ressenyes – Pàgina 2 – Riurau Editors

Traduït el gran estudi d’Alexis de Tocqueville sobre els beneficis de la democràcia americana

(Article publicat a la revista El Temps, núm. 1454, 24-3-2012)

Per quines raons les grans revolucions, en una democràcia com la dels Estats Units d’Amèrica, seran improbables —l’única revolució factible va anar a càrrec dels negres, que estaven discriminats— mentre que a Europa seran freqüents? S’ho va preguntar el noble francès Alexis de Tocqueville (París, 1805 – Canes, 1859) en un dels capítols del segon volum del seu gran estudi sobre la democràcia americana, publicat el 1840, fruit d’un viatge als Estats Units de deu mesos, del maig del 1831 al febrer de 1832, durant el qual va visitar 17 estats dels 24 llavors existents, De la démocratie en Amérique.

Els dos volums, aplegats en un de sol i titulat La democràcia a Amèrica, apareixen finalment traduïts al català, gràcies a l’editorial Riurau, en versió de Jaume Ortolà. El conjunt fa 800 pàgines.

El primer volum, aparegut el 1838, l’autor de L’Antic Règim i la Revolució el va destinar —com diu ell mateix al pròleg— a mostrar la direcció que la democràcia, lliurada a Amèrica a les seves inclinacions i abandonada gairebé sense restriccions als seus instints, donava naturalment a les lleis, la marxa que imprimia al govern, i en general el poder que exercia sobre els afers públics. I el segon, a descriure la influència que hi exercia la igualtat de condicions i el govern de la democràcia sobre la societat civil, sobre els costums i les idees, sobre la feina i la cultura.

Es tractava, bàsicament, de treure la por que feia als europeus la igualtat entre els ciutadans –la igualtat d’oportunitats, s’entén— i anunciar els beneficis que la democràcia tenia sobre la societat, fins i tot sobre la literatura, sense amagar els perills que implicava.

I als qui pensaven que la democràcia faria iguals les dones als homes, els diu que “els americans no han imaginat mai que la conseqüència dels principis democràtics fos capgirar el poder marital i introduir la confusió d’autoritats a la família”. Per demostrar-ho, informa els europeus que “no veureu americanes que dirigeixin els afers externs de la família, que condueixin un negoci, que penetrin finalment en l’esfera política”. Som al 1840, cal recordar-ho.

Alexis de Tocqueville analitza a fons les relacions entre la democràcia i la llengua, la literatura —de la poesia al teatre—, la indústria, les arts, les ciències, la filosofia, la religió, les associacions, la premsa la família, els joves, els sous, l’exèrcit, l’honor, la vanitat nacional, el benestar, l’eloqüència parlamentària o fins i tot els monuments, entre més àmbits, alguns dels quals entren en el terreny de la psicologia social. L’autor és clarvident, diu Jaume Ortolà, en l’anàlisi de les fortaleses i les febleses de les societats democràtiques, “que diagnostica amb sorprenent precisió en el mateix instant del naixement d’aquestes societats”. Entre més motius, perquè no ha cedit mai conscientment a la temptació, proclama ell mateix, d’adaptar les idees als fets. I per haver descobert la “influència prodigiosa” que exerceix la igualtat de condicions sobre la societat.

Lluís Bonada

‘Els quefers de la justícia’, de Josep Iborra

(Article publicat a la revista Saó, núm. 343, novembre 2009)

Heinrich von Kleist és una figura singular del romanticisme alemany. Per una banda, no va participar a fons en el moviment; per l’altra, va crear una molt personal forma de tragèdia clàssica. Obres com Pentesilea, Friedrich von Homburg i la novel·la Michael Kohlhaas han estat considerades cims impressionants i nous de la literatura no sols alemanya sinó europea. Paradoxalment, però, i això el fa encara més singular, Kleist no va ser reconegut pels seus contemporanis. Goethe mateix hi va veure només un malalt —ho era efectivament—, però no un escriptor innovador amb una potència creadora excepcional. I encara va passar molt de temps mig oblidat al llarg del segle XIX. Com va passar amb Hölderlin, no va ser descobert fins a principis del XX, quan va esdevenir un escriptor molt influent entre els expressionistes, Freud, Kafka…

