Autor: admin

Traduït el gran estudi d’Alexis de Tocqueville sobre els beneficis de la democràcia americana

Share

(Article publicat a la revista El Temps, núm. 1454, 24-3-2012)

Per quines raons les grans revolucions, en una democràcia com la dels Estats Units d’Amèrica, seran improbables —l’única revolució factible va anar a càrrec dels negres, que estaven discriminats— mentre que a Europa seran freqüents? S’ho va preguntar el noble francès Alexis de Tocqueville (París, 1805 – Canes, 1859) en un dels capítols del segon volum del seu gran estudi sobre la democràcia americana, publicat el 1840, fruit d’un viatge als Estats Units de deu mesos, del maig del 1831 al febrer de 1832, durant el qual va visitar 17 estats dels 24 llavors existents, De la démocratie en Amérique.

Els dos volums, aplegats en un de sol i titulat La democràcia a Amèrica, apareixen finalment traduïts al català, gràcies a l’editorial Riurau, en versió de Jaume Ortolà. El conjunt fa 800 pàgines.

El primer volum, aparegut el 1838, l’autor de L’Antic Règim i la Revolució el va destinar —com diu ell mateix al pròleg— a mostrar la direcció que la democràcia, lliurada a Amèrica a les seves inclinacions i abandonada gairebé sense restriccions als seus instints, donava naturalment a les lleis, la marxa que imprimia al govern, i en general el poder que exercia sobre els afers públics. I el segon, a descriure la influència que hi exercia la igualtat de condicions i el govern de la democràcia sobre la societat civil, sobre els costums i les idees, sobre la feina i la cultura.

Es tractava, bàsicament, de treure la por que feia als europeus la igualtat entre els ciutadans –la igualtat d’oportunitats, s’entén— i anunciar els beneficis que la democràcia tenia sobre la societat, fins i tot sobre la literatura, sense amagar els perills que implicava.

I als qui pensaven que la democràcia faria iguals les dones als homes, els diu que “els americans no han imaginat mai que la conseqüència dels principis democràtics fos capgirar el poder marital i introduir la confusió d’autoritats a la família”. Per demostrar-ho, informa els europeus que “no veureu americanes que dirigeixin els afers externs de la família, que condueixin un negoci, que penetrin finalment en l’esfera política”. Som al 1840, cal recordar-ho.

Alexis de Tocqueville analitza a fons les relacions entre la democràcia i la llengua, la literatura —de la poesia al teatre—, la indústria, les arts, les ciències, la filosofia, la religió, les associacions, la premsa la família, els joves, els sous, l’exèrcit, l’honor, la vanitat nacional, el benestar, l’eloqüència parlamentària o fins i tot els monuments, entre més àmbits, alguns dels quals entren en el terreny de la psicologia social. L’autor és clarvident, diu Jaume Ortolà, en l’anàlisi de les fortaleses i les febleses de les societats democràtiques, “que diagnostica amb sorprenent precisió en el mateix instant del naixement d’aquestes societats”. Entre més motius, perquè no ha cedit mai conscientment a la temptació, proclama ell mateix, d’adaptar les idees als fets. I per haver descobert la “influència prodigiosa” que exerceix la igualtat de condicions sobre la societat.

Lluís Bonada

Què han dit de ‘El que es menjava a casa’

Share

Premi Junceda 2010
Laus de Bronze 2010
Diploma Visual 2010
Bologna Illustrators Exhibition 2011

Joan Roca
«És una eina valuosíssima per a ajudar-nos a preservar la cuina tradicional de Girona. És també la constatació que el gran moment de la cuina moderna catalana no existiria si no l’hagués precedit una gran cuina tradicional.»

Jaume Fàbrega
«La cuina més genuïna del país de Josep Pla».

Salvador Garcia Arbós
«És una obra imprescindible i diferent, amb receptes genuïnes i amb comentaris enriquidors.»

Joan Gómez Pallarès
«Ginès ha fet un exercici visceral, literalment, i d’ell n’ha sortit un llibre que jo he llegit gairebé com llegeixo Josep Pla (no sé si li agradarà la comparació, però El que hem menjat m’ha vingut sovint al cap…): amb plaer, amb complicitat, amb un mig somriure als llavis i, sobretot, amb moltes ganes d’anar a comprar i posar-me a cuinar.»

