Arxiu d'etiquetes: El príncep d’Homburg

‘El príncep d’Homburg’, ressenya d’Emili Morant

Share

(Article publicat a la revista Espai del llibre, núm. 13, primavera del 2011)

Von Kleist, Heinrich
El príncep d’Homburg
Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors, Barcelona, 2009
110 pàgs

Poc abans d’una batalla contra els suecs, el general de cavalleria Friedrich Arthur von Homburg té una visió que li promet alhora la glòria militar i l’èxit amorós. Aquest trasbals el duu a ignorar les ordres prefixades al camp de batalla, de forma que tot i l’èxit de la campanya un consell de guerra el condemna a mort, capgirant completament les expectatives de triomf que el somni li havia mostrat. Aquest resum dels dos primers actes d’El príncep d’Homburg, de Heinrich von Kleist, deixa l’acció en el punt en què comencen a plantejar-se les qüestions principals de l’obra. Ha de perdonar l’elector de Brandenburg la indisciplina, heroica i benintencionada, del príncep, o ha de fer prevaldre la llei del país sobre la preferència personal del governant pel condemnat? Un dilema, aquest, que recorda el de Creont en l’Antígona de Sòfocles. D’altra banda: ha d’acceptar el príncep d’Homburg una mort honorable o ha de renunciar a la seua noblesa, a la seua dignitat i a la seua amant per a continuar vivint? Aquestes disjuntives, impossibles de resoldre d’una forma plenament satisfactòria, fan de l’obra una tragèdia; tanmateix, alguns elements atípics que l’editor explica després del final del text (amb un bon criteri que respectarem ací) revelen la seua originalitat, problemàtica en l’època en què fou escrita però ben pròxima a les preocupacions modernes.

Jaume Ortolà, traductor i editor d’aquesta obra mestra del teatre romàntic alemany, ens regala una versió de la qual podem destacar la facilitat amb què es llegeix i la bella factura dels decasíl·labs en què ha triat lliurar-nos el text. Els qui per no saber alemany no podríem comparar-la amb l’original podem, en qualsevol cas, apreciar l’acurada composició dels versos i la suggeridora ambigüitat dels sentiments i raonaments dels personatges; una obra en què la trama se sosté més en l’evolució de les seues actituds que no en una seqüència complexa de fets, demana una traducció tan meritòria i eficaç com aquesta.

‘Especial Sant Jordi 2010’, a DeBat a Bat

Share

(Publicat a DeBat a Bat, 23 d’abril del 2010)

“Però, primer de tot, hem de fer una reivindicació a la feina en general que porta endavant l’editorial Riurau, una proposta independent capitanejada per un valencià, Jaume Ortolà, i establerta a la ciutat de Barcelona. Es tracta d’una aposta per la literatura en majúscules -i, així mateix, per la nostra llengua en majúscules-, tot portant traduccions amb el màxim rigor que es pot exigir. A DeBat a Bat hem ressenyat l’esplèndida nova versió del clàssic de Goethe, Faust, així com dues obres del romàntic alemany Heirinch von Kleist, el (re)descobriment de la prosa trepidant del Michael Kohlhaas i l’obra de teatre El príncep d’Homburg, el batejat com a Hamlet alemany. D’una altra banda, també ens hem fet ressò d’una delícia llibresca en tots els sentits: el llibre de cuina El que es menjava a casa de Carles Ginès. Receptes sucoses reivindicades de la nostra tradició -que massa sovint oblidem cegats per un suposat cosmopolitisme mal entès- amb una presentació immillorable. Finalment, la posada en valor d’un gènere com el pamflet, amb la recuperació de dos clàssics tan lligats al seu temps com atemporals: Sentit comú de Thomas Paine i Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat.”