També la seua vida va ser molt agitada i intensa, fulgurant i tràgica. Va ser un solitari que participà en les guerres i revoltes del seu temps, a favor, primer de Napoleó, i després en contra. El 1811 es va suïcidar juntament amb la muller d’un amic seu. Kleist ha estat vist com el més demoníac dels escriptors germànics. No debades Stefan Zweig el va incloure, al costat de Hölderlin i Nietzsche, en el seu tríptic biogràfic La lluita contra el dimoni. Ara bé, Kleist no es va deixar arrossegar per les forces obscures de la seua personalitat, sinó que tractà de dominar-les i analitzar-les. El que tractava de trobar era el vertader sentiment, com a pedra de toc definitiva i autèntica de la veritat.

Michael Kohlhaas és un marxant de cavalls, ric, considerat per tots un home honest i bondadós. Un dia, fatal per a ell, se’n va a la fira de Leipzig per vendre alguns dels seus animals. A la frontera de Saxònia, el baró von Tronka, instal·lat al seu castell, amb enganys li diu que no pot continuar el viatge si no té passaport. Kohlhaas acaba cedint i ha de deixar-hi com a penyora dos cavalls magnífics. Quan el marxant torna de la fira per endur-se’ls, els troba en un estat lamentable, ja que el baró els ha utilitzat per a treballs als seus camps. Kohlhaas li posa un plet, però sense que li arribe cap resposta dels tribunals. Successives reclamacions fracassen. El baró, un personatge important, paralitza la iniciació del procés. I aquí comencen les desventures del marxant. La narració es posa en marxa i avança a un ritme més i més accelerat, sobretot quan Kohlhaas decideix venjar-se i prendre’s la justícia per la seua mà. Es llança a una acció devastadora, incendiant castells i ciutats i presentant-se amb els seus manifestos com un representant de la justícia divina, com un àngel exterminador, que sembra el pànic per tot Saxònia.

El nucli de la història és el sentiment insubornable de justícia, que és obsessiu per al marxant. Ell vol que li tornen els dos cavalls i en l’estat físic en què els havia deixat. Tota la seua lluita, tota l’aventura desmesurada i venjativa a què s’ha llançat, té l’origen en aquests dos cavalls retinguts il·legalment. Per aquest camí avança l’acció de la novel·la amb un seguit complicat, impetuós d’esdeveniments —amb una intervenció i tot de Luter en l’afer. Kleist hi planteja la problemàtica de la justícia i la injustícia.

Jaume Ortolà —un nou traductor valencià, que ha traduït també el Faust— ha posat en circulació una nova versió d’aquesta obra capital.

Fitxa bibliogràfica
Autor: Heinrich von Kleist
Títol: Michael Kohlhaas
Traducció: Jaume Ortolà
Editorial: Riurau Editors
Any: 2009

Llegir ‘La democràcia a Amèrica’ en 2012

(Article de Ricard Chulià publicat en Saó, núm. 367, gener 2012)

[…]

Fet i fet, ens trobem en una mena d’època estranya, diferent, difícil d’aprehendre. Quasi podríem qualificar-la com a refundacional. A la primera meitat del segle XIX, Alexis de Tocqueville portava la bona nova a Europa dels nous aires de la democràcia que venien de la jove Amèrica, després d’un llarg periple del nou estat fundat amb els ideals de la il·lustració i que va ser una de les primeres creacions del nacionalisme modern, l’eina democratitzadora de la societat, l’expressió del canvi de paradigma del súbdit al ciutadà.