Xavier Benavent
«Carles Ginès es presenta com un afeccionat a la cuina, però dins el seu recorregut gastronòmic trobem dos pesos pesants que donen sentit a aquest llibre: les seues dues àvies. Elles són punt de partida d’aquesta obra que repassa tots els àpats del dia i tots els ingredients que separa en sopes i escudelles, ous, arrossos, les verdures i les fruites, la grana —una manera ben nostrada de referir-se als llegums— i molts altres apartats igual o més sucosos.»

Josep Sucarrats
«Hi explica els plats que cuinaven a casa seva de petit, alguns de memorablement modestos i ben resolts —com uns canelons sense beixamel que em moro de ganes de tastar. El fet és que, a banda de l’interès gastronòmic —i, en molts casos, també antropològic— de les receptes, em van cridar molt l’atenció els apunts de la vida privada de la família Ginés que acompanyen algunes receptes.»

Josep M. Fonalleres
«Hi descriu la cuina tradicional amb l’afany del copista que transcriu amb fidelitat els ensenyaments dels mestres, la mare, les àvies; amb el fervor de qui no vol que la saviesa s’escoli sense deixar rastre; amb la passió de qui ha tastat els plats i els ha tornat a cuinar, anys després, amb la voluntat de mantenir-los en l’entorn privat i, ara, de fer-los explícits per a tots aquells que els desconeixien o els tenien abandonats.»

‘Alexis de Tocqueville: combatre els extremismes’, de Joaquim Armengol

Share

(Article publicat al diari Ara, 7 de març del 2012)

En un país bo personalitats com la de Jaume Ortolà serien abundants i viurien una normalitat social profitosa, però és cert que som al cantell d’un país anormal, més aviat morent, d’un desconhortador interès per la vida intel·lectual seriosa. De tal manera que figures vitals com la del professor Ortolà resulten excepcionals. Ell sol ha traduït, prologat i editat els dos volums de La democràcia a Amèrica, que Alexis de Tocqueville (1805-1859) va escriure durant els anys 1835-1840.

Tocqueville i Gustave Beaumont emprenien viatge, l’abril del 1831, cap a Amèrica. En nou mesos i mig recorrien més d’onze mil quilòmetres, trepitjant disset dels vint-i-quatre estats que hi havia aleshores, recopilant documentació i entrevistant-se amb tota mena de gent. D’aquesta experiència en sortia la seva impressionant i atípica obra magna, un estudi sociofilosòfic de gran magnitud, tant per la intenció vastíssima dels seus interessos intel·lectius com per l’anàlisi fonda i precisa davant la jove democràcia naixent. Tocqueville intenta abastar-ho tot, mirar-ho tot, les entranyes, la superfície, el compost, la respiració, l’origen i les conseqüències del que suposa l’estat democràtic al Nou Món.

El primer volum indaga en tot el teixit polític i l’estat social, el poder federal, legislatiu, la sobirania del poble, el funcionament del govern, les associacions polítiques, la llibertat de premsa, etc. El volum segon, en canvi, aprofundeix més en l’aspecte intel·lectual i la filosofia dels americans, l’educació, l’art, la indústria literària, els diaris, l’individualisme, el gust pel benestar, els hàbits, les opinions, els costums, la religió, l’esclavatge dels negres i l’aniquilació dels pobles indis… L’assaig és un estudi prolix, sempre comparatiu, entre el continent europeu i l’americà. Quan a la vella Europa triomfava la monarquia absoluta, i encara hi flotaven les ruïnes de la llibertat oligàrquica i feudal, a Amèrica sorgien les més agosarades teories de l’esperit humà, posades en pràctica per una societat modesta que improvisava una legislació sense precedents basada en la llibertat. Una autèntica llibertat moral i civil que trobava la seva força en la unió dels ciutadans. És la bella sobirania del poble, on cada home és considerat tan instruït, virtuós i fort com qualsevol altre dels seus semblants, de tal manera que cada individu té una posició d’igual equitat a la d’un sobirà, i participa amb paritat del govern. És la llibertat sagrada de fer tot el que sigui just i bo, sense haver de témer res ni ningú.