‘Un príncep condemnat a mort i un comerciant de cavalls ultratjat’, per Vicent Usó

Share

(Publicat al blog El rastre de Clarisse, el 12 d’abril del 2010)

Riurau Editors ha publicat, en traducció de Jaume Ortolà, les obres “El príncep d’Homburg” i “Michael Kohlhaas”, de l’escriptor alemany Heinrich von Kleist. Nascut a Frankfurt der Oder (1777) en el si d’una família militar prussiana, von Kleist va ingressar en l’exèrcit i va participar en algunes accions bèl·liques. Després de la derrota de les tropes prussianes davant l’exèrcit napoleònic i d’assolir la convicció que aquell camí no duia enlloc, va abandonar-lo i va decidir viatjar per Europa i escriure. Va enllestir drames teatrals que no arribaven mai a estrenar-se, va fundar revistes literàries on publicar poemes i novel·les curtes i fins i tot un diari poc amable amb l’ocupant francés, el “Berliner Abendblätter”. De fet, va ser la difusió de les derrotes de l’exèrcit de Napoleó en la campanya espanyola que va precipitar-ne la clausura. El 21 de novembre de 1811, en plena fallida econòmica i abatut pel càncer que patia la seua companya, Adolfine, va disparar contra ella i després es va suïcidar. Un final ben adient per a qui es comptava entre els escriptors romàntics.

De fet, l’últim intent de refer la mala situació econòmica havia estat el drama “El príncep d’Homburg”. Una peça que va dedicar a la princesa de Hesse-Homburg, cunyada del rei, amb l’esperança que aquesta li concedira una pensió i poder refer així la penúria en què l’havia sumit el tancament del “Berliner Abendblätter”. Però, tot i el final feliç del drama i el tractament favorable a l’aristocràcia que planteja l’obra, la princesa es va sentir ofesa i no sols no li va concedir la pensió sinó que, més encara, va prohibir-ne la publicació i la representació. No seria fins 10 anys després de la mort de l’autor que es representaria, i encara retallada.

El drama planteja una curiosa situació. Abstret pel coneixement d’una jove princesa, el príncep d’Homburg no atén com caldria les ordres del cap de l’exèrcit, així que, a l’hora de la batalla, pren una decisió que les contradiu. Però que, tanmateix, contribueix notablement a la victòria. Així, al temps que se l’honora com a vencedor, també se’l condemna a mort per haver desobeït les ordres. Per ell intercediran la jove princesa i els caps militars alhora que, al seu interior, a la por inicial a la mort succeirà la convicció que l’honor està per damunt de la vida.

La novel·la curta “Michael Kohlhaas” es va publicar en 1808 a la revista “Phöbus”, de la qual von Kleist va ser cofundador. En aquesta obra, von Kleist indaga sobre el sentit de la justícia a través de la peripècia d’un comerciant de cavalls a qui, arbitràriament, un aristòcrata obliga a lliurar-li un parell d’animals. Convençut de la manca d’equitat del cas, Kohlhaas intenta fer valer les seues raons davant la justícia, però no aconsegueix sinó menyspreu. Aleshores, decideix prendre’s la justícia en primera persona i organitza una partida d’homes armats que arrasa diferents ciutats. Esglaiats de la virulència que ha pres el cas, les autoritats -davant les quals intercedirà el mateix Luter- decideixen intervindre i pactar amb el comerciant que, pel camí, ha perdut la dona i la major part de les propietats. Escrita en un llenguatge àgil i sense descripcions que entrebanquen l’acció, von Kleist hi denuncia la prepotència de l’aristocràcia i la situació de desempar en què es troben els ciutadans així com la necessitat d’un bon funcionament de la justícia per a no interferir l’equilibri social.