Fa molt de temps que es comenta l’adagi que en les decisions americanes hauríem de tindre dret de vot tota la població del planeta, ja que, en bona mesura, el govern de l’Imperi ens influeix d’una manera determinant. La pugna sembla decisiva i important. Cal llegir La democràcia a Amèrica en 2012. Ens sembla una necessitat imperiosa. I cal alegrar-se —i felicitar-se— que açò siga possible gràcies a la magnífica tasca de Jaume Ortolà al capdavant de Riurau Editors.

‘Besllums de l’humor tràgic’, d’Enric Sòria

(Article publicat al diari Ara, 23-1-2012)

Isaiah Berlin sostenia que, per al racionalisme clàssic, la tragèdia no és inherent a la vida humana, perquè la veritat és sempre una i indisputable. La tragèdia només pot ser fruit de la ignorància o de l’error dels homes. Van ser els romàntics els qui redescobriren la multiplicitat de veritats que configura el món humà i que fa inevitable la tragèdia, tal com ens sembla que l’entengueren els grecs. Al capdavall, el Destí no és la Providència, i la veritat d’Antígona no és la de Creont.

No és estrany que el romàntic siga un període pròdig en figures paradoxals en què aquesta diversitat universal s’encarna en individus. Heinrich von Kleist (1777-1811) n’és un exemple extrem. Solitari, inadaptat, melancòlic, endut alhora per una ànsia quasi patològica d’absolut i per una visió brutalment desencantada de la realitat, Kleist afirma i al mateix temps qüestiona l’univers romàntic, i potser per això resumeix -i alhora sobrepassa- aquest moviment contradictori com ben pocs.

L’obra narrativa de Kleist és breu: dues novel·les curtes, La marquesa d’O i Michael Kohlhaas, i un petit grapat de relats, entre els quals el sarcàstic i aclaparador El terratrèmol de Xile . Els relats de Kleist, com el seu teatre, alternen la comèdia i el drama, i els desenllaços no sempre són funestos, però el lector hi percep tothora una inquietant atmosfera de catàstrofe imminent, que es barreja amb un humor acre i distanciat, com si, en el fons, aquests relats no foren més que il·lustracions de la gran broma pesada de la vida.

El malentès sol ser un dels disparadors de l’acció. L’altre és el xoc de voluntats. En Michael Kohlhaas -novel·la d’una modernitat extraordinària-, el protagonista reclama justícia contra un noble sense cap èxit i decideix prendre-se-la per la seua mà, fins a endinsar-se en una espiral de violència al·lucinant que no sabrà frenar ni l’elector de Brandemburg, ni l’emperador, ni el mateix Martí Luter. Fiat justitia et pereat mundus, sembla la divisa del tossut justicier Kohlhaas, però el món, per molt que acabe compadint la seua dignitat ultratjada, no està disposat a sucumbir per ell. La progressió d’aquest conflicte té el ritme vertiginós d’un malson desbocat. Però la prosa de Kleist sempre és vertiginosa: l’encadenament de causes i efectes funciona com un mecanisme de rellotgeria obsessionant, amb resultats devastadors. No és estrany que les novel·les s’hagen dut sovint al cinema -per gent com Éric Rohmer, Volker Schlöndorff o Marco Belloccio- i que el Kohlhaas s’haja adaptat amb eficàcia a l’univers del western (en The Jack Bull, de John Badham). En el desfermament i en la ironia, Kleist ens és contemporani, i les seues paradoxes ens apel·len.

La prosa retorta i percucient de Kleist és tot un repte per a qualsevol traductor. La versió de Roberto Bravo és correcta, però encarcarada; n’esmussa massa el tall i n’atenua l’impacte. El lector pot comprovar-ho si compara El terratrèmol de Xile ací i en la versió de Carmen Gauger, que es publicà en Cuentos románticos alemanes de Siruela. Cal dir que en català comptem amb les magnífiques traduccions de Feliu Formosa (La marquesa d’O i altres narracions, Destino, 1997). Quant al Michael Kohlhaas, hi ha la d’Ernest Martínez Ferrando, que encara es llegeix bé, i una recent de Jaume Ortolà, en Riurau (2009). Són tresors que convé aprofitar.