Tanmateix, Tocqueville no exposa només els fets i el funcionament, sinó que analitza i aprofundeix en els beneficis i avantatges reals de la sorprenent democràcia americana, tant com en els seus vicis i perills. Per això, l’objectiu principal del llibre sembla fer comprendre les causes del fenomen democràtic i la seva pervivència, i donar a conèixer aquelles lleis que en serven la vida, i aquelles que la posen en perill, però insistint a bastament en els trets essencials que la nodreixen: els costums, els hàbits del cor, l’estat moral, l’intel·lectual i la unió bàsica entre religió i política, harmonitzant, tal com diu amb ironia, el cel i la terra.

L’assaig té alguna cosa de sublim, tant per l’anàlisi enlluernadora i precisa de les fortaleses i debilitats de les societats democràtiques modernes que, d’alguna manera ens impliquen vivament, com pel seu sentit profètic. Certs vaticinis deixen perplex. Sense oblidar un posicionament personal i les sorprenents intuïcions que Tocqueville pondera en el mateix instant que es desplegava aquella societat nova. La llengua usada és exquisida, sòbria, d’un gran lirisme i esplèndida volada clàssica. La impressió general que deixa el llibre és francament meravellosa.

La democràcia a Amèrica és un llibre contra la ingenuïtat i els prejudicis, que rebutja de pla el determinisme històric, apel·lant sempre al bon gust i a la intel·ligència. Un tractat de veritable estima a la democràcia, pròdig i fonamental per combatre els extremismes. Si més no, en el camp de les idees.

‘Els quefers de la justícia’, de Josep Iborra

Share


(Article publicat a la revista Saó, núm. 343, novembre 2009)

Heinrich von Kleist és una figura singular del romanticisme alemany. Per una banda, no va participar a fons en el moviment; per l’altra, va crear una molt personal forma de tragèdia clàssica. Obres com Pentesilea, Friedrich von Homburg i la novel·la Michael Kohlhaas han estat considerades cims impressionants i nous de la literatura no sols alemanya sinó europea. Paradoxalment, però, i això el fa encara més singular, Kleist no va ser reconegut pels seus contemporanis. Goethe mateix hi va veure només un malalt —ho era efectivament—, però no un escriptor innovador amb una potència creadora excepcional. I encara va passar molt de temps mig oblidat al llarg del segle XIX. Com va passar amb Hölderlin, no va ser descobert fins a principis del XX, quan va esdevenir un escriptor molt influent entre els expressionistes, Freud, Kafka…

També la seua vida va ser molt agitada i intensa, fulgurant i tràgica. Va ser un solitari que participà en les guerres i revoltes del seu temps, a favor, primer de Napoleó, i després en contra. El 1811 es va suïcidar juntament amb la muller d’un amic seu. Kleist ha estat vist com el més demoníac dels escriptors germànics. No debades Stefan Zweig el va incloure, al costat de Hölderlin i Nietzsche, en el seu tríptic biogràfic La lluita contra el dimoni. Ara bé, Kleist no es va deixar arrossegar per les forces obscures de la seua personalitat, sinó que tractà de dominar-les i analitzar-les. El que tractava de trobar era el vertader sentiment, com a pedra de toc definitiva i autèntica de la veritat.

Michael Kohlhaas és un marxant de cavalls, ric, considerat per tots un home honest i bondadós. Un dia, fatal per a ell, se’n va a la fira de Leipzig per vendre alguns dels seus animals. A la frontera de Saxònia, el baró von Tronka, instal·lat al seu castell, amb enganys li diu que no pot continuar el viatge si no té passaport. Kohlhaas acaba cedint i ha de deixar-hi com a penyora dos cavalls magnífics. Quan el marxant torna de la fira per endur-se’ls, els troba en un estat lamentable, ja que el baró els ha utilitzat per a treballs als seus camps. Kohlhaas li posa un plet, però sense que li arribe cap resposta dels tribunals. Successives reclamacions fracassen. El baró, un personatge important, paralitza la iniciació del procés. I aquí comencen les desventures del marxant. La narració es posa en marxa i avança a un ritme més i més accelerat, sobretot quan Kohlhaas decideix venjar-se i prendre’s la justícia per la seua mà. Es llança a una acció devastadora, incendiant castells i ciutats i presentant-se amb els seus manifestos com un representant de la justícia divina, com un àngel exterminador, que sembra el pànic per tot Saxònia.

