nostra llengua. Una autèntica joguina en tots els sentits per al lector.

’30 històries burlesques’, ressenya al diari Avui

Share

(Article publicat al diari Avui el 24 de juny del 2010)

Considerat com un mite de la literatura francesa i clàssica que es reedita cada generació, Honoré de Balzac (1799-1850) és un dels novel·listes de referència del segle XIX, prolífic autor d’una obra on el cicle de La comèdia humana enlluerna encara. Ara Jaume Ortolà ens presenta una edició dels seus contes burlescos i satírics. Amb il·lustracions de Gustave Doré, Contes drolàtics, un curiós pastitx de narracions llibertines renaixentistes. Així ho destaca Ortolà a la introducció del volum, quan assenyala que ho va fer a la manera de Bocaccio: “Els Contes drolàtics són [una obra a] part de la monumental Comèdia humana. Balzac ho explica amb la metàfora de l’escrivania de doble tinter:«D’un tinter sortien coses greus que s’escrivien en tinta negra, i de l’altra badomeries que envermellien alegrement els fulls del quadern.»” Sense lligams específics d’estructura o tema, els contes tenen elements unificadors com els personatges i els escenaris. El mateix Balzac el va definir com un llibre d’altra digestió, de divertiments, invocant Rabelais.

Contes drolàtics, ressenya de Toni Mollà

Share

(Article publicat a Silenci.info – Club de cultura, juliol del 2010)

En poc de temps, Riurau Editors, al capdavant de la qual hi ha Jaume Ortolà, s’ha convertit en una iniciativa de prestigi. Una empresa editora el principal objectiu de la qual “és oferir als lectors traduccions de qualitat de clàssics de la literatura universal.” Al cap i a la fi, la connexió entre el lector d’ací amb els productes culturals d’ací i d’allà és el vincle comunicatiu més important per a una ciutadania culta i oberta.

Llegiu l’article complet ací.

Contes drolàtics, ressenya a Time Out

Share

(Article de Jordi Nopca, publicat a la revista Time Out, 23 de juny del 2010)

Contes drolàticsL’aparició dels Contes drolàtics d’Honoré de Balzac (1799-1850) és una notícia que caldria celebrar amb una gran festa: amb un carnaval grotesc a la manera de Rabelais, de qui Balzac rescata el títol d’un dels seus llibres (Les songes drolatiques de Pantagruel) i, sobretot, de l’esperit descordat, la irreverència constant i l’ambientació medieval. Si les drôleries rabelaisianes canviaven la voluntat edificant per la distracció, Balzac es planteja un objectiu similar: “Els cent contes drolàtics són fets més per a aprendre la moral del plaer que per a procurar lo plaer de fer la moral”.

El pare del realisme francès canvia la dissecció exhaustiva de la societat francesa del segle XIX de les desenes de novel·les de La comèdia humana per l’esbargiment d’aquest recull de narracions breus, de les quals només va arribar a escriure’n trenta. Escrites entre 1832 i 1837 —i traduïdes per primera vegada al català—, aquestes diversions farcides d’aprofitats, fresques i corrupcions morals (no qüestionades) parlen en una llengua carregada de neologismes i expressions rinxolades servida amb l’elegància pertinent gràcies a Jaume Ortolà, que també ha traduït el Faust de Goethe i El príncep d’Homburg i Michael Kohlhaas de Heinrich von Kleist. Els farbal·lans lingüístics que Balzac fa servir —i que els personatges dels contes aixequen impúdicament: un percentatge elevat de narracions és de temàtica sexual— tenen com a objectiu “recuperar el geni de la llengua, suposadament amagat en la innocència del passat”, segons escriu Ortolà al pròleg. Rabelais és el model principal de l’autor, però algunes de les pàgines d’aquests Contes drolàtics també fan pensar en les potineries del Decameró de Bocaccio i en l’obscenitat dialèctica de Le moyen de parvenir de François Béroalde de Verville. Llegiu, si no, la conclusió que Balzac treu després de presentar-nos la bonica fadrina de Portillon: “Innombrables senyores que vosaltres sabeu han estat violades de bon grat per més de deu senyors, sense fundar altres llits que els de llurs marits. Cal relatar aquest afer per a rentar l’honor d’aquesta bona xicota que rentava les brutícies d’altri, i que des d’aleshores tingué tant de renom per sa gentilesa i son esperit.”

Jordi Nopca

‘L’altre Balzac’, de Jordi Llovet

Share

(Article publicat en el “Quadern” de Catalunya del diari El País, 20-5-2010)

L’aparició d’una edició catalana dels anomenats Contes drolatiques, de Balzac —Contes drolàtics, traducció de Jaume Ortolà, Barcelona, Riurau, 2010—, permetrà als lectors catalans entrar en tot un “altre” món de la literatura balzaquiana, mai editat ni tan sols parcialment al país nostre, i escassament o parcial a la resta de l’Imperi. Si jo els coneixia va ser perquè l’any 1972, trobant-me a la ciutat de Frankfurt, vaig veure que el llibreter Corvet, establert a la plaça Goethe, en tenia un exemplar —era la famosa cinquena edició, de 1855, la primera que portava les il.lustracions de Gustave Doré— i, tot desdinerant-me, vaig comprar-la per una suma que es trobava, de fet, més enllà de les possibilitats d’un estudiant de doctorat: però és molt bonica, en pell sencera, i la tinc des de llavors per al meu goig i enveja dels visitants.