‘Llibres duradors’, d’Enric Sòria

(Article publicat al diari El País, 22-12-2011, versió en pdf)

Deia Charles Peguy i ens recordava l’altre dia en la premsa Fernando Savater que “el periòdic d’ahir ja s’ha fet vell, mentre que Homer és sempre jove”. Els qui tenim costum de repassar diaris antics podem posar en dubte el primer membre d’aquesta comparació, perquè a voltes hi trobem articles tan vigents avui com el dia en què es van escriure; del que no tinc cap dubte és de la veritat que el segon enuncia. Un proverbi àrab sosté que totes les coses tenen por del temps, mentre que el temps té por de les piràmides. Més que de les piràmides, que un pèl erosionades sí que estan, el temps hauria de tindre por de la literatura d’Homer, que al cap dels mil·lenis i de les traduccions continua tan viva, tan capaç de meravellar i tan jove com sempre. Aquesta divagació potser tinga alguna disculpa ara que ve Nadal —que és temps propici a l’oci i els bons pròposits lectors—, pel fet que el conseller de Cultura català, Ferran Mascarell, acaba d’anunciar un pla per a fomentar la lectura. Pel que es veu, els catalans llegeixen més que la mitjana dels espanyols —no és gens difícil, dit siga de pas—, però menys que la gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetlada i feliç que viu al nord, i això és el que es pretén remeiar. Per descomptat, no tinc res en contra d’aquesta iniciativa, i menys encara si està ben ideada. Trobe encomiable que, en els nostres dies d’angoixes econòmiques, algú estiga capficat a elevar el nivell cultural de la població a partir d’un fonament tan elemental —i necessari, fins a nova ordre— com és el de la lectura. Més encara, sospite que, a València, una iniciativa així seria encara més desitjable, i més urgent. Ara bé, un servidor també creu, modestament, que hi ha llibres i llibres i que, posats a llegir, per què no prestar una mica d’atenció a aquells que sabem de cert que valen la pena? Res impedeix, d’entrada, que els llibres d’ara mateix siguen magnífics, tot i que alguns, com els diaris que llegia Peguy, es fan vells molt de pressa, però convindran ambmi que els clàssics tenen al seu favor una excel·lència llargament acreditada. Si han demostrat la seua vigència durant segles, és probable que continuen sent vigents la setmana que ve. En tot cas, no perdem res per comprovar-ho.

En català, l’edició de clàssics està vivint una bona temporada. N’és testimoni la reedició de la Bernat Metge que ofereix, a un preu ben mòdic, el diari Ara de Barcelona cada diumenge. És una verdadera llàstima que aquesta oferta, fins on jo sé, no arribe al País Valencià. Ací, una vegada més, l’escassa demanda valenciana de llibres i premsa en la nostra llengua ens juga una mala passada. Però també hi ha altres ofertes, com la que du endavant l’editorial Araiadés, que en els últims anys ha publicat textos d’Aristòfanes, Plutarc, Horaci i Ovidi, i que ara ens sorprén amb unes Converses de meuques de Llucià molt estimulants. O bé una edició magistral dels fragments i testimonis dels presocràtics, De Tales a Demòcrit, a cura de Joan Ferrer Garcia, publicada per la gironina Edicions de la Ela Geminada. Llevat d’algun petit defecte de maquetació -és una editorial jove-, aquest llibre només mereix elogis. L’estudi introductori és sòlid i fa goig de llegir, la traducció és fiable i la bibliografia més que suficient per a un instrument essencialment divulgatiu com aquest. Per fi tenim en la nostra llengua ni més ni menys que l’acta de naixement del saber occidental, que d’això es tracta. I convé no oblidar que els valencians hem participat en aquesta recuperació editorial amb dues memorables traduccions, les Històries d’Heròdot a càrrec de Rubén J. Montañés, el 2009, i l’Odissea en rotunds hexàmetres que, enguany, devem a Joan F. Mira.