El nucli de la història és el sentiment insubornable de justícia, que és obsessiu per al marxant. Ell vol que li tornen els dos cavalls i en l’estat físic en què els havia deixat. Tota la seua lluita, tota l’aventura desmesurada i venjativa a què s’ha llançat, té l’origen en aquests dos cavalls retinguts il·legalment. Per aquest camí avança l’acció de la novel·la amb un seguit complicat, impetuós d’esdeveniments —amb una intervenció i tot de Luter en l’afer. Kleist hi planteja la problemàtica de la justícia i la injustícia.

Jaume Ortolà —un nou traductor valencià, que ha traduït també el Faust— ha posat en circulació una nova versió d’aquesta obra capital.

Fitxa bibliogràfica
Autor: Heinrich von Kleist
Títol: Michael Kohlhaas
Traducció: Jaume Ortolà
Editorial: Riurau Editors
Any: 2009

‘El que es menjava a casa’ a la revista Descobrir

Share

(Article de Salvador Garcia Arbós, publicat a Descobrir, núm. 166, març 2012, especial “Plaers de Girona”)

Capital del menjar bé

A Girona, mai no s’ha menjat tan bé com ara. […]

Hi faltaven restaurants burgesos, més enllà de la cuina popular i casolana dels esmorzars de forquilla i ganivet. Aquesta cuina tradicional ja la tenien a casa. A Girona, mai no hi ha fallat el proveïment: bones pastisseries, fleques compromeses amb el pa, bones carnisseries, matèria primera de primera (de les hortes del Ter i de l’Onyar) i gent amb ganes de pagar el millor peix de la Costa Brava (sardina, sonso i verat, o corball, gambes o rap). El deliciós llibre El que es menjava a casa (Riurau Editors, 2010), de Carles Ginès, és la crònica i el receptari de la bona cuina de cadascú a casa seva. I al capdavall un bon record de Girona.

[…]

Llegir ‘La democràcia a Amèrica’ en 2012

Share

(Article de Ricard Chulià publicat en Saó, núm. 367, gener 2012)

[…]

Fet i fet, ens trobem en una mena d’època estranya, diferent, difícil d’aprehendre. Quasi podríem qualificar-la com a refundacional. A la primera meitat del segle XIX, Alexis de Tocqueville portava la bona nova a Europa dels nous aires de la democràcia que venien de la jove Amèrica, després d’un llarg periple del nou estat fundat amb els ideals de la il·lustració i que va ser una de les primeres creacions del nacionalisme modern, l’eina democratitzadora de la societat, l’expressió del canvi de paradigma del súbdit al ciutadà.

Fa molt de temps que es comenta l’adagi que en les decisions americanes hauríem de tindre dret de vot tota la població del planeta, ja que, en bona mesura, el govern de l’Imperi ens influeix d’una manera determinant. La pugna sembla decisiva i important. Cal llegir La democràcia a Amèrica en 2012. Ens sembla una necessitat imperiosa. I cal alegrar-se —i felicitar-se— que açò siga possible gràcies a la magnífica tasca de Jaume Ortolà al capdavant de Riurau Editors.

 

‘Besllums de l’humor tràgic’, d’Enric Sòria

Share

(Article publicat al diari Ara, 23-1-2012)

Isaiah Berlin sostenia que, per al racionalisme clàssic, la tragèdia no és inherent a la vida humana, perquè la veritat és sempre una i indisputable. La tragèdia només pot ser fruit de la ignorància o de l’error dels homes. Van ser els romàntics els qui redescobriren la multiplicitat de veritats que configura el món humà i que fa inevitable la tragèdia, tal com ens sembla que l’entengueren els grecs. Al capdavall, el Destí no és la Providència, i la veritat d’Antígona no és la de Creont.