‘Glòria i misèria humanes’, de Francesc Foguet i Boreu

Share

(Article publicat al Quadern de Catalunya del diari El País, 4 de març del 2010)

Faust / El príncep d’Homburg
J.W.Goethe / Heinrich von Kleist
Traduccions de Jaume Ortolà
Riurau
496 / 112 pàgines
25 / 14 euros 

La renúncia dels grans grups editorials a la seva funció cultural és suplerta —en bona part— pels segells petits. No deixa de ser un símptoma d’anomalia estructural i, encara que també passi en cultures consolidades, sembla més aviat un retorn a un cert resistencialisme, una reculada en les possibilitats d’ampliar la base social, perquè el gran teló d’Aquil·les és la distribució i la incidència pública dels llibres publicats. En l’àmbit de l’edició de teatre, un dels més desemparats del sector, la desolació contrasta amb el moment dolç que viu el negoci teatral a Barcelona.

El segell Riurau Editors neix amb el propòsit d’oferir als lectors més exigents versions acurades, de qualitat contrastada, d’obres de la literatura universal. La incorporació de dos dels clàssics teatrals alemanys més canònics, com són el Faust, de J. W. Goethe (Francfort, Alemanya, 1749-Weimar, 1832), i El príncep d’Homburg, de Heinrich von Kleist (Brandeburg, Alemanya, 1777- Postdam, 1811), dos monuments colossals de la literatura dramàtica de tots els temps, en són una extraordinària carta de presentació, un miracle en el panorama actual de l’edició de teatre.

Faust és l’odissea d’un savi que, després d’estudiar-ho tot, s’adona que no sap res i que té una insaciable necessitat de joia i d’acció. Desesperat, busca l’elixir en els sabers prohibits de la màgia negra i topa amb Mefistòfil, que ha reptat Déu a fer-lo caure en la temptació. L’ambició prometeica que cova el romàntic Faust el duu a acceptar una aposta arriscada amb el diable: viurà l’instant sense aturador, anhelant-ho tot àvidament (el plaer, l’acció, la glòria). Emprèn així un viatge còsmic, delirant, en què s’abandona als sentits més primaris i, a despit de la mala consciència que el corseca com més va més, s’endinsa en les fondàries de la infàmia i el crim. A la fi, exhaust de tants embruixos i prodigis, desitja desprendrese’n i tornar a ser humà. A punt de perdre l’envit, al peu de la fossa, assegura que la llibertat de veres es guanya cada dia.

Bigarrada, proteica i complexa, la tragèdia genial de Goethe s’eleva a les regions més altes de les tribulacions humanes i, alhora, ens en mostra la misèria. Desplega la dialèctica entre les grans categories —Bé/Mal, Déu/Diable, Ciència/Màgia, Utopia/Veritat— amb la voluntat de fer-les harmòniques. Plena de substrats, sintetitza esplèndidament tradicions mítiques contraposades: la clàssica i la romàntica, la grega i l’alemanya, la del sud i la nòrdica. D’una fantasia desbordant, profètica en certs aspectes, barreja registres expressius molt diversos, múltiples personatges variadíssims, temàtiques sublims i grotesques, incomptables espais i temps del més realista al més fantasiós, i tonalitats que van de la transcendència filosòfica a la ironia o la comicitat més divertides i irreverents. Les fonts bíbliques en què s’arbora s’entrelliguen amb un gavadal de referències artístiques i literàries —Shakespeare, Eurípides, Byron i un llarg etcètera—, i també d’al·lusions satíriques dels corrents filosòfics i dels ambients intel·lectuals coetanis.

Si Faust indaga sobre la fluctuació de l’ànima humana entre l’ideal inassolible i la realitat sempre insatisfactòria, El príncep d’Homburg exposa, en clau dramàtica més cenyida, les vacil·lacions hamletianes d’un home romàntic que passa del màxim heroisme a la covardia més indigna. Kleist gosa presentar tot un general de cavalleria afectat d’un sonambulisme enamoradís, transgressor del codi militar pel delit d’èpica i, encara pitjor, atenallat per un pànic terrible a la mort. Tot i que implora mercè i fins renuncia a l’amor i a la reputació, finalment accepta, per punt d’honor, el sacrifici reparador.

Goethe i Kleist prefiguren la irrupció d’una nova era, la del XIX, en què l’home escindit explora les profunditats de l’ànima. Les seves obres han estat minuciosament traduïdes, en un vers dúctil i atractiu, per Jaume Ortolà, en sengles versions que, bo i mantenint l’alè de l’original, flueixen magníficament. Si Joan Maragall, Carles Riba, Josep Lleonart o Carme Serrallonga aixequessin el cap, veurien recompensat l’esforç que van esmerçar per incorporar els clàssics alemanys a les lletres catalanes. Llarga vida, doncs, a Riurau Editors!

‘Els límits de la justícia i la llei’, per Ricard Chulià

Share
(Article publicat a DeBat a Bat, el dimecres 24 de febrer del 2010) 

Títol: Michael Kohlhaas i El príncep d’Homburg
Autor: Heinrich von Kleist
Editorial: Riurau

Heinrich von Kleist va ser un dels representants del romanticisme més esvalotat: va apostar a tot o res per l’art, va flirtejar amb el patriotisme alemany més abrandat mostra de l’època i, finalment, acabà suïcidant-se com a cloenda -tot i que no hi estava inclosa- al pla de vida que s’havia marcat a l’edat de 21 anys. De fet, Goethe, partidari d’un neoclassicisme més idealista, va menysprear l’obra de Kleist pels seus aparents excessos. Així i tot, o precisament per això, no es pot dir que Kleist siga un autor que haja passat desapercebut:generació rere generació, les seues obres han estat contínuament objecte de revisió i reinterpretació. Recordem, per exemple, el film que Éric Rohmer va dedicar a La marquesa d’O.

I és que amb texts de la força dels dos que ens ocupen és difícil que un judici negatiu, per molt que haja estat sancionat per una autoritat com Goethe, puga fer desaparèixer una veu d’aquesta potència. En particular, és el cas del Michael Kohlhaas. Tenim un motiu que és preuat pel moviment romàntic: la reescriptura d’una antiga crònica del segle XVI que Kleist acabarà mitificant en una faula sobre els límits de la submissió a la llei en la recerca de justícia. Michael Kohlhaas és un comerciant de cavalls procedent de Brandenburg que, en travessar la duana de Saxònia -en l’època eren dos electorats del Sacre Imperi Germànic-, li són retinguts els cavalls i el criat per part del noble von Tronka amb l’excusa de no portar els salconduits pertinents. En tornar, Kohlhaas veurà que els cavalls han estat malnodrits i abusats en el treball, de tal manera que el que resta són uns exemplars moribunds.

Kohlhaas sempre mira de portar la reclamació pels conductes pertinents. Tanmateix, la seua esposa, per tal de pacificar els ànims del marit, s’ofereix ella mateixa a adreçar al tribunal de Dresden. En un tomb argumental que no és present a la crònica històrica, Kleist fa que la dona acabe morta enmig d’una turba, de manera que Kohlhaas és empès a organitzar una partida a la recerca de justícia per la pròpia mà. En un periple ple de clarobscurs, en el qual Kleist és mestre a fer-nos sentir els arguments i la humanitat del personatge, Kohlhaas passarà per diversos saqueigs i revenges. Fins i tot, amb l’ambició que es reconega que el seu cas és just, arribarà a entrevistar-se amb Martí Luter -de qui n’era fervorós seguidor- després que el teòleg publicàs un edicte condemnant les accions del comerciant de cavalls, per convèncer-lo de les seues raons.

Amb la prosa més ràpida mai no escrita, segons la va definir Stephen Vizinczey -l’autor hongarès nacionalitzat canadenc i escriptor en llengua anglesa de qui l’obra més coneguda és l’Elogi de les dones madures- el text gairebé ens hipnotitza. I, així mateix, El príncep d’Homburg, escrita, però, com a obra de teatre i rimada, continua l’exploració de la justícia o l’obediència. El príncep desobeeix les ordres, però guanya la batalla. Tanmateix, és condemnat per rebel·lia a mort. En una mostra de les passions literàries de Kleist, el protagonista ha d’agenollar-se i renunciar també a la seua amant per a salvar la vida. Ara bé, l’orgull farà que reprenga el seu valor.

[Nota de Riurau Editors. En realitat, Prinz Friedrich von Homburg està escrit en versos decasíl·labs sense rima, i la traducció que publiquem segueix el mateix criteri: versos decasíl·labs blancs, sense rima.]

‘Regals’, d’Enric Sòria

Share

(El País, suplement “Quadern”, edició valenciana, 17-12-2009)

[…]

I ja que parlem d’editors o traductors valencians, cal fer un esment a part de Jaume Ortolà i la seua editorial Riurau. Ortolà és un jove valencià resident a Barcelona, on ha publicat, entre altres coses, el Faust de Goethe. Ara torna a la càrrega amb tres llibres traduïts per ell: Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat, Sentit comú de Thomas Paine i El príncep d’Homburg de Heinrich von Kleist. Bastiat fou un dels grans economistes liberals del segle XIX. Algú pot discutir l’oportunitat de llegir aquest autor, sempiternament citat per Hayek, ara que sembla que s’imposa el retorn a Keynes, però això seria ignorar la claredat, l’agut sentit de la ironia i la intel·ligència d’un pensador econòmic —i polític— molt brillant. Més oportú encara és el llibre de Paine: un pamflet a favor de la independència americana, escrit amb un rigor conceptual, una verva i una habilitat polèmica que es troba molt a faltar darrerament. Al contrari que els nord-americans, els independentistes catalans se sorpendrien molt si algú els deia que podrien mobilitzar el sentit comú a favor seu, i per això no han escrit mai, ni de lluny, un llibre com el de Paine. Ni l’han escrit ni se l’esperen. Ells s’estimen més Alfons López Tena (que també és valencià), i així els va.
Finalment hi ha aquest geni estrany i prodigiós que és Von Kleist. El príncep d’Homburg, com totes les seues, és una obra desconcertant. Ens parla d’un conflicte entre disciplina i passió, amb molt de patriotisme per enmig, però també d’un xoc, brutal, entre somni i vigília, d’un inquietant laberint de principis en pugna i d’una estranya lògica de l’absurd. Com en aquella devastadora i quasi còmica tragèdia de la dignitat que és Michael Kohlhaas, com en la sinistra meravella de El terratrèmol de Xile. Amb raó Franz Kafka admirava l’art abismal de Kleist. El lector d’aquesta obra pot sentir-se estranyat, o indecís. Però si se la mira bé, tindrà prou matèria per a rumiar la seua perplexitat al llarg dels dies. Sens dubte, un gran regal de Nadal.

(Llegiu ací l’article complet en pdf)

El príncep d’Homburg, un nou llibre de Kleist

Share

Després de publicar la novel·la Michael Kohlhaas, Riurau Editors publica ara un altre llibre de Heinrich von Kleist, El príncep d’Homburg, una de les seues obres de teatre més significatives.

El príncep d’Homburg —un capitost de l’exèrcit de Brandenburg ple d’ardor i de somnis de glòria— arrisca la vida encapçalant una càrrega de cavalleria contra l’enemic invasor. L’acció resulta victoriosa, però és contrària a les ordres rebudes. Condemnat a mort per desobediència, el coratjós soldat s’arronsa davant la perspectiva de l’escamot d’afusellament; demana mercè ignominiosament, renuncia a la seua amant a canvi de salvar la vida; però finalment l’orgull li fa traure el millor de si, i s’estima més morir que sobreviure amb una mentida.

El príncep d’Homburg conté algunes de les escenes més dramàtiques i commovedores mai escrites sobre un home que vacil·la entre la glòria i la vergonya, l’orgull i la por, l’amor i la mort. És el Hamlet del teatre alemany.

Ací podeu llegir-ne el primer acte complet en format pdf.