I com que de clàssics, no solament hi ha els greco-llatins, voldria esmentar dues altres fites degudes a valencians: la primera traducció al català d’una obra mestra de la reflexió política de tots els temps, La democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville, que ha publicat Jaume Ortolà en la meritòria editorial Riurau, i la recopilació de les cròniques que redactà el Centre Excursionista de Lo Rat Penat —moltes obra de l’excel·lent observador i prosista que era Teodor Llorente— i que ha publicat Rafael Roca a l’editorial Denes en La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. Un llibre que enriqueix la nostra visió del país i de la gent que va aprendre a mirar-se’l amb estima, ara fa un segle, i que és el millor homenatge que ha rebut el patriarca de les lletres valencianes en el seu centenari. Qui faça una ullada a algun d’aquests llibres, crec que no perdrà el temps. Pot ser que el guanye.

‘Democràcia i literatura’, de Jordi Llovet

(Article publicat al diari El País, 29-12-2011.)

Un cop culminades les revolucions burgeses i consolidades les democràcies parlamentàries als Estats Units i a França, entre final del segle XVIII i inici del segle XIX, una sèrie d’analistes i “politòlegs” —ciència que havia començat a ocupar un discurs sobirà a partir de Maquiavel, aproximadament— van manifestar adés la seva admiració per la nova forma de regiment de la res publica, adés les seves reserves, adés una virulenta reacció contra el nou estat de coses. A França, Bonald i Benjamin Constant, entre altres, van posar el crit al cel davant les noves formes d’ordenació de la política. Bonald va sostenir que la separació entre el poder polític i la religió conduïa per força a l’anarquia i la barbàrie (Teoria del poder polític i religiós, 1796). Constant, que mai va manifestar tanta constància com quan va encapritxar-se de Madame de Staël, va mostrar-se una mica més conciliador, però reaccionari al capdavall.

A Anglaterra, Edmund Burke, a les seves matineres Reflexions sobre la Revolució Francesa (1790), va execrar els èxits de la nova política i va preuar sistemes amb una sòlida tradició monàrquica, com l’anglesa, extrem que va omplir de satisfacció els amics illencs, que van patir un enorme xoc emocional quan Robespierre va enviar a la guillotina Lluís XVI i la seva dona, recordant, sens dubte, l’escena fatal en què, a la Torre de Londres, el rei Carles I va perdre el cap i la corona a causa del furor republicà de l’efímer Cromwell.

De tots els assagistes, sociòlegs, periodistes i politòlegs que van alçar crits d’alarma davant els nous ordres polítics d’Amèrica i de França, el més moderat i més progressista va ser Alexis de Tocqueville (1805-1859), amb un peu en el racionalisme del XVIII i un altre en el nou ordre polític. Això no vol dir que cregués amb els ulls tancats amb les democràcies parlamentàries, en les quals hi veia —com Churchill— un sistema polític dolent, però menys dolent que cap dels altres. Per això va escriure al seu celebrat, i encara fonamental, La democràcia a Amèrica —avui en català, traducció de Jaume Ortolà, Barcelona, Riurau, 2011— que “no hem d’esperar que el cercle de la independència individual arribi a ser tan ampli als països democràtics com ho va ser a les aristocràcies. Però no és desitjable [un retorn als anciens régimes], ja que a les nacions aristocràtiques sovint se sacrifica la societat a l’individu, i la prosperitat de la major part dels ciutadans a la grandesa d’uns quants”.

Fet i fet, en el terreny de la cultura Tocqueville més aviat va trobar inconvenients en la democràcia si aquesta es comparava amb els règims il·lustrats, en veritat grans propulsors de la ciència i de la bona literatura. En efecte, arran del nou estat de coses, Tocqueville va escriure: “L’home de geni esdevé cada vegada més rar, i la cultura més comuna. L’esperit humà es desenvolupa gràcies a la concurrència dels petits esforços dels homes i ja no gràcies al potent impuls d’uns quants. Recorro amb la mirada aquesta immensa massa de gent composta d’éssers iguals, en la qual res no s’eleva ni es rebaixa. L’espectacle d’una tal uniformitat universal em gela la sang i m’entristeix, i gairebé trobo a faltar l’antiga societat desapareguda”. En aquest “gairebé” resideix el mèrit de Tocqueville i la ponderació del conjunt del seu llibre. És cert que va escriure que “tota aristocràcia que se situa completament a part del poble esdevé impotent”, però no va deixar d’assenyalar que “en les democràcies, tots els homes que s’ocupen de literatura estan lluny d’haver rebut una educació literària […] Aquests homes no poden adquirir mai un coneixement prou profund de l’art literari per tastar-ne les delícies […] Els agraden els llibres que es llegeixen de pressa […] En les nacions democràtiques un escriptor pot fer-se il·lusions d’obtenir sense gaire cost una fama mediocre i una gran fortuna”.

Quedava obert el camí que ha portat a la proliferació dels best-sellers i l’admiració que hi sent una part d’una ciutadania mai prou cultivada, però amb ganes d’entretenir-se sense gaires maldecaps. I el problema persisteix, perquè les democràcies ho anivellen tot pel mig, o per baix; mai per dalt.

‘El príncep d’Homburg’, ressenya d’Emili Morant

(Article publicat a la revista Espai del llibre, núm. 13, primavera del 2011)

Von Kleist, Heinrich
El príncep d’Homburg
Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors, Barcelona, 2009
110 pàgs

Poc abans d’una batalla contra els suecs, el general de cavalleria Friedrich Arthur von Homburg té una visió que li promet alhora la glòria militar i l’èxit amorós. Aquest trasbals el duu a ignorar les ordres prefixades al camp de batalla, de forma que tot i l’èxit de la campanya un consell de guerra el condemna a mort, capgirant completament les expectatives de triomf que el somni li havia mostrat. Aquest resum dels dos primers actes d’El príncep d’Homburg, de Heinrich von Kleist, deixa l’acció en el punt en què comencen a plantejar-se les qüestions principals de l’obra. Ha de perdonar l’elector de Brandenburg la indisciplina, heroica i benintencionada, del príncep, o ha de fer prevaldre la llei del país sobre la preferència personal del governant pel condemnat? Un dilema, aquest, que recorda el de Creont en l’Antígona de Sòfocles. D’altra banda: ha d’acceptar el príncep d’Homburg una mort honorable o ha de renunciar a la seua noblesa, a la seua dignitat i a la seua amant per a continuar vivint? Aquestes disjuntives, impossibles de resoldre d’una forma plenament satisfactòria, fan de l’obra una tragèdia; tanmateix, alguns elements atípics que l’editor explica després del final del text (amb un bon criteri que respectarem ací) revelen la seua originalitat, problemàtica en l’època en què fou escrita però ben pròxima a les preocupacions modernes.

Jaume Ortolà, traductor i editor d’aquesta obra mestra del teatre romàntic alemany, ens regala una versió de la qual podem destacar la facilitat amb què es llegeix i la bella factura dels decasíl·labs en què ha triat lliurar-nos el text. Els qui per no saber alemany no podríem comparar-la amb l’original podem, en qualsevol cas, apreciar l’acurada composició dels versos i la suggeridora ambigüitat dels sentiments i raonaments dels personatges; una obra en què la trama se sosté més en l’evolució de les seues actituds que no en una seqüència complexa de fets, demana una traducció tan meritòria i eficaç com aquesta.

Ressenya de ‘So i silenci’ a Caràcters

(Text de Vicent Minguet publicat a la revista Caràcters, núm. 54, gener del 2011)

Guillem Calaforra
So i silenci. Assaigs sobre música
Riurau editors, Barcelona, 2010
242 pàgs.

Compassos d’espera

Que es poden dir, i per tant escriure, coses amb sentit sobre música, d’una manera estèticament eficaç, tal i com defensa Guillem Calaforra a l’Obertura del seu recentllibre d’assaigs sobre música clàssica, So i silenci, és una qüestió fora de dubtes. Ara bé, que aquestes hagin estat escrites –o dites, si més no– en la nostra llengua, ja és un altre assumpte digne d’estudi. El mateix autor s’encarrega de recordar-nos al pròleg el fet que la literatura d’idees de temàtica musical en català és una qüestió de minories ínfimes. En efecte, només caldria fer una ullada a les prestatgeries de les nostres biblioteques, o de les principals editorials en català, per tal de constatar l’immens buit present –un silenci més– en allò que alguns anomenen des de la seva particular normalitat, la terra de la música i dels músics. Continua la lectura de Ressenya de ‘So i silenci’ a Caràcters

Vicent Minguet sobre ‘So i silenci’

(Text de Vicent Minguet publicat a la revista Sonograma el 28 de febrer del 2011.)

El nou llibre de Guillem Calaforra, So i silenci, és un recull d’assaigs sobre música clàssica on l’autor ens demostra que encara es poden dir moltes coses sobre les particularitats de l’experiència musical, no només amb sentit sinó amb un valor literari i artístic certament remarcable. Calaforra va més enllà de l’eterna discussió al voltant de la possibilitat d’una expressió racional sobre l’experiència estètica musical i ens presenta un compendi d’assaigs sobre els temes més diversos: des de l’enfrontament de posicions argumentades entre partidaris dels antics i dels moderns en un exercici esplèndid de dialèctica, fins a una sorprenent revisió crítica de la discografia -parlem aquí de més d’una vintena de versions- d’un dels pinacles del repertori brucknerià: la novena simfonia, obra que el compositor austríac va començar a escriure l’estiu del 1887 i que va deixar inacabada en el moment de la seva mort, el 1896.
La diversitat dels continguts que hi trobarem en aquests assaigs ens permetrà, a més a més, introduir-nos en els universos personals de genis poc freqüentats als repertoris de les grans sales, com ara Allan Petersson o Karl Amadeus Hartmann, sense deixar de banda una breu incursió en el terreny de la filosofia de la mà d’una lectura crítica de la producció musical i teòrica de l’alemany Theodor W. Adorno.
Per altra banda, i com ja avançàvem, al llarg del llibre hi trobarem un esment constant a les varietats de l’experiència musical, sota la perspectiva de l’oient, el compositor i l’intèrpret, així com una aproximació analítica apassionada de les obres més diverses (Beethoven, Arriaga, Loewe, Smetana), no exempta aquesta última d’una bona dosi pertinent d’exemples musicals reveladors.
Es tracta una literatura no només per a melòmans sinó per a tots aquells que freqüenten d’una manera o d’una altra els frondosos territoris de la música culta occidental: des de professionals de tot tipus, els quals trobaran aquí un apropament crític agut i suggeridor, fins a l’aficionat comú interessat en la matèria. Una publicació excel·lent que ens arriba de la mà de l’editorial catalana Riurau, en una encertada aposta per la literatura assagística de temàtica musical.

Ressenya de ‘So i silenci’ a L’Espill

Josep J. Conill escriu una ressenya del llibre So i silenci de Guillem Calaforra (Riurau Editors, 2010) a la revista L’Espill (núm. 36, hivern del 2010).

El resultat és d’una varietat temàtica i un esprit de finesse impossibles d’exhaurir en el breu espai d’aquesta ressenya, una obra que “assaja”, amb desacomplexada sagacitat, diferents modalitats del discurs al voltant de la música, des del pamflet a la semblança de músics no prou valorats o el thriller musicològic, tot passant per l’aforisme, el comentari bibliogràfic o la discografia comparada. […] Un llibre que no hauria de passar en silenci, perquè constitueix una incitació de primera magnitud a pensar la música, i al qual l’únic retret que podríem fer-li —si és que d’això es tracta— és que ens deixi amb ganesde saber-ne més.

Ací podeu descarregar l’article complet en pdf.