No és estrany que el romàntic siga un període pròdig en figures paradoxals en què aquesta diversitat universal s’encarna en individus. Heinrich von Kleist (1777-1811) n’és un exemple extrem. Solitari, inadaptat, melancòlic, endut alhora per una ànsia quasi patològica d’absolut i per una visió brutalment desencantada de la realitat, Kleist afirma i al mateix temps qüestiona l’univers romàntic, i potser per això resumeix -i alhora sobrepassa- aquest moviment contradictori com ben pocs.

L’obra narrativa de Kleist és breu: dues novel·les curtes, La marquesa d’O i Michael Kohlhaas, i un petit grapat de relats, entre els quals el sarcàstic i aclaparador El terratrèmol de Xile . Els relats de Kleist, com el seu teatre, alternen la comèdia i el drama, i els desenllaços no sempre són funestos, però el lector hi percep tothora una inquietant atmosfera de catàstrofe imminent, que es barreja amb un humor acre i distanciat, com si, en el fons, aquests relats no foren més que il·lustracions de la gran broma pesada de la vida.

El malentès sol ser un dels disparadors de l’acció. L’altre és el xoc de voluntats. En Michael Kohlhaas -novel·la d’una modernitat extraordinària-, el protagonista reclama justícia contra un noble sense cap èxit i decideix prendre-se-la per la seua mà, fins a endinsar-se en una espiral de violència al·lucinant que no sabrà frenar ni l’elector de Brandemburg, ni l’emperador, ni el mateix Martí Luter. Fiat justitia et pereat mundus, sembla la divisa del tossut justicier Kohlhaas, però el món, per molt que acabe compadint la seua dignitat ultratjada, no està disposat a sucumbir per ell. La progressió d’aquest conflicte té el ritme vertiginós d’un malson desbocat. Però la prosa de Kleist sempre és vertiginosa: l’encadenament de causes i efectes funciona com un mecanisme de rellotgeria obsessionant, amb resultats devastadors. No és estrany que les novel·les s’hagen dut sovint al cinema -per gent com Éric Rohmer, Volker Schlöndorff o Marco Belloccio- i que el Kohlhaas s’haja adaptat amb eficàcia a l’univers del western (en The Jack Bull, de John Badham). En el desfermament i en la ironia, Kleist ens és contemporani, i les seues paradoxes ens apel·len.

La prosa retorta i percucient de Kleist és tot un repte per a qualsevol traductor. La versió de Roberto Bravo és correcta, però encarcarada; n’esmussa massa el tall i n’atenua l’impacte. El lector pot comprovar-ho si compara El terratrèmol de Xile ací i en la versió de Carmen Gauger, que es publicà en Cuentos románticos alemanes de Siruela. Cal dir que en català comptem amb les magnífiques traduccions de Feliu Formosa (La marquesa d’O i altres narracions, Destino, 1997). Quant al Michael Kohlhaas, hi ha la d’Ernest Martínez Ferrando, que encara es llegeix bé, i una recent de Jaume Ortolà, en Riurau (2009). Són tresors que convé aprofitar.

‘Tocqueville, avui’, de Ferran Caballero

Share

(Article publicat a Catalunya Oberta, 25 de gener del 2012)

Ahir dimarts, i amb el patrocini de la FCO, es va presentar la traducció al català del clàssic d’Alexis de Tocqueville  La democràcia a Amèrica. Com sempre que es presenta un clàssic, el primer que cal fer és defensar la conveniència, o fins i tot la necessitat, de la seva lectura. El que ens hauria de portar a llegir els clàssics no és l’exercici masoquista de l’erudit sinó l’interès genuí per aprendre algunes coses importants. Però aquest afany per aprendre seria encara una defensa insuficient si els clàssics no tinguessin res a ensenyar-nos. De fet, la principal reticència a considerar seriosament els pensadors del passat com a mestres és que, precisament per ser pensadors del passat, no poden ser mestres del present. Aquest prejudici reconeix, amb tota la raó del món, que en els segles que ens separen d’aquests pensadors del passat hem tingut temps per aprendre moltes coses. Hem tingut temps, fins i tot, de construir societats que no només no eren les seves sinó que ni tan sols podien imaginar. Però oblida la possibilitat que en tots aquests anys també hem tingut temps d’oblidar algunes coses. Fins i tot, algunes coses que podrien ser importants. Així, quan constatem l’eterna actualitat dels clàssics, el fet que aquests sempre semblen escrits ahir mateix, no fem més que constatar l’eterna actualitat dels temes que tracten. Les seves preocupacions, els seus problemes, també són els nostres i per això les seves reflexions poden servir també a les nostres.

Ens hem cansat de sentir que vivim una crisi profunda de la democràcia. Aquesta insistència no fa certa la tesis, però sí que evidencia que el debat sobre els fonaments de la democràcia segueix viu. I per encarar serenament aquest debat pocs textos ens poden ser de més ajuda que el de Tocqueville, que analitza, sense les urgències del present, les característiques i els problemes fonamentals de la jove democràcia americana. Llegint Tocqueville recordem, per exemple, que el sorgiment o la implantació de la democràcia necessita unes determinades condicions socials d’igualtat. L’oblit d’aquesta aparent obvietat està al darrera tant de les excessives esperances de l’administració W. Bush respecte a la democratització de l’Irak i l’Afghanistan, com de l’il·lús entusiasme que tants occidentals, també de bona fe, van exhibir durant la Primavera àrab, quan encara era Primavera.

D’aquesta mateixa qüestió se’n deriva, a la vegada, un problema fonamental de les democràcies, com la possibilitat que hi hagi una tensió entre la igualtat i la llibertat. Si Tocqueville es preocupa d’aquesta possible tensió, és perquè és conscient que el govern popular no té per què ser necessariament el millor govern, o el govern més assenyat. La igualtat social no es dóna ni en la capacitat ni en la preparació intel·lectual dels ciutadans. Així, contra el que deia creure Zapatero quan va pujar al govern, i com ha demostrat precisament des del govern estant, és evident que hi ha molt pocs ciutadans en condicions de governar bé. Del recordatori d’aquesta obvietat, que tant es va ridiculitzar quan CiU la va situar el centre de la campanya electoral parlant del “Govern dels millors”, en depèn en gran mesura el sentit de la mateixa democràcia, si és que aquesta ha de ser alguna cosa més que el règim que permet al poble triar entre el seu tirà i el seu botxí.

Al llibre de Tocqueville també hi trobem importants reflexions sobre la relació entre els diferents nivells de govern, que no sempre té a veure amb qüestions administratives, com en el debat de les diputacions, sinó amb qüestions bàsiques per a la vida en comú, com són la formació del caràcter i la consciència col·lectiva, al centre del debat sobre l’Estat de les autonomies o la integració europea. O sobre la problemàtica relació entre política i religió, que no sempre s’ha d’entendre com la relació que s’estableixi entre el govern eclesiàstic i el govern secular, sinó entre la moral pública i la llei civil. Les opinions que tenim sobre totes aquestes qüestions, tot allò que considerem obvi o ho donem per sabut, en definitiva, tots els nostres prejudicis, no són res més que l’eco llunyà de les paraules de grans pensadors com Alexis de Tocqueville. És per això que tornar a les seves obres, rellegir els clàssics del pensament, segurament sigui condició sine qua non per poder pensar autènticament sobre els problemes que constantment ens preocupen.

‘Llibres duradors’, d’Enric Sòria

Share

(Article publicat al diari El País, 22-12-2011, versió en pdf)

Deia Charles Peguy i ens recordava l’altre dia en la premsa Fernando Savater que “el periòdic d’ahir ja s’ha fet vell, mentre que Homer és sempre jove”. Els qui tenim costum de repassar diaris antics podem posar en dubte el primer membre d’aquesta comparació, perquè a voltes hi trobem articles tan vigents avui com el dia en què es van escriure; del que no tinc cap dubte és de la veritat que el segon enuncia. Un proverbi àrab sosté que totes les coses tenen por del temps, mentre que el temps té por de les piràmides. Més que de les piràmides, que un pèl erosionades sí que estan, el temps hauria de tindre por de la literatura d’Homer, que al cap dels mil·lenis i de les traduccions continua tan viva, tan capaç de meravellar i tan jove com sempre. Aquesta divagació potser tinga alguna disculpa ara que ve Nadal —que és temps propici a l’oci i els bons pròposits lectors—, pel fet que el conseller de Cultura català, Ferran Mascarell, acaba d’anunciar un pla per a fomentar la lectura. Pel que es veu, els catalans llegeixen més que la mitjana dels espanyols —no és gens difícil, dit siga de pas—, però menys que la gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetlada i feliç que viu al nord, i això és el que es pretén remeiar. Per descomptat, no tinc res en contra d’aquesta iniciativa, i menys encara si està ben ideada. Trobe encomiable que, en els nostres dies d’angoixes econòmiques, algú estiga capficat a elevar el nivell cultural de la població a partir d’un fonament tan elemental —i necessari, fins a nova ordre— com és el de la lectura. Més encara, sospite que, a València, una iniciativa així seria encara més desitjable, i més urgent. Ara bé, un servidor també creu, modestament, que hi ha llibres i llibres i que, posats a llegir, per què no prestar una mica d’atenció a aquells que sabem de cert que valen la pena? Res impedeix, d’entrada, que els llibres d’ara mateix siguen magnífics, tot i que alguns, com els diaris que llegia Peguy, es fan vells molt de pressa, però convindran ambmi que els clàssics tenen al seu favor una excel·lència llargament acreditada. Si han demostrat la seua vigència durant segles, és probable que continuen sent vigents la setmana que ve. En tot cas, no perdem res per comprovar-ho.

En català, l’edició de clàssics està vivint una bona temporada. N’és testimoni la reedició de la Bernat Metge que ofereix, a un preu ben mòdic, el diari Ara de Barcelona cada diumenge. És una verdadera llàstima que aquesta oferta, fins on jo sé, no arribe al País Valencià. Ací, una vegada més, l’escassa demanda valenciana de llibres i premsa en la nostra llengua ens juga una mala passada. Però també hi ha altres ofertes, com la que du endavant l’editorial Araiadés, que en els últims anys ha publicat textos d’Aristòfanes, Plutarc, Horaci i Ovidi, i que ara ens sorprén amb unes Converses de meuques de Llucià molt estimulants. O bé una edició magistral dels fragments i testimonis dels presocràtics, De Tales a Demòcrit, a cura de Joan Ferrer Garcia, publicada per la gironina Edicions de la Ela Geminada. Llevat d’algun petit defecte de maquetació -és una editorial jove-, aquest llibre només mereix elogis. L’estudi introductori és sòlid i fa goig de llegir, la traducció és fiable i la bibliografia més que suficient per a un instrument essencialment divulgatiu com aquest. Per fi tenim en la nostra llengua ni més ni menys que l’acta de naixement del saber occidental, que d’això es tracta. I convé no oblidar que els valencians hem participat en aquesta recuperació editorial amb dues memorables traduccions, les Històries d’Heròdot a càrrec de Rubén J. Montañés, el 2009, i l’Odissea en rotunds hexàmetres que, enguany, devem a Joan F. Mira.

I com que de clàssics, no solament hi ha els greco-llatins, voldria esmentar dues altres fites degudes a valencians: la primera traducció al català d’una obra mestra de la reflexió política de tots els temps, La democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville, que ha publicat Jaume Ortolà en la meritòria editorial Riurau, i la recopilació de les cròniques que redactà el Centre Excursionista de Lo Rat Penat —moltes obra de l’excel·lent observador i prosista que era Teodor Llorente— i que ha publicat Rafael Roca a l’editorial Denes en La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. Un llibre que enriqueix la nostra visió del país i de la gent que va aprendre a mirar-se’l amb estima, ara fa un segle, i que és el millor homenatge que ha rebut el patriarca de les lletres valencianes en el seu centenari. Qui faça una ullada a algun d’aquests llibres, crec que no perdrà el temps. Pot ser que el guanye.