Tant l’editor francès d’aquest llibre —Pierre-Georges Castex, a les Oeuvres diverses de Balzac editades a la Bibliothèque de la Pléiade—, com l’editor català ja esmentat, insisteixen a veure una unitat entre aquesta obra “de folga” de l’autor i l’obra seriosa, és a dir, la Comèdia humana. Però això no acaba de ser cert. En realitat, aquests Contes drolàtics formen part d’una mateixa moneda, però en són l’altra cara. D’un costat, hi ha aquesta fabulosa crònica de la França de la primera meitat del segle XIX, la Comèdia, suma de costums de ciutat i de província i crònica novel.lada, insubstituïble, d’aquell temps. De l’altre, aquests contes, que Balzac va escriure per divertir-se a cor què vols, però que no van aconseguir cap èxit quan es van publicar, quasi tots en vida de l’autor.

A la dècada de 1830, en certa manera com a contrapunt de la sentimentalitat romàntica —que a França va resultar força devastadora, com a les lletres catalanes si exceptuem la figura superior de Verdaguer—, l’autor va revifar una passió per l’obra de Rabelais que covava des dels vint anys, i es va proposar escriure cent contes a la manera d’aquest enorme autor —també s’hi troba un ressò de l’obra de Boccaccio, de Margarida de Navarra, d’Ariosto, de Verville i La Fontaine—, dels quals només en va completar tres “jornades” de deu contes cada una, és a dir, trenta peces, que són les que presenta, íntegrament, l’edició catalana. L’editor francès diu que Balzac va “cultivar-hi una virtut alliberadora per reaccionar contra els ploraners de l’escola romàntica”. Va agafar la ploma, es va vestir l’hàbit monàstic que solia fer servir per escriure, i va redactar aquesta obra insòlita, sobretot en la mesura que empra una llengua raríssima, filològicament només aproximada, però que vol assemblar-se al francès encara no ben fixat gramaticalment i ortogràficament dels segles XIV a XVI, que és el període en què se situa l’acció de la major part dels contes. El resultat va ser un llenguatge estrambòtic —molt criticat pels historiadors de la llengua francesa—, que no és ni el francès de Rabelais, ni el de Montaigne, ni el de cap autor d’aquest període narrat. És l'”altre Balzac” sobretot en això: una llengua que fa petar de riure, plena de neologismes, amb duplicació arbitrària de consonants, etimologies falses, pures invencions verbals i tota mena de disbarats lingüístics i argumentals.

En realitat, tant pel seu contingut eròtic, predominant, com per la llengua que s’hi fa servir, aquests Contes drolàtics semblen fets —com més tard ho faria Flaubert en la seva novel.la pòstuma— per espantar la classe burgesa que tant s’adelitava en la lectura de les seves innombrables novel.les de la sèrie de la Comédie humaine. De tant en tant apareixen escriptors que un bon dia escriuen un llibre pel mer plaer de “fer anar el llenguatge”: llavors la llengua de què parteixen, el francès en aquest cas —com va ser-ho l’anglès en el cas d’Ulysses, i encara més de Finnegans Wake, de Joyce— explota fins a convertir-se en una festa que molta gent trobarà deliciosa, tant en l’original com en aquesta extraordinària traducció, plena de mèrit. Això deixant a banda, com s’ha dit, les plagasitats, grolleries i carnestoltades que s’hi troben.

Els Contes drolàtics de Balzac

Share

Contes drolàticsRiurau editors publica, traduïts per primera vegada en català, els Contes drolàtics de Balzac, un recull de trenta històries de caràcter burlesc i eròtic ambientades en la França de l’edat mitjana i el Renaixement. A la manera del Decameró de Boccaccio o de Les Cent Nouvelles Nouvelles, Balzac va projectar escriure un recull de cent contes, que s’havien de publicar de deu en deu, amb el títol de Les cent contes drolatiques. Només va arribar a completar i publicar, però, les tres primeres desenes de contes, que són les que presentem en aquesta traducció.

Els Contes són per a Balzac un esbargiment de l’obra “seriosa” de les novel·les de La Comèdia Humana.  Però no són de cap manera una obra menor o secundària, són “una obra d’art en tota l’accepció de la paraula” com diu en “L’advertiment del llibreter” (els pròlegs i els epílegs serveixen a l’autor per a polemitzar amb els crítics i defensar la seua obra). Són un “immens arabesc” construït sobre els fonaments del gran palau que és La Comèdia Humana.

En els Contes drolàtics Balzac fa seua la tradició renaixentista dels contes jocosos, picants; s’allibera dels constrenyiments que pot tenir en les novel·les —en què el sexe és un tema tabú—, i ens llega uns contes de tal força literària que, una vegada llegits, no abandonen mai la memòria del lector.  El novel·lista hongarès Stephen Vizinczey no dubta a anomemar-los “una de les glòries de la civilització occidental”, i ens diu que “qui aconseguesca un exemplar del llibre passarà una setmana inoblidable”.

L’edició es completa amb la reproducció d’onze gravats originals de Gustave Doré (París, 1855). Ací (arxiu PDF) podeu llegir les introduccions i el primer conte